Occinematografia

Regire per Internet a vore si trobe més detalls d'una pel·lícula dels que dóna la fitxa de la Mostra de Valencia (sic): «A mediados del siglo XIX en un pequeño pueblo de Francia...» Què te'n jugues que la pel·lícula en qüestió, Au fond des bois, està ambientada en Occitània? En Allocine m'ho confirmen: «En 1865, au sud de la France...» El sud de França -sinònim de la part més rural, exòtica i llunyana de la República- es correspon poc més o manco amb la de l'Occitània granda, a banda del País Basc francés i la Catalunya del Nord; el sud de la República Francesa és, com ací el terme levante, una sort de macrotopònim generalista que inclou les conquestes meridionals de l'antic regne francés, en la marca entre les llengües d'oïl i la llengua d'oc. Ara falta saber si en la cinta del parisenc Benoît Jacquot algú parla occità, com en moltes altres històries localitzades a l'Occitània francesa: no sé si en Conte d'automne o en Le fils de l'épicier algú parla en provençal, però en Le pacte des loups sí que deien una frase en llenguadocià del Gavaldà. El puturrú de fuà descarregable del web de la productora desvetla la incògnita:

Quelle est la langue étrange que parle Timothée dans le film? C’est un mélange de provençal, de patois languedocien, d’espagnol et d’italien: je voulais une langue méridionale où le français apparaisse, de temps en temps, pour être à la fois une langue familière, audible et intelligible pour un spectateur français, et aussi étrangère, insaisissable, venue du fond des temps.

Té collons que, en una època on l'occità encara seria la llengua vehicular de quasi tota la gent i el francés la de l'administració i les classes altes -la substitució del patués no tingué lloc fins ben entrat el segle XX, amb l'escolarització i els mitjans en francés-, històries com esta o El pacte dels llops facen un ús folklòric i residual de la llengua vernacla de sengles regions geògraficament aïllades i rurals; i encara gràcies, que si rodar tot un guió en llengua d'oc seria comercialment suïcida, això damunt fa més surrealista que les úniques veus en parlars locals siguen sempre les de les capes més desafavorides de la societat: en el cas d'Al fons del bosc, la del protagonista, Timothée (una espècie de Jean-Baptiste Grenouille).

També resulta curiós que, en este cas, eixe paper li l'hagen donat a un argentí, Nahuel Pérez Biscayart, perquè «el personatge havia de tindre un accent especial i els càstings que van fer amb actors francesos no van funcionar pel que buscaven un perfil llatí.» Toca't el nas! Potser hi hauria hagut prou amb un actor de per ací, sense l'omnipresent accent francés que podria delatar un actor occitanòfon com... no en conec cap, però cert que n'hi ha, com hi ha produccions en llengua d'oc segons l'Internet Movie Database: E l'aura fai son vir, Gardarem lo Larzac, L'orsalher, Malatèrra i Vaquí, les soletes amb títol delator; la resta, com La gloire de mon père (!) i Le chateau de ma mère, amb alguna xarrada en provençal, la màger part dau temps.

Per cert, es coneix que la Provença paisatgística és la regió més cinematografiada de tota Occitània, per ço com en la IMDb té la seua pròpia etiqueta; tot s'ha de dir, quasi tots els guions parlen d'algú o altre que fuig del rebombori parisenc i troba la felicitat al sud de França. Afortunadament, també existeixen realitzadors no parisencs que mostren la seua terra des d'un punt de vista menys esbiaixat que el de París estant, com diu un crític en l'entrada de Malatèrra:

Contrary to the usual portrayal of such times and places in French films (in which everybody speaks Parisian French and wears designer clothes), the characters here speak mostly Occitan and wear unkempt clothes. Also, contrary to the usual French (and British) clichés about Provence, the village is cold and sometimes dark.

Hug del Mas té un mos (o dos)

Hug del Mas és gran, molt gran: més gran que el món -no com jo, que sóc més gos que un pont-. Hui a la nit té un xou prop de la Seu, al Cap-i-cul, i m'ha dit que no sap cert si dur a dos o tres dels seus xics, que dur-los a tots per a fer jazz crec que hui no pot ser. Bo, el fet és que no li cal, que ell en té prou amb la veu i amb el gest pur i dur, com quan diu «del que vam ser, tu i jo, Bel, tu i jo» i la gent diu «què bé que ho fa el xic, quin cul que té». El Xu diu que vol un xeu com el d'Hug del Mas, «al punt de sal»; la Yas' diu que el xic té un mos; la Xon', que en té dos (o tres); sols la Cris' pot dir si en té o no -de mos- (o si el té com el braç). Hi ha qui en té prou amb un bes ben dolç. Bé, no ve al cas. Ni Cesk, ni Llack ni el Pau; Hug del Mas se'ls fot a tots en un pet: quan diu «i visc per tu, sens tu» és com Nick Cave; quan fa Je dors és com Jacques Brel; quan diu «Els teus pits són molt més lleus», és ell. Sol. Nu. Gran, molt gran.

P.D: ell ja sap que, si vol, pot fer un post en el bloq; el lloc ja el té.

Del Cabanyal al Canyamelar

Al Cabanyal fa sol però frescoreta. Tarongers comença a omplir-se de gent. El Jardi encara em pregunta per la Xon. Molt poques banderes i moltes canyes amb veles. A Saül li'n toca una, diu que simbolitza el passat del lloc. Toni Canet també en du i diu que des del seu pis es veu el Benicadell (no s'ha de perdre de vista el campanar del poble). Roger i la socarrâ passen amb els del seu partit. Ampre la canya del Pati quan se'n va a buscar la seua cosina prop d'una batucada. Raquel n'ha arreplegat una altra i diu que el desculat del Paco no vindrà, que li han trencat el retrovisor. Batucades n'hi ha tres o quatre des del precedent del No a la corrupció; colla de tabal i dolçaina pareix que només una. Cada volta es veu més personal, tots amb pegatineta menys jo. Una fashion victim amb un sac de dormir. Cèsar està a l'altra banda del tramvia i nosaltres en la segona de les dos palmeres altes. Fem una x amb les canyes per a que ens veja i funciona. Un bigot de Frida Kahlo. Ens movem per vore si la cosa comença. Les pigues d'una rogeta. Al cantó del carrer La Reina la cosa ja ha començat i no es veu el principi. Un riu de trenta mil persones, tres mil segons la policia, sembrat de canyes. Sílvia i la Pablanquera em criden des de la parada de l'autobús. Ens col·loquem davant la pancarta del partit d'Anna Penya. Quan tire cap a on estan Gomaris i Nurieta algú m'agarra del muscle. Mariua actua este divendres a la mitjanit al Cine Goya de l'Olleria, però no podré anar a vore-la. Em pare a xarrar amb Gomaris i Nurieta i perd de vista els meus. Me'n vaig corrents i els acace. A tort i a dret, cases de poble amb frontera de manisetes. No han prohibit aparcar cotxes i n'hi ha un que no se sap si entra o ix. N'hi ha molta gent manifestant-se que parla en castellà; no sé si serà bo o roín, això. Raquel i jo tirem avant per vore si apleguem al cap de la gentada. Aplaudiments seguit seguit a la velleta del balcó que nomena Alba. Pasqual camina en direcció contrària per la vorera. Raquel aplega on està Reyes i un poc més avant estan Xavi, Marina i Magda. M'absente mentre veig passar el corrent i em tornen a tocar a l'esquena. El Pau em diu que estava per a la foto, allà plantat com el quadre de Friedrich. Els meus reprenen la marxa i jo camine amb Pau i la seua amiga. Els conte el ban d'Otos, que l'altre dia el van fer amb Tinc una mania inconfessable. Xarrem del Concert Solidari per Haití que faran al meu poble el divendres que ve. Xarrem de les trobades i de la Gira, que diu que a Manuel volen dur un grupet d'ska i una orquestra. Veig la pancarta d'Escola Valenciana i pense «Manta és meua!» Li conte a Francesc el cas de Manuel i em busca algú de la Ribera. El Pau se'n va, que sempre té pressa. Al remat és Xavi qui respon i diu que farà per llogar a Landete. Tire avant i busque els meus entre la gent que ja es troba parada al Canyamelar. Impossible. Comença el parlat i em trobe davant de la bastida. En primera filera, els polítics. Arnal somriu agarrat a la pancarta. Morera ho retransmet en directe amb el seu mòbil. L'Alborch només fa que pegar cabotades i dir que sí a tot. El que ho presenta parla en castellà. L'altre llig un escrit en valencià més que correcte. Els dos parlen del lloc com a barri, no com a poble. Agraïxen la presència de tots els partits menys un, l'únic al que li fan propaganda. S'acaben els parlaments però com encara aplega gent faran «una altra funció». Els fotògrafs aprofiten la bastida per a fer fotos de la multitud. Iris les fa pujada al be del seu nóvio. Me'n recorde de tu. Els envege. «In all this welter of women I still hadn't got one for myself, not that I was trying too hard, but sometimes I felt lonely to see everyone paired off and having a good time and all I did was curl up in my sleeping bag and sigh and say bah.» Me'n torne a soles cap al cotxe, que estos m'esperen allí. Em trobe amb Andreu, que diu que el concert del 12 serà un èxit. Camí d'on hem aparcat passe per la zona marginal: fem, gitanos i patis «rehabilitats». Tornem a casa convençuts que hui hem salvat el Cabanyal. Demà, el món...
P.D: parem a dinar en Burger Fucking. No conduïa jo.