Ja fa setmanes que s’escolta el rebombori de les festes falleres: els rallis, les cavalcades, les presentacions... Tradicionalment, els sectors intel·lectuals i progressistes, la gent de conviccions nacionalistes i la militància de l’esquerra han rebutjat estes festes per considerar-les blaveres i reaccionàries. Esta actitud cap a unes celebracions de caràcter folklòric o etnològic és més que discutible. Ens hauríem d’interrogar sobre una qüestió de principi: per què les falles estan majoritàriament manipulades per la dreta blavera? No serà precisament a causa de l’actitud massa primmirada de la gent d’esquerres? Jo no sóc gens bel·licista, però he sentit dir que una posició abandonada durant la batalla és ocupada immediatament per l’enemic. Possiblement, la gent progressista no hauria d’haver menyspreat el fenomen faller.
De tota manera, a mi em criden l’atenció, des de fa temps, aspectes menys conjunturals de les falles. Em referisc al paper que hi juga la dona. Naturalment, cal fer una reflexió prèvia: com ja he dit abans, les festes són una manifestació etnològica sorgida al si d’una societat, la València del segle XIX, eminentment agrària. A les societats agràries, els trets conservadors (usos, rols reservats a homes i dones) són més presents que a les societats urbanitzades. A hores d’ara, tot i que la societat valenciana ha evolucionat, eixos trets tradicionals encara no han desaparegut del tot. Així que, en començar les celebracions, queda de manifest el paper subaltern de les dones. Es poden comptar amb els dits d’una mà les dones presidentes de comissions falleres.
Això sí, sobreviu el costum de la fallera major, regina de l’amor i la bellesa, la seua cort d’honor (el ramillet de beutats, que solen dir els mantenidors) i les col·leccions de naps i bacores que poblen els monuments fallers. Tots estos elements vegetals responen a una realitat: quasi tots els qui fan les falles i escriuen els llibrets són homes. Per tant, totes les icones que fan referència a eros, en forma de ninots o altres elements gràfics i escultòrics, estan modelats pel cervell i les hormones masculines. Les falles són, en realitat, una magnífica representació dels fantasmes que pul·lulen per la ment masculina: dones amb un cul, una cintura i unes mamelles impossibles (ço és, les imatges de la femella que nia al cervell de tots els xics, amb bona cosa d’estrògens, en edat fèrtil i no embarassada d’altre mascle); gran varietat de naps, cogombres, albergínies i plàtans d’unes dimensions colossals (transsumpte de la fixació masculina per tenir un penis ben llarg i ben gros); alguna Venus de Willendorf, per la dependència materna d’alguns barons...
I este és el panorama que es repeteix any rere any. I, ves per on, a causa d’aquelles casualitats de la vida, ací estic, col·laborant en un blog, que es diu El Penjoll, en què a penes hi ha presència femenina. Puc imaginar-me els motius: problemes de conciliació, doble jornada, temàtica poc atraient per a la sensibilitat femenina i el cansament que provoca haver de deseixir-se entre tanta quantitat de testosterona. Ser dona no és tan complicat, però s’ha de reconèixer que la vida ens ho posa molt difícil. Encara hem de trencar molts sostres de cristall!
