VA DE POETES! (v)

En l’anterior capítol de Va de poetes! havíem deixat Salvador Espriu autosoterrat en un nínxol del Cementiri de Sinera: l’artifici literari li havia permés fer metàfora de la realitat viscuda: allò que se’n va dir exili interior (i tan interior!). Reclòs a la closca (recordeu que ja havíem dit d’ell que tenia aspecte de tortuga) viu els anys de postguerra a Barcelona. Del nínxol estant s’adona que amb un sol llibre no estava tot dit, que calia estirar el fil de la seua creació. Sinera es manifesta com un organisme viu que reclama el seu creixement natural. Cementiri de Sinera es desenvoluparà en 4 llibres més, que formen l’anomenat cicle de la mort: Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final de laberint.

A través d’estos llibres (i encara d’altres com Les cançons d’Ariadna o La pell de brau) retorna la veu martellejant d’Espriu. Hi ha noves coses a dir, moltes més, però l’horitzó no serà mai optimista: no hi ha raons per cantar la vida.

Espriu ha iniciat pistes en el primer llibre. Estes pistes es convertiran en fites, marques on fonamentar la seua lírica. La mitificació de Sinera s’alça des dels mites de les tradicions egípcia, hebrea i grega. L’assumpció de les mitologies i cultures fonamentals mediterrànies permet parlar del present amb un sentit també mític, i per tant atemporal.

Espriu va deixant indicis, molletes de pa per resseguir la pista. Són centrals, per exemple, els recordatoris i les dates que encapçalen cadascuna de les tres parts del llibre Les hores:

I. Recordant B. Rosselló-Pòrcel (5-I-1938).

II. Recordant sempre la meva mare (7-VIII-1950).

III Recordant allunyadament Salom (18-VII-1936).

El record de la mort de Rosselló-Pòrcel, de sa mare i de Salom, heterònim d’Espriu, mort el 18 de juliol del 36, dia de l’infaust alzamiento. Com veiem, tot és ple de signes que cal descobrir.

Ací podem donar només notícies o claus per entrar al món d’Espriu. Altres ho han fet molt més abastament, per exemple, Josep Maria Castellet en el llibre “Iniciació a la poesia de Salvador Espriu”; o Raimon amb les “Cançons de la roda del temps”, que són la segona part del llibre El caminant i el mur; i d'altres poemes solts

I ara, per rematar garbes, dos poemes d'Espriu. Un per als aficionats a guardar equilibris:

EL FUNÀMBUL

Pelegrí a la corda
de l’arc damunt l’abisme,
vaig portar vasos d’aigua,
sense vessar-los, des de
l’anguniós origen
dels ulls fins on acaba
tot desig de paisatge.
Jo, l’albardà, tenia
grossa por de sentir-me
prou enlairat, tan pròxim
a la neu, a les ales
de l’esparver. Confesso,
addictes morts del públic,
que no era gens fàcil
de guardar l’equilibri.
I quan rendia comptes
del treball, aplaudíeu:
no mancava cap gota
a la set dels dimonis.

I un altre del tot actual. Com no pensar en Mr. Bush jr.?

AMB AQUELL NOM QUE ET SEMBLARÀ ESCAIENT

Folls reis han dit: “La guerra,
que esdevingui avui mare
del darrer món.” Contemplo,
doncs, les senzilles coses
per última vegada,
mentre soldats esborren
dels fràgils murs del somni
la paraula demà. L’oculta
forma del temps s’enduia
tot l’injust a la plena
quietud del no-res. Oh, bellíssim,
suprem foc! Quan m’atanso
a trobar-me en l’altiva
mort militar, encara
veig, ben endins de l’orba
mirada, les muntanyes
i la neu, velles hores
dels pobres homes àvids
de vida, sols de viure
sense cap saviesa.