dissabte, 10 de maig del 2008

EL PÈSOL

"Dedicat a Superflipo, i al capità Super-cabró. Encara que al segón jo no el trobe tan simpàtic."

Exactament entre Caín i Darwin trobem el sinistre superhome de Von Hauer. La seua teoria afirmava que dir que descendim dels cro-magnons més intel·ligents i adaptats és més que un eufemisme. Hauria d'afirmar-se que estem directament emparentats amb els homínids que, arreu del món, no dubtaren en assassinar els seus companys tribals, per obtenir un millor repartiment de la carn. Ja fora de mamut o de les companyes de llurs víctimes. La violència es contempla com un ressort evolutiu. I aquesta "sel.lecció" afavoriria la supervivència dels nostres "pares antediluvians"; amb el temps, una destil.lada saga de prohoms dominants, depredadors i manipuladors. Així és el superhome de Von Hauer: un canalla implacable.
Açò explicaria l'abundor de psicòpates i l'escassesa de Da Vinci's a la història de la humanitat.
Però quin és l'element primordial què decideix com som i com vivim? Nosaltres mateixos?




Les religions dogmatitzaren el "destí". La psicologia féu recaure la substància més determinant en l'entorn, l'educació i el "jo sóc jo i la meua circumstància". En Von Hauer intuí una veritat incòmoda. I jo...

Què voleu que us diga? Jo sempre he tingut molta devoció als incorruptes llegumets Mendelians.

Parlant de devoció: Us he de dir que jo l´adore. Més del que es pot estimar-se un a si mateix. Ella és com una papallona. Bonica i entranyable, però no deixa d'ésser un bitxo. Li diuen Laura i és la meua filla.

Laura estava desestabilitzant-me amb un comportament decebedor. Massa desconcertant per a tractar-se d'una xiqueta de sis anys. I, probablement, massa desconcertant per a tractar-se.

Aquells eren dies que se'ns anaven amuntegant a l'entrecella, mentre la meua dona i jo col.leccionavem, amb preocupació, les notetes incandescents de la directora.
Laura! Laura! Laura! Laura! Laura!
Tinc 38 anys i ja sé quina és la paraula què més hauré pronunciat quan m'acabe.
Quan jo tenia vuit anys, la meua inadaptació al nou col.legi feia que qualsevol disputa tinguera conseqüències desastroses: entrava a classe quan els meus companys eren al pati i els trencava tots els llapis. Tots.

Açò no em satisfeia. Tornava dolgut i culpable, assajant pel corredor una expressió esmolada per la ira.

Quan mormole a Laura, posa eixa expressió.


De vegades ella sembla entrar en una mena d'èxtasi rebel, davant la qual era inútil mirar d'aprofitar la meua suposada superioritat semàntica, per fer-la entrar en raó. Era com intentar esvair una borrasca amb un sonet.
Psicòlegs, intimidació, tàctiques de guerra psicològica, recompensa-càstig, carxot prescrit, etc...

Tot, un tret a l'aire.

Una nit, però, la casualitat i la meua desesperació semblaren conjurar-se, per a mostrar-me el camí.
- Vinga papa, conta'm un altre.
Era tard i jo estava molt cansat.
- Amb un n'és suficient. Demà més.
- Perfaaaa...!- insistí.
Dues raons em feren cedir: la "rabieta" incipient que exhibia a la recambra i aquella frase que vaig llegir; la duia Laura en un dels "papers" que portava de l'escola: "Mai no digues no quan un fill et demana un conte". Em recordava a aquelles que veus a les pel.licules als adhesius d'alguns cotxes, com: "Li has trucat hui a ta mare?". O aquella altra: "Has abraçat hui el teu fill?". Ja sabeu...

Com que se m'havia esgotat el repertori de rondalles embafadores, vaig triar una història què mai no l'havia llegida. "Una Cançó de Nadal" de Charles Dickens.
Sí, ja ho sé! Una miqueta tètrica...
No retenia més que, vagament, alguns passatges dispersos. Moltes voltes las vaig veure de xicotet, a la "tele" en versió "Dibuixos animats"; allò m'ajudà molt a l'hora d'omplir les "llacunes". Se'n recordeu? El conte aquell del vell Scrooge; tan avar i esquerp, que necessità fins i tot veure la seua pròpia tomba per a canviar...

Era com aquells llibres d´auto-ajuda en format fàbula; què sense tractar aparentment cap assumpte pràctic, acaben acomodant una píndola d'efecte retardat al nostre subconscient, a l'espera de que el temps allibere la seua càrrega subtil, per a suggerir al nostre cervell que comence a lligar caps.

Quan s'acabà el conte, pensava que Laura s'hauria dormit com altres voltes...

- Papa, conta-me´l una altra vegada.

- No. Ara sí que ja és hora de dormir.

- Per fa, per fa, per fa…

- Eh! Ja n'hi ha prou. Et promet que demà te'n contaré dos més.

- No. Jo vull el mateix.

- Val. Te'l contaré dues voltes.

La nit ens va vèncer entre negociacions i jo vaig caure rendit, extranyament farcit d'un orgull adult i auto-complaent: a trompades i rodolons havia aconseguit bressolar a Laura amb un "clàssic". I ara, tan sols esperaria a que la seua moralina contundent anara fent-se lloc al seu interior.

Passaren el dies i jo estava atent a qualsevol indici de metamorfosi. M'agradava imaginar com aniria percebent "les senyals". Primer, cediria la seua impostura de "boina verda". Després s'equilibraria el seu exacerbat sentit de la propietat privada... Oh! allò era balsàmic.

A poc a poc, Laura mostrava una progressiva atenuació de la seua agressivitat. Allò ho vaig interpretar com "el símptoma".

-Aquesta xiqueta està covant alguna cosa.- Observà sa mare. Però jo no anava a permetre que el fantasma d'un primitiu estreptococ, s'engolira la meua píndola com si res.

Fou aquella vesprada. Laura em mirà. Baixà l'esguard i el deixà penjat en algun lloc entre ella i el seu món xicotet. Pensativa, es passà una maneta per les galtes, espolsant-se algunes molletes de pa, sense apartar la mirada de l'infinit. I tornà a mirar-me...

N´estava segur. Anava a presenciar la primera manifestació empírica del meu exhorcisme. Era l´hora.

Una música començà a tronar dins de mi:

"Vincerò!, Vincerò!, Vincerò!" El Nessun Dorma esborronà tot el meu cos expectant, mentre un Wagner enfollit arribà enlairant-me, i jo ja no sabia si cavalcava un cavall triomfant o una walkiria; però aquella simfonia de sensacions "feia olor a victòria"...

- Papa.

- Digues.

- Tu creus que encara soc massa jove per a preocupar-me per la mort?

La música cessà. Jo vaig emmudir i el bon pare que algun dia seré respongué per mi, amb un somriure compassiu:

- jo crec que sí "carinyo".

Fi

Cita: “¡Que te follen, lituano!” (Robert de Niro en “The Hunter”, de Michael Cimino).

Crec que Dickens no era lituà, però al malparit el podrien fotre també.

Kurtz.


6 comentaris:

refelet ha dit...

aiaiai pobre Laura! conte-li el conte que vulga. Però no li conte este fins que no siga major i tinga sentit de l'humor!

Alietes el del Corralot ha dit...

M'agrada la seua forma de contar-nos les coses, senyor Kurtz; una interessant barreja de reflexió i narració.
I també m'agrada el lloc on se situa la seua veu narrativa per contar-nos-les: com a lector em provoca una tensió molt interessant.
Espere poder tornar-lo a llegir aviat.

Anònim ha dit...

Em sent identificat amb aquest relat i després de reflexionar m'he adonat que no estic sol al món casolà. Gràcies per aquest moment.

Roxie ha dit...

refelet, tens més raó que un sant! La veritat és que m´agradaria poder contestar-te una altra cosa, per eixemple: "Ha, ha, ha, ha! tranquil xato que açò només és un conte." Però sospite que tu saps que estaria mentint. Aiaiaiai...

alietes, moltes gràcies. M´agrada que li agrade. Quasi no em queda temps per allò de juntar lletres i ho tinc prou abandonadet. Però intentaré anar llevant-me el rovell a poc a poc. Gràcies mestre.

drac montdúver, Me n´alegre molt, company. Aquesta complicitat em reconforta. Només per açò ja val la pena fer l´esforç de compartir-se en aquest blog. Gràcies drac!

Capità Superflipo ha dit...

La veritat és que m´ha deixat un tant atordit el teu conte i he necessitat d´un temps i d´una segona llegida per tal de reaccionar.

Gràcies per dedicar-me el conte (si eixe Superflipo sóc jo) però... NO T´ARRIMES A CONTAR-LOS CAP CONTE ALS MEUS FILLS!!!!!! Ets pijor que Paulov.

Roxie ha dit...

Aaaah! Com m´agrada la gent amb sentit de l´humor. Paulov? Paulov? Eixe era una mare comparat amb mi (Guau!, guau!,guau!, guau!).