divendres, 28 de març del 2008

LA PARET DEL MORO

Agustí Ventura, cronista oficial de Xàtiva, parlava d'ella en el seu artícle La frontera del Xúquer de 1981 (Papers de La Costera nº1). En 1992, l'infatigable Josep Lluís Cebrian, es feia ressó en el nº 7 d'aquesta publicació. Cebrian i Ventura deien que es tractava d'una torre de guaita musulmana, possiblement de voltants del segle XII (vegeu una foto de Cebrian ací). Després he sabut que els habitants de Manuel l'anomenen la Paret del Moro. Aquesta torre servia per comunicar visualment el Castell de Xàtiva (els castells millor dit) i el de Castelló de la Ribera, abans Castelló de Xàtiva. Aquest darrer, molt més modest, em pareix recordar que segons Ventura podria ser el tercer castell de Xàtiva de que parlava Jaume I al Llibre dels fets. Cebrian deia en 1992 que es trobava en molt mal estat, que quedava quasi només un mur en peu i que requeria una restauració urgent. A l'estar situat fora del terme de Xàtiva per una escassa distància, la responsabilitat requeia en el poble de Manuel, a qui Cebrian animava a actuar. A través d'unes pàginas de la Generalitat sobre Les Salines de Manuel vaig poder fer-me una idea d'on estava, i confiant en que encara estaria en peu, em vaig pujar a la bicicleta de muntanya disposat a trobar-la. Per evitar el trànsit, vaig fer el trajecte per la carretera de La Torre d'En Lloris (una altra torre!), pedania de Xàtiva. Creuant el pont sobre el riu, vaig arribar a Les Salines. Al mapa m'havia semblat que es trobava prop d'unes urbanitzacions i a elles em vaig acostar. Allí un tipus quasi em va llançar als gossos, però afortunadament, un jove i un altre home més amables em van indicar el camí. Encara que per a decepció meua em van assegurar que la Paret ja no hi era: "va caure o la van tombar" va rubricar l'home. "Has de fixar-te perquè està en terra" va dir el jove. Els vaig donar les gràcies i vaig continuar. Una vegada al lloc la cosa no va resultar tan fàcil com pensava. Després de vora un hora perdut entre pins i malesa ja no podia tindre més punxades a tot arreu del cos. Havia inspeccionat tots els senderols i muntons de pedres que havia vist, però res havia trobat. Estava a punt de desistir quan vaig trobar un homenet amb un silbat ultrasònic passejant els gossos. "Ah sí, la Paret del Moro, però només vas a vore quatre pedres! agarra la bici i vine". Un poc més avant estava el senderol correcte que jo no havia seguit. Em va explicar també un altre camí de regrés: "Busca sempre Sant Anna i trobaràs el camí de tornada". Quan per fi vaig arribar a La Paret del Moro, el sol estava alt i eren les 2 de la vesprada. Com ja m'havien advertit, dalt d'una modesta costera, hi havia una trista muntanyeta de runes. Ningú va escoltar o va voler escoltar les paraules de Cebrian. L'Ajuntament de Manuel (tot i el nom d'origen àrab) no va fer res i les darreres restes s'havien vingut avall. A qui l'interessa el Moro? i més encara hui en dia. Millor oblidar-lo, millor oblidar-te, millor oblidar-nos. Camuflada ara entre arbres, és possible que la torre de guaita no estiguera en el seu temps tan rodejada d'ells. Com que ja no es pot pujar a ella, és impossible saber que es veia des dalt. Jo concretament no vaig poder vore el Castell de Xàtiva, però si es veia perfectament el pujol del de Castelló. I també, entre els pins, es distingia l'ermita del Puig, condemnada en el futur al mateix destí, i que tal vegada fora el punt on es trobava l'enllaç amb el Castell. Tots ens anem caient com la Paret del Moro, tot se'ns cau i no queda res. Ja és massa tard, però per això mateix tot és possible. Per això propose que amb les restes de la Paret del Moro es reconstruïsca una torre de guaita per recordar, no que eren torres de guerra, sinó que, per damunt de les muntanyes amb invisibles fils de llum hi havia una xarxa que unia i comunicava aquestes terres.

"Només voràs quatre pedres"

Les restes de la torre de guaita regolen muntanya avall


La xarxa elèctrica espanyola vetlant sempre per la bellesa del paisatge al País Valencià.
I què veien els moros? a la dreta el Puig des de l'emplaçament de la torre de guaita.

A
Art i Patrimoni, una web d'excel·lents continguts de Josep Lluís Cebrian, podeu vore totes les fotos que l'historiador de Xàtiva va fer als anys 90 de: La Paret del Moro (enllaç).

6 comentaris:

Peguie ha dit...

Molt interessant però tambè trist que aquestes coses no li interessen a quasi ningú!

Capità Superflipo ha dit...

Què no reconegueres al tipus que quasi et va llançar als gossos? Era Nietzsche amb els seus pastors alemanys: Kant, Hegel i Heidegger.

Tadeus ha dit...

Doncs sí, una llàstima que es caiguera aquesta torre, ja siga per la dessídia, pel pas del temps, o per algun brètol que la va tirar a patades, o potser per una combinació de factors. Ja se sap, les torres són edificis que tenen tendència a caure, o a que algú les faça caure (d'exemples famosos hi ha més d'un). Em sembla difícil que aquesta torre es puga reconstruir tal com està. Molt lloable sens dubte la tasca quasi-detectivesca de Refelet en busca de la torre malmesa. No cal fer grans viatges per trobar coses que valen la pena, en tenim moltes a la vora. Un exemple (i recomanació): les muntanyes de la Murta i de la Casella, prop d'Alzira. Des del Pic de la Ratlla es veu una meravellosa vista de la costa valenciana. Aprofiteu ara, abans que comencen a contruir el xicotet 'Manhattan' de Cullera! La vista no serà igual aleshores.

refelet ha dit...

Gràcies per l'amable comentari, Calinca. Tinc entés que, casualment, Drac Montdúver és un amant del paratge de la Murta. Des d'ací l'anime a que ens escriga alguna cosa.

I pel que fa al Manhattan cullerí, qui sap si la inèrcia "torrencial" que vosté apunta serà encara més ràpida que en la torre de guaita. Per cert, heu sentit la banda de Cullera Maljunça Ska Band?

Anònim ha dit...

Fabulós relat, Refelet. La veritat és que desconeixia aquesta torre. És una llàstima que es perda part de la història d'un país però no hi ha res perdurable. Ja em donaràs més detalls per poder-la trobar. Gràcies.

kirikú ha dit...

Rafelet,

Ja fa molt de temps de la torre només quedava una paret, d'ahí el nom pel qual és (era) coneguda per la gent de Manuel. A poc a poc anaven caiguent pedres, cada vegada en quedava menys de paret. A Manuel la gent sabíem que si no es feia alguna cosa cauria. Les Salines i en concret la Paret del Moro és un lloc conegut i visitat per la gent del poble. Però es prenia com una fatalitat ... i ningú va fer res de res. Bueno ningú no, alguna gent, com per exemple la gent de la Mitjagalta, va intentar fer alguna cosa però al final res de res ...

Soc lectora de El Penjoll i m'acabe de trobar amb aquesta entrada. És molt interessant la teua proposta. A Manuel hi ha gent que també havíem pensat que s'havia de fer alguna cosa amb les pedres que queden, que no es podia deixar que s'esborrara el lloc del mapa, com si res. A banda del valor històric o patrimonial la Paret del Moro té per a la gent del meu poble un valor col·lectiu i simbòlic. És un lloc de passeig, d'excursions, d'anar a Pasqua, etc ...

En fi, que em sembla molt bé el que proposes, que podríem contactar, parlar-ho i començar, "posar-nos en marxa", ... no creus?