Maria i Josep (Conte eròtic: primera part)

Maria

Ella no ho haguera fet. Per ella mateix, no. Aspirava a no tindre que passar per allò. Quin ridícul, per favor. Vergonya pròpia i aliena. Si havia accedit a prestar-se a aquella mena de ritual iniciàtic passat de moda era per la seua amiga Anna, perquè insistia, i insistia. I insistia. I li deia que totes les novençanes del poble havien fet el mateix, i seria divertit, i això passa una vegada en la vida, i això i allò de més enllà. És més, li deia Anna, de segur que els amics de Josep han preparat alguna cosa... I tu vas a restar a casa? O anirem totes a un sopar avorrit, tornaràs a casa i t’amargaràs tota la nit pensant on està el teu Pepito?. La conversa es va convertir en recurrent un parell de setmanes. I Maria anava cedint com un castell de sorra abandonat al setge de les ones. Val. Prou: no ho suporte més. Ho farem, però aneu amb cura, per favor. Ja sabeu que no m’agraden segons quines coses.

Maria va poder negociar que no portarien la patètica banda identificativa i, menys encara, les antenes amb forma de nanofal·lus. Una xapeta i a córrer. Bé, gran, però una xapeta. “Atenció, xics: Maria s’acomiada esta nit. I està disponible!”. Anna, eres una mala puta. Tu calla i gaudeix. No em digues que no és una passada el restaurant? I mira, mira, quin cambrer! Mareta meua. La nit perfecta: bon temps a la vora de la platja. Canvia de cara, nena, o t’unfle a hòsties. Maria pensa que, efectivament, el lloc està de puta mare i el menjar és abundós i variat. Feia temps que no provava una sangria tan bona com aquella. Nota com la sang se li va pujant a les galtes i les comissures dels llavis van obrint-se a poc a poc fins composar un somriure ample i desimbolt que acaba per desfer-se en rialles al fil de les bromes d’anada i tornada amb els cambrers.

(Continuarà...)