Tardor hitita

Ha arribat la tardor i, amb ella, l’enèsim declivi hitita. L’imperi hitita tingué per capital Hattuša, en terres de l’actual Turquia (amb dues "tes"; si fiqueu “Hatusa” al Google, sortirà l’adreça d’un concessionari Volkswagen de San Cristóbal de la Laguna, Tenerife). L’hitita fou un poble indoeuropeu que s’instal·là a la regió central d’Anatòlia entre els segles XVIII i XII aC. Parlava, per tant, una llengua indoeuropea, escrita primer amb jeroglífics propis i més tard amb caràcters cuneïformes manllevats d’Assíria. El terme “hitita” prové de la Bíblia. A l’Antic Testament apareix el nom hittim. En temps bíblics, els hitites passaven per un mal moment. Molts d’ells hagueren d’emigrar a l’estranger. Alguns homes es feren soldats mercenaris. En el Llibre II de Samuel (11, 1-21), s’esmenta l’hitita Uries, general dels exèrcits del rei David i espòs de Betsabé. Mentre Uries estava en campanya bèl·lica contra els amonites, enfront de Rabbà, el rei prengué la dona com a concubina i la va deixar embarassada. Després, per a evitar-se complicacions, féu matar el marit al camp de batalla. En altres paraules: el pobre hitita mai no arribà a saber que havia esdevingut un cornut. La peripècia d’Uries és un reflex de la història del poble hitita, plena de moments d’esplendor i èpoques de declivi. El més gran dels monarques hittites fou Subiluliuma I  —collons, quin nom—, que sotmeté la noblesa i engrandí l’imperi. Altre rei, Muwatalliš, féu front al faraó Ramsès II en una famosa batalla. En 1190 aC, els frigis destruïren Hattuša i provocaren l'enfonsament de l’imperi, succeït per una Baixa Època en què sorgiren diversos regnes neohittites a Cilícia i Síria. Combatuts, però, per Assíria, sucumbiren finalment. A pesar de tot, alguns hitites aconseguiren d’emigrar cap a la Mediterrània oriental —igualet, igualet que farien més tard els gitanos, tu. Aquests emigrants hitites s’establiren en Laketania —al nord-est de la Península Ibèrica— i en alguns enclavaments més meridionals. Durant la dominació àrab, els hitites del nord combateren heroicament. Més tard, van protagonitzar, de manera força efímera, alguns episodis històric rellevants, com el descobriment d’Amèrica o la batalla de Lepant. (Alguns estudiosos han descobert que Cristòfol Colom o Miguel de Cervantes podrien ser, en realitat, hitites.)  En fi, els antics guerrers anatòlics han maldat sovint per refer sengles regnes neohitites a casa nostra. L’últim intent és ben recent i encara no sabem com acabarà. (És possible que acabe com el rosari de l’aurora.) L’està protagonitzant Subiluliuma IV (veritable nom del senyor Mas i Gavarró). Quant a la nostra contrada, també hi ressorgí un corrent hitita, aquest de caire cultural i literari. Però els seus intents de recuperar l’escriptura cuneïforme no han reeixit, bàsicament a causa de la mandra i l’ensopiment. ¿Quin serà, per tant, el futur del nacionalisme hitita?