diumenge, 11 de maig de 2008

YIBAL BALANSIYYA: el Montgó.

Mons Agonum o Podium Montegaone dels romans, Jabal Qaun dels temps de l’islam o simplement MONTGÓ.

Aquest paratge declarat Parc Natural al 1987 potser un dels més visitats del territori diànic tant pel seu valor biòtic amb una flora d’espècies endèmiques com pel seu valor geològic, arqueològic i antropològic, o simplement, per fer una passejada i ficar-se en les cames un desnivell aproximat de 753 m. d’altitud en uns tres kilòmetres.

El que us aconselle és que s’encomaneu a Sant Pere per a que li lleve el barret perpetu de núvols (cosa que no és fàcil) i veure així les muntanyes d’Eivissa entre altres meravelles.

Es tracta d’una muntanya captivadora, de fet, són moltes les arts que l’evoquen, tenint en Maria Ibars una poetessa inspirada:

Vist des de la ciutat és blau, de diferents tonalitats, ben perfilat en

l’espai o tocat per turbants de gràcia oriental que els crepuscles li

ofrenen, el nostre animat per fraternal mig riure i la mirada lluminosa

d’escollit que conversa amb Déu. És nau en mar de llum, perenne

carícia acollidora amb la qual rebria la deessa hel·lènica que li plagué

aixecar ací son temple.”

Vides planes, Maria Ibars i Ibars.

Prova del caràcter espiritual i religiós que evoca el Montgó són les abundants ermites que han sorgit a les seues faldes, en llocs privilegiats, i que podria ser una ruta en sí mateix: “la ruta de les ermites del Montgó”, destacant el pouet del pare Pere a Jesús el Pobre amb els seus miraculosos esbarzers sense espines ni punxes.

El Montgó ens permet dissenyar tot tipus de ruta que qualsevol aficionat vullga proposar-se. Hi ha lloc per als botànics, per als fotògrafs, per als romàntics, per als filòsofs, per als esportistes, per als místics, per als pintors, fins i tot, podeu trobar-vos al “ guiri ” amb gos i unes xancles del ditet als peus que done unes pinzellades d'humor al dia.

El que jo vaig a proposar-vos és la realització del PR-CV-355, que consisteix en pujar directament al cim des de les planes, per la seua cara llevantina, cantelluda però de molt bon trescar pel seu prou bon estat de conservació, el seu magnífic traçat en ziga-zaga i les seues esplèndides i estimulants vistes a les paradisíaques costes i les vastes planures de la mar. Per poder arribar-hi, agafarem la CV-736 direcció Xàbia des de Dènia i deixarem el cotxe front el camp de tir.

Aquesta ruta té per a mi tres motivacions que m’estimulen per a realitzar-la; una clarament agonística, la segona botànica, ja que hi trobarem l’endemisme Card Diànic o Herba Santa del Montgó (Carduncellus Dianius) catalogada com espècie amenaçada i d’interès especial, o el prodigi de les garlandes o espígols dentats (Lavandula Dentata) florits pràcticament tot l’any. La tercera és paisatgística ja que permet una vista privilegiada si el temps convé.

Tres indrets cal destacar en aquesta ruta, un l’acollidora i oberta Taca Roja ran de senda que ens permet fer un primer descans per esmorzar i gaudi de les vistes. Un altre lloc remarcable, el collet del capdamunt de la cara llevantina quan la senda tomba cap a la solana i s’enfila cap a la crestera per guanyar el cim, és un tram vertiginós que ens regala unes vistes espectaculars de Xàbia, la seua badia i el seu pla i l’últim el cim que sempre ens ompli de sensacions delectants.

Per finalitzar i eixint-nos de la ruta cal fer un últim esforç per arribar a la Creu de Dènia o Creueta del Montgó. Aquest sender discorre per llocs on la pedra dificulta la camejada lleugera però trobarem en compensació els sorprenents cargols del Montgó gràcies a l'alt nivell d'humitat.

El cim del Motgó potser conquerit per dos rutes més com són la suau i llarga que surt de Jesús el Pobre i puja pel barranc de l’heura, i l’altra, des de Dènia per la senda que comença des de l’ermita de Sant Pere. Fins i tot, es podria realitzar una ruta circular que és la que trobarem quan recerquem rutes del Montgó (recomane: rocacoscolla) i que utilitza una pista de terra (camí de les Colònies) que en principi estava previst fora l’accés de vehicles per urbanitzar la part llevantina i que afortunadament va quedar en projecte.

Per finalitzar aquesta ruta res millor que una cerveseta, papes i ametles en qualsevol bar del passeig del port de Dènia,... quin plaer.

Gràcies amic Pellicer.

Salut i fins la pròxima.

6 comentaris:

menta_amb_fraula ha dit...

Quines ganes de Montgó!
Em rossega la curiositat per anar-hi. I és que malauradament encara és a la llista de pendents.

Si au!

Capità Superflipo ha dit...

Bon treball de camp, bones fotos i bona currada la de esta entrada! Està "xaxipiruli".
Un bon toc d´humor eixe enllaç de guiri.

Tarsan, President de la República de les Mones ha dit...

Gran i útil entrada Drac! I també boniques fotos. Veig que se'n va anar amb El Penjoll (este xiquet és com Toni del Hostal, està en tots els llocs). Una llàstima que els incendis hagen malmés gran part de la coberta vegetal del Montgó.

Alietes el del Corralot ha dit...

Felicitats pel reportatge,senyor Drac. Les fotos són precioses.
Jo que sóc animal de ciutat puc disfrutar de la natura gràcies a les seues eixides.

Drac Montdúver ha dit...

Gràcies Menta, Capità, Tarsan i Alietes pels bells comentaris... estic aclaparat. Lamente no escriure més sovint però el poc temps de què dispose el dedique a fer escapades per on sols hi han sendes. En algunes (he de confessar) tinc el plaer de la companyonia del Penjoll... un individu força peculiar que em fa somriure; com els comentaris del Capità Superflipo, tan dolç com les llepolies i al temps, intens en sabor. No hi ha dia que dibuixe un somriure al meu rostre i de vegades alguna carcallada.
Per últim, agrair a Joan Pellicer i Bataller, al que vull dedicar-li Yibal Balansiyya, el seu llegat que tant aporta a la nostra cultura.

el funambuliste ha dit...

El Montgó, Dènia, quins records més bons!!! arròs a banda vora la mar!!! enguany tornaré a Dènia, segur... ja ha passat tot, i tornaré...