divendres, 30 de maig de 2008

VA DE POETES! (VII)

En l’anterior capítol vos vaig parlar de l’obra Els mots de Yorick, de Josep Palau i Fabre, arran de la meua traumàtica experiència com a espectador. Han passat els dies i comente l’experiència en qüestió amb una actriu companya de faena, durant el descans d’un assaig. Em diu que coneix els textos de Palau que componen l'espectacle: “L’Alfa Romeo i Julieta” (quina gràcia, eh? Romeo i Julieta, ho agarreu?) i “El porter i el penalty”. Em diu que els 3 li semblen fluixíssims. S’indigna per la caterva d’autors catalans que encara funcionen com a tòtems. Va citant alguns noms propis. Diu “...Carles Riba...”. Jo li dic “Alto! que Carles Riba és un dels 4 fantàstics!”. Diu: “Què dius ara? Com a traductor ha fet grans coses, però com a poeta...” Li dic: “Si no retires el que acabes de dir t’ascle esta tassa de café amb llet en tot el careto.” S’ho repensa i diu: “Riba no és el dels Fruits Saborosos?” “Ca, dona, li dic jo, eixe és Carner!” “Ah, perdó, doncs, m’he equivocat.” Tot es distendix. “Riba is great!” concloc. I xarrupe del café amb llet. Ella somriu com de gairó i assentix capcinejant. La sorprenc pensant: “si tu ho dius”, però no li dic res.

Pense en Josep Carner i em vénen al cap els disturbis emocionals que es van organitzar a Barcelona ara farà uns cinc o sis anys quan el jove escriptor mallorquí Sebastià Alzamora es va despenjar amb una pol·lèmica afirmació (parlant de pol·lèmics, Pol, on ets?) dient que l’obra Nabí de Josep Carner era un nyap. Hua, huaaa, huaa... (em descollone només de recordar-ho) Oh, com es va ficar la vella guàrdia d’insignes ancianets que vetlen pels béns intocables de la cultura catalana! Com claquejaven les seues dentadures postisses! S’arrapaven per les parets!
El cert és que Carner fa els decasíl·labs com pocs (parlant de decasíl·labs, Andreu Galan, jove poeta antologat en Pedra Foguera, on ets? El Penjoll necessita sang nova que vulga fer les seues provatures). Tornant a Carner: quina traça que tenia aquell home! Molta traça, però de forment ni un gra (o poquets): un esteticista dels del llacet al coll i bastó a la mà. En Carner es cartejava amb la Rodoreda quan tots dos vivien a l’exili, i li donava consells i li corregia els sonets: cosa fina, tu. Per mi ja se’l poden confitar, a Carner, els insignes ancianets. Li done la raó a l’actriu amb qui compartisc escena, i que ara s’ha arrecerat rere La Vanguardia (o siga que es troba en la Reraguarda).

Ara espere ansiós que li toque el torn a la Mercè Rodoreda (quin empalago de dona, tu!), però això no serà enguany, que enguany és el centenari del seu naixement i tot han de ser flors, violens i celebracions i homenatges i places del diamant i miralls trencats, etc, etc. Potser d’ací a deu anys algun escriptor jove i impetuós s’atrevix a dir veritats com a punys. Potser.

Garrot a dret i a tort!

Per cert, ara em ve al cap que tinc pendent una entrada sobre el great Carles Riba.

4 comentaris:

calinca ha dit...

Sr Alietes, veig que vosté fa crítica literària amb el garrot en la mà, i això està molt bé. Ja està bé de que ens intenten vendre la moto literària!

M'agradaria saber què pensa vosté del cèlebre poeta català Enric Casasses. Jo el vaig veure fa uns quants anys en un recital dins d'un festival de poesia a Barcelona, i em va semblar que aquest senyor tenia una pose molt estudiada de "poeta maldito" o "transgressor". Tal era la força de la seua pose que ni em vaig enterar del que deien els seus poemes. No he llegit cap d'ells però sí que em sembla que este senyor està en tots els 'saraos' poètics possibles, alguns d'ells subvencionats per la catalanitat pública. Visca la transgressió!

Capità Superflipo ha dit...

L´amic Cal·linca ha situat la seua aportació des del punt de vista del contingut, jo ho faré des de la forma:

Açò sí que te ritme! La realitat de la història i els personatges, la relació i connexió de la situació amb la sèrie “va de poetes”, menut final, és esplèndid!... Quina narració en primera persona: fluida, àgil, solta, molt lliure, personal i expressiva. I açò m´ha dut a pensar...

Per què trobem tants escriptors que els agrada buscar-se ells mateixa i perdre’s autoflagel·lant-se i martiritzant els seus lectors en gèneres i estils equivocats? Lletraferits que acaben passant desapercebuts i llançant-se a perdre, no perquè escriguen malament en el gènere i estil que, unilaterlament, han decidit adoptar, sinó perquè en ells no fluïx tot el seu potencial imaginatiu, creador i comunicador. Són ells mateixa els que priven als seus lectors de poder-los disfrutar plenament, provocant, d´esta manera, que molts tinguem que buscar en altres places diamants entre la merda. És el seu cas? Perquè m’he llegit la seua entrada tres vegades, abans de fer este atrevit comentari, i em sembla un dels millors textos que he llegit a El Penjoll. No em malinterprete: no li estic invitant a que abandone la poesia, sinó a que visite la prosa.

refelet ha dit...

Home, jo pense que això de la tassa en el careto sobrava. Per altra banda la xica tenia raó, només que s'havia equivocat de nom. El Carner este era un frustra-joves-lectors de poesia. En defensa de la xica he de dir, que crec que ja no m'he interessat mai per Riba o Espriu a causa de la mala experiència amb Carner. Si Carner era un poeta català tan important i era tan avorrit els Riba i Espriu devien ser-ho igualment. Per això, Alietes, em va sorpredre la seua reivindicació d'ells i li vaig suggerir que escriguera alguna cosa. A vore si vosté que sabia més em feia vore què tenien d'interessant. Ara ja entenc que, afortunadament, no tenen res a vore amb Carner (supose que a la seua companya també li haurà quedat prou clar).

De tota manera, i com a colofó, supose que tal vegada açò té a vore amb que Carner va escriure eixe rotllasso de Els fruits saborosos (ja el nom sols és embafós)en una època (1906) en que no hi havia molts més poetes al Principat i d'aquí que...o no?

Alietes el del Corralot ha dit...

1) Sr Calinca: No he llegit Enric Casasses. L'he escoltat en un recital i em va agradar molt: em vaig deixar arrossegar pel seu personatge de, com vosté diu, "poeta maleït i transgressor". A mi em va funcionar. I també l'he escoltat a través de la veu de Miquel Gil, que ha musicat dos poemes seus (que jo sàpia). Com a poemes, l'un, que es titula "L'amor és Déu en barca", em sembla ocorrent però molt fluix com a poema perqué el discurs que intenta no va enlloc. L'altre, que es titula "Saturnàlia", em sembla una bona lletra de cançó. És però un escriptor molt erudit.

2) Capità, em plau molt que li haja agradat l'entrada. I com sempre, em fa pensar. Potser la millor literatura és la que va despullada de tot allò accessori. Això també és un estil, i no crec que depenga de gèneres: hi ha coses que necessiten la prosa per ser expressades i hi ha coses que reclamen la poesia, la qual també intente despullar al màxim d'accessoris. A vegades estes provatures ixen millor i unes altres pitjor: qué hem de fer? La cosa és seguir treballant-hi.

3) Sr Refelet, això de la tassa de café amb llet és un joc per crear diferències entre els dos personatges que parlen: ficció.
El cas de Carner és molt curiós: als 26 anys va ser proclamat "Príncep dels poetes". S'ho imagina? Evidentment eren uns altres temps; estem parlant de fa 100 anys! Potser no és tant responsabilitat seua sinó dels qui encara l'imposen com a model. I el cert és que més enllà de l'esteticisme va provar alguns camins pròxims al simbolisme, però ara tot el que va escriure sona molt llunyà; a diferència de la generació posterior de poetes, on encabim Riba i Espriu, que embranquen directament amb el trauma de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. Segons la meua opinió Carner fou un escaló important en la poesia catalana, ara, però, ja superat del tot.

Hi ha un altre poeta de qui no he parlat i que caldria revisitar: J.V.Foix.