Com veig que açò hui va de poesia, vaig a penjar-vos el poema que vos vaig prometre. L’autor és l’amic Andreu Galan (Alboraia) i el podreu trobar, entre molts altres, a l’antologia poètica Pedra foguera. L’antologia de joves poetes dels Països Catalans. Espere que vos agrade.
Reality Show
Quina estranya manera de cercar,
d’esmenar orfes parracs d’existència
sense trobar res més que aquesta dansa
de disfresses absurdes i cansades,
aquest estat de zombi ingravidesa
on la ment ja no avança ni es commou,
on tot es guarda en vàcues carmanyoles
i cada pensament s’apaga sol.
Sempre esperant el darrer desenllaç,
l’obsoleta avantguarda que defuig
un temps que sempre està per arribar.
Trist succedani de felicitat,
petita baula de vida ajornada
que el tedi ens ofrena diàriament
com absurdes mascotes de saló
o bíblies imantades per l’engany.
Quin infaust divagar entre andròmines
d’emoció saturada i previsible,
tot allò que de tan imprescindible
se’ns torna mut, orfe, vell, caducat
19 comentaris:
Ahí va la meua modesta opinió: Este poema és molt roïn. Ni tan sols m'atreveria a anomenar-lo "poema".
Jo no entenc molt de poesia. Pot ser, és l'estil literari que menys curiositat em crea, tot i que estic, diguem-ne, educant-me.
Podries, Calinca, argumentar-me perquè no el qualificaries com a poema?. Tot i que respecte que per tu siga tan roïn.
Una abraçada.
De vegades sembla que per a alguns un poema consisteix en un text que, en comptes de estar escrit en paràgrafs, tal com s'escriu habitualment la prosa, s'escriu en línees, o versos. Per a mi un "poema" és molt més que això, de fet moltes vegades un poema no està ni tan sols escrit en forma de poema. A més, un poema és un text que, d'una manera o altra, té ritme. Recordem que la poesia és en el seus orígens una cosa més bé cantada. Quan veig un poema roïn el que em solc preguntar és: ¿es podria cantar això?
Comparem una mica. Recordem "He mirat aquesta terra", el poem d'Espriu que Raimon va convertir en una cançó inoblidable. ¿Estem d'acord en que això sí que és quelcom que podríem anomenar "poesia"?
Ens tenen dissenyat un futur on divagar entre abdòmines sigui el pa de cada dia...
SALUT
Benvolgut Calinca,
Com a autor del poema puc dir-te algunes consideracions. Òbviament, pots considerar que el poema és roín, això depén de tu i, com se sol dir col·loquialment: sobre gustos no hi ha res escrit. O com diu l'Enric Casasses en l'excel·lent pròleg de Pedra Foguera: "la poesia no admet que li puguin fer anàlisis crítiques, tots els poetes ho saben: qui parla és ella. És ella, si de cas, la que en farà, si li ve de gust."
Ara bé, tal com afirmes, un poema ha de tenir ritme i el meu, si t'hi fixes, en té, i molt, precisament perquè es tracta de versos de deu síl·labes, això és, els famosos decasíl·labs que tanta tradició han tingut en la mètrica catalana i que tan cèlebres feren els italians Dante i Petrarca (i el gran Ausiàs!), entre d'altres. És per això que, tal com afirmes en el teu primer comentari del post, em resulta força curiós que digues que ni tan sols t'atreviries a anomenar-lo "poema" quan, precisament, des de l'aspecte formal ho és, i de totes totes.
Que el poema d'Espriu és cantable i tot plegat? És clar que sí: és tracta de versos d'onze síl·labes (hendecasíl·labs) combinats amb dos heptasíl·labs a manera de tornada amb una recurrència constant que va des del principi fins al final del poema, cosa que dóna la regularitat ideal per ser cantada. Heus-ne ací l'exemple:
Quan la pluja porta l'olor de la pols /11/
de les fulles aspres del llunyans alocs/11/
he mirat aquesta terra /7/
he mirat aquesta terra/7/
I quant al meu poema, fixa-t'hi:
Quina estranya manera de cercar /10
d'esmenar orfes parracs d'existència /10/
sense trobar res més que aquesta dansa /10/
Però respetisc: tota una altra cosa és que tu consideres que "és molt roín", però ritme t'assegure que sí que en té.
salutacions
Andreu
ps. per cert, gràcies, Paco, per haver fet ressò del llibre, i, concretament, del meu poema.
Andreu, ets jove, tens molt de temps per davant per anar fent.
Per altra banda, he de dir que la frase "Este poema és molt roín", que he utilitzat en el primer comentari, no és molt més encertada. Seria més apropiat haver escrit: "Este poema no m'agrada gens".
Perdoneu les molèsties, i ací teniu la rectificació.
Hola, Andreu, benvingut al club dels lletraferits.
Tan important (o més) que escriure poemes és ser sensible a les crítiques i aprofitar-les en benefici propi. No me'n puc estar de dir-te quatre coses. Estic triplement d'acord amb Calinca: El poema és roín, el poema no m'agrada i el poema no té ritme. M'explique:
Un decasíl·lab és un vers de 10 síl·labes però no tota ratlla que continga 10 síl·labes passa per un bon decasíl·lab (i si molt m'apretes, ni per decasíl·lab). També és cert que per escriure un bon decasíl·lab se n'han d'escriure molts de roïns, o siga que el camí és bo.
El poema és roín per una altra qüestió: la teua veu lírica és molt poc lírica: el primer vers és absolutament prosaic; vull dir que pot passar per una frase dita com a prosa. "orfes parracs d'existència" és un sintagma nominal d'escassa bellesa poètica perqué no descriu encertadament el que vols dir. El tercer vers torna a ser excessivament prosaic. Així podríem seguir, però no es tracta ara d'això.
Els adjectius que utilitzes en el poema són de l'ús comú i no aporten aire nou al nom sobre el qual actuen: no li donen nous matisos, o colors, o sabors, o olors, o gustos,...
A vegades se t'escapa alguna rima sense voler-ho.
Calinca té raó quan diu que els teus versos no tenen ritme. Evidentment, tota frase té un ritme, pel simple fet que en tota frase hi ha accents, però un vers demana que hi haja JOC RÍTMIC, que no és el mateix que simple ritme. El vers demana una construcció rítmica que supere el ritme de la prosa. El ritme líric és diferent del prosaic, i en el teu poema açò no es percep perqué no hi és.
Fer versos significa esculpir el llenguatge, no només encabir frases en un motle de síl·labes i donar-les per bones.
Espere haver-te estat d'ajuda.
Si ets poeta, no et desanimes i segueix treballant amb la maça i el cisell.
Costa molt, però és l'únic camí.
ÀNIMS!!!!
Hola a tothom!
Jo també estic d'acord. El poema no té ritme i tampoc m'agrada. Perquè no tè ritme? doncs perquè a l'igual que en música, el ritme no el dóna només el que sona, sinó també el que no sona, els silencis. En l'exemple d'Espriu:
Quan la pluja porta l'olor de la pols (breu pausa)
de les fulles aspres dels llunyans alocs (pausa)
he mirat aquesta terra (pausa)
he mirat aquesta terra (pausa)
El joc de silencis és el que no està ben bastit en el poema de l'Andreu, i per això sembla més una prosa que un poema, encara que se l'haja ordenat en decasíl·labs.
No obstant, subscric les paraules d'Alietes i afegisc que tot poema bo està fet sobre molts roïns i que d'on no hi ha, no es pot traure, però este no és el cas. Endavant!
No solc llegir poesia més enllà de la que trobe per este bloc. Per supost, no sóc un entès. Però a mi no m’ ha desagradat el poema. És més, almenys l’he entès, d’alguna manera m’ha arribat, m’ha comunicat alguna cosa... m’ha parlat ell mateix.
I, a més, estic triplement en desacord amb Alietes, però com que cal predicar amb l´exemple, i sóc més xulo que un huit, ho diré amb el meu particular estil poètic i no com un ‘crític de poesia’, així que ací el teniu i si voleu el sotmeteu a crítica poètica o l’imprimiu i es torqueu el cul en ell. És diu així
Quan el poema parla de si mateix
Que un poema no siga bo,
no vol dir que siga roín.
Que un poema no t´agrade,
no vol dir que desagrade.
Que a un poema no li vegeu el ritme,
no vol dir que no en tinga.
Per què exigiu perfecció
a la subjectivitat?
Per què busqueu bellesa
quan es parla del contrari?
Per què voleu poesia
si teniu la cançó i la música?
Aneu a fer la mà!
Aneu!
I Rafelet, molt ben escrits els silencis en el poema d’Espriu. Ha quedat clar que els silencis i pauses les fica el que llegeix o recita el poema.
Sóc xulo o no?
Ah! I m´encanta el vers 'trist succedani de felicitat'.
Sr Superflipo, veig que se li dóna bé la poesia de rèplica instantània. ¿S'ha plantejat alguna vegada participar en una sessió de cant d'albades? ¿O en una "rap battle" o competició de raperos?
Vosté és mono, però no xulo. Si les pauses les posara cadascú on volguera no tendria sentit discutir si un text està ben puntuat o no. De fet no caldria ni posar punts ni comes. Però si discutims d'això és perquè hi ha un marge de llibertat i subjectivitat, però també unes convencions intersubjectives sobre la puntuació i l'oportunitat d'esta.
Les propostes de Calinca estan bé. Però jo tinc una altra: faça vosté un text experimentant amb la puntuació.
Perdó, volia dir mona!
Andreu, no li faces cas al Capità Superflipo: tu llig molta poesia. I prova de buscar la perfecció en l'expressió del subjectiu, i la bellesa encara que parles d'allò més horrible, i fes poesia, cançó i música. No vages a fer la mà. Segueix amb nosaltres. El Penjoll necessita tots els escriptors del món.
(Bé, açò no és cert, però és un bon final de comentari).
També vull felicitar al Capità Superflipo pels quatre primers versos del seu poemeta: com diu un personatge de Shakespeare en Treballs d'amor perduts: "Dintre els del seu estil, els trobe magnífics!"
Com es nota que hui és dia de poesia: diumenge plovent, no podem eixir de casa... i tenim El Penjoll a mà. Un a un:
Cal•linca:
Si puc cantar de bades,
per què cantar albades?
Per què fer rap?
si puc fer caldereta.
Refelet:
Jo no dic això que vostè m’atribuiex (breu pausa) no tinc res contra el signes ortogràfics de puntuació (pausa) no dic que cadascú faça les pauses on li vinga en gana (breu pausa) però la intensitat real del silenci (breu pausa) la dóna (breu pausa) en última instància (breu pausa) el lector o recitador (pausa) en açò (breu pausa) la poesia (breu pausa) fa co-partícip d’ella al lector que (breu pausa) al llegir-la (breu pausa) li aporta cert toc personal (gran pausa) què no sóc xulo? (pausa) veges a vorer en el que li dic a Alietes (pausa final)
Alietes:
Has fet una mala lectura del meu poema. Com en el cas de Rafelet, no m’atrubuïsques coses que no dic i sentits que no done. No es dirigeix cap a Andreu i el seu poema, sinó cap als seus crítics, és dir: tu, Cal•linca i Refelet, vosaltres sou els que heu d’anar-se’n a fer-la mà. Així és que torna-te’l a llegir i evita’m que tinga que explicar-te’l. Es pot fer un poema imperfecte, lleig, sense ritme i ser magnífic, no em demanes quin poeta ho ha fet perquè ja et dic que jo no llig poesia.
I ara què? Sóc xulo o què?
Bromes a banda, em sembla que les crítiques han acabat estant constructives. Només se m'acut felicitar a Andreu per la publicació del seu poema i animar-lo a que continue escrivint i animar també a Paco a que ens ho continue contant.
Endavant amics amb la sembra poètica!
Per cert! si l'Andreu es llegira el que escrivien els penjollers en els seus inicis estaria rient-se de nosaltres tota la setmana que ve!
Au, vinga, Andreu, no t'ho prengues a mal! una abraçada dels penjollers i penjolleres!
Això bull!!!
Si hagués sabut que un poema es comenta amb aquest entusiasma, hagués penjat tots els meus!!!
Si voleu discutir si és o no és poesia el que es fa ara (tot i que ja confirm la meva disconformitat amb l'opinió de calinca)
vengui a escoltar-nos a la presentació de Pedra foguera.
Demà divendres, a les 19:30 a l'Edifici Octubre i llavors, a les 21:30 a Ca Revolta.
SALUT!
Publica un comentari a l'entrada