Senyores i senyors, dames i cavallers, mongetes i capellans, hui toca parlar d´altres provocadors de rialla: els pallassos, els clowns. Quan parlem de pallassos pensem en uns personatges estrafolaris, d´aspecte extravagant, plens d´exageracions... Però no són els únics pallassos que trobem. Pallassos hi ha molts i de molts tipus, dins i fora dels escenaris. Ací sols em referiré als pallassos dels escenaris.
Els orígens històrics dels pallassos podem trobar-los en els graciosets del teatre i en els bufons medievals, però comencen a configurar-se al segle XVI i XVII dels comediants ambulants i, tal com els coneguem ara, naixen en el circ modern del segle XVIII. Els pallassos actuals hereten les habilitats tant de la tradició comediant com de la circense. Molts pallassos ens entretenen fent-nos riure mentre ens mostren habilitats com acrobàcies, equilibris, contorsions, malabarismes, tocar algun instrument musical, fer figures amb globus... o, potser al revés, ens entretenen mostrant-nos diverses d´estes habilitats mentre ens fan riure. Són autèntics artistes. Poden utilitzar qualsevol recurs tècnic o expressiu, com el mim, la gesticulació, les imitacions, la sàtira, els acudits, les interaccions amb el públic, les bromes...
De entre els diversos tipus de pallassos que hi han, vull fer referència als que podíem anomenar pallassos punyeters, burlaners o provocadors, i que jo entenc que són aquells que fan bufonades, paròdies o sarcasmes del que representen determinats col·lectius i personatges poderosos, sovint intransigents, intolerants, autoritaris, amb mala llet i amb molt poc o cap sentit de l´humor. A diferència dels monologuistes, similoguistes, micologuistes i altres estudiosos de primats i ximpanzés que, amb les seues gràcies, fresen de passada i superficialment a estos col·lectius i personatges, els pallassos toca pilotes o hemorroides es recreen amb estos grups, dedicant-los l´atenció i profusió que requereix la seua importància. Açò els emprenya i provoca una hostilitat que es manifesta en censures, vets, amenaces, agressions, o inclús intents d´assassinat... a un simple pallasso! Qui lluny d´acovardir-se, es creix, aguanta l´envit i estreny més amb les seues gràcies. Amb tot açò l´arriscat pallasso, a més d´haver-nos proporcionat una crítica, ha provocat que els afectats per la mateixa hagen ampliat l´escenari d´actuació, que alguns d´ells s´hagen introduït físicament en el show representant inconscientment els seus propis papers i que una representació fictícia acabe sent tan real com la vida mateixa. En certa mesura, la crítica s´ha reflectit en la situació creada pels afectats, resultant difícil reconèixer en ella al pallasso.
Per a il·lustrar i empalustrar el que dic, vos fique dos vídeos de dos pallassos especialistes en el tractament de qüestions polítiques i religioses. El primer és un muntatge de l´alcoià Xavi Castillo (candidat a amic de l´alcalde de Xàtiva, a fill predilecte del PP valencià i a beat). El segon està relacionat amb la polseguera que va alçar, en el 2006, l´espectacle La revelación, de l´imprevisible i polifacètic Leo Bassi. Dos tipus valents que no tenen ni por, ni vergonya, ni la coneixen, ni falta que els fa. Més enllà de la seua comicitat, és admirable la grandària dels ous que tenen per a fer el que fan: tocar-li els ous a col·lectius i personatges molt poderosos i influents de la societat amb els que hi ha que anar amb compte...
Pallassos! Més que pallassos! Què només feu que tocar les pilotes!
Pàgina web de Leo Bassi
28 comentaris:
"Bonico el para!!"
La teva obsessió pels streakers, em va tenir entretinguda el diumenge a la vesprada. Molt bon post!
Aniré amb compte amb els satèl•lits espacials del penjoll, tot i així us continuaré vigilant!
Salut!
P.D. deixa’m al patilles i bigot...
Després de vore el darrer vídeo fa la impressió que la Llei contra el cristianisme, que tants comentaris va suscitar sobre els filòsofs, està més vigent que mai. Per cert, sabeu qui va dir açò?
"No vull ser un sant, m'estime més ser un bufó...tal vegada siga jo un bufó (...) no hi ha hagut fins ara, res més mentider que els sants"
PISTES: No és ni el Capità Superflipo ni Groucho Marx
Refelet dóna al clau, el nom per definir al "pallasso toca-pilotes" és bufó. Pallasso o clown té unes arrels més "blanques", en el sentit "d'humor blanc": és el pobre innocent al qual li plouen tota una sèrie de desgràcies. Originàriament ve del poble a la gran ciutat. Cara blanca (probablement perqué treballava en un molí fent farina) i nas roig (probablement per una morrada o per la seua afició al mam). Antiheroi i heroi alhora: Buster Keaton, Charlot, Charlie Rivel, els pallassos de la tele i el Sr. Chinarro...
El bufó, però, és el graciós que escup a la cara dels altres els seus errors, els seus defectes (els dels altres). Té molta mala llet i butla per burlar-se de qui té davant. Vegeu el paper del bufó del rei Lear de Shakespeare: té la potestat de cantar les quaranta al rei: és la veu burlona de la consciència de sa majestat.
Va, Refelet, desvela'ns la resposta.
No he utilitzat el terme bufó perquè no el trobe exacte, encara que Leo Bassi es considera ell mateix un bufó i, tal vegada, Xavi Castillo també. O inclús el teu director en “La Torna de la Torna”, Albert Boadella també es considera així al llibre “Memorias de un bufón”. Jo no els veig bufons.
En la meua opinió, part de la gràcia dels bufons es troba en el seu aspecte físic que no aconsegueixen mitjançant cap disfressa sinó que físicament tenen algun tipus de deformitat o retard mental (per això també els consideren bojos) que pot fer riure L´humor del bufó és un humor cruel, políticament incorrecte (no el fica ell, el fica l´espectador). No et rius de les seues gràcies sinó d´ell mateixa. El bufo pràcticament naix, algú el descobreix... i a au, a riure´s d´ell. Un pallasso és un artista que és forma, practica, evoluciona... El bufó és un tipus de còmic bast, poc hàbil, inconscient. El seu potencial és que ell mateixa resulte còmic. No és el seu ingeni. En certa mesura, representa aquell dit de “més val caure en gràcia que ser graciós”. Exemples de bufons actuals poden ser El Pozi, Risitas, Tamara, Cañita Brava, Paco Porras... En realitat, els bufons s´asemblen més a frikis que a pallassos. Els bufons no construeixen cap personatge o situació, simplement estan, El personatge són ells mateixa, la seua sola presència fa riure. I per molta barbaritat que diguen i facen ningú els pren en serio, per molt greu que siga. Ara a un pallasso toca-pilotes... ja és altra cosa.
És veritat, com dic a l´entrada, que els pallassos toca-pilotes fan bufonades. Però no és el mateix comportar-se com un bufó que ser-ho. Per molt que vullguen Bassi, Castillo, Boadella... no són bufons. El seu bufó no és real, és un personatge representat per un pallasso. Encara que en els bufons estan els orígens dels pallassos, estos últims són uns còmics molt més evolucionats. D´un bufó sols et pots esperar poc més que cabrioles, d´un pallassos: equilibris, acrobàcies, malabars... Al menys eixa és la meua opinió.
En quant al bufó d´”El Rey Lear” és un bufó d´ultima època, en realitat, no és un bufó clàssic (Tin en compte que s´escriu a principis del segle XVII). És un personatge de bufó o boig molt particular dins l´obra de Shakespeare. És la representació paradoxal d´un bufó: potser un boig siga savi? En la meua opinió, el personatge de bufó o boig d´ “El Rey Lear” és un bufó evolucionat per la tradició comediant dels segle XVI que inevitablement te influència en l´obra de Shakespeare. Jo crec que Shakespeare utilitza el bufó per expressar lliurement dins la seua obra el que ell pensava. Ningun personatge millor que un bufó, perquè: qui pot sospitar d´un bufó? Igual Cal.linca pot aportar-nos idees al respecte.
En quant a la qüestió plantejada per Rafelet, crec que Nietszche sí que era un bufó com ell admet en la seua preferència, sobre tot en les seues últimes obres (“L´Anticrist”, “Ecce Homo”, “El crepuscle dels ídols o com es filosofa amb el martell”), per això va acabar boig. Però torna a ser la meua opinió, al fil de la qual li pregunte a Alietes si, per exemple, Leopoldo María Panero (que tant llegies al pis que compartíem a València) és un bufó?
(Cont.) Pot ser el concepte que no haja quedat clar és el de bufonada. Què és una bufonada? Per bufonada entenc una gràcia en la que un mateix s´humilia o ridiculitza o fa que l´humilien o ridiculitzen, física o psicològicament, per a fer riure. Bassi és un expert en fer bufonades, però reitere que no el veig com un bufó.
En valencià, el terme que més a prop pot estar de pallasso punyeter, burlaner, provocador, toca-pilotes, hemorroides... pot ser punxa. Però tots els punxes no són pallassos i jo, en la meua entrada, volia parlar d´un determinat tipus de pallassos que no amaguen la seua cara darrere d´un maquillatge i no fan humor blanc.
Ja que Superflip reclama la meua prèsencia, ací estic una vegada més, amb alguns comentaris.
Veig que el debat gira entre altres coses al voltant de com definir els termes. El Sr Boadella s'ha autodefinit alguna vegada com a "bufó". En tot cas, jo diria que és un bufó aburgesat. Estic d'acord amb Flip en què no és el mateix un bufó que un actor que vol fer riure utilitzant el sarcasme, la crítica corrosiva, etc.
Molt bo el vídeo sobre Bassi, a qui mai he vist en directe. Resulta perillós opinar sobre allò que no es coneix i no seré jo qui ho faça. Bassi vol expressar artísticament els seus sentiments, però també, com no, vol guanyar-se la vida amb aquestes coses. ¿On comença l'art com a provocació o la provocació com a font d'ingressos? Que li ho pregunten a Boadella.
Doncs sí, com molts hauríeu intuït, era Nietzsche l'autor de la frase. Això sí, hauríem d'interpretar eixa bufoneria en el sentit tardà del terme (el de Shakespeare), és a dir, Nietzsche adopta el paper del boig il·luminat, tipus el vostre amic Diògenes el cínic, que recorria amb una llàntia la ciutat (a plena llum del dia!!) buscant un ésser humà.
Sí que és cert, com dia Calinca, que estem parlant d'algunes coses sobre les quals ens falta alguna informació. Tot i que l'article de Superflipo em pareix molt bo, reconec que no m'acaba de quadrar el terme pallaso per Xavi Castillo. No seria més apropiat còmic? El de bufó tampoc el tinc clar. En tot cas caldria aplicar-lo com l'hem aplicat a Nietzsche.
I per acabar, vos cite una frase que li va escriure este últim a un amic seu quan, segons diuen, ja estava boig: "Per la meua banda treballe ara en un memoràndum per a totes les corts europees, amb la finalitat de formar una lliga antialemanya. Vull empresonar al "Reich" en una faixa fèrria i forçar-lo a una guerra desesperada. No tindré les mans lliures fins que no tinga en el meu poder al jove emperador i a tots els que el rodegen." Ha, ha, ha! és boníssim! S'imagineu al Nietzsche enviant les cartes estes als governs europeus de l'època? Se l'imagineu davant de la cort imperial alemanya, tot sol, dient-los: Rendiu-vos! vos tinc rodejats!!
Estimat Súper Flipo, crec que aneu errat. Hi ha una cosa de la vostra resposta que m'interessa: la diana de la broma. No hem de confondre bufó, pallasso i freak. Potser en una època tribal el bufó i el freak poden estar units en una mateixa persona: el foll. Però estos aspectes del "graciós" se separen a poc a poc. El bufó no és únicament el que fa bufonades perqué la gent es riga d'ell. De fet, el bufó fa bufonades perqué la gent es riga d'algú altre. La diana del bufó és l'altre. El bufó domina com pocs la tècnica de la improvisació escènica. I també ha de formar-se, practicar, evolucionar. (Bufó és també una tècnica actoral que s'aprén i es practica com a tal: o siga que té unes regles, unes normes). El bufó és hàbil per necessitat: treballa a la cort! Els individus que vosté cita són freaks televisius, desgraciats d'última era. Un bufó no permetria mai un abús així sobre la seua persona. Seguim.
La diana del pallasso és ell mateix: les circumstàncies es congrien contra el pallasso i el pallasso les encaixa com pot. Les seues reaccions ens fan riure.
Igual que la diana del freak és ell mateix, però el freak no necessita circumstàncies adverses, no es crea cap escena al seu voltant: les deformitats del seu cos són les seues circumstàncies adverses. A més, el freak no necessàriament fa gràcia, també pot horroritzar al públic: és un ésser mòrbid, més que un "graciós".
Evidentment, els límits entre els "graciosos" són molt prims i les fronteres mai no es respecten.
Per a mi, segons l'essència del seu humor, Xavi Castillo és un còmic; Leo Bassi és un bufó; Albert Boadella és un director escènic: això d'autoanomenar-se bufó és un reclam per vendre llibres i crear un personatge que escriu unes memòries des d'un punt de vista concret i hiperbòlic. Leopoldo María Panero és un poeta que escriu des de la follia. Amb este tipus de poetes tornem a la follia com una de les energies primitives de creació artística.
Alietes, perdona si em reitere però és que la poesia no és l´únic gènere literari que requereix re-lectura i reflexió... També els escrits del Capità Superflipo. Des de la meua atrevida i provocadora ignorància et dic: no! no! i no!. Qui inventa la tècnica del bufó: un bufó o un comediant? Com pot ser el bufó una tècnica actoral? Quin pallasso dóna eixa matèria?
No! no! i no! Un bufó és un ser grotesc, al que no li fa falta fer bufonades. El bufó no fa bufonades (malgrat siguen accions atribuïdes als bufons). Qui fa les bufonades és el comediant. Perquè ell no és un ser grotesc i ha de fer quelcom per a aparentar ser-ho Ho repeteix: els comediants del segles XVI i XVII són és que fan evolucionar al bufó cap a pallasso; el seu ser és el personatge de bufó no el bufó; qui no és grotesc de naixement ha de fer bufonades per aparentar ser-ho. Tal vegada en eixe període indefinit entre el bufó i el pallasso, estiga el joglar còmic i ens porte a confusió.
No! no! i no! Els que ensenyen la tècnica del bufó són uns comediants (més encara: uns farsants) que no ensenyen a ser bufó perquè un bufó naix. El que ensenyen és a fer de bufó (no a ser-ho, sinó El Pozi donaria classes). És més la meua atrevida ignorància em fa afirmar que el bufó exerceix les funcions de còmic sense ser un còmic (per això per a mi Nietzsche no és un còmic, però si un bufó: la carta que proposa la fa seriosament no en broma). En canvi, el bufó depurat pel pallasso sí que és un còmic.
No! no! i no! Quan dius: “El bufó és hàbil per necessitat: treballa a la cort! Els individus que vosté cita són freaks televisius, desgraciats d'última era. Un bufó no permetria mai un abús així sobre la seua persona.” No, ni 'nà': Si treballa en la cort és víctima de qualsevol tipus d´abus del seu senyor, per exemple, netejar-se les mans als seus cabells o fer que xucle els dits del seu senyor i dels convidats després de menjar. Per això entenc les bufonades com humiliacions o ridiculitzacions. Mai treballaran en la cort Bassi o Castillo (que és un pallasso Rafelet, fes-me cas què còmic és la categoria general), eixos sí que no ho permetrien.
No! no! i no! Jo no dic que un bufó siga un friki. T´ho explique en el context del procés històric de transformació del bufó. El circ provoca canvis en els bufons. Per una banda, els depura còmicament convertint-los en pallassos i, per altra, amplia la cabuda a l´exhibició de sers malforjats o anòmals que no provoquen rialla com les dones barbudes, homes elefants, nanets, gegants... Estos són els freaks (els “raros, raros, raros” com diria el doctor Iglesias). Sols els frikis que fan gràcia són bufons. Per exemple, un friki que col•lecciona souvenirs de la Guerra de les Galàxies no crec que siga un bufo, però Risitas sí que ho és.
Sí! sí i sí! Tot açò, en realitat, ens la deu de bufar perquè per això estan les galtes del bufó per a rebentar-les amb una palmellada simètrica i unísona a dos mans.
Aleshores, la conclusió seria que bufó no té res a vore amb tirar-se bufes?
Açò tenia pinta d'anar a embrutar-se!
No, no i no. Eixa no és la conclusió però el plantejament de la pregunta de l´Anònim ha enderrocat tota la meua argumentació d´un bufit. La conclusió és que el bufó té a vorer amb tirar-se bufes... però per la boca. I un pallasso per molt toca-pilotes que siga no té eixa capacitat, per tant resulta que el pallasso toca-pilotes amaga al bufó. Cabrons dels bufons semblaven uns panolis quan el compràrem i mira per on ens han exit! Han pres el pèl al Capità Superflipo! Està me la pagareu! Em venjaré dels
bufons!
M´agradaria saber qui s´amaga darrere de l´Anònim, segur que és un familiar descendent del mateix Anònim que va escriure “La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades” i que va encetar la novel.la picaresca. A Espanya el bufó va ser transformat pel guilopo (si bé este no és un bufó) fins arribar al guilopo-bufó de “La vida y hechos de Estebanillo González, hombre de buen humor, compuesta por el mismo”. Eixe gentilhome de la bufa o bufó pot ser siga a Espanya l´eslabó perdut. La picaresca li dóna una habilitat inusitada al bufó.
Gràcies Anònim per haver-me tret de dubtes!!!!
Un moment! açò afegix un altre problema al debat...Segons Bilbeny Llàtzer no era de Tormes sinó de Tormos! (Este Bilbeny és molt bo, perquè no el fitxem per al Penjoll!). Si això és així, estem parlant d'humor valencià. I això explicaria la connexió entre Llàtzer i Xavi Castillo. Podem incloure este tipus d'humor irònic en allò bufonesc? té l'humor valencià alguna cosa a vore amb la ironia socràtica? és igual l'humor de xativí al valencià? i el català? i el català i l'espanyol?
I la pregunta més important de totes, és Superflipo un bufó?
Veig que teniu ganes de definir conceptes. ¿A què esteu jugant? ¿ A Dr. Hegel i Mr Kant?
Per cert, m'encanta la paraula "foll". Recordem aquella cançó d'Ovidi Montllor:
"Mon pare em diu foll
en comptes de fill".
I vosté a què està jugant, estimat Calinca?
Ha pensat en la possibilitat de, en lloc de deixar d'utilitzar l'ela geminada, deixar d'utilitzar el cotxe? És una contribució a la natura. I pot fer-ho poc a poc (però de manera insistent). O això és massa esforç? no estarà vosté aburgesat com Boadella?
De tant en tant retorna el tema de l'ela geminada. Les insubmissions lingüístiques couen, encara que siguen tan xicotetes com aquesta...
Normes, regles, conceptes... ¿Cap a on ens porta intentar 'ordenar' el món?
Fa poc he tornat a llegir, aquesta vegada en francés, "Caligula", d'Albert Camus. Us la recomane.
Sí, però que hi ha del cotxe?
Sor Citroën també tenia cotxe, i era bona.
Este tema ja va eixir en el cas de la Llei contra el cristianisme. N'hi ha nombrosos exemples històrics que demostren que bondat i cristianisme semblem antitètics. Començant pel genocidi dels pobles indis americans.
Està clar que no té resposta per al tema del cotxe, veritat?
Tinc cotxe i l'utilitze. ¿He de justificar-me per això?
Des de fa uns anys sóc vegetarià. En infifnitat d'ocasions m'han preguntat per què ho sóc, i la veritat és que arriba un punt en el qual ja cannsa haver de justificar les coses. Recorde un dia, en un dinar on hi havia molta gent, en el qual em van fer la pregunteta. La meua resposta va ser més o menys la següent:
¡SÓC VEGETARIÀ PERQUÈ M'IX DELS COLLONS!
... davant la sorpresa, i quasi-escàndol o estupor, d'alguns dels comensals.
¿N'hi ha alguna resposta millor que aquesta?
Ara bé, si voleu que parlem sobre ecologia, etc., és un tema que m'encanta.
Doncs si t´encanta el tema de l´ecologia escriu una entrada i deixeu d´una vegada, tu i Tarsan, de fer de 'pitch invaders' parlant de l´ela geminada, el cristianisme, sor Citroen o la teua dieta, què m´entren ganes de menjar-vos! Què collons té a vorer tot això amb els bufons i els pallassos? O plantejant-ho d´una manera més directa, en el vostre cas: qui fa de bufó i qui de pallasso?
Cap dels dos! estant vosté no cal!
De tota manera, i com ja s'ha dit moltes vegades, jo pense que el sr.Calinca podria fer un article sobre natura.
No obstant, tinc una pregunta per a ell (ho lamente Superflipo). A més, de les que li agraden: vosté, Sr Calinca, què considera més bell? un cotxe o l'ela geminada?
Pense's bé la pregunta perquè, més del que sembla, és de complicada.
(Per una vegada) seguiré el savi consell d'en Flipo, i no contribuiré a l'actual dispersió temàtica d'aquest fil dedicat als pallassos.
Per cert, he participat en aquest debat sobretot perquè el propi Sr Flipo em va animar.
Contestant a refelet, diré una vegada més que no vull ser autor del Penjoll. Hi ha coses en el Penjoll que no m'agraden, i de moment em limite a ser-ne lector i a contribuir amb comentaris.
No em malinterpretes Cal.linca, jo et convidava, i et continue convidant, a parlar del tema de debat d´esta entrada: els pallassos (toca-pilotes). Concretament, volia saber, i vull saber, del personatge de bufó a l´obra de Shakespeare i creia que tu ens podries aportar alguna cosa.
Ha, ha, ha, no s'atrevix a contestar!
No es preocupe, jo tinc la meua pròpia resposta, que és la següent: Personalment, trobe l'ela geminada molt més bella que el cotxe, a diferència del que podria dir el feixista Marinetti. Per això si m'he de plantejar deixar d'utilitzar alguna cosa, deixaré d'utilitzar el cotxe, no l'ela geminada. Enfrontar eixe tema si em sembla un tema important. Defendre el no ús de l'ela geminada és, en canvi, molt més inútil que qualsevol teoria filosòfica.
En fi, parlem dels pallasos: Cómo están ustedeeeesss?
Té raó, Mr Flippo, però he de dir que sé bastant poc de Shakespeare; no m'interessa massa aquest autor.
Pel que fa als cotxes i a les eles geminades estic tan sorprés com vosté, Sr Flip. Sembla que hi ha algú empenyat en continuar i/o encetar un debat que no pinta res ací. En fi, ¿què hi farem?
Totalment d'acord. Recordeu açò?
"¿A què esteu jugant? ¿ A Dr. Hegel i Mr Kant?"
Sí, veritat? doncs anem al pallasos i deixem estar a Hegel i Kant i les eles geminades.
Publica un comentari a l'entrada