El caliquenyo, senyal d’identitat

Darrerament es torna a parlar molt dels Països Catalans. És lògic; la multitudinària manifestació de la darrera Diada de Catalunya ha revifat els debats entre catalanistes i neoblavers, entre catalunyesos estrictes i catalans del sud, entre catalanòfobs i catalanòfils, entre valencianistes fusterians i valencianistes de la tercera via, entre pitos i flautes... Un dels principals punts de fricció és el simbòlic; uns i altres discuteixen sobre l’existència o no de senyals d’identitat comuns, sobre el nom del país i la llengua, sobre la bandera, sobre la paella...  Ningú no ha parat esment, però, en un element que agermana les terres del nord i del sud: el caliquenyo.

Acudits per Internet: inconvenients de ser molt conegut

En adonar-se que està perdut, el diputat arrima el vehicle a la vorera, baixa el vidre i pregunta a un vianant:

—¡Escolte! ¿Que em podria ajudar? Havia quedat a les dotze amb un bon amic i ja porte mitja hora de retard. No sé on em trobe.

—Es troba vostè —li contesta el vianant, amb evident humor surrealista, o mala llet, vés a saber— en un cotxe, a uns set quilòmetres del centre de la ciutat, en un punt situat entre els 40 i els 42 graus de latitud nord, i entre els 58 i els 60 de longitud oest.

—¿És vostè geògraf, veritat? —pregunta el diputat amb un somrís.

—Sí senyor, ho sóc. ¿Com ho ha endevinat?

—És una deducció molt senzilla. Tot açò que m’acaba de dir deu ser científicament exacte,  però pràcticament inútil. Continue perdut, arribaré tard a la meua cita i no sé què fer amb la seua informació.

—Vostè és polític, ¿veritat? —demana el vianant amb posat murri.

—En efecte —respon orgullós l’automobilista—. ¿Com ho ha sabut? ¿M’ha reconegut?

—Jo també sé fer deduccions lògiques. Vostè no sap on està ni cap on va, ha fet una promesa que no podrà complir i espera que altra persona li resolga el problema. De fet, està exactament en la mateixa situació en què es trobava abans de  preguntar-me, però ara, per alguna estranya raó, comença a pensar que la culpa és meua.

Destapat l'intent de frau de Chuck En'Orris en Rúsia

La comissió electoral russa ha descobert un important intent de frau electoral. Inicialment les sospites posaven a Vladimir Prats, de Rotglà i Corberà, com a principal autor del frau. Finalment s'ha descobert que la trama ha estat instigada per Chuck En'Orris.

Com a conseqüència de la investigació també s'ha decobert que Supergat ha intentat igualment fer-se un lloc al Kremlin.

Ací podeu veure la notícia.

¿Metainformació?

La Reforma Residual

Fill de plàstic, mira que n'ets un gran fill de policarbonat: esqueller inert, corcó furgador de la bellesa.

Fas ois tan sols de pensar-te, mal enginy!

És posar-se al teu costat i veure que no transpires; per a més inri, i que el déu dels filòsofs em perdone, allò que et resta d'humà és llast d'àcid sulfhídric.

Un gran foc se t'hauria d'haver acostat i socarrar-te les neurones de nou ric estructural, pudent i lleig.

Roshana és moldava i cobra 3 eurets l'hora de 5 a.m. a 18:00, tots els dies al bar on treballa.
A les 18:30 va a classe i s'adorm; el professor de Formació i Orientació Laboral la desperta. Li pregunta si sap en quines condicions treballa, si té contracte de treball i el seu cap cotitza per ella a la Seguretat Social. Diu que no, que té 13 negocis de bar i paga en negre.

Mateu té un camió i transporta mercaderies. El divendres passat li han dit que ha de revisar les quotes que fa pagar pels seus serveis: - Has d'abaratir més els teus costos, li han dit.
Pensa que a 15 companys els han fet fora; ell és un més; al capdavall, una xifra que, avui dilluns, pot fer una ball sense tornada tot prescindint dels seus serveis.

Pau ha hagut de tancar l'antic lloc on feia classes de dansa; ara les fa en un altre magatzem més petit, i veu lentament com desapareixen els/les alumnes. L'Ajuntament del seu poble li deu 2000 eurets de fa dos anys: li ajornen els pagaments; amb una gran tristesa es veu aturat.

Tot açò i més podríem narrar. Reforma Laboral?
Aparques els humans oh vinílica Reforma Residual, a les voreres perdudes de l'esperança. Així els tractes.

No tens coratge cabró de poliuretà, resina opaca.

Aquesta reforma podries haver-te-la injectat per les teues venes de polihidroxibutirat. Però encara sóc massa generós per considerar-te un biopolímer. No puc consentir-ho.

He conclòs que no ets reciclable, patètic de mala classe: deixem-ho que simplement ets tòxic acrilonitrilo- butadienestirè.

Quina creu és aquesta pesta de l'ERO Exprès?

Pepe Toni Durà Lleixa

Pepe Toni Durà Lleixa s’ha despenjat dient que el nou govern de Barateria és «sòlid i consistent», i que «la seua preparació i la seua experiència són manifestament superiors a les dels darrers governs baraters». (Tot açò després d’haver-se oposat a la investidura del guanyador dels recents comicis.) ¿Parla ex cathedra, com el papa, el líder de la Unió Demòcrata Cantonalista? Això pensa ell, un presumptuós insofrible i orgullós de ser-ho. Altiu, arrogant, envanit, pretensiós són alguns dels adjectius que millor li escauen a aquest personatge petulant. Durant l’anterior legislatura, quan es discutia la proposta d’eliminar els complements de pensions, endurir el règim d’incompatibilitats i publicar els béns i les rendes dels diputats baraters, el senyor Durà Lleixa soltà una perla que mereixeria passar als anals de la fatuïtat: Si la sociedad quiere que aquí venga simplemente gente que no tenga nada en propiedad, si quieren que al final ésta sea una cámara de funcionarios y de gente pobre, pues vamos por buen camino.

Vaja ínfules! Segons el parer d’aquest polític, els pobres i els funcionaris no pinten fava a les institucions públiques, que serien feu exclusiu de persones riques. Hay que defender la dignidad de la política, en lugar de impulsar la funcionarización de esta actividad pública que debe ser realizada por gente preparada, concloïa el portaveu de DIU. Heus ací la manera de pensar de qui troba que ministres com Luis Guinda i Pedro Morenet són gent «sòlida i consistent». El cas és que el senyor Durà no ve d’una família de multimilionaris. Va nàixer en un petit llogaret de la Franja de Ponent, al si d’una família d’orígens pagesívols. Simultaniejà el treball i els estudis. Ha arribat a ser nou ric —com sembla insinuar ell mateix—, i a tenir tants fums, dedicant-se a l’activitatpolítica des dels 22 anys; ocupa càrrecs públics sense interrupció des de 1979. Això són més de trenta anys cobrant de l’erari públic. Pepe Toni Durà és, en realitat, un funcionari de la política. I la seua activitat funcionarial li ha permès de tenir pis a Pedralbes amb tres places de garatge, un apartament junt al Segre amb dos pàrquings, casa a les vores de l’Onyar, apartament amb plaça de pàrquing al Sardinero i dos cotxes.

Actualment, el polític percep 28.858 per ser secretari general de la UDC, 5.105 euros mensuals com a diputat i portaveu de DIU i altres 1.052 euros per a despeses de lliure disposició. Durant les seues estades a la capital de Barateria, Durà sol residir en una suite de l’hotel Palace. Col·lecciona vestits de bones marques i corbates (segons diu, en té més de mil; el dia del debat d’investidura, n’elegí una que li havia regalat la seua amiga Esther kaspersky). També toca la bateria, com l’alcalde d’una població veïna. En fi, el senyor Durà Lleixa, personatge —ja es veu— superb i presumit, va fer durant la passada campanya electoral la següent proclama: Con lo que les damos nosotros, en otros sitios de Barateria reciben el subsidio del PTR para pasar todo el día en el bar de su pueblo. En fi, el mort li diu al degollat... En realitat, les lloes a l’executiu barater obeeixen a raons pragmàtiques: DIU no té majoria absoluta al parlament cantonal. Fins ara, ha tret endavant les seues iniciatives gràcies als vots de qui ja sabeu.

Cal tenir present també l’esperit conciliador de Durà Lleixa, que rebutja les consultes per la independència amb el següent argument: «Com que mon pare viu en una vila de ponent, no vull que una frontera ens separi.» El diputat de DIU avorreix els debats sobre la independència, un objectiu que considera infantil i poc pragmàtic. Ell sempre ha tingut l’aspiració d’aconseguir una cartera ministerial a Barateria. I és un dels polítics millor valorats a les enquestes barateres; fins ara, s’havia guanyat entre els baraters fama de perifèric seriós —porque no antepone los intereses de su “patria chica” a los generales de Barateria—, però això està a punt d’acabar-se per culpa de les seues diatribes al PTR i als homosexuals. I de nou s’ha quedat sense cartera ministerial; al centre només se’n recorden de la perifèria quan algun partit barater necessita completar la majoria absoluta. (Hablaremos con Durà, que es buen chico.) Oncle Tom seria, en definitiva, el sobrenom que millor li escauria a l’etern diputat. Però clar, el veritable Oncle Tom no vivia a l’hotel Palace, ni pecava d’immodèstia, jactància i vanitat a tothora.

El mite de Sísif

Es deia que Sísif, personatge de la mitologia grega, havia fundat els Jocs Ístmics en honor a Melicertes, el cos del qual havia trobat estès en una platja de Corint. Sísif va ser promotor de la navegació i el comerç, però també un avariciós i un mentider. Va recórrer a mètodes il·lícits, com ara l'assassinat de viatgers i caminants, per tal d’augmentar la seua riquesa. Des dels temps d'Homer, Sísif tingué fama de ser el més astut dels homes; posà grillons a Tànatos, quan aquest anà a buscar-lo (i clar, cessaren les morts fins que Ares alliberà Tànatos i posà Sísif sota la seua custòdia).

Alguns governants de Grècia, com ara Kostas Karamanlís, també tenen fama de ser homes brillants. Karamanlís estudià dret i completà els seus estudis de postgrau a l’American College de Grècia i als USA, arrodonint  el seu currículum acadèmic a la Fletcher School of Law and Diplomacy de la Universitat de Tufts, on va rebre la llicenciatura en Ciència Política i Economia, i el doctorat en Història de la Diplomàcia. També és, però, un veritable mentider. Durant les dues legislatures en què governà Grècia, disparà la despesa pública, sobretot amb l’excusa dels Jocs Olímpics de 2004, i falsificà les dades macroeconòmiques de la comptabilitat nacional. Maquillà els deutes, amb l’ajuda d’assessors del banc nord-americà Goldman Sachs, presentant a la Unió Europea uns informes que no reflectien la gravetat de la situació.

Abans de morir, Sísif digué a la seua esposa que no oferís cap sacrifici als morts quan ell marxés. Ella seguí aquesta indicació, però ell, un cop a l'infern, es va queixar que la seua dona no complia els deures rituals, i va convèncer Hades perquè li permetés de tornar al món superior per tal de persuadir-la. De nou a Corint, refusava retornar a l'infern. Finalment, Hermes l'obligà a tornar-hi i a patir el càstig corresponent: va ser condemnat per Zeus a empènyer eternament fins al cim d'una muntanya una roca enorme. Com que, un cop a la cúspide, la roca tornava a rodolar cap al fons, Sísif sempre havia de tornar a començar des del principi.

Abans del traspàs econòmic, les autoritats hel·lenes van convèncer la Unió Europea que era possible tornar de l’infern financer i complir els deures rituals d’ajust: disminucions salarials als funcionaris, retalls de les pagues extres als treballadors, augment de l’edat de jubilació i augment de l’IVA i dels imposts d’hidrocarburs, tabac i alcohol. Aquestes mesures eren considerades insuficients pels inversors, que continuaven arrossegant Grècia cap a l’infern. Finalment, els déus del mercat ficaren el país a l’Hades. Els inversors internacionals començaren a castigar els bons grecs. Grècia anunciava una reducció de la despesa pública per valor de 23.000 milions d’euros i un pla de privatitzacions de 50.000 milions addicionals, però els mercats exigien més: 30.000 funcionaris enviats a una “reserva” prèvia al comiat o la jubilació; pèrdua d’un 40% de la pensió dels jubilats menors de 55 anys; reducció d’un 15% als salaris públics; nou impost a la propietat immobiliària; pagament d’impostos a partir d’una renda de 5.000 euros anuals. I clar, el país tornava a caure a l’abisme i no veia manera d’estabilitzar la situació i mantenir-se definitivament a l’Olimp de la zona euro.

El càstig és objecte de diverses interpretacions. Uns diuen que es tracta d’una ironia del destí: com que Sísif no volia morir i mai no morirà, haurà de pagar en canvi un preu molt alt. Segons altres, havia revelat als mortals els designis dels déus. Sísif també podria haver patit càstig pel seu hàbit d'atacar els viatgers. Totes les versions coincideixen a dir, però, que el puniment no cessarà ni que Sísif esdevinga vell. Quant als significats del mite, també són diversos. Per a uns, Sísif és la personificació de les ones que pugen i després cauen bruscament, és a dir, una personificació de la mar procel·losa. Altres han suggerit que el mite simbolitza la lluita infructuosa de l'home per assolir la saviesa.

També hi ha diferents explicacions per al càstig a Grècia. Uns diuen que els hel·lens havien volgut viure com els déus (com més alta és la pujada, més gran és la caiguda). Segons altres, com que Grècia vol romandre eternament a la zona euro, ha de pagar el preu d’un dur ajust fiscal. L’explicació més plausible és, però, la venjança dels mercats procel·losos, contrariats per l’engany continu que van patir, com si ells mai no hagueren enganyat ningú. Totes les anàlisis coincideixen a dir, però, que el país inventor de la democràcia  tardarà a reeixir molt de temps. Resulta cridanera la lluita infructuosa del primer ministre grec que volia apel·lar a la saviesa popular convocant un referèndum; l’Olimp l’ha desterrat. De fet, el Fons Monetari Internacional ja ha llançat una amenaça a Grècia: la deixarà caure si no accelera les retallades. En resum: el càstig als grecs serà tan durador com el de Sísif, i el patiran sobretot les classes populars.

Anatomía de un pelotazo

Avui, la primera plana de molts periòdics informa que la policia ha regirat l’Institut Nóos de Barcelona. És possible que les anàlisis del debat Rajoy - Rubalcaba col·loquen aquesta notícia en un segon pla. Diversos periodistes i columnistes, com ara Josep Maria Vall, ja ens havien informat del nou cas de possible enriquiment il·lícit. El duc de Palma, Iñaki Urdangarín, està a punt de patir una crisi judicial de les grosses. Quan el xic, que no té un pèl de pallús, encara que ho semble, es va casar amb la infanta Cristina, que havia conegut el 1996, als Jocs Olímpics d'Atlanta, ja va donar a parlar. La parella va contreure matrimoni a Barcelona i va fixar la seua residència en un luxós palauet de tres pisos i jardí de 1.300 metres quadrats a Pedralbes. El cost de la compra i la reforma (segons el diari El Mundo) suposà una despesa de sis milions i escaig d'euros —més del 50% del pressupost oficial de l'Estat destinat a la manutenció de tota la Casa Reial. En aquella època, el sou mensual “declarat” de la filla del Borbó —per fer veure que treballava a La Caixa— era de 1800 €. Ben aviat, i potser motivat per les incursions no massa conegudes del seu sogre al món dels negocis, Urdangarín decidí de buscar-se la vida.

Les circumstàncies eren propícies. Vivíem els anys de majoria absoluta de José María Aznar. En 2003, aprofitant la seua posició de privilegi, el marit de la infanta impulsà un ens opac, Instituto Nóos, entitat sense afany de lucre destinada —sembla que només teòricament— al patrocini i el mecenatge. Urdangarín, com a president de Nóos, arribà a cobrar més de quatre-cents mil euros diaris per la seua “participació” a l'Illes Balears Fòrum. També el polèmic Teddy Bautista li va donar a dit uns 300.000 euros per un estudi en què s’explicava com “millorar” la imatge de la SGAE (pel que es veu, amb escàs èxit). Les investigacions judicials es van disparar en saber-se que, entre els anys 2004 i 2006, Nóos havia rebut gairebé 5 milions d'euros del Govern Balear i la Generalitat valenciana. En 2005, l’institut havia subscrit convenis per 1,2 milions d'euros amb l'executiu de Jaume Matas (PP), per a organitzar fantasmagòrics congressos on s'analitzaven temes tan “transcendents” i “estratègics” com la relació entre turisme i esport.

Dotze mesos després, va repetir l'operació, ara per valor d' 1,1 milions d'euros. Encara avui no ha estat possible justificar el destí final de tota aquesta quantitat ingent de diners. La Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que algunes factures presumptament falses tenen conceptes tan curiosos com “gestions logístiques”, “assessoria fiscal”, “comissions futures”... D'altra banda, l’anterior president de la Generalitat, Paco Camps, encarregà a l'organització d'Urdangarín, en canvi uns 2,2 milions d'euros sortits de les arques del govern valencià, un seguit de conferències i d'informes absurds per a estudiar la repercussió econòmica dels grans esdeveniments esportius. Preguntat sobre aquests pagaments, Camps es negà a revelar les xifres exactes, adduint que es tractava d'un “contracte confidencial” amb un membre de la família reial. Alertat, possiblement pel mateix sogre, de la situació perillosa en què es trobava, Urdangarín va renunciar a la presidència de Nóos i, gràcies a César Alierta —que deu molts favors als Borbons— va fitxar per Telefónica Internacional i va fugir amb la seua família als Estats Units (estan instal·lats a Washington). Des de la seua sortida, només ha tornat a Espanya en ocasions molt excepcionals.

La fugida no és casual. Ho aclarien els periodistes Esteban Urreiztieta i Eduardo Inda en un reportatge titulat Anatomía de un pelotazo, que publicava El Mundo el passat 25 d’agost: Iñaki Urdangarín se mudó con toda su familia a Washington ya hará más de dos años, coincidiendo con el impulso judicial de la investigación del Palma Arena, en la que el juez Castro también sigue la pista de la presunta intervención del duque en la compra de algunos elementos del velódromo. De moment, el jutge instructor del cas Palma Arena, ha cridat a declarar, en qualitat d’imputats, Diego Torres i Pepote Ballester, antics socis i companys de gresca d'Urdangarín. I clar, tothom espera amb candeletes les pròximes decisions del magistrat. ¿Rebrà també citació qui pot ser peça clau en aquesta trama de frau i corrupció? Urdangarín i la seua esposa podrien veure incrementats aviat el seus títols nobiliaris amb un de nou, el ducat de Palma Arena.

Eleccions a Corrüptia (i II)

Finalment se celebraren eleccions a Corrüptia. El vot nul —el conjunt de paperetes invàlidament emeses per no ajustar-se a cap de les opcions disponibles— obtingué uns percentatges molt baixos, encara que gens menyspreables. Als inicis de la democràcia, el vot nul solia relacionar-se amb persones que s’equivocaven al votar. A poca poc, però, havia esdevingut un vot de protesta de tall radical, enfront del vot en blanc que representava el vot disconforme políticament correcte. A Corrüptia, el vot nul, a diferència del vot en blanc, no passava de la primera fase de l’escrutini electoral —només es considerava vot emès—; no perjudicava ningú al repartiment de percentatges. (No perjudicava ningú que volgués jugar a la farsa electoral.) Era una mena d’abstenció activa i clara —difícil, per tant, de confondre amb la desídia o el passotisme. El vot nul expressava una discrepància formal amb las normes, amb la manera d’actuar de la classe política i en definitiva amb el sistema que governava Corrüptia. El vot nul volia un canvi substancial del sistema.

Un grup d’enfadats havia proposat fins i tot un model de vot nul —escrit, això sí, en llengua forastera. El portaveu dels enfadats havia explicat els efectes del vot nul massiu amb un exemple: «En unes illes llunyanes, es feren eleccions generals. 300.000 electors votaren al partit A; 275.000, al partit B; 125.000, al partit C; 325.000 electors emeteren un vot nul; 200.000 no acudiren a votar. El vot inqüestionablement contrari al sistema havia guanyat les eleccions.» El moviment d’enfadats de Corrüptia havia fet campanya a favor del vot nul, per a manifestar ben clarament l’afartament dels ciutadans envers els seus polítics.

A pesar d’aquestes i altres campanyes, alguns electors de Corrüptia tenien decidit de lliurar el seu vot a Quique Mora, líder de Tercera Via, i Rosario Margarita, coordinadora dels rabuts de tota la vida. Segons els partits majoritaris, sobraven raons per a desaconsellar aquestes opcions de vot. D’acord amb les enquestes, era poc probable que aconseguiren passar el tall del 6% al conjunt de circumscripcions electorals. Jordi Pera Moralart s’havia afartat de dir que els vots a Quique eren vots tirats al fem, sobretot en un sistema que tendeix clarament al bipartidisme —bé que Moralart, molt hàbilment, es callava açò darrer. Finalment, Tercera Via obtingué sis diputats, però Frank Horta, líder de la dreta beatífica i profitosa, renovà la majoria absoluta. Frank estava eufòric. De més a més, com que la participació electoral havia superat el 70%, ell i els seus consellers deien que la democràcia corrupta gaudia de bona salut.

En fi, els habitants de la contrada haurien de suportar quatre anys més de govern beatífic. Damunt, els resultats de les eleccions havien demostrat que el percentatge d’enfadats era més baix del que es creia; encara pervivia una majoria de panxacontents que continuava votant als partits tradicionals. Amb la distribució d’escons resultant després dels comicis, els de la Tercera Via i els rabuts no tindrien capacitat real per a incidir en el resultat de les votacions parlamentàries. L’única esperança dels habitants més conscienciats de Corrüptia era que els debats al parlament foren més animats. (Això, amb la diputada número dos de Tercera Via, estava pràcticament assegurat.) També s’esperava que el ciberespai, els barris obrers, les platges, els supermercats, les sales d’espera dels ambulatoris, les oficines de l’atur, les universitats, les sales d’audiència dels tribunals i els centres escolars amb barracons prefabricats anaren augmentant a poc a poc el nombre d’indignats. Potser així podrien canviar les coses en futures conteses electorals.

Eleccions a Corrüptia (I)

Als habitants més conscienciats de Corrüptia els sobraven raons per a sospitar que el seu govern no funcionava gens bé: els serveis públics eren de mala qualitat; algunes autoritats s’enriquien il·lícitament; els favors dels polítics als amics estaven a l’orde del dia. S’aproximava una cita electoral i molts habitants de Corrüptia dubtaven entre diverses alternatives: emetre un vot nul, votar en blanc, quedar-se a casa, votar a un partit minoritari. La primera opció, clavar al sobre una tallada de xoriç, seduïa més d’un. Tanmateix, poca gent sabia de quina manera podia afectar aqueix vot el resultat de les eleccions. Altra alternativa per a mostrar el rebuig als polítics era l’abstenció. Ara bé, els més conscients sabien per experiència que els polítics rarament se senten al·ludits per l’abstenció (en un comtat veí, s’havia aprovat la carta magna amb una abstenció del 60%, mai no vista a Corrüptia, i els governants d’aqueix reialme estaven ben satisfets perquè la majoria del poble, segons ells, havia recolzat la llei fonamental). Quan la gent no acut a votar, els governants solen dir que ha fet bon dia i les famílies han anat a la platja. Com que no hi ha manera de provar l’abstenció activa i conscient, els polítics solen atribuir-la a simple passotisme o a desafecció envers tot allò que faça olor a política. D’altra banda, una abstenció alta permet d’aconseguir un escó amb menys vots, però afecta igual tots els partits, grans o petits. Altres, en canvi, s’inclinaven pel vot en blanc. Generalment, aquest és el vot dels indecisos, dels qui no qüestionen ni critiquen el sistema, però no se senten identificats amb cap partit. Quique Mora, líder de la petita formació Tercera Via, s’afartà d’advertir que el vot en blanc afavoreix el bipartidisme. Als seus mítings, ho explicava amb un exemple:

«En un país imaginari se celebraren eleccions. La seua llei electoral era com la de Corrüptia. D’un total de 20.000 electors, només 10.000 havien exercit el seu dret. Hi hagué, per tant, un 50% d’abstenció. Els 10.000 vots van quedar repartits de la següent manera: partit A, 4.000 vots; partit B, 3.500 vots; partit C, 1000 vots; partit D, 550 vots; en blanc, 950 vots. En aquell país imaginari, calia obtenir un percentatge mínim dels vots vàlids emesos, el 6%, per a participar al repartiment d’escons. La seua cambra parlamentària comptava amb quaranta escons. Doncs bé, aquest fou el recompte de vots: 40% per al partit A, 35% per al partit B, 10% per al partit C, 9,5% per als vots en blanc i 5,5% per al partit D. El partit D no arribà al 6% i es quedà fora del repartiment d’escons. En canvi, es va comptabilitzar el 9,5% de vots en blanc, perquè eren vàlids, tal com contemplava la Llei Electoral General del petit país, però no computà, ço és, no passà a la segona fase, la del repartiment d’escons, tot i haver superat la barrera del 6%. La distribució dels 40 escons quedà de la següent manera: partit A, amb 4.000 vots, 19 escons; partit B, amb 3.500 vots, 17 escons; partit C, amb 1.000 vots, 4 escons. A quants vots els sortí l’escó a cada partit? A 212 vots. Però hi hagué un partit que, tot i traure 550 vots, no va obtenir cap escó, quan els altres l’obtenien per poc més de 200 vots. Això és una injustícia!», cridava Quique Mora. «Això mateix li va passar a Tercera Via en els darrers comicis. Sobre obtenir més de 50.000 vots, no entrà al Parlament per no superar la barrera del 6%. En canvi, als partits majoritaris els va sortir l’escó per 12.000 o 14.000 vots», concloïa.

¿Què hauria passat al país imaginari si tots els qui havien votat en blanc s’hagueren abstingut? Quique Mora explicava com haurien variat els percentatges de vots obtinguts per cada partit: «un 44% el partit A, un 39% el partit B, un 11% el partit C i poc més d’un 6% el partit D. El partit D hauria entrat al repartiment i, amés, hauria aconseguit 2 escons, restant-los al partit A, que s’hauria quedat amb 18 escons, i al partit B que s’hauria quedat amb 16. És evident que el vot en blanc perjudica clarament els partits menuts i beneficia els partits més votats.»

De quan el President Frank va visitar Xàtiva

Només hi ha una cosa més meravellosa que la censura; saber-se-la botar. Quin goig que ens va fer. Quina alegria poder arribar a Xàtiva amb cotxe oficial i omplir de públic el Gran Teatre. Omplir-lo de gom a gom i fins les esmolades d'espectadors disposats a riure's dels tripijocs i les mamonades miserables dels polítics corruptes que aspiren a ser déus que conduïxen un Infiniti, podem per cas, o que somien truites i visites a Barack Obama.
El gust va ser nostre!

Ideologia de l’enemic total en estat pur

Recorde haver llegit fa temps un article de Gregorio Peces-Barba sobre la cultura de l’enemic total, cultura que va recórrer les ideologies totalitàries i està a la base de molts fonamentalismes religiosos. La idea de l’enemic total és un perill per a una concepció humanista de la democràcia basada en components liberals, socialistes i republicans. Les idees de progrés, dignitat humana, llibertat, igualtat i fraternitat, pròpies de l’humanisme, pateixen l’atac dissolvent de les diverses formes que presenta la ideologia de l’enemic total (una variant, potser la més radical i perillosa, de la vella idea que l’home és un llop per a l’home). Aquesta cultura de l’enemic total es reflecteix a les societats, a les ideologies i fins i tot a la pròpia personalitat d’aquells que la professen. Es reflecteix en persones dogmàtiques, agressives, intolerants... Fomenta el rebuig a la dignitat humana, al respecte i l’amistat cívica, al joc net. Aquesta cultura és inexorablement fonamentalista i impulsa la destrucció de l’adversari, vist com un enemic absolut.

Qui considera que tots els homes són enemics sol creure en un jo bo, just i posseïdor de la veritat enfrontat dels altres, que són malvats. En tot cas, la ideologia de l’enemic total afectà el marxisme —leninista i stalinista— i és també una malaltia crònica a la cultura de les religions, quan s’institucionalitzen. No està ni en el Sermó de la Muntanya ni en els Evangelis, però sol aparèixer en la doctrina dels papes i els bisbes, sempre desconfiant de la il·lustració, la laïcitat i la llibertat religiosa. També hi ha formes més dèbils —light, podríem dir— d’aquesta cultura; la intolerància i l’afany d’extermini de l’altre hi són presents, temperats per estructures polítiques, jurídiques i culturals que els atenuen. Aquestes formes light sovintegen a les societats democràtiques. La cultura de l’enemic total s’amaga en moltes posicions i afecta sobretot persones que no han assumit el pensament liberal, democràtic i social, ni el talant respectuós, la noblesa d’esperit o l’amistat cívica dels qui saben que ningú no té la veritat total i redemptora.

Entre els qui veuen enemics pertot, trobem molts polítics que menyspreen els seus adversaris i que distingeixen, como fa sovint l’alcalde de Xàtiva, entre adeptes i desafectes, discriminant els segons sense cap escrúpol. En teoria, només en teoria, la política és una activitat noble dirigida al bé públic, al servei dels ciutadans. Però ja dic, això és només en teoria. En la pràctica, la política tracta del poder i de qüestions relacionades amb ell, com ara la manera d’accedir-hi, d’exercir-lo, d’usdefruitar-lo o de perpetuar-s’hi. És freqüent que els polítics del PP obsequien els ciutadans, les nits d’escrutini electoral, amb petites exhibicions de la cultura de l’enemic total. Com que tenen manca de l’altra —de la cultura il·lustrada i cívica—, solen inspirar-se en els rituals de les bandes ultres futboleres (tifosi, barras bravas, torcidas...). D’aquesta manera, les escenografies electorals esdevenen còpies dels partits de la màxima rivalitat entre equips atàvicament enfrontats: petards, danses guerreres, crits (els dits polzes cap avall i crits corals: «A segona! A segona!»). Allò que hauria de ser rivalitat esdevé, per tant, guerra total —amb les connotacions negatives que això comporta. És, efectivament, ideologia de l’enemic total en estat pur.

Vídeo divertit (2)

Sense paraules...

Preguntes

La plataforma “Democràcia real ja!” inicià diumenge passat un seguit de protestes exigint una sortida social a la crisi. Bé que les posteriors concentracions s’han desvinculat de la plataforma, resulta interessant repassar les seues propostes concretes. “Democràcia real ja!” ha publicat a la seua pàgina web una sèrie de mesures que considera «essencials per a la regeneració del sistema polític i econòmic, i per a garantir les necessitats reals dels ciutadans davant l’actual deteriorament de l’estat del benestar». En realitat, aquestes mesures no posen en qüestió la legalitat vigent. Si de cas, només un parell exigiria una reforma constitucional menor o la derogació d’alguna llei orgànica. Al front de les iniciatives reclamades per la plataforma figura l’eliminació dels privilegis de la classe política, amb un control estricte de l’absentisme entre els càrrecs electes, l’eliminació de la immunitat parlamentària i la supressió de privilegis en allò tocant als impostos, als anys de cotització i a la quantia de les pensions.

Per a reduir la lacra de l’atur, els promotors del moviment proposen fomentar les reduccions de jornada i la conciliació laboral, la jubilació als 65 anys, les bonificacions a empreses amb menys del 10% de contractes temporals i el restabliment del subsidi de 426 euros per als parats de llarga durada. El dret a l’habitatge encapçala també les preocupacions de “Democràcia real ja!”, que reclama l’expropiació de les vivendes construïdes i no venudes, per a destinar-les a lloguer. També demana ajudes a joves i persones amb recursos escassos, perquè puguen llogar un habitatge, i la cancel·lació de les hipoteques amb el lliurament al banc de la casa hipotecada. Com es veu, totes aquestes mesures de política social les podria posar en marxa un govern socialdemòcrata sense tocar una coma de la legislació vigent.

La plataforma exigeix també uns serveis públics de qualitat. Proposa que l’Administració suprimisca, establint-hi els controls adients, les “despeses inútils” (que es reduïsca la despesa militar, posem per cas), que es contracte personal sanitari fins acabar amb les llistes d’espera i que hi haja professorat suficient per a garantir les ràtios d’alumnes per aula establertes a la legislació. Demana la reducció de la matrícula a tota l’educació universitària, el finançament públic de la investigació i un transport públic barat, de qualitat i ecològicament sostenible. Per a controlar les entitats bancàries, es proposa la prohibició de qualsevol tipus de rescat o injecció de capital, la devolució a les arques públiques de tot el capital públic aportat i la prohibició d’inversió de bancs espanyols en paradisos fiscals.

Quant a la fiscalitat, “Democràcia real ja!” demana l’augment del tipus impositiu a les grans fortunes i a les entitats bancàries, l’eliminació de les SICAV, la recuperació de l’Impost sobre el Patrimoni, el control de la fuga de capitals a paradisos fiscals i l’adopció a nivell internacional d’una taxa sobre les transaccions internacionals (taxa Tobin). La plataforma reclama una major participació popular (referèndums obligatoris i vinculants sobre qüestions de calat polític que modifiquen les condicions de vida dels ciutadans o sobre mesures dictades des de la Unió Europea). Finalment, s’exigeix la protecció de la llibertat d’informació i la supressió dels controls sobre Internet (amb l’abolició de la Llei Sinde).

Tot açò està molt bé, però sorgeixen un munt de preguntes. Qui són i quina representativitat real tenen les persones que integren el Moviment 15-M? Estan mínimament organitzades? Què demanen realment? ¿Un seguit de mesures per a pal·liar la crisi econòmica o un canvi de model democràtic? Com pensen canalitzar el seu malestar? (Si hom vol avançar cap a una democràcia més participativa, caldrà concretar-ne la forma.) ¿Els indignats d’un país poden fer front sols als problemes de la globalització o cal tot un moviment europeu d’indignats? ¿Els concentrats de la pell de brau compten amb alguna possibilitat d’obtenir allò què demanen per la via de l’abstenció? ¿És possible canviar el sistema només amb un seguit de mesures socials i una nova llei orgànica sobre modalitats de referèndum? ¿Acabarà desinflant-se la revolta en un tres i no res? Són moltes preguntes, ja ho sé. Però s'haurien de contestar.

A la caça del vot

Jawlahnteh tenia plaça en un ambulatori de l’eixampla. Era metgessa de família. També ocupava un escó a la Casa de la Ciutat. Per la seua banda, Harha Karmel, una dona de vuitanta anys, era una de tantes pacients de Jawlahnteh. Harha Karmel havia pensat més d’una vegada a canviar de metgessa. No estava molt contenta amb l’atenció que rebia. Tenia tot un rosari de dolences: tensió alta, mala circulació, unes nafres a la cama esquerra que supuraven líquid limfàtic i no acabaven de cicatritzar... El memorial de greuges també era extens.

Segons Harha Karmel, les consultes amb la doctora s’assemblaven prou a les nits de cinema de Canal Cinc, contínuament interrompudes amb espots publicitaris —el seu fill, un burleta empedreït, s’hi referia, rient-se, amb l’expressió coitus interruptus. «No sigues malparlat!», li contestava la mare, que no estava per a bromes. Sovint, quan Harha Karmel començava a contar les seues malalties a la consulta de Jawlahnteh, sonava el mòbil de la doctora, que es posava a parlar d’assumptes polítics durant una bona estona, oblidant-se de la seua pacient. Això sí, Harha Karmel estava al dia en qüestions de política local.

La soferta senyora atribuïa el punt mort en què es trobaven les seues nafres a l’escassa atenció que li prestava la facultativa. És més: Harha Karmel afirmava que una pomada mal receptada havia agreujat la seua dolença. Malgrat els precs de la seua pacient, Jawlahnteh es negava a derivar-la cap al centre d’especialitats, per tal que l’atengués un dermatòleg. «Açò no és res! Es curarà tan aviat com arribe el bon temps», va amollar un dia amb cara de fàstic. Harha Karmel comentà al seu fill: «Si vol dedicar-se a la política a temps complet, que demane una excedència; així ens enviarien un nou facultatiu.»

A tot açò, conforme s’acostava el dia de les eleccions i la maquinària partidista de recaptació de vots s’anava engreixant més i més, la doctora Jawlahnteh, que tornava a figurar en una llista del partit Pàtria, Rei i Déu, esdevenia més i més desficiosa. Finalment, durant una revisió rutinària tres setmanes abans de la cita electoral, després de dir que la cama de Harha Karmel tenia un aspecte magnífic, Jawlahnteh li va demanar amb un somrís:

—Sap que em presente a les eleccions?

—Sí! —contestà Harha Karmel.

—Vostè anirà a votar?

—I tant! —féu Harha Karmel amb una mica d’impaciència.

—Si no es troba amb ànim d’anar tota sola al col·legi electoral, no es preocupe; pot votar per correu o puc fer que algú l’acompanye.

—No farà falta; ja m’acompanyarà el meu fill. Tinc pensat de votar als republicans espartaquistes —va dir enutjada la senyora Harha Karmel.

Ben bé no sabia qui eren els espartaquistes ni quin programa defenien (només n’havia sentit parlar vagament al seu fill), però estava molt satisfeta amb la cara de pomes agres de Jawlahnteh. Sortí de l’ambulatori ben complaguda. «A partir d’ara, estarà més atenta», pensava. Però la satisfacció esdevingué preocupació quan el seu fill li mormolà, en arribar a casa: «Mare, no hauria d’haver dit vostè a qui pensa votar, no siga que la facultativa es desentenga de les seues nafres i encara eixim perdent.»

Motocross freestyle

Pôs ja heu tinc, Sarín. Com la xiqueta, Rogelio i l’asquerra abertxale es passarà la campanya electoral recordant es dinés que mos havem gastat en una plaça de bous buida, anem a contratar Penguin Rustideras i Dylan Estruç. Ie, són molt bons. Faran una exhibició de motocross freestyle. Sí, una espècie de trial. Peguen uns bots de categoria i no se’ls cau ni una ploma. Aixina, quan Rogeliet proteste per lo de la plaça, mosatros, què vols, mante? Hem portat un espectacle de la màxima categoria. Qu’això és balafiar es dinés? Però entonses què, heu fem o no hou fem? No dies que la plaça estava buida? Pôs ja està plena. Ademés, vosatros no maneu! I al personal, sobretot txove, li encanta la moguda de les motos. Jo tamé pense anar. Tot lo san dia de campanya és molt avorrit. Com? Que la Junta Electoral ha dit que no puc presidir actes públics? Tranquil, Sarín. No n’hi ha detall que se mos ascape. No pense presidir-lo; heu voré des de la barrera. Ara, això sí, que la gent em veja. Com? Que la gent em té enveja? Tamé. És que jo sóc una estrella. I els altres, els teloneros. J’has parlat amb Dylan? Pâ qu’ha de ser? Pa feme unes fotos pujat en la moto! Serem la sensació del món səncer. Que les motos són molt altes? Estàs insinuant algo, Sarín? Vols que d’una trompâ t’envie a fer la mà? Al Puig, en companyia d’ixos, els amics de la Costera dels collons.

PARE, PER QUÈ SOM D'ESQUERRES?

- Pare...

- Digues.

- Aniràs a votar estes eleccions?

- Eee... Sí, no sé, supose...

- Com sempre dius que aneu a perdre... Quina tonteria, no?

- Vols dir?

- Sí, per què vols votar si els teus van a pedre? Borja diu que el seu papà sempre vota al PP perquè guanya sempre. Com el Barça.

- El papà de Borja és més de dretes que Esperanza Aguirre.

- I què?

- Que per això vota el PP. Nosaltres... bé, ta mare i jo, som d’esquerres.

- I jo també sóc d’esquerres?

- Home, espere que sí, però això no ho sabrem fins que et faràs gran.

- O siga, que ara mateix no sóc de dretes ni d’esquerres.

- Home! Tècnicament, eres d’esquerres.

- Per això no faré la primera comunió?

- Més o menys...

- Però Jordi la farà. Li vaig preguntar si els seus pares voten al PP i em va dir que no.

- Cadascú és cadascú... Allò coherent és que si no eres creient no deus de participar en les coses de l’Església.

- Què vol dir coherent?

- Que s’ha de fer el que s’ha de fer.

- Ah. I els papàs de Jordi no són coherents.

- Quines preguntes... També hi ha gent d’esquerres que és creient, igual és el cas.

- I per què nosaltres no som creients?

- Perquè no. Perquè això de Déu i els sants és un contarella. Ja ho havíem parlat, que no faries la primera comunió, perquè no estàs batejat, i perquè a mi no em dóna la gana. I acordàrem a canvi que si treies bones notes et comprarien la Wii.

- D’acooooooord...

- I quan seràs gran, si vols batejar-te i fer la primera comunió, avant. Tu mateix. Algun dubte més?

- Sí. A més d’això de l’Església i no votar al PP, què fan els d’esquerres?

- Com que què fan? Vols la versió llarga o la curta?

- La curta, la mare m’està esperant per comprar-me roba.

- Roba?

- És que li vaig dir a la mare que a tots els amiguets que fan la comunió els regalen xandalls, pijames, samarretes, botes de futbol... De tot. I la mare em va contestar que jo no anava a ser menys.

- Fabulós. Visca el consumisme! No volíem passar per l’anella, suportem la llanda de les teues iaies, i ara resulta que ens anem a gastar la pasta igual. Ara ho parlaré amb ta mare. Quasi m’assabente per la premsa.

- I ara em diràs què fan els d’esquerres?

- Eeeee... Defensar la igualtat i la solidaritat, el valencià, el medi ambient, els drets dels immigrant i dels menys afavorits, les conquestes laborals... jo què sé, estes coses... És molt llarg.

- Vols dir que els del PP no parlen valencià? Perquè el papà de Borja el parla...

- Però no s’ho creu... Prou! Mira, saps el que et dic? Que ja ho entendràs... I si no...

- Jo vull entendre-ho ara.

- Doncs ara no va a ser. Que t’adoctrine ta mare, que jo ja tinc prou amb els problemes de la feina!

- D’acooooord! Ja em calle.

- Gràcies!

- Una pregunta més...

- (...)

- ... Si tenim una casa com la de Borja, un cotxe com el de Borja i parlem valencià, també, per què som d’esquerres? Per a no fer la primera comunió?

- Collooooooooons!

- I si som del Barça, que sempre guanya, perquè no som de dretes?

- Mira, Andreu, ja tinc prou! Vés-te’n una estoneta amb ta mare, vés!

- Sols era una pregunta, no sé per què t’enfades. Com voleu guanyar unes eleccions amb ixa mala llet?

Les finances de sa majestat (i II)

Durant la nit del 23 de febrer de 1977, dos falsos servents narcotitzaren el personal de servei del xalet del duc d’Hernani i van robar els títols de propietat de les seues obres d’art i disset quadres que se’n dugueren a Portugal. Nou dies després, la policia filtrà a la premsa la sostracció dels quadres sense fer menció dels documents. Al cap de dos mesos, aparegueren les pintures i foren detinguts els delinqüents, però s’ometé qualsevol referència als documents. En 1979, el nebot del duc descobrí que mai no s’havia obert procés penal pel robatori (ni s’havia tornat a saber res dels lladres). La família del duc suposà que el veritable objecte de l’assalt eren els documents, i també arribà a la conclusió que s’havia falsificat el testament de l’oncle, per no alçar sospites, instaurant com a hereva única la seua esposa, la qual anava a ser, en realitat, simple testaferro que lliuraria la col·lecció —una part de la qual es trobava encara al Prado— a la família reial.

Paral·lelament, per a justificar la posterior aparició d’alguns quadres al patrimoni privat del rei, aquest havia dictat un decret incorporant el ducat d’Hernani a la seua família i lliurant-lo a la seua germana Margarita. La Casa Reial al·legà que el duc havia transmès per carta el seu desig de modificar al testament la seua línia successòria. El nebot del duc diu, en canvi, que es va confeccionar una “carta” en què el seu oncle demanava autorització al rei per a designar la persona que haya de ser el futuro segundo titular del ducado de Hernani, que en su caso será persona que lleve el real i glorioso apellido de Borbón. A la carta s’unia la manipulació de l’últim testament de l’aristòcrata i un afegitó: una minuta escrita a màquina, adossada a l’última voluntat, segons la qual deixava el ducat a mi nieta SAR doña Margarita. La Casa Reial completà la documentació amb un paper, datat el 10 de novembre de 1977, que pretenia ser un Reial Decret, pel qual el rei concedia a Manfredo de Borbón autorització per a cedir el seu títol sempre que siga a pariente colateral que porte el cognom Borbó (l’esmentat paper no era en realitat un Reial Decret, perquè mai no s’havia publicat al BOE).

A més de simular que el rei estava emparentat amb el duc d’Hernani, calia ocultar la seua herència. Com s’havia de fer creure que la col·lecció d’art només havia pertangut a l’infant portuguès Sebastián Gabriel de Borbón y Braganza, i mai no havia estat en mans del duc d’Hernani, la vídua i hereva universal —possible testaferro del rei— no declarà la col·lecció d’art a Hisenda, eludint el pagament dels imposts successoris. La raó és simple: en cas d’haver-la declarat, no hagués estat possible cap apropiació de les obres d’art; a més de lliurar a l’Estat una part substancial, en concepte d’impost successori, s’hauria demostrat la titularitat del duc d’Hernani. (Resulta incomprensible que la inspecció d’Hisenda ignorés l’existència de les pintures; algunes havien figurat en exposicions organitzades pel Museu del Prado.) Els Méndez de Vigo van denunciar l’impagament d’imposts. Però la Delegació d’Hisenda de Madrid aturà la denúncia, potser per a no deixar en evidència el rei.

Més endavant, la Casa Reial degué caure en compte que els documents robats al xalet del duc eren, en realitat, còpia dels originals, dipositats a l’arxiu de la Comissaria General del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, emplaçat a l’Institut de Conservació i Restauració de Bens Culturals. Va caldre, per tant, sostraure els originals i falsificar l’Inventari General de Pintures del Museu del Prado. La desaparició dels expedients s’esdevingué sent director de l’Institut de Conservació i Restauració el valencià Felipe Vicente Garin Llombart, que també havia estat director del Museu del Prado quan la inspecció d’Hisenda havia efectuat una falsa taxació de la col·lecció —molt per sota del seu valor real. Quan els Méndez de Vigo començaren a investigar, ja havien desaparegut les dues actes que certificaven, des de temps de la Guerra Civil, l’existència dels 681 quadres de la col·lecció. Lògicament, mai no han cessat de querellar-se contra la família reial.

L’últim episodi d’aquest enfrontament es va produir a l’Audiència Nacional. El fill del marqués d’Atarfe, l’advocat Luis Méndez de Vigo, fou condemnat a pagar una multa de 2.190 euros per injúries al rei. La guerra dels legitimaris del duc Manfredo apuntava a diferents funcionaris i institucions de l’Estat: notaris, directors del Prado, Ministeri de Cultura, Ministeri d’Hisenda... Els querellants pretenien fer aflorar els més de sis-cents quadres de la Col·lecció Duc d’Hernani. Bé que la majoria no es podien exportar, n’hi ha uns quants penjats en museus estrangers, sobretot americans: Meadows Museum de Dallas, Metropolitan de Nova York, Chicago... La immensa majoria dels no venuts continuen, però, en parador desconegut. Un d’aquells llenços, Bodegó de caça, hortalisses i fruites, firmat en 1602 per fra Juan Sánchez Cotán, fou comprat pel Prado en 1991 a Teresa Mariátegui. El museu pagà per ell 450 milions de pessetes —no era un dels més valuosos; a la col·lecció, hi havia obres de Tiziano, Rafael, Carpaccio, Rembrandt, Goya, Van Dyck, Teniers...

L’operació fou molt controvertida; tres anys abans, la inspecció d’Hisenda havia descobert que l’hereva del duc no havia rebut únicament tres obres, com havia declarat. En diversos registres, es descobrí que amagava més de cent quadres que foren taxats per Edmund Peel, de Sotheby’s (on treballava llavors la infanta Pilar de Borbó), en la irrisòria quantitat de 25 milions de pessetes (es tractava, evidentment, d’una falsa taxació). Més tard, aparegueren onze quadres més. La vídua mai no fou sancionada; se li va aplicar, segons es va dir, l’amnistia fiscal de la llei 16/1985 de Patrimoni Històric. Finalment, en morir Teresa Mariátegui i fer-se públic el seu testament, hom pogué comprovar que en realitat no havia rebut gran cosa del duc d’Hernani. En febrer de 2000, la família Méndez de Vigo —alguns membres de la qual han esdevingut republicans confessos— interposà en el Jutjat d’Instrucció Nº 46 de Madrid una querella criminal contra la família reial espanyola per estafa, falsificació i robatori de bens del Patrimoni Històric Nacional, però aquesta querella fou finalment arxivada en 2006.

Monstres

Volia dir de l'ABC, que en dos dies ha produït dos monstruositats informatives filles de la inconcreció, la invenció i la manipulació de dades. Ahir i hui. Però nosaltres al vent!

Les finances de sa majestat (I)

Enguany s’ha complit el trenta aniversari del 23-F. A preguntes dels periodistes, el rei Joan Carles digué que ja se sabia tot sobre aquell intent colpista. No tots, però, pensen igual. A finals del mes passat, múltiples columnistes posaren de relleu l’existència de zones d’ombra que afectarien directament el monarca. Podríem citar, per exemple, un article d’Antonio Elorza publicat en El País. Heus ací algunes frases del seu text: Frente a la estimación del monarca, resulta evidente que algunas cosas fundamentales han de ser esclarecidas, y que están ahí las preguntas a formular sobre las mismas. La imagen del rey demanda claridad y no miniseries. La espléndida labor de desmantelamiento del golpe tiene unas sombras de origen cuyos perfiles resulta inexcusable dibujar. Ara bé, fos quin fos el paper del rei en aquells fets, una cosa és clara: la caverna mai no li ha perdonat la seua posició definitiva a favor de l’orde constitucional.

A causa d’això, hi ha gent —com ara Jiménez Losantos— que ha arribat a demanar l’abdicació del rei. És més: alguns personatges estranys s’han fet partidaris de la República. I clar, els republicans de soca-rel corren el risc que les seues crítiques envers la monarquia siguen interpretades com exabruptes reaccionaris. Paga la pena, això no obstant, de fer una incursió als aspectes menys coneguts d’una biografia sovint despullada dels episodis més incòmodes, d’esdeveniments als quals s’ha intentat posar sordina. El primer d’ells és ben conegut: durant les vacances de la Setmana Santa de 1956, el futur rei, que tenia llavors 18 anys, matà accidentalment el seu germanet Alfons a la residència familiar d’Estoril (Joan Carles, pensant-se que el revòlver amb que jugava no estava carregat, apuntà al pols de la víctima i va prémer el gallet).

Malgrat aquest fet, el jove acabaria sent apadrinat per Franco com a futur rei d’Espanya (des de l’adveniment de la democràcia, semblen haver-se oblidat les estretes relacions de Joan Carles amb el dictador, del qual és en realitat l’hereu polític). Tenim també els afers de faldilles, consubstancials amb tots els Borbons, com s’ha vist al llarg de la sèrie. Hi ha un assumpte, però, que ha estat objecte de major atenció relativa per part dels mitjans de comunicació. Es tracta dels negocis del rei. Són de sobra conegudes les seues amistats perilloses amb empresaris, promotors immobiliaris i gent com ara el xa de l’Iran, els monarques saudites, Manuel Prado y Colón de Carvajal, Javier de la Rosa... Tots aquests personatges semblen haver afluixat cabals substanciosos a les arques privades del rei. Moltes de les dades sobre les finances de Joan Carles provenen precisament d’aqueixos personatges estranys que al·ludíem al paràgraf anterior.

La seua obsessió pels diners vindria de l’època d’estretors que passà la seua família a l’exili, en esclatar la II República. Sembla que el seu avi Alfons XIII només pogué endur-se a Itàlia les joies de l’esposa. Joan Carles sempre ha temut la possibilitat —ni que siga ben remota— de passar novament per unes circumstàncies com aquelles. Ben aviat, va intentar fer-se amb una fortuna i disposar de fons a l’estranger. Tanmateix, aquesta fortuna podria tenir uns orígens tèrbols. Una família nobiliària, la Méndez de Vigo, sosté que el patrimoni privat del rei prové del furt de la col·lecció privada de pintura del duc d’Hernani, que avui estaria valorada en més de mil milions d’euros. La família reial hauria venut a museus estrangers una gran part de la col·lecció, sense respectar la legislació que prohibia la sortida d’obres d’art de l’Estat espanyol. D’aquesta manera, el cap d’Estat s’hauria assegurat la disponibilitat de fons fora del territori espanyol. A l’operació, podrien haver intervingut els ministeris de Cultura i d’Economia i Hisenda. La història començà amb la mort, als 91 anys, d’un aristòcrata tres vegades gran d’Espanya, Manfredo de Borbón y Bernaldo de Quirós (1888-1979), duc d’Hernani.

Aquest personatge posseïa una de les millors col·leccions d’art de l’Estat espanyol. Tots pensaven que, en morir, heretaria el ducat un nebot seu, Francisco Javier Méndez de Vigo y del Arco, que ja havia rebut en vida de l’oncle un dels seus títols nobiliaris, el marquesat d’Atarfe. El duc d’Hernani havia demanat ajut al seu nebot en 1940, quan des del Museu del Prado el van cridar per a tornar-li la seua col·lecció, confiscada durant la guerra (només recollí part d’ella). Tanmateix, en morir el duc, el nebot descobrí que el testament del seu oncle modificava l’orde successori. Per un Reial Decret mai no publicat al BOE, el títol nobiliari acabà en mans de la infanta Margarita, germana del rei Joan Carles. Els hereus del duc van apel·lar al Tribunal Suprem, que fallà a favor de la infanta. Aparentment, el testament de l’aristòcrata mort deixava el ducat a la germana del rei i el patrimoni a la seua vídua, Teresa Mariátegui Arteaga, segona esposa del duc. Els Méndez de Vigo sempre han sostingut, però, que la firma del finat estava falsificada. Afirmen que la família reial, en col·laboració amb l’esposa del duc i diversos funcionaris, havien ordit un pla per a emparar-se de la col·lecció i vendre una part a l’estranger.