La nacional sempre pega

¿Que t’han apallissat? ¿Com? ¿La policia? Mmm... Jo, sent jovenet, sentia aquesta màxima: «El criminal sempre paga». La dita semblava al·ludir al suposat èxit del treball policial, esclarint el crim i perseguint el delinqüent. Segons aquesta afirmació, l’autoritat policial sempre acabava descobrint els autors dels delictes. I clar, moltes persones deien: «Lladres, burladors, assassins, tremoleu; acabareu pagant de manera inexorable els vostres crims.» ¡Quina ingenuïtat! Primerament, la feina prioritària de la policia no és esclarir crims; és mantenir l’ordre públic. ¡Ep! Ordre públic no significa exactament absència de violència o d’arbitrarietat a la vida pública. En realitat, significa que la violència i l’arbitrarietat han de ser exercides per qui les ha d’exercir. Et posaré uns exemples: si un patró abusa dels seus treballadors, això és ordre públic; si un govern trepitja els drets dels seus ciutadans, això també és ordre, l’ordre natural de les coses. En canvi, que uns estudiants moguen xivarri al campus universitari, per a exigir la baixada de les taxes, això és desordre públic. I ací és on intervé la policia. Jo ho vaig comprovar als 18 anys. Vaig acudir a una concentració d’estudiants, a les portes de la facultat, i vaig rebre més que una estora. Tant els règims d’esquerres com els de dretes —atenció, de tot el món— compten amb les corresponents companyies antiavalots encarregades de reprimir les protestes amb idèntic nivell d’eficàcia. Resumint: el percentatge d’embulls delictius desfets per la policia és ínfim. A les comissaries dormen mil·lers de casos sense resoldre. La policia és realment bona reprimint obrers o ciutadans indignats. En aquesta activitat, té un percentatge d’èxit altíssim. Que et quede clar: les forces policials són molt dolentes perseguint delinqüents, però boníssimes apallissant obrers, estudiants i oponents polítics. ¿El criminal sempre paga? No. Millor, ¡la nacional sempre pega! Ja ho crec. De valent. ¿On dius que tens la blaüra?