Anit vaig anar al teatre. Hi vaig anar per amistat. A l'obra que anava a vore eixien un amic i una amiga: Arnau Marín i Anna Casas; i un altre actor (Carles Cruces) a qui encara no coneixia. Si els meus amics no hi hagueren eixit, no hauria anat mai a veure Els mots de Yorick al Brossa Espai Escènic, ací en Barcelona.
El muntatge en qüestió són 3 monòlegs breus d’en Josep Palau i Fabre (recentment finat). Bé, això de tres monòlegs ho deia ell (al cel estiga!) perqué en realitat es tracta de tres peces en prosa (i no precisament de la fina) posades en boca de tres personatges.
Un dels majors mèrits de Palau i Fabre fou ser amic personal de Picasso, amistat de la qual ha aconseguit extraure 19 llibres (19! i no és conya). A banda d’això, algun llibre de poemes i algun de prosa. La seua millor poesia està reunida en el llibre “Poemes de l’alquimista”.
Però tornant a Els mots de Yorick: Quina cosa més roín! Pobres, els actors! No només han de lluitar contra uns textos superficials als quals veus el llautó des de la primera frase, a més a més han de lluitar contra la proposta escènica, absurda i tirànica del director, el qual converteix els actors en titelles. És allò de: alguna cosa haurem de posar a escena!
El més interessant de la funció eren els dos poemes que obrien i tancaven la representació: dos poemes breus ben recitats pel mateix Palau (en off o des del cel?).
Curiós, no? Tens tres actors suant a escena i un director barallant-se per salvar 3 textos insalvables i al remat, l’única cosa agradable que recorda l’espectador són els versos del poeta.
El muntatge en qüestió són 3 monòlegs breus d’en Josep Palau i Fabre (recentment finat). Bé, això de tres monòlegs ho deia ell (al cel estiga!) perqué en realitat es tracta de tres peces en prosa (i no precisament de la fina) posades en boca de tres personatges.
Un dels majors mèrits de Palau i Fabre fou ser amic personal de Picasso, amistat de la qual ha aconseguit extraure 19 llibres (19! i no és conya). A banda d’això, algun llibre de poemes i algun de prosa. La seua millor poesia està reunida en el llibre “Poemes de l’alquimista”.
Però tornant a Els mots de Yorick: Quina cosa més roín! Pobres, els actors! No només han de lluitar contra uns textos superficials als quals veus el llautó des de la primera frase, a més a més han de lluitar contra la proposta escènica, absurda i tirànica del director, el qual converteix els actors en titelles. És allò de: alguna cosa haurem de posar a escena!
El més interessant de la funció eren els dos poemes que obrien i tancaven la representació: dos poemes breus ben recitats pel mateix Palau (en off o des del cel?).
Curiós, no? Tens tres actors suant a escena i un director barallant-se per salvar 3 textos insalvables i al remat, l’única cosa agradable que recorda l’espectador són els versos del poeta.
Una pregunta em vaga pel cap: quin interés pot tenir el Brossa Espai Escènic a representar 3 textos roïns d’un poeta recentment mort? Homenatge o venjança sobre la seua memòria encara calenta?
Conclusió: poeta, fes la teua faena i deixa’t d’hòsties!
10 comentaris:
Tens tota la raó, hi ha moltes coses que es fan per cobrir l'expedient, o per omplir-lo, sobretot quan hi ha diners públics pel mig. En el cas de Palau i Fabre, passa com amb Fittipaldi: té un nom que ven: "Palau i Fabre"... Traspua catalanitat pels quatre costats, i això ven molt a Catalunya. Segur que aquest muntatge ha tingut alguna subvenció.
Una altra cosa que em sembla fatal: els grups de (joves) autors, o poetes, o el que siga: ¿Els artistes s'agrupen? ¿Des de quan? ¿Per què? ¿Per amagar la seua mediocritat? ¿O per passar-s'ho bé, viure del cuento, follar més, etc., etc.?
Home, vosté dirà! El Brossa Espai Escènic viu de les subvencions (recorde, Calinca, que és una de les sales alternatives amb més caliu de Barcelona). És possible que haja de cobrir la taxa de catalanitat programant autors de casa, al preu que siga.
D'altra banda, això dels grupets... Espere que als del Penjoll no se'ns arribe a considerar mai un grup. En tot cas, podríem passar per una banda.
I de quatrers.
Per cert, qué en pensa de la campanya de recuperació de la seua persona per tornar a formar part de la banda?
Espere que al Penjoll no li donen mai una subvenció. Això seria la seua fi.
¿Què pense de la campanya? Estic entre desvanit i descolocat. Demà no sé com estaré.
Sr Alietes: que sàpiga vosté que tinc la retina despresa de tant de llegir poesia a les últimes setmanes. Entenga la meua nul·la preparació fisico-psicològica per a estes conflagracions i siga considerat amb gent a la que un prospecte de supositoris li pareix un sonet de bella factura. Per a quan un haiku amb un vers d'inici tipus: Pol la gloriaarr de mi janderrr... ?
A vore si m'ix el haikú:
Janderr clofierr
sea glorificado tu pahdrre
en la praderaahhl
("clofierr" és un neologisme en chiquistaní. Tan nou que encara no sé qué pot arribar a significar.)
Espere que li haja agradat el poema, Cul de sac. I espere també que faça l'esforç mental d'imaginar-se a la meua persona en el Mojo recitant-li el haikú a vosté.
Recollons Alietes! Això et passa per anar a vorer saltimbanquis i titellaires. Si no hagueres anat, no t´haguera passat. Ara una vegada vas... Xe! porta un quilet de tomaques del terreny, d´eixes dures i grosses, i haver-los crivellat a tomacades. I si vas desproveït d´armes llancívoles: agarres, t´alces i t'en vas.
Disculpe la tardança en la resposta, però he hagut d'eixir ràpid a demanar la camiseta xerografiada amb el gran haikú que vosté ha creat (doble cara, anvers i revers i grandària XXXXL per a lluir-la més). Pense exhibir-la amb orgull esta nit en la meua sessió. El que no sé, és si seré capaç de concentrar-me prou per a imaginar-me'l al meu costat, bramant-me a l'orella aquesta incommensurable obra d'art. Pel seu interés li informaré que el neologisme "clofierr" veurà la seua publicació a la llum, en l'enciclopèdia chiquitistaní, amb tot el seu sentit i accepció, el 24 De Juliol del 2014 (fonts ben informades així m'ho han indicat).
PROSTATA (que el tema està fotut): les noves tecnologies tenen alguns defectes, i respecte a la carta hi ha una cosa inqüestionable: si açò fóra un paper "galgo-verjurado", ara mateix veuria marcades les llàgrimes que porte vessant en abundància des de la lectura del seu superb haikú. Que siga vosté beneït i ungit per a tota la vida (però no em pregunte amb què).
Massa tard Calinca!
El Penjoll ja va rebre una mena de subvenció. Exactament va ser per al tercer número. L'Ajuntament va pagar l'edició (!). Mire, potser tinga raó, perquè aleshores es va produir una escissió a El Penjoll entre El Penjoll Autèntic o Penjoll i El Penjoll Escindit o Autèntic.
El resultat d'aquest guerra de penjollers va ser que només traure el tercer número, va haver un paró de dos o tres anys fins l'anomenada segona època.
No sé, em falla la memòria,potser algú se'n recorde millor.
No sabia res de tot això, però vaja, no crec que la subvenció fóra gran cosa, més allà de quatre fotocòpies...
I un cisma al Penjoll d'aquelles èpoques? Tampoc ho sabia.
Quines coses passen!
No home! amb els diners Superflipo es va comprar un xalet i ens vam anar de vacances tots a Florida amb la GL i l'Sprinter.
I ara que ja ens els havem gastats hem decidit tornar!
Publica un comentari a l'entrada