dimecres, 2 d’abril de 2008

VA DE POETES! (III)

Segons el meu parer hi ha 4 Poetes fonamentals en la literatura catalana (vull dir que, literalment, li donen fonament), i són: Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, Carles Riba i Salvador Espriu (i no cal que hi busqueu cap ordre). Són Poetes fonamentals per molts motius però principalment perqué compleixen amb la consciència de ser poetes per a la història, i escriuen la seua obra des d’eixa consciència essencial. Eixa consciència il·lumina, acompanya i basteix la seua poètica personal. En els seus poemes transpua eixa voluntat de transcendència: que el poema no parle només del jo, ni de l’ara, ni de l’ací; sinó que procure el viatge al nosaltres (des del jo), al sempre (des de l’ara), a l’arreu (des de l’ací): qui amb la seua obra aconsegueix este salt màgic mereix el nom de Poeta en majúscula. (Una altra cosa és fer versos: versos en fa qualsevol, per això hi ha tants poetes, en minúscula).
La consciència de ser Poeta per a la història no la trobareu escrita als versos, es tracta d’una energia vital prèvia al vers; és un impuls intern que anima el vers, que hi és, però d’una manera molt vagament aprehensible. En estos 4 poetes trobareu una força titànica quasi inhumana, quasi diabòlica, mai explicitada en lletra: a això em referisc (potser ni el mateix Poeta és capaç de dominar conscientment eixa força seua). Difícil de veure però fàcil de sentir.
Em podríeu preguntar per què només 4, i per què estos 4. Responc: he començat dient que és el meu parer. Ens movem en l’àmbit de l’art i no de la matemàtica ni de la veritat revelada. Hi ha altres poetes importantíssims, és clar, però al meu parer la consciència de transcendència del Poeta reïx de forma definitòria en estos 4 hòmens. Si al meu parer l’hagueren afectat altres poetes els hauria inclòs en el grup. Si n’hagueren arribat tres, o dos, o un de sol, vos parlaria de tres, dos o un de sol. En altres llengües, en altres cultures, potser els seus Poetes en són 10, o 6, o 3. En últim cas, no tinc més remei que fiar-me del meu parer (el qual, com tot parer, és mòbil, perqué entre altres coses depén de la coneixença que es tinga de l’assumpte tractat i, quede dit, jo desconec moltíssimes coses). Com es veu, al remat, la qüestió depén de llengües, cultures i parers.
De fet, este matí en una entrevista a Roger Mas (la millor veu del panorama actual), el cantautor de Solsona afirmava que Jacint Verdaguer (a qui acaba de musicar) és el Poeta més excel·lent de la literatura catalana: és el seu parer. Jo desconec Verdaguer. Potser quan el llija...
De manera que de moment ens entretindrem amb els 4 Poetes. Començarem per Salvador Espriu però, ai, estimats i estimades, no serà hui.

4 comentaris:

refelet ha dit...

Doncs sí, Roger Mas és una de les veus més interessants que hi ha ara. Jo diria que hereu de la línia més experimental i underground de la Nova Cançó. Una cançó que potser vos agradaria és En la rebequeria.

Alietes el del Corralot ha dit...

Oh, Peguie, ho sent però de moment no hi ha cap dona en la llista. Més avant potser sí. Però si vols pots obrir boca amb dues poetes: Maria Mercé Marçal -un gran llibre és Cau de Llunes- i Maria Josep Escrivà (El Grau de Gandia, 1968)-una delícia és el seu últim llibre Flors a casa-. I te'n done una altra, esta polonesa, la premi Nobel Wislawa Szymborska.

Capità Superflipo ha dit...

Imprescindible la secció "Va de poetes!". El toc personal que li dónes, el millor. Estic impacient per veure el que ens contes d´Espriu.

Peguie ha dit...

Gràcies Alietes pels teus consells.