Al tròpic no neva

La mala imatge dels balenbongos

-         Em preocupa una cosa, Amparonga. ¿Per què la resta de tribus malparlen tant de nosaltres? Tu que eres una dona vella i sàvia: ¿Tens alguna resposta per això?

-          És una història un poc llarga...

-          Tinc temps. Ja he anat a per l’aigua i he donat de menjar els meus germans menuts.

-          Doncs bé. Fa molt de temps, quan tu encara no havies nascut, el nostre era un poblat agrícola i ramader, però també caçàvem i pescàvem. Fèiem un poc de tot. No ens clavàvem amb ningú i tampoc ningú contava amb nosaltres. Anàvem al nostre aire. Teníem, això sí, una imatge de gent un poc destrellatada. Supose que no va ajudar que, durant molt de temps, el nostre ball més conegut fóra el bakalabongo... O la mania de parlar bonga diferent a les tribus del voltant.

-          Sols això?

-         No. Els problemes de veritat començaren amb l’elecció de Francabumgo com a cap de la tribu. Ja vaig advertir que no podíem confiar en ell, però ja saps com són aquestes coses. A més, la tribu estava encantada. El nou cap ens digué que havíem de fer més conreus, fer caure més i més  arbres. Féu que tothom s’hi dedicara a això, nit i dia. La primera collita fou esplèndida. I la segona. I la tercera. Cada canvi de lluna hi havia una gran festa, amb molt de menjar i beure. Alguns, poquets, dèiem que no podíem sacrificar tants animals, que havíem de ser més previsors. Francabumgo no atenia a raons. I quasi tot el poblat l’adorava. La cosa anava bé perquè les collites continuaven sent bones i teníem de tot. Ningú no es privava de res: luxoses faldilles, barrets de fantasia, vidrets bellíssims, les millors llances i matxets de la contornada... Francabumgo i els seus gallejaven pels voltants de les altres tribus lluint boato i cridant: “Som la millor tribu de totes, els més rics, els més guapos, els més poderosos, mireu els nostres vestits, les nostres armes”. I la resta de tribus s’admiraven i es preguntaven com ho havien fet, i algunes començaren a talar els arbres de la selva i a cultivar els nostres cultius, esperant ser tan rics i admirats.

-          Tots?

-          No, tots no. Alguns continuaren pescant i caçant com sempre, recol·lectant el que podien i criant els seus animals. No eren rics, però vivien feliços en companyia dels esperits de la selva.

-          I aleshores arribà la gran sequera.

-          Sí. Els nostres conreus es llançaren a perdre. I el pitjor era que havíem sacrificat quasi totes les vaques, tret d’unes poquetes per obtenir la llet. Tampoc teníem quasi porcs ni gallines, els consumíem sense treva. I com que entre uns i altres havíem fet retirar-se la selva i els animals, caçar s’havia convertit en una activitat difícil. Començàrem a passar-ho malament. Mentre, alguns al poblat deien que Francabumgo reservava els millors aliments per al seu clan.

-          Però tornaren a escollir-lo!

-          Així és, Bisenbongo. Ell ho negava, deia que no ho enteníem, que tot ho feia pel bé de la tribu, que aquell era el camí. I li tirava les culpes al cap dels Espabumgos, deia que s’havia aliat amb els esperits per maleir la nostra tribu. Molts al poblat s’ho creien.

-          I el consell d’ancians i bruixo què en deien d’això?

-          Res, baixaven el cap i callaven. Francabumgo els havia promés més privilegis, que els seus no patirien fam. Jo ho sabia per què a mi els ancians amb els quals havia crescut no eren capaços de mentir-me mirant-me als ulls... La resta de tribus ens donaren l’esquena, ens miraven com si portàrem la malària...

-          Però no m’has contestat...

-          La supèrbia, Bisenbongo. Durant molt de temps els havíem mirat des de dalt, con si foren inferiors... Mireu quantes riqueses! Mireu, mireu!! I quan arribaren els mals vents i aquelles coses no servien per menjar, les altres tribus ens recordaren el passat altiu de Francabumgo i la seua tribu. Ens acusaven d’haver llençat a perdre tant de bosc que també ens donava de menjar. D’haver adquirit coses inútils, de no haver guardat pels mals temps. Deien que no havíem tingut memòria. I ens assenyalaven com si tots fórem corruptes i irresponsables.

-          Amb tot, la resta de tribus també hauran comés errades i hauran tingut caps corruptes...

-          Cert, Bisenbongo. Però el mal de la nostra tribu és que en lloc de ser discrets com la serp i silenciosos com el guepard fórem escandalosos com el mandril i expansius com els elefants. Se’ns veia vindre. Hem volgut pujar a l’arbre més alt. I la caiguda ha estat més gran. Per això ens assenyalen.

-          I això tindrà remei algun dia, Amparonga?

-          Així ho espere. Per això t’estic contant aquesta història, jove Bisenbongo.

El mite de Sísif

Es deia que Sísif, personatge de la mitologia grega, havia fundat els Jocs Ístmics en honor a Melicertes, el cos del qual havia trobat estès en una platja de Corint. Sísif va ser promotor de la navegació i el comerç, però també un avariciós i un mentider. Va recórrer a mètodes il·lícits, com ara l'assassinat de viatgers i caminants, per tal d’augmentar la seua riquesa. Des dels temps d'Homer, Sísif tingué fama de ser el més astut dels homes; posà grillons a Tànatos, quan aquest anà a buscar-lo (i clar, cessaren les morts fins que Ares alliberà Tànatos i posà Sísif sota la seua custòdia).

Alguns governants de Grècia, com ara Kostas Karamanlís, també tenen fama de ser homes brillants. Karamanlís estudià dret i completà els seus estudis de postgrau a l’American College de Grècia i als USA, arrodonint  el seu currículum acadèmic a la Fletcher School of Law and Diplomacy de la Universitat de Tufts, on va rebre la llicenciatura en Ciència Política i Economia, i el doctorat en Història de la Diplomàcia. També és, però, un veritable mentider. Durant les dues legislatures en què governà Grècia, disparà la despesa pública, sobretot amb l’excusa dels Jocs Olímpics de 2004, i falsificà les dades macroeconòmiques de la comptabilitat nacional. Maquillà els deutes, amb l’ajuda d’assessors del banc nord-americà Goldman Sachs, presentant a la Unió Europea uns informes que no reflectien la gravetat de la situació.

Abans de morir, Sísif digué a la seua esposa que no oferís cap sacrifici als morts quan ell marxés. Ella seguí aquesta indicació, però ell, un cop a l'infern, es va queixar que la seua dona no complia els deures rituals, i va convèncer Hades perquè li permetés de tornar al món superior per tal de persuadir-la. De nou a Corint, refusava retornar a l'infern. Finalment, Hermes l'obligà a tornar-hi i a patir el càstig corresponent: va ser condemnat per Zeus a empènyer eternament fins al cim d'una muntanya una roca enorme. Com que, un cop a la cúspide, la roca tornava a rodolar cap al fons, Sísif sempre havia de tornar a començar des del principi.

Abans del traspàs econòmic, les autoritats hel·lenes van convèncer la Unió Europea que era possible tornar de l’infern financer i complir els deures rituals d’ajust: disminucions salarials als funcionaris, retalls de les pagues extres als treballadors, augment de l’edat de jubilació i augment de l’IVA i dels imposts d’hidrocarburs, tabac i alcohol. Aquestes mesures eren considerades insuficients pels inversors, que continuaven arrossegant Grècia cap a l’infern. Finalment, els déus del mercat ficaren el país a l’Hades. Els inversors internacionals començaren a castigar els bons grecs. Grècia anunciava una reducció de la despesa pública per valor de 23.000 milions d’euros i un pla de privatitzacions de 50.000 milions addicionals, però els mercats exigien més: 30.000 funcionaris enviats a una “reserva” prèvia al comiat o la jubilació; pèrdua d’un 40% de la pensió dels jubilats menors de 55 anys; reducció d’un 15% als salaris públics; nou impost a la propietat immobiliària; pagament d’impostos a partir d’una renda de 5.000 euros anuals. I clar, el país tornava a caure a l’abisme i no veia manera d’estabilitzar la situació i mantenir-se definitivament a l’Olimp de la zona euro.

El càstig és objecte de diverses interpretacions. Uns diuen que es tracta d’una ironia del destí: com que Sísif no volia morir i mai no morirà, haurà de pagar en canvi un preu molt alt. Segons altres, havia revelat als mortals els designis dels déus. Sísif també podria haver patit càstig pel seu hàbit d'atacar els viatgers. Totes les versions coincideixen a dir, però, que el puniment no cessarà ni que Sísif esdevinga vell. Quant als significats del mite, també són diversos. Per a uns, Sísif és la personificació de les ones que pugen i després cauen bruscament, és a dir, una personificació de la mar procel·losa. Altres han suggerit que el mite simbolitza la lluita infructuosa de l'home per assolir la saviesa.

També hi ha diferents explicacions per al càstig a Grècia. Uns diuen que els hel·lens havien volgut viure com els déus (com més alta és la pujada, més gran és la caiguda). Segons altres, com que Grècia vol romandre eternament a la zona euro, ha de pagar el preu d’un dur ajust fiscal. L’explicació més plausible és, però, la venjança dels mercats procel·losos, contrariats per l’engany continu que van patir, com si ells mai no hagueren enganyat ningú. Totes les anàlisis coincideixen a dir, però, que el país inventor de la democràcia  tardarà a reeixir molt de temps. Resulta cridanera la lluita infructuosa del primer ministre grec que volia apel·lar a la saviesa popular convocant un referèndum; l’Olimp l’ha desterrat. De fet, el Fons Monetari Internacional ja ha llançat una amenaça a Grècia: la deixarà caure si no accelera les retallades. En resum: el càstig als grecs serà tan durador com el de Sísif, i el patiran sobretot les classes populars.

Els dubtes d’Adrià Feblit

El diputat Adrià Feblit era una persona insegura i pusil·lànime que navegava sempre en un enorme oceà d’incerteses. Aquell matí, posem per cas, no sabia què votar al parlament, on es discutia l’oportunitat d’enviar un contingent militar a la Cirenaica i la Tripolitana. En canvi, Resolut Flames, portaveu de la Unió de Col·lectivistes Verds, tenia les idees ben clares. Es manifestà inequívocament en contra d’enviar-hi el cuirassat “Roger de Lloria”. «No a la guerra!», proclamà des del seu escó. De pas, féu una mica de demagògia embolicant-se tot sol la bandera del pacifisme i acusant el primer ministre d’haver passat del no al sí a la guerra. «La democràcia no es pot aplicar amb torpedes», conclogué més tard davant dels periodistes. (En realitat, al debat, ningú no havia parlat d’aplicar la democràcia, sinó de protegir la població civil dels atacs d’un dèspota desequilibrat.) És evident que qualsevol persona de bé sol estar en contra de la guerra, i que un demòcrata sempre intenta solucionar els conflictes a través de la negociació i l’aplicació del dret. Ara bé, aquests principis generals s’han de contrastar amb casos concrets. I clar, després de contrastar-los, solen sorgir preguntes com aquestes: ¿Fou correcte no impedir, amb una intervenció armada, la matança de Srebrenica, a la llunyana Bòsnia? ¿Era preferible deixar que les tropes del sanguinari soldà tripolità entraren en Bengasi a mata-degolla, un cop constatat que ja s’havia arribat tard a la pressió i el boicot? Davant d’aquestes i altres observacions, Resolut Flames se’n sortia per la tangent: «Van a bombardejar vostès Tel Aviv, Marroc o Birmània?» En boca d’un dictador, aquesta sortida hagués estat la mateixa del conductor que té el cotxe mal aparcat i li diu al policia: «Per què no multa primer aquell negre o aquell altre roig?» En boca de Resolut, era la sortida habitual de qui se situava sempre per damunt del bé i del mal, de qui proclamava els grans principis i les idees bonhomioses, però no baixava mai als casos concrets. Va llegir, això sí, una extensa tesi doctoral sobre la hipocresia del capitalisme, sobre les altres determinacions que es podrien haver pres i no s’havien pres, i sobre la distinta vara de mesurar que s’utilitzava al Marroc —al·lusió tendenciosa, perquè les de Marroc i Tripolitana no eren situacions del tot equiparables. No contestà, però, les preguntes essencials: ¿Calia o no calia impedir que el carnisser de Trípoli entrés en Bengasi igual que cert militar feixista en Madrid? I si calia impedir-ho, de quina manera? I és que els discursos de Resolut Flames solien planejar entre núvols de principis genèrics o abstractes. I clar, amb tants dilemes ètics, era normal que Adrià Feblit i moltes altres persones de bé experimentaren sentiments contradictoris i no saberen a quina carta quedar-se.

L'agosarat imperi dels vampirs cretins

Qui li havia de dir a la Núria que algun dia escriurien d'ella l'adjectiu honorable davant sel seu nom, precedit per l'adverbi molt. Qui li havia de dir que el poble, democràticament, li donaria un càrrec tan notori. En J.M. Coetze va escriure alguna cosa sobre quan els vells accedeixen al poder, justa abans que arribin els bàrbars. Llegint Coetze se m'il·lumina el rostre adust, agre i guerxo de la Núria. Provo d'imaginar quina sexualitat deu viure, i sabent que és profundament catòlica la imagino curulla de perversions obscures, com els seus ulls. Vet aquí la molt honorable.

En Josep A. és un home que viu al llindar. Cerul·li, d'ulls ensorrats a les òrbites previsiblement buides. La mirada del vampir no-mort encara, la pal·lidesa hivernal del seu cor li aflora fins a la pell. Tampoc no era previst que ara pugués negociar cap privilegi i no obstant, el poble li ha donat privilegis.


L'Artur era el més ximplet de la casa, el qui donaven per obsolet els seus amics més propers: essent tan curt de gambals i eixorc d'intel·ligència no podia somniar res que no fos viure en la mediocritat llargament treballada, l'erupció mesquina, l'apoteosi del no-res. I mí-te'l ara, encimbellat per la gràcia del poble.

Tot això passava en una província transilvana, de la remota Rumania. Qui hagués pensat en d'altres geografies terràquies nava ben errat, com hi ha món. Diuen els sociòlegs que un poble que viu sota el terror del vampir sol sentir preferència per la tortura. Els psicòlegs van diagnosticar una estranya síndrome d'Estocolm, que serveix bé per a descriure la psicologia d'aquelles comarques transilvanes.


Se'n fan creus, els rumanesos. Per això marxen de Rumania.

Zambambú, morenico de Simbu

En realitat, la funda fàl·lica que va utilitzar Jean Benoît a l’Execució del Testament del Marqués de Sade no era africana. Benoît s’havia inspirat als aborígens d’Oceania. Possiblement, veuria alguna fotografia o alguna escultura dels nadius de Papua Nova Guinea al Palais de Chaillot de París, seu del Musée de l'Homme, mentre feia els cursos d’etnologia. Anys més tard, a la dècada dels seixanta, quan ja havia ingressat al moviment Pànic, viatjà a Oceania amb Pierre Langlois. Allà tingué ocasió de comprovar in situ allò que havia vist al museu parisenc. La dona de Langlois va transcriure al seu quadern de viatge la conversa amb tres pastors papús, traduïda per un jove intèrpret d’hiri motu que havia après rudiments d'espanyol del pare Luis Gongorí, un missioner jesuïta.

—Què és això? —va preguntar Benoît.

—La pija sa como el carbón, mano. Pongamo beina colorá e bailemo alegre; que aunque samo negro, la temos gorda tú. Zambambú, morenico de Simbu, Zambambú.

Segons les anotacions de la dona de Langlois, una nena aborigen, Kambe Wingti, observava l’escena i es trencava de riure.

Els temps estan canviant

Amb el títol d'aquest post no estic afegint cap valoració: no pense ni que siga bo ni que siga dolent que els temps canvien, simplement les coses són diferents. Caldrà veure si el canvi és més o menys conscient i volgut (i guiat) o si s'ens escapa entre les mans.

Tot aquest rotllo ve a compte d'un video que un bon amic m'ha fet arribar. És el que teniu baix d'aquestes línies. És d'un grup de Brooklyn, als Estats Units, que es diu Atomic Tom. Han gravat una cançò en directe fent servir iPhones com a instruments; l'han penjada a Youtube i en tres dies ja porten més de 600.000 "visites" al video.

No sé què penseu, però a mi em deixa al·lucinat que en poc de temps han aparegut nous ferraments electrònics que permeten que amb relativament poca inversió econòmica qualsevol puga gravar una cançó, editar un video, maquetar una revista o un llibre, distribuir-lo... Ara sí que valore el canvi: m'alegra que estiguen passant aquestes coses, plantegen possibilitats molt suggerents. No sé, què penseu?

El puritanisme islàmic

Acabava de llegir en El Penjoll l’entrada de Davit del carré Blanc Està per fer l’alliberament sexual? i em vaig posar a fullejar el diari. Em va cridar l’atenció aquest titular: «Hamàs, contra les colònies d’estiu». Els campaments d’estiu són, a l’assetjada Franja de Gaza, una necessitat per a milers d’adolescents que no tenen altra possibilitat de gaudir de la platja en una societat cada vegada més rigorista. Les colònies de platja de l’agència de Nacions Unides per als refugiats són tot un esdeveniment. Més de 250.000 xics i xiques s’han apuntat enguany. Però els grups islàmics no veuen amb bons ulls aquesta experiència. Culpen l’ONU d’importar costums occidentals. Preocupats per la mala influència, alguns imans han fet campanya a favor dels campaments de Hamàs —o fins i tot de la Yihad Islàmica—, amb poc d’èxit; la gent de l’ONU regala als xics roba esportiva que poden utilitzar la resta de l’any.

S’han produït, per tant, atacs dels grups radicals contra les colònies. Escamots d’homes armats han cremat dos campaments de l’ONU en un mes. Els extremistes deuen pensar que en aquests indrets de corrupció els xics i les xiques estan junts i es nodreixen d’allò que troben en Internet. Res més lluny de la veritat! En aquests campaments, la separació entre nens i nenes és total. Les monitores acompanyen les xiques des de sa casa fins a la colònia (no dormen en ella). Els pares assisteixen abans de l’estiu a unes sessions en què treballadors de l’ONU calmen llurs temors sobre possibles violacions del pudor. Res de biquinis, ni banyadors, ni d’activitats mixtes.

I què diuen de tot açò les adolescents? Al campament Sheik Agliin, situat a la platja de la ciutat de Gaza, protegit per una tanca espessa que impedeix les mirades dels transeünts, més de cent xiques d’entre 11 i 16 anys fan fila per a recollir les sabatilles de lona, la samarreta i la gorra que els regalen. Protegides per guardes de seguretat juguen, fan aeròbic i natació (vestides, clar), dibuixen i aprenen debka, la dansa tradicional palestina. Aquesta activitat no convenç, posem per cas, Islam, una riallera jove de 16 anys amb vaquers ajustats i mocador florejat al cap, que prefereix els balls de Shakira. «La cap del campament no ens deixa ballar ritmes occidentals ni entrar a Facebook», es queixa entre les rialletes i la cridòria de les seues amigues. Les colònies duren dues setmanes. Les xiques no volen ni pensar en el dia que s’acaben. «Quin avorriment!» Mataran el temps a casa ajudant les mares i ballant soles a les seues habitacions —Shakira, clar.

El reportatge feia pensar. Sembla que el puritanisme no és patrimoni exclusiu dels cristians. Les històries sentides (la magnificència del soldà d’Istanbul i del seu harem al palau Topkapi, la poligàmia de les corts orientals, les mítiques escenes somniades, els palaus de les mil i una nits, les hurís) ens han fet creure que els musulmans estan totalment desinhibits en matèria sexual. La realitat desmenteix, però, aquesta creença. És possible que les relacions sexuals domèstiques siguen més satisfactòries entre musulmans que entre seguidors d’algunes sectes cristianes. I és cert que el paradís promès per Al·là és un jardí de delícies materials i carnals (sobretot per als mascles). Però continua latent, a l’islam, la noció de pecat original, d’orígens mesopotàmics. Només els fidels que renuncien al goig terrenal van al paradís (és més: les dones que no hi renuncien són equiparades a la Lilith llegendària, una puta). Per tant, la moral pública és molt severa als països islàmics. I la pornografia està totalment proscrita. Èpoques d’una sexualitat humana més lliure, d’abandó als instints i als ritus dionisíacs, cal cercar-les a l’antiga Grècia o a Roma, on se celebraven els simposis, les processons de mènades i les festivitats orgiàstiques.

Demaclosques o Trencagògia

Intent de resposta a refelet...

La veritat siga dita, sota el meu pont i replegant tot el que m'arriba, he anat construint-me aquest barracó avui, un bon dia per maquinar sota la pluja...

Abans alguns empresaris deien que el país rutllava pel fruit dels seus treballs i inversions, que els funcionaris respiraven a les amples, per tot arreu. Sense cap connotació religiosa, els haurem de perdonar.

Ara aquests senyors, potser esperen que el funcionariat glace els sous, que l'Estat els palpe per substreure'ls un bon pessic; tot seguit s'injectarien aquests diners per tal de fer surar de l'hecatombe, la pàtria...per salvar-nos. Un "New Deal"?

I direu, ostres com parla aquest xic! I us conteste, tot és als llibres de vell, als clàssics, vaja, i com que hom disposa de temps...

Mireu-los, els senyors es pre-ocupen de la societat!

Però com es pot desdibuixar el perímetre perfecte i asèptic del capitalisme que professa el no intervencionisme econòmic?
Òndia, serà tot això un PECAT capital, mortal, mundial?

On s'amaguen els tresors dels paradisos fiscals, els robatoris tancats amb pany i clau?

Hem preparat generacions d'estudiants amb una formació excel•lent a quí se'ls tanca ara la porta laboral. Qui cobrarà en jubilar-se després d'haver-se dedicat en cos i ànima a la millora vital de les seues comunitats?

Serán capaços aquests negociants baratament escrupolosos de fer cua de tres mesos per tal d'operar-se a la Seguretat Social? Exigirán policies que posen el seu propi ordre i els defenguen les propietats baratades per un plat de llentiiiilles?
Qui els durà les bones o males noves, un correu privatitzat?
Qui llançarà la sal a les carreteres glaçades per la neu de tanta supèrbia?

I si aquesta és la filosofia camuflada del pensament dretà i neoconservador?, d'un postmodernisme que es dissol i amb què volen fer l'agost en aquests nous temps els de sempre, els munyidors de la vaca sacralitzada?

Podríem presentar propostes per cisellar totalment la crisi.

Llegiran les suggerències del col•lectiu profètic del Penjoll?

Què poden dir amb rigorosa serietat des de l'esglèsia calinquista, ja que la catòlica -i no és qüestió d'etiquetes- obre petitament la boca? Podem trobar excepcions?

Interessaran les nostres petites reflexions a algun homenet o doneta palplantats en la política?

Ja us he dit que tot és als llibres... No us esglaieu per les aparences; si voleu, llegiu. A mi, em cauen tantes coses a les mans.

Agrair la fotografia a Adam Foster/Codefor.

Ponts

Vaig conéixer personalment Pepe Botifarra el dia 30 de desembre del passat 2009. Vaja, ens havíem conegut abans, però així d'arrapa-i-fuig. La vesprada del 30 vam xarrar amb calma, ell, Refelet i jo. Ja m'havia impressionat com a cantant i em va impressionar com a persona.

Fa pocs dies vaig vore este vídeo pel yutube i vaig plorar com un xiquet només de pensar en els ponts que la música havia estés entre dos llocs tan llunyans com el nostre país i Panamà. Es tracta de L'u d'Aielo tocat i cantat a mitges per la rondalla del Botifarra i el Grupo Tuira de Rómulo Castro. A disfrutar-lo!

PRIMERA CORRESPONSAL

Ben volguts amics:

El proper dia 27 de febrer volaré, no pels aires, a AUSTRÀLIA. Gràcies a tots els que cotitzeu perquè feu possible les beques i per tant, que jo puga gaudir d'elles...

Quan el GRAN "Ministerio de Educación Política Social y Deporte" em comunicà la concessió de la beca, vaig decidir fer un blog on poder contar a tothom tot allò que em succeirà a les antípodes valencianes. En aquell moment, un dissabte a les 3'30 de la matina i amb una rastrera de colpets prou gran, em vingué al cap el seu nom "Blog de l'almoixàvena viatgera". Però, després de consultar entre els penjollaires que freqüenten la nit i de moltes altres intentant arreglar el món, vam decidir utilitzar-me de corresponsal penjollaire a Sydney. La meua missió des d'allà baix serà fer cròniques amb assiduïtat contrastant les costums, posant fotografies increïbles dels llocs on vaja i com no, contar les meus peripècies.

Ara ve el meu dubte, com diem a la secció? El passat dissabte entre copa i cap el nostre company Cul de Sac em proposà diferents títols i m'agradaria que entre tots poguéssim escollir-ne un. El problema que no recorde ben be quins em va proposar, així que el que farem serà entre tots una pluja de idees de possibles noms.

Ànim amics/es, poseu a treballar els cervellets...!!!

Proposta 1: El penjollaire despenjollat

"Un dos tres, responda otra vez..."

Avancem mitja hora l’acte-xocolatada de lliurament dels Premis Blocs de les Comarques Centrals

No és que El Penjoll. Art de Paraula s’apunte a un bombardeig (i menys, si no ens han convidat), però creguem que val la pena avançar mitja hora l’acte de lliurament dels Premis Blocs de les Comarques Centrals per a facilitar que, aquells assistents que vullguen, també puguen anar a la presentació del llibre El bombardeig de Xàtiva. Llistat de víctimes definitiu, un recull d’estudis de Germán Ramírez Aledón i altres col·laboradors, editat per Ulleye, que tindrà lloc a la Casa de la Cultura de Xàtiva, el dissabte 14 de febrer a les 19’30h.

Una vesprada del dia dels enamorats completa a Xàtiva. Recordeu:

- A les 18’30h: Acte-xocolatada de lliurament dels Premis Blocs de les Comarques Centrals, al local que els amics i amigues de Camot tenen al carrer Blanc nº9 (No oblideu que tothom està convidat, però que cal confirmar l’assistència per e-mail: elpenjoll@gmail.com)

- A les 19’30h: Presentació del llibre El bombardeig de Xàtiva. Llistat de víctimes definitiu, a càrrec de Manuel Casesnoves, a la Casa de la Cultura.

Raons per al ressentiment

El nombre de greuges que nodreixen el ressentiment palestí és infinit: ocupació israeliana de les millors terres, impossibilitat d’accés a l’aigua, desallotjaments forçosos, amuntegament als camps de refugiats —la Franja de Gaza té la densitat de població més elevada del món—, assentaments il·legals jueus, construcció d’un mur de separació a terres àrabs, incompliment de les resolucions de Nacions Unides, bloqueig polític i econòmic, negativa jueva al retorn dels exiliats, humiliacions, discriminació... Tots aquests elements han propiciat el protagonisme de grups radicals com Hamàs, moviment impulsat a finals dels vuitanta pel Shabak (el servei de seguretat general israelià) per a fer-li la guitza a l’OLP de Yasir Arafat. Com sol passar en aquests casos, a Israel li sortí el tir per la culata. Aconseguí minar l’autoritat i el prestigi del desaparegut líder palestí, considerat pels jueus un assassí i un terrorista acarnissat, però la nova criatura se li anà de les mans. En comptes d’un grup oponent, passà a tenir-ne dos: Fatah i Hamàs. Els membres del segon, partidaris d’imposar la Sharî’a, van desplegar, d’acord amb l’estratègia seguida per altres confessions —la catòlica, per exemple—, una gran activitat assistencial subvencionada per empresaris i xeics petrolers, i per països com Iran, Aràbia Saudita i Síria. I clar, donades les duríssimes privacions que patia la població palestina, les escoles, els hospitals i els subsidis de Hamàs esdevingueren aviat una ajuda imprescindible per a molta gent. El prestigi guanyat amb la tasca assistencial afavorí el triomf del moviment integrista a les eleccions municipals i legislatives convocades als territoris de l’Autoritat Nacional Palestina el 2005 i el 2006. En resum: com més augmenten les penalitats i la ràbia palestines, més augmenta el suport al moviment islamita. No s’albira, per tant, una sortida fàcil al conflicte. De fet, tant el govern israelià com Hamàs, sabedors que mai no veuran la victòria total o la derrota absoluta de l’adversari, aspiren només a situar-se en una posició com més avantatjosa millor de cara a una nova treva o a un hipotètic procés negociador. Això per no citar els càlculs electorals en què està immers ara mateix el govern israelià. I mentre, continua la tragèdia de les víctimes innocents.