Publicitat pura i dura

A l’abril, cada gota val per mil

A primers d’any, Al Tall informava que decidien acabar la seua activitat artística com a grup (tenim una de les últimes oportunitats de gaudir-los en directe el proper 25 d’abril al Gran Teatre de Xàtiva). Fa unes setmanes ens assabentàvem que Obrint Pas anunciava una aturada indefinida. A tot açò hem d'afegir que fa dos anys que els Mateta de Fenoll Faulk Band no diuen ni mu o que fa prop d'un any que els Terradelfoc no atormenten els seus fans. A més, també podem incloure aquella notícia que fa un parell d’anys donava, en exclusiva, el blog Sota la Creueta d’un nou projecte musical, els Raimones, que ni tan sols es va encetar... 

¿Mals temps per a la lírica valenciana? És possible que sí però, ara més que mai, hem de recordar les paraules del Xino Paio: “la lírica valenciana ni es crea ni es destruix, únicament es transforma” i confiar en els bords verds que apareixen per abril. No hi ha millor lloc que este terreny erm d’El Penjoll per a presentar-vos un nou duo líric que comença la seua gira 2013, el proper 25 d’abril, a les 18h. a l’emblemàtica sala de l’Escola d’Adults Sant Carles d’Ontinyent, dins del recital de poesia que faran, i on també acudiran Toni Espí, Enric Monforte, Refelet i qui vullga llançar-se a l’arena. Ací teniu el cartell:

Al tròpic no neva

Publicitat: Presentació d'un nou llibre

Mōatros també vullgem molt a Catalunya

El PP estima molt Catalunya. En realitat, no calia que ho proclamés a través de You Tube, en uns vídeos sentits i emotius. Ja fa temps que ho sabíem. Concretament, n’estàvem assabentats des de l’època en què governava Aznar. És més: Jose Mari parlava català en la intimitat. Ara, però, hem sabut més coses. Soy gallego, es mi tierra. Mis hijos han nacido en Cataluña y también es mi tierra. Me gusta Catalunya, me gustan sus gentes, su carácter abierto, su laboriosidad. Son emprendedores, hacen cosas, exportan, crean trabajo, la gente cumple, deia Mariano Rajoy entre arqueigs de cella, obertura d'ulls, escapaments d'aire, anacoluts i faltes de concordança —per l’emoció, supose.

Javier Arenas es declarava admirador de Catalunya, del seu ànim emprenedor i de la seua capacitat d’integració, especialment amb els andalusos emigrats, que se senten catalans, però conserven les seues arrels. Carlos Floriano assenyalava que el PP està compromès amb esa parte del corazón de España que es Cataluña. Atenció, Botella admira Barcelona per les Olimpíades que organitzà el 1992, que li serviran de model per als Jocs de Madrid de 2020. Cospedal afirmava amb cara de mosqueta morta: He trabajado mucho aquí y he visto una integración y una relación entre Cataluña y el resto de España que hoy algunos tratan de evitar, pero que es una gran realidad. Jo, mentre veia el vídeo, em vaig aborronar.

Altres alcaldes peperos també deien la seua. Uns estimen Catalunya pel pa amb tomaca i les mongetes amb botifarra; altres perquè hi tenen amics; l’edil de Sanxenxo ponderava el talant acollidor dels catalans; el de Salamanca, la seua tolerància; l’alcaldessa de Marbella lloava el caràcter obert i plural de la societat catalana. En fi, només tiràrem a faltar alguna frase lapidària d’Alfonso Rus. ¿Els quatre milions de firmes contra l’Estatut i el “mos volen furtar la paella i l’aigua de l’Ebre”? ¡Brometes innocents! ¡Enuigs d’amants despitats! En realitat, els dirigents centrals del PP estan perdudament enamorats de Catalunya.



Els peperos valencians també estan enamorats, com demostra la proclama de González Pons, senzillament sensacional: «Catalunya és la terra que està al costat de la meua terra. La gent de Catalunya és la gent que està al costat de la meua gent. Som de la mateixa pell i de la mateixa sang. Mōatros vullgem molt a Catalunya.» Doncs bé, els penjollaires no anem a ser menys. Mōatros també vullgem molt a Catalunya. Tenim amics allí —Alietes el del Corralot, per exemple. I ens agrada molt el Paral·lel barcelonès i les seues sales mítiques (El Molino, Bagdad...). Jo, per exemple, adore la Feliu i la Forcades. I altres penjollaires adoren les platges de Sitges. I no ens fa vergonya de proclamar els nostres sentiments. Als peperos sí, perquè han retirat els vídeos de You Tube.

Publicitat en forma d'humorglífic

Títol de l'obra escrita per Toni Cucarella que s'estrena el proper diumenge, 28 d'Octubre, a les 19:30h, al Gran Teatre de Xàtiva.

Solució si estàs sota la creueta         Solució si estàs en roba de batalla

Acudits per Internet: els mobles d’IKEA

Una dona va a IKEA i compra un armari de fàcil emmetxat per a muntar-lo ella mateixa. Arriba a sa casa, comença a acoblar les peces i acaba la feina perfectament. En aqueix moment passa el metro (ella viu just damunt d’una estació) i l’armari es desploma, provocant un gran estrèpit. Torna a muntar-lo consciençosament. Tanmateix, només finalitzar la comesa, passa de nou el metro i l’armari torna a caure completament desarmat. Després del tercer intent, la senyora crida indignada a IKEA i exposa el seu problema. Des de la multinacional, li asseguren que li enviaran immediatament un muntador. Arriba el tècnic, es posa mans a l’obra i en pocs minuts té perfectament armat el moble. La senyora es queda contemplant el seu armari, que sembla definitivament muntat, però passa novament el metro i, broum!, el moble cau desfet a peces. El tècnic d’IKEA li diu a la dona:

—Mire: el muntaré altra vegada i em ficaré dins; així veuré millor on està el possible error del moble, quan passe el pròxim metro.

Un cop finalitzat el muntatge, el tècnic es clava dins de l’armari. En aqueix moment, arriba el marit de la senyora.

—Amor, quin armari tan bonic! —diu.

Llavors, obre la porta, veu el muntador i, estupefacte, li pregunta:

—Es pot saber què dimonis fa vostè ací?

—Doncs, quasi és millor que li diga que he vingut a follar-me la seua dona. Si li dic que estic esperant el metro, no s’ho ha de creure...

 

Foto d'Erik Johansson

Si beus sidra, no agarres el cotxe

(Obra de teatre en tres actes)

I Acte

 S’obre el teló. Quatre personatges, Piotr, Avel·lí, Jeroni i Kalinkowski, munten gatzara en un terrat. El capvespre ha tenyit el cel de blau violaci. Tres fanals il·luminen càlidament el grup. Sobre la taula queden les restes de l’àpat: plats amb sobres de menja, gots, botelles... Hi ha un ambient amical i festiu. Sona el magnífic “Take it easy”, dels Surfer Blood.

AVEL·LÍ (mentre aboca una botella de sidra des de mig metre d’alçada). ¡Que córrega la sidra! ¡Hip, hip, sidra! No hi havia a València deu cal·linquistes com nosaltres, car de cal·linquistes en són parits ben pocs. Quina nit més esbojarrada. Açò s’hauria de repetir.

JERONI (acostant el seu got). Elemental, ja ho sabem. Ignorem Big Score i moltes altres coses, però adorem a parts iguals la sidra i el cal·linquisme. ¡Hip, hip, sidra!

PIOTR. ¡Uei! ¡Què hem de fer! L’Església Cal·linquista ens empeny a llegir Faulkner i a escoltar Georgie Dann, en tanga, mentre ens pessiguem els mugrons.

KALINKOWSKI (interrompent Piotr). I a fugir del pati de butaques, durant una funció teatral, quan l’obra és dolenta de solemnitat.

PIOTR (dirigint-se als seus companys). ¿Ja teniu tots els gots plens? Alcem-los en honor del nostre amfitrió. ¡Pel gran Kalinkowski! ¡Hip, hip, sidra!

ELS QUATRE PERSONATGES ALHORA. ¡Hip, hip, sidra!

AVEL·LÍ. ¡Que bona estava la sidra! No sabria dir si m’ha agradat més l’asturiana, la basca o la bretona. ¿Queda alguna botella més? Però ben pensat, m’és igual. He de marxar ja.

PIOTR I JERONI. I nosaltres també. ¡Hip, hip, sidra!

Kalinkowski  acompanya els tres convidats fins a una porta situada a la part esquerra de l’escena. Desapareixen els quatre. Els fanals s’enfosqueixen a poc a poc. Un gat negre amb ulls lluminosos es passeja per la balustrada del terrat. La seua silueta destaca sobre un cel banyat per la llum lunar. S’escolten uns miols mentre s’abaixa el teló.

II Acte

S’obre el teló. És nit tancada. Apareixen dos Nissan Patrol aturats vora una carretera: un és platejat; l’altre, blanc i verd, llueix els distintius de la Guàrdia Civil (rètols, sirenes, escuts, bandes reflectants...). Un agent s’acosta al Patrol platejat. Avel·lí trau el cap per la finestra. Mentrestant, el segon guàrdia, dempeus darrere d’una protecció metàl·lica, mira cap a la dreta de l’escena i fa senyals amb un pal lluminós. Se sent soroll de trànsit.

GUÀRDIA 1. Mire, senyor. Tot això del tabulé, les vides desenroscades, l’aplec de l’Església Cal·linquista, El Penjoll, la Penya Bogarde i tot el que vostè vulga està molt bé, però faça el favor de bufar.

AVEL·LÍ (abans d’esbufegar en l’alcoholímetre). ¡Li ho jure per Bogarde, Kalinkowski i ma mare! Fa més de quatre hores que vaig beure l’últim got d’El Gaitero.

GUÀRDIA 1. Cavaller, no tenim tota la nit.

Quan Avel·lí es disposa a bufar, se sent un gran estrèpit fora de l’escena.

GUÀRDIA 2 (corrent cap al seu col·lega). Hem d’anar ràpidament a l’altre costat de la calçada. Un turisme s’ha sortit de la via i ha xocat contra un mur. Sembla un accident greu.

GUÀRDIA 1. ¿I què fem amb aquest pardal? Com a mínim, deu tenir una taxa de 0,30 en aire.

GUÀRDIA 2. Escolte (encarant-se amb Avel·lí), no s’ha de menejar d’ací. ¿Entesos? Lleve les claus del contacte i espere fins que tornem.

Els dos guàrdies desapareixen per la dreta. L’escena s’enfosqueix.

AVEL·LÍ (il·luminat per un canó i dirigint-se al públic). ¡Mare meua! Si m’obliguen a bufar, em poden caure cinc-cents euros de multa i la suspensió del permís de conduir. Jo me’n vaig a casa. No han tingut temps de demanar-me la documentació. ¡Hip, hip, sidra!

Avel·lí surt del cercle de llum. S’apaga el canó. Se sent com es tanquen les portes del cotxe i es fica en marxa el motor. Els llums llargs enlluernen el públic. S’endevina com desapareix el vehicle mentre s’abaixa el teló.

III Acte

S’obre el teló. Es veu la porta d’un garatge. Entren per l’esquerra de l’escena un guàrdia civil i una dona major.

GUÀRDIA. ¿I diu vostè que el seu fill tornà tard a casa?

DONA. I tant. Arribà sobre les cinc de la matinada. Em van desvetllar el motor del cotxe i els grinyols de la porta del garatge. Després vaig escoltar els seus passos quan pujava a la seua habitació. Aquest matí, l’he sentit roncar. Dorm com l’algeps. Em va pel cap que venia d’un...

GUÀRDIA (amb gest inexpressiu). ¡D’un aplec cal·linquista!

DONA. ¡Això mateix! ¿I vostè com ho sap?

GUÀRDIA. Deixem-ho estar. Faça el favor d’obrir la cotxera.

DONA. ¿Què passa? Ha tingut algun accident, el meu xic?

GUÀRDIA (impacient). Senyora, no puc estar ací tot el dia. Faça el favor d’obrir la cotxera.

La dona fica les claus al pany i puja la porta basculant amb l’ajuda de l’agent. Llavors apareix un cotxe verd i blanc, un Nissan Patrol amb els atributs de la Benemèrita: rètols, sirenes, escuts, la bandera espanyola, les bandes reflectants...

DONA (tota estranyada). Jo diria que aquest no és el cotxe del meu fill.

L’escena s’enfosqueix. S’abaixa el teló.

Parets del Vallès matineja en la celebració del Dia de la Raça

Els veïns no espanyolitzats pel ministre Wert (cognom d'orige espanyol, per cert) de Parets del Vallès són els primers en celebrar el Dia de la Raça, reivindicant que tenen el millor cal·linquenyo de tots els temps, referint-se al ciclista professional paretà Purito Rodríguez, qui en agraïment ha decidit passar a anomenar-se Cal·linquenyo Rodríguez, deixant clar també el seu credo religiós.

Els periodistes han aprofitant l'avinentesa per preguntar-li a Cal·linquenyo Rodríguez la seua opinió sobre el cas de dopatge d’Armstrong, qui ha donat esta enigmàtica resposta: “Els cal·linquenyos no donen doping... però no són recomanables per als trompetistes. És complicat fumar i bufar a la vegada."

A propòsit del caliquenyo, o cal·linquenyo

Ningú no sap a ciència certa com arribà a ca nostra la tradició de fabricar cigars artesanals. Segons uns, arribà amb els soldats que havien combatut a la guerra de Cuba. Segons altres, vingué de Cali, Colòmbia. El cas és que l’activitat va arrelar a les zones rurals, perquè proporcionava ingressos extres als camperols. Fer els cigars corria principalment a càrrec de les dones. El costum es transmeté de generació en generació i donà origen al caliquenyo. La seua elaboració, amb tabac Burley, varietat americana aclimatada a les vores de la Mediterrània, és una activitat bàsicament clandestina; els llauradors planten tabac en indrets de difícil localització, el camuflen enmig d’altres conreus o enganyen les autoritats fiscals fent creure que la collita legal ha estat més minsa de l’esperat.

Per a burlar el pagament de taxes a Hisenda, els cigars es distribueixen de contraban per bars i establiments de pobles i ciutats. També es fan arribar encàrrecs, de manera discreta, a clients particulars de “confiança”. (S’ha de tenir cura; sovint, la Guàrdia Civil rep avisos de partides de cigars que tracten de sortir d’amagatotis de les zones productores.) Generalment, tothom afirma que la pàtria del caliquenyo és Alboraia, a l’Horta Nord. (Localitats com ara Almàssera i Poble Nou, o pedanies i barris de València com Borbotó, Benifaraig i el Cabanyal, també han fabricat o fabriquen caliquenyos.) En realitat, Alboraia només és el bressol de l'orxata de xufla; els caliquenyos valencians van nàixer a la Canal de Navarrés i la Ribera Alta (Navarrés, Chella, Bolbaite, Sumacàrcer, Antella...).

Ara bé, ¿només es fabriquen caliquenyos a terres valencianes? ¡No! En Andorra i les comarques lleidatanes també es fabriquen. A la Juneda, posem per cas, és ben tradicional el conreu del tabac. Les bones condicions climatològiques d’aquesta petita població de les Garrigues van facilitar la difusió de plantacions al començament del segle XX, quan, a causa d'una epidèmia, es van malmetre les vinyes i les oliveres. Atès el caràcter de conreu intervingut per l'Estat i sotmès durant molt de temps al monopoli de Tabacalera, el tabac d'aquest municipi lleidatà es destinava majoritàriament a marques de tabac negre. L'elaboració artesanal de caliquenyos, o cal·linquenyos, que ja gaudeix d'una gran tradició, tenia i té, per tant, un caràcter complementari per a l’economia local.

En definitiva, també es fabriquen caliquenyos, a les terres catalunyeses. Pel seu caràcter humil i clandestí, el nostre cigar artesanal és emblema de grups proletaris, cal·linquistes i dadaistes escampats pertot arreu, com ara la Penya Bogarde de Premià de Mar, a la comarca del Maresme. Els caliquenyos fan bona lliga amb la copeta de whisky i formen part de fires, festivitats populars, esmorzars d’amics, partides de dominó al casino... El costum de fumar-los està tan arrelat que, des de fa temps, es venen legalment, als estancs i altres establiments, succedanis dels caliquenyos. Els veritables, però, continuen sent clandestins, toscos i d’un sabor i un aroma inigualables. De Salses a Guardamar, el caliquenyo és com la llengua: un dels nostres senyals d’identitat més inequívocs.

 

Ara bé, a causa de les lleis restrictives del tabac, al caliquenyo li queden quatre dies —com als bous de carrer, altre element emblemàtic sobre el qual parlarem altre dia. A can Barça, posem per cas, està prohibit fumar; ja no és possible contemplar, aspirant el fum d’un caliquenyo, les evolucions de Messi, Iniesta i Xavi, o les del nou Bogarde, Alex Song. D’altra banda, a la rodalia de València, la lenta extinció de l’horta ja ha acabat amb el conreu de tabac. En fi, sempre podem substituir el cigar per un Chupa-Chups, com feia Johan Cruyff.

El caliquenyo, senyal d’identitat

Darrerament es torna a parlar molt dels Països Catalans. És lògic; la multitudinària manifestació de la darrera Diada de Catalunya ha revifat els debats entre catalanistes i neoblavers, entre catalunyesos estrictes i catalans del sud, entre catalanòfobs i catalanòfils, entre valencianistes fusterians i valencianistes de la tercera via, entre pitos i flautes... Un dels principals punts de fricció és el simbòlic; uns i altres discuteixen sobre l’existència o no de senyals d’identitat comuns, sobre el nom del país i la llengua, sobre la bandera, sobre la paella...  Ningú no ha parat esment, però, en un element que agermana les terres del nord i del sud: el caliquenyo.

Ànsies de llibertat

—¿Tu creus que la direcció del zoo ens concedirà el dret de decidir?

—Això seria el més democràtic, ¿no?

—Estruç, ¿tu què penses?

—No crec. Ens trauran el reglament i ens diran que no podem decidir nosaltres sols. Que també se’ls ha de preguntar als lleons, les hienes, la boa constrictor, els voltors i els cocodrils.

—¡Uei! En eixe cas, mai no podrem proclamar-nos independents.

 —Jo pense igual que Estruç. Ens diran que no podrem sobreviure fora del zoo. I si ens entestem a marxar, ens enviaran els guàrdies de seguretat.

 —Llavors, ara que no hi ha ningú, ¿per què no trenquem la tanca i fugim?

 —Home, tan bonic que ens havia eixit el pilar de quatre sense folre ni manilles...

 

Tardor hitita

Ha arribat la tardor i, amb ella, l’enèsim declivi hitita. L’imperi hitita tingué per capital Hattuša, en terres de l’actual Turquia (amb dues "tes"; si fiqueu “Hatusa” al Google, sortirà l’adreça d’un concessionari Volkswagen de San Cristóbal de la Laguna, Tenerife). L’hitita fou un poble indoeuropeu que s’instal·là a la regió central d’Anatòlia entre els segles XVIII i XII aC. Parlava, per tant, una llengua indoeuropea, escrita primer amb jeroglífics propis i més tard amb caràcters cuneïformes manllevats d’Assíria. El terme “hitita” prové de la Bíblia. A l’Antic Testament apareix el nom hittim. En temps bíblics, els hitites passaven per un mal moment. Molts d’ells hagueren d’emigrar a l’estranger. Alguns homes es feren soldats mercenaris. En el Llibre II de Samuel (11, 1-21), s’esmenta l’hitita Uries, general dels exèrcits del rei David i espòs de Betsabé. Mentre Uries estava en campanya bèl·lica contra els amonites, enfront de Rabbà, el rei prengué la dona com a concubina i la va deixar embarassada. Després, per a evitar-se complicacions, féu matar el marit al camp de batalla. En altres paraules: el pobre hitita mai no arribà a saber que havia esdevingut un cornut. La peripècia d’Uries és un reflex de la història del poble hitita, plena de moments d’esplendor i èpoques de declivi. El més gran dels monarques hittites fou Subiluliuma I  —collons, quin nom—, que sotmeté la noblesa i engrandí l’imperi. Altre rei, Muwatalliš, féu front al faraó Ramsès II en una famosa batalla. En 1190 aC, els frigis destruïren Hattuša i provocaren l'enfonsament de l’imperi, succeït per una Baixa Època en què sorgiren diversos regnes neohittites a Cilícia i Síria. Combatuts, però, per Assíria, sucumbiren finalment. A pesar de tot, alguns hitites aconseguiren d’emigrar cap a la Mediterrània oriental —igualet, igualet que farien més tard els gitanos, tu. Aquests emigrants hitites s’establiren en Laketania —al nord-est de la Península Ibèrica— i en alguns enclavaments més meridionals. Durant la dominació àrab, els hitites del nord combateren heroicament. Més tard, van protagonitzar, de manera força efímera, alguns episodis històric rellevants, com el descobriment d’Amèrica o la batalla de Lepant. (Alguns estudiosos han descobert que Cristòfol Colom o Miguel de Cervantes podrien ser, en realitat, hitites.)  En fi, els antics guerrers anatòlics han maldat sovint per refer sengles regnes neohitites a casa nostra. L’últim intent és ben recent i encara no sabem com acabarà. (És possible que acabe com el rosari de l’aurora.) L’està protagonitzant Subiluliuma IV (veritable nom del senyor Mas i Gavarró). Quant a la nostra contrada, també hi ressorgí un corrent hitita, aquest de caire cultural i literari. Però els seus intents de recuperar l’escriptura cuneïforme no han reeixit, bàsicament a causa de la mandra i l’ensopiment. ¿Quin serà, per tant, el futur del nacionalisme hitita?

La nacional sempre pega

¿Que t’han apallissat? ¿Com? ¿La policia? Mmm... Jo, sent jovenet, sentia aquesta màxima: «El criminal sempre paga». La dita semblava al·ludir al suposat èxit del treball policial, esclarint el crim i perseguint el delinqüent. Segons aquesta afirmació, l’autoritat policial sempre acabava descobrint els autors dels delictes. I clar, moltes persones deien: «Lladres, burladors, assassins, tremoleu; acabareu pagant de manera inexorable els vostres crims.» ¡Quina ingenuïtat! Primerament, la feina prioritària de la policia no és esclarir crims; és mantenir l’ordre públic. ¡Ep! Ordre públic no significa exactament absència de violència o d’arbitrarietat a la vida pública. En realitat, significa que la violència i l’arbitrarietat han de ser exercides per qui les ha d’exercir. Et posaré uns exemples: si un patró abusa dels seus treballadors, això és ordre públic; si un govern trepitja els drets dels seus ciutadans, això també és ordre, l’ordre natural de les coses. En canvi, que uns estudiants moguen xivarri al campus universitari, per a exigir la baixada de les taxes, això és desordre públic. I ací és on intervé la policia. Jo ho vaig comprovar als 18 anys. Vaig acudir a una concentració d’estudiants, a les portes de la facultat, i vaig rebre més que una estora. Tant els règims d’esquerres com els de dretes —atenció, de tot el món— compten amb les corresponents companyies antiavalots encarregades de reprimir les protestes amb idèntic nivell d’eficàcia. Resumint: el percentatge d’embulls delictius desfets per la policia és ínfim. A les comissaries dormen mil·lers de casos sense resoldre. La policia és realment bona reprimint obrers o ciutadans indignats. En aquesta activitat, té un percentatge d’èxit altíssim. Que et quede clar: les forces policials són molt dolentes perseguint delinqüents, però boníssimes apallissant obrers, estudiants i oponents polítics. ¿El criminal sempre paga? No. Millor, ¡la nacional sempre pega! Ja ho crec. De valent. ¿On dius que tens la blaüra?

Acudits per Internet: allargant l’edat de jubilació

La velleta no respecta l’enorme cua i intenta colar-se en la consulta del Centre de Salut.

—¡Eh! ¡Que es cola l’àvia! ¡Fotre! ¡Senyora, que s’està colant!

La velleta, una mica sorda, no fa cas i intenta posar-se la primera de la fila.

—¡Refotre! ¡Mira! ¡L’àvia no fa cas! ¡Malda per colar-se! ¡Eh, senyora! ¡Però quina cara més dura!

Finalment, la vella s’adona que estan increpant-la. Llavors, tota enrabiada, es gira cap a la gent de la cua, agitant la bossa de mà, i escridassa amb un fil de veu:

—¡Cony! ¡Us aneu a fotre! ¡Avui no passe consulta!

 

I amb gest de dignitat ferida, pega mitja volta i marxa cap al carrer.

 

Buscar-se

Estava prou farta de les coses que feia. Una de les tantíssimes vesprades que passaven fent res a la terrassa del garito, va mirar el seu company. Uf, no el va reconèixer, malgrat que seguia estant el mateix jovenet de quaranta-tres anys:

Va decidir que li calia trobar-se a ella mateixa urgentment. Per sort es va trobar i la cosa no va passar d'un xicotet ensurt.

La il·lustració és de Cristobal Fortúnez que ha dibuixat la fauna que viu als barris de Madrid.

Mort de l'haca Paarra a mans de Rustic Kid

Al Mozzarella sempre ha estat conegut a tota la contornada com Rustic Kid. Des del dia que va deixar l'escola ha rabosejat el terme al llom de l'haca Paarra, que per coses del llenguatge oral ha passat a ser 'la Caparra', talment com el paràsit. Junt a la Caparra, Rustic Kid ha furtat collites de melons, d'albergínies, de cols, ha destroçat bancals i ha tombat fins i tot algun que altre mur que protegia ramat de les mans alienes.

Feia unes setmanes que la Caparra estava burra. Es negava a seguir les ordres de Rustic Kid, remugava tota l'estona. Fins i tot quan entraven a arramblar algun bancal, en compte d'esperar pacientment que Rustic omplira la sàrria, la Caparra es dedicava a menjar i xafigar tot allò que li rotava.

Fart, Al Mozzarella, conegut com Rustic Kid, li ha parat les potes a l'haca Paarra, coneguda com la Caparra. 

Begraaf het dode paard from Elmine Wijnia on Vimeo.

Més sobre l'autora del video: http://elmine.wijnia.com/weblog/ - http://vimeo.com/skallagrigg

A tu et reclame:

 Eros Ramatxoto

Jerarca pacient
equilibrat però rebel,
suprem i omniscient.
Usurpant Babel,
sembres gran al·licient

Musa imaginària,
instigador eloquent,
galant amb urticària,
ungit i inconseqüent
encens una llumenària
laberíntica i infreqüent

Salms i oracions
a tu adreçades.
Nit de velacions.
Crític a borbollades,
hàbil en opinions
i en estocades
soterrades d’emocions

Cim de religions!
A tu m’aclame,
llepant-te els mugrons.
A tu et reclame,
bessant-te els bessons.
Ufanós m’inflame
i, sense més raons,
gaudisc tocant-te els collons.

Janis fent-se un anís una nit qualsevol

Guió per a ser filmat amb Polaroid 1000 instant camera.

Davit del carré Blanc

Exterior. Caminant per un carrer fins entrar a un bar

-JANÍS:
Pedra a pedra,
solc a solc,
un mur sóm.
Un pur mur,
com un murmuri
de niuades grues,
un mer mur
de les runes
de les derrotes,
oh baby, come on,
break another brick
of my wall, baby... [es perd la veu mentre travessa la porta del bar]

Interior del bar. Vàries taules ocupades. Llum viva.

-CAMBRERA GAMBERRA:
Ja vens pegant la vara, Janís,
que has tornat a canviar de trapi o què?

-JANÍS:
Recorda que l’ordre
regna i no governa.
I hui
fa una nit agradable:
hi ha vaga de transport.

-CAMBRERA GAMBERRA:
Sí, pensàvem volar
tots els ponts,
però va i resulta
que ens hi calen.
Una bogeria més.

-JANÍS:
Sí, tens raó.
Vivim les nostres
aventures incompletes,
tal com els xiquets,
com xiquets perduts.

-CAMBRERA GAMBERRA:
Ja ni la literatura
té el mateix gust.
Què em dius dels premis literaris?

-JANÍS:
Deu ser terrible!
És una violació
en tota regla,
una violació amb regles.
Com fer una paella
amb cartabò
en compte de cullerot.
Com posar un
Tadeus ex machina.

Manta mandra mantra

Alietes, el del Corralot

Ta ta ta ta tata ta

ratatà tatata de la de

tatadé cal tatadé calcal

calen més ratates dautes pies

catalep cataleu de lluny catà dels déus

de lluny ve

rata catadé la deu del llor l’adéu l’adéu al déu del plor tatà

cal un cataleu d’on beu el meu món breu qui el veu al si de si matatateix

o ta o ta on tal un tal pas qual ens cal quel tal ta ta tata déu cal

que cal quintal com pal de cals inclín clin clan la clova inclina en cal in ca lin calinca

mon ma meu ton ta teu son sa seu

tatadé cal tatadé calcal d’on cau el cuqueig que caldrà

l’oneig

calen més calon gest calimes gallines calls i talls i panys castanys d’on ve de lluny l’oreig

tata veig tata veig

l’oneig dic veig ta bé stà bé mon bé mon déu ta ca déu lin ta ta tacà cal déu

cal déu i un om on som sota l’om si serem

hi som si sant sansan sant sant tasí cal dra caldrà calín sansan aram lin ta sí sí si

ratatà tatata de la de

tatadé cal tatadé calcal

on on mi mon star a no mon star in de terra ta terra te terra ta terra mim cal

in cal ta in cau ton cau hi som al cau que cal

in cal déu car som e tatà eta no vull dir

la pau del peu sens anar més piu sens sin sa dram

ratatà tatadé cal on som serem

in cal in cal in cal in sol del cel sa sul ta tatà

refà la si farà com cal dram dramdram

fartarà del bol com cal in cal in cal

tra dramdram trade marc tradeus tral in cal in cal

tatadé cal tatadé calcal

don déu

lin ca tra

calín tra

ratatà

déus tasta déus

o déus

o déus

o

o

i