El passat dimecres Xavi Castillo va actuar a Rafelguaraf. En l’auditori no hi havia una butaca sense cul damunt. Abans de desconnectar les llums, l’alcoià d’adopció connectava amb els espectadors eixint a l’escenari i fent una introducció plena d’espontaneïtat i d’interaccions. L’espectacle que tocava era El Chou, on es paròdia
Al llarg de dues hores, Xavi Castillo va contant la història fent continues anades i tornades als distints personatges. El seu objectiu és fer riure, com ens havia advertit en la introducció, i li dóna la màxima prioritat en l’espectacle. El seu no és un humor complicat, intel·lectual, amb dobles sentits, ni segones intencions, ni exigeix cap tipus d’esforç, reflexió o descobriment cognitiu per part de l’espectador. És un humor en estat natural. Un humor pur i dur. Un humor de causa-efecte, d’acció-reacció, on els intervals de riure’s per part del públic es repeteixen sovint. Cada dues o tres frases o gestos hi ha algú rient-se.
Cap destacar l´entrega de Xavi Castillo damunt l’escenari, la seua generositat, el seu ímpetu i passió, la seua vitalitat, el seu trepidant ritme d´actuació... tot ficat al servei de fer riure i quantes més vegades millor. La naturalitat, la proximitat i contacte amb el públic, el seu descontrolat control de la història que ens conta i la seua capacitat per a la improvisació són simplement extraordinàries. El públic i la seua rialla són el primer; la història, el propi actor, l’escenografia i tot el demés està en un segon terme.
Algun aspecte negatiu? Sí, un. L’excessiu compromís i interès de Xavi Castillo per complir l’esmentat objectiu potser satisfaça massa al públic, tant que algú puga enfitar-se i li repetisquen alguns gags. I potser també siga açò el que impedeix vorer altres facetes artístiques i recursos que amaga este gran còmic, este rei valencià de l´humor PoPular al que li agraïm que ens fera disfrutar de la seua actuació a Rafelguaraf i que després ens atenguera, a peu d’escenari, en l’entrevista que li férem.
Recordeu que a El Penjoll es va parlar de Xavi Castillo en l'entrada sobre Els pallassos (toca-pilotes)
6 comentaris:
Moltes felicitats !
Si m’ho permeteu, tinc unes paraules emotives per a el penjoll. Ja ve de lluny, però amb aquesta entrada, no m’hi he pogut estar.
Va de bo, tot i la quantitat de gent implicada i les diferents vessants en la temàtica, es camina amb un mateix objectiu; aconseguir un mitjà de comunicació lliure i popular, i això em sembla un gran encert.
Estic molt – en podem dir, desvanida? – de la tasca que feu tots i totes amb les vostres entrades, són molt enriquidores i entretingudes, no tan sols pel contingut, sinó per la pensada i posada en marxa de – com diu el subtítol – l’art de la paraula. Afeccionada, sí, però també valenta i implicada.
Açò va agafant volada a un ritme trepidant, cada cop hi ha més autors i autores, - em sento molt agraïda per ser-ne una – amb interessos distants i semblants alhora, què amb una doble intenció, de coneixença – pel contingut - i de desenvolupament – per la forma -, fan avançar el projecte, iniciat per una quants i enaltit per uns quants més.
Amb els millors desigs per aquesta gran pensada, acabe felicitant per l’entrevista a Xavi Castillo, sensacional. Brillant idea, exitosa finalada. I no puc tancar el comentari, sense fer referència a les rises del Capità Superflipo, com s'ho pot muntar tan bé aquest home??
Felicitats!!!
Com diu mon pare: «Si no fora per estos momentets!»
Qué bons que sou! Felicitats pel video!
Molt bona l'entrevista, sí Senyor. Ànims!
Impressionant document gràfic i sonor. Millor que el NO-DO. On vas a parar! Un final immillorable!!!! Grandíssima feina.
Enhorabona pel treball a Superflipo i a Tarsan, que esta vegada sí han complit, així com a la seua col·laboradora Peguie.
S'agraeixen molt els vostres comentaris. Són un bon estímul per als que li fiquem molta il·lusió i li dediquem alguna cosa més que temps a El Penjoll. Veient com va l'assumpte crec que està valent la pena.
El Xavi Castillo és molt bon tio. Li férem l´entrevista sense concertar-la prèviament i només dir-li-ho acceptà atenent-nos amb molt bon humor i com si fórem amics de tota la vida (Tarsan ja havia parlat amb ell però jo no el coneixia personalment). Tot açò malgrat la pallissa de les 2h. d´actuació, de ser la una i mitja de la nit i de que encara li quedava per desmuntar i replegar tots els materials escenogràfics. Crec que açò li dóna un valor afegit al nostre entrevistat.
Publica un comentari a l'entrada