dimecres, 14 de maig de 2008

NOVES FONTS PER A LA MÚSICA.

Les noves tecnologies tenen el que tenen, però ningú els podrà negar agilitat. Característica esta, l'agilitat, que a vegades es disfressa de velocitat i ens pot precipitar a la consternació i a l'estrés (peculiaritat d'estos temps, estigmatitzada i onanística). Però quan la cara àgil de la tecnologia s'aprofita per a espolsar les inquietuds, projectes com El Penjoll , que allà en el mesozoic costaven setmanes a albirar-se, adquirixen una dinàmica quasi diària. Així es pot veure com en pocs mesos este blog ha adquirit una freqüència cardíaca regular i accelerada, amb una sístole d'entrades compensada a colp de diàstole en forma de comentaris. Com ja vaig dir en el seu dia, una autèntica Caixa de Pandora que vomita rajos d'àmplia disparitat, tant en el criteri com en la crítica. El mateix ocorre en el submón musical, on fa a penes uns anys, les úniques fonts alimentàries per a inquiets i inconformistes eren alguna (una?) cadena de ràdio estatal, unes poques d'àmbit local, alguna que altra revista exempta del toc edulcorat generalitzat, i el boca a boca. Ara mateix MySpace, YouTube i una quantitat espaterrant de Blogs internacionals són el caldo de cultiu de desficiosos com jo mateix, que es nodrixen i conformen el seu vademècum estilístic (el musical) d'estes fonts. I si els dos grups que hui vos coment tenen alguna cosa en comú, és precisament la de la poca difusió que han tingut per estos indrets. Així "Ola Podrida", grup oriünd de Dallas però resident a Nova York, destil·la senzillesa, originalitat i una tessitura repleta de bells detalls. En l'ona de "Calexico" o "Iron & Wine", el pròxim mes d'Octubre tornaran a actuar en directe per ací, esta vegada a Castelló dins del festiva Tanned Tinn, vos els recomane.





I d'una part de la balança passem a l'altra, i després de la dolçor de "Ola Podrida" i el seu únic i homònim disc, marxem a la longevitat d'uns veterans "The Brian Jonestown Massacre". 13 discos i la indiferència quasi generalitzada no han desanimat estos veterans, crus i viscerals rockers que al Juliol estaran en Benicàssim i que amb en el vídeo següent mostren la seua cara més lisèrgica.



Per a finalitzar també podem trobar en estes noves fonts d'avituallament multimèdia, exemples de clàssics indiscutibles. I este és el cas del vídeo de "Patti Smith" barrejant el seu inigualable "Horses" amb el "Hey Joe" del doblement clàssic "Jimmi Hendrix". Salut

5 comentaris:

calinca ha dit...

Molt interessants els suggeriments.

Efectivament, Internet és un instrument insuperable per a indagar i descobrir tot allò que ens va passar mig desapercebut fa unes dècades, o per mantenir-nos al dia en tot allò que hi ha de nou al món de la música. En els darrers temps estic centrant-me en els grups dels setanta, i no pare de er descobriments (ara mateix escolte un àlbum dels Scruffs). Jo era un xiquet en aquelles èpoque i és ara, gràcies a Internet, que tinc accés a tot això.

L'altre dia ho parlàvem: l'ideal seria tenir els vinils de l'època i escoltar-los al tocadisc. Com no! Però per a això fa falta espai, i això és un greu problema. No sé com es pot compatibilitzar un petit pis amb la infrastructura necessària per a guardar vinils, colocar en algun lloc el tocadisc, etc. Els arxius en MP3 són un sucedani, però almenys resolen els problemes d'espai. Quina llàstima no estar en condicons de retornar al món semi-perdut dels discos de vinil!

refelet ha dit...

Un comentari crític (però constructiu, eh!). El tema "Hey Joe" no és de Jimi Hendrix (encara que ell el fera famós), sinó de Billy Roberts.

Cul de sac ha dit...

Estimat Calinca, estiguent d'acord amb el vostre comentari, i agraïnt quasi amb desmesura el vostre suport, vos comentaré que per a mí hi ha un problema molt més gran amb els vinils: la part econòmica. No crec que siga viable per a desficiosos musicals acopiar informació en format vinil si contrastem el cost de l'operació amb el del mercat Mp3,(quasi gratuït, si voleu dir-li així). Butxaques com les nostres necessitarien un fons molt més espaios per a sufragar les despeses d'eixa índole. Però a mí també m'agrada somiar i enyore el so i el fetixisme del disc gran.

Tambè estimat Rafelet, estic molt agraït amb la seva crítica constructiva, la qual puntualitze amb idèntica intenció: L'orige del "Hey Joe" és quasi un dels grans enigmes de la música. Atribuït per molts a Billy Roberts, altres opinen que era un tex-mex tradicional d'allà per el 1944 (entre els opinants, Willy de Ville un altre que va fer versió). Però sembla ser que l'orige més fidedigne és atribuible al grup "The Leaves" en 1965, un grup de rythm&blues. Deixant de banda apreciacions i especificacions, el que si que sembla clar és la magnificència de esta cançò, una de les més versionades de la història i a la què van pegar mos gent com:Love, Wilson Pickett, Nick Cave, Tim Rose, Led Zeppelin, Ten Years After, Deep Purple, The Byrds, The Creation, Lenny Kravitz, Dave Matthews Band, Soft Cell, els ja anomenats Patti Smith i Willy Deville, i en castellà Los Hermanos Dalton, entre d'altres.

Capità Superflipo ha dit...

I jo que em pensava que 'Hey Joe' era de Mike Cannon!

el funambuliste ha dit...

Bona entrada Culet!!!!

quins cracks els "Ola Podrida", quin concertet més guapet ens obsequiaren a València, quina senzillesa més bonica... Escoltarem als "masacre" estos amb més deteniment este dissabte?

i trobe que la diversitat de propostes que anem trobant a "EL Penjoll" resulta molt enriquidora...

per cert, crec que la que bordava el Mike Cannon era la de "Aya Taiga", no? la coneixes Capi???