Flaix 1

Es va llevar de la migdiada amb l'estranya sensació de torpor que et deixa dormir amb la panxa massa plena. Una sèrie de malsons s'havien succeït i l'havien fet despertar amb un sotrac angoixat. Amb la boca pastosa s'apropà a l'armari de la cuina i buscà, infructuosament, un got net. De l'aigua greixosa de la pica rescatà una tassa, la repassà com pogué amb un raig d'aigua freda, la calenta trigaria massa en arribar, i l'omplí a la mateixa aixeta. Begué amb ànsia, malgrat el regust a clor, a sabó i, segurament, a restes greixoses del suc de fregar. Tornà a deixar la tassa dins de l'aigua de la pica, se sentí el plop i un parell d'esquitxos li adornaren els pantalons del xandall que feia servir per dormir, i per viure, també.

El Banquer

Li dien "el banquer" perquè havia treballat en un banc prestant diners, i, també, perquè, ara, dormia en un banc demanant-los.

Anàlisi de l'encontre Barcelona-Milà.

Des de la més desapassionada objectivitat i lògica, i amb un toc de dúctil relativisme he de dir que avui he nascut com a home.

Hauré perdut molt de temps per no cultivar aquesta especialitat abans?

He engegat la televisio per tal de fer el seguiment asèptic dels 94 minuts i ... voleu dir que he vist futbol?

- No, senyores i senyors.

La meua vida és tan simple com haver d'escalfar-me un pot de llentilles al bany de Maria, car havia de sopar i trencar el plàstic de la bossa dels canonges caducats. Des d'aquest instant la lògica ha estat esclafant i malgrat els crits i xiulits d'una fi del món, he comprés el principi de no contradicció, una cosa ben estranya de què parlen els poetes: a la vida i a la mort com a l'esport, tots no poden guanyar. De vegades ens plou cendra, i d'altres pètals de flors dels tarongers, equiliquà!

Així podría dir que aquest espectacle ha estat de teatre ras, la reduïda vida d'un inconscient d'enganyifa, del futbol; més aviat i entre cullerada i cullerada he vist una colla de multimilionaris riure o plorar rere una entelèquia rodona a qui tots donen existència real: en Baló, una nova divinitat euclidiana, un ídol de cristall.

La sort meua és que el meu jornal de pidolaire no depén directament proporcional del 3% dels contractes, primes, promocions d'aquests sinyurets per als qui la crisi és tan sols un somni: Sort la seua, amb les Mercedes Testarrosa amb què passegen els autògrafs a recer de vida pròpia i misèria aliena!

Però i la sort dels mileuristes amb tan sols una força de treball -ara i per sempre més- aturada?

Mite'ls, tots guspirejant, cremant els darrers segons dels rellotges mecanico-digitals!

Quasi, quasi els hi anava la vie... però, era rosa?

Panem et circenses, panem et circenses -cridava una entremaliada Pordacis muralis-...

Carpe diem, carpe diem -zumzejaven els Bombus terrestris-...

Mentre les dents meues capolaven les darreres mastegades de tristesa i aire, he recordat la duríssima disciplina del meu pont. Cada dia un company omple a poalades el bidó per fer l'escurada. Som pobres, però ballem amb la princesa Dignitat. Avui era el Jaume qui havia acomplit la feina.

Pacientment he desat les poques molles i verdures per a les Formicidae. No cal ser goluts.

´

En acabar aquest espectacle tan nocturn i subterrani he sortit a percaçar broquets perduts, el tabac reial dels pidolaires. I per reblar la nit amb un còctel de blava poesia, al costat dels cànids més puçosos he udolat -amb la ràbia de tots els segles- pels perdedors de l'esperança.

Amunt els cors! Encara sota la lluna la sang patina!

Nanorelat

De vegades es capbussava en els seus pensaments, però als pocs metres d'immersió la por a quedar-se sense oxígen l'envaïa i tornava a la superfície.

El submarinisme a pulmó no estava fet per a ella.

Autora: Paulina Lanuza

Metges

A una banda de la taula, tu: preocupat, malaltós, amb por a la mort. Des que has entrat en la consulta el teu estat ha empitjorat. Pensaves que la mitja hora que has aguantat l’equilibri entre avis solitaris, hipocondríacs i mares que li torquen els mocs al fill t’havia immunitzat. Et preguntes si les cues són un test previ perquè aquells que no estan prou fotuts abandonen, se’n tornen a casa i no arriben al metge. Però necessiten el justificant pel treball, resisteixes i a la fi, una xica amb bata blanca –que no saps si és ATS o recepcionista- t’atén amb mala cara perquè fa cinc minuts que l’esperen al bar.

T’ha enviat a la porta 9. Un grup d’humans, una col·lecció de cares d’emocions desinflades, espera també. Esperes fins que la misteriosa porta 9 s’obri i li dónes al facultatiu el paper que t’han donat en recepció. Et preguntes si no seria més discret que el passares per sota la porta. I et diu que entres davant les mostres de decepció dels teus companys d’espera.

Les consultes dels metges semblen el programa de futbol de qualsevol televisió local privada per la quantitat de publicitat que t’arriba des dels llocs més insospitats. Des dels bolígrafs al calendari, passant per l’estoreta del ratolí, tot té imprés el nom d’algun medicament. Et preguntes si la bata i la roba interior del facultatiu també porta patrocini.

Si els metges d’ací no són tan guapos com en les sèries americanes és perquè entren en la Seguretat Social. I es nota: des dels ordinadors antiquats que manegen -amb poca traça-, a la impressora d’agulles que pensaves extingides. Introdueix els teus símptomes en la base de dades informàtica; fa que t’aixeques el jersei –de la visita del metge no s’ix mai més sa, però si més desinhibit-; i et recepta dos medicaments dels que anuncia en la consulta.

El diagnòstic és clar: un congrés d’una setmana, tot pagat, a les Illes Canàries.

Davant la foguera

De sobte, a Galileu Galilei li va vindre un atac de sentit comú i pronuncià la famosa frase que el va salvar de morir a la foguera:
-D'acord, ho reconec: la Terra és plana, el Sol gira al voltant seu, i, el que és més importat de tot, el valencià i el català no són la mateixa llengua!

Qüestió de costum

Vingueren amb bata blanca d'una empresa de sanitat subcontratada i li digueren que, arran d'una ordenança municipal, havien d'expropiar-li el cervell, però que no patira, a canvi li posarien un microxip. La cara se li descomposa amb gest de contrarietat i s'atreví a preguntar:"però...em costarà diners?"

El maleït microrelat (i XXXIII)

(Dedicat a l'altre Capità Superflipo)

Només morir-me, em vaig trobar davant la porta del cel. Per allí ajocat estava Sant Pere qui, claus en mà i sense alçar-se, es va dirigir a mi dient-me: “Tu, copiamones: On vas tan de pressa? Què amagues en el puny que tan fort estrenys? Ja saps que ací no es poden entrar maleïts microrelats. Desfés-te d’ells o no et deixe passar”.

THE END
(... i perdoneu per l'extensió del microrelat: 333 caràcters)

El maleït microrelat (XXXII)

Com si tinguera vida pròpia, a poc a poc, lletra a lletra, síl·laba a síl·laba, paraula a paraula, frase a frase, aquell maleït microrelat fagocitava la vida del seu escrivà fins esgotar-la completament.

El maleït microrelat (XXXI)

El termini de presentació de microrelats havia finalitzat… però encara passejava per l’aire l’olor putrefacte del malson d’aquell maleït microrelat.

ALIANCES

El dia de la boda, l’home de la seua vida la va deixar plantada a la porta de l’església. Se li pansia el gest de les mans sostenint el ram de nòvia alhora que el somriure li declinava fins convertir-se en la ganyota de la tragèdia. Com se sol dir, li va trencar el cor, com quan un pitxer esclafix brutalment contra el terra: en tantes miquetes li’l va desfer. Ell es va evaporar i mai més no el va tornar a veure. En comptes de l’aliança d’or que havia de segellar per sempre aquell amor, ella va dur durant tota sa vida una tireta hipoalergènica dermatològicament provada a l’anul•lar esquerre. No sempre la mateixa. Perqué quan la tireta que cobria l’espai on havia d’anar l’aliança es tacava de sang, la canviava per una de neta. Hi ha ferides que mai no tanquen.

Amb les presses

Ignasi va eixir del centre comercial abans d'haver entrat.

-Algunes coses s'han de fer amb rapidesa -es va dir, content.

Tanmateix, la seua satisfacció durà poc: l'alteració en la successió temporal va engegar una cadena d'esdeveniments, la qual tingué com a conseqüència final la transformació d'Ignasi en gat.

La mà

Estava encantada amb el seu noi, semblava l'amant perfecte, i el marit ideal, fins que va despertar després d'aquell cop que va rebre en el seu cap,amb la taula al caure del fort impacte d'una mà que li era coneguda.

Una espera

Era de nit. Assegut al sofà, Joan esperava pacientment que Laura tornara. Fumava i escoltava cançons de Leonard Cohen seguint amb la mirada les lletres que havia imprès d'Internet. Li agradava Dance me to the end of love: "Show me slowly what I only know the limits of...", cantava ara Joan concentrat. De sobte, el soroll de la cadena del lavabo: en uns moments estaria Laura al seu costat.

El trio

Antoniet i Tereseta veien la seua vida al ralentí, en contrast amb l’esquizofrènia de gent movent-se sense parar que observaven seguts a la fresca d’un arbre de la plaça. Tereseta tenia la mirada perduda. L’esguard d’Antoniet, per contra, seguia els moviments d’unes natges i uns pits que es movien al compàs de la correguda enèrgica però elegant d’una xica d’una trentena d’anys. Antoniet mai no pensava que aquelles paraules podien sorgir de la seua boca. Tampoc no les va pensar.
- Tereseta... Vols que fem un trio abans de morir?
Tereseta tardà uns segons en respondre.
- Bé... – digué amb serenitat, com si aquella hipotètica experiència no afegira res a la seua vida sexual.
Antoniet sentí bategar el cor amb més força i cregué en perill la seua integritat física. No esperava la pregunta. I menys encara la resposta. El cap començà a funcionar-li a mil; fins que Tereseta intervingué de nou.
- Que et sembla si li ho proposem al xicon de dalt, el del gimnàs?
La mirada d’Antoniet es tornà a perdre en l’escot paraula d’honor d’una xica que eixia d’una tenda.
- Què car està tot, veritat?

Vida moderna

Pepet i Maria miraven la vida passar des de la banqueta d’un parc. No es miraven. I no parlaven. Tampoc és que en més de cinquanta anys de matrimoni haguren parlat molt. El just i necessari. Maria pensava en això. Pepet no aconseguia pensar. Per davant d’ells va passar una parella de jovenets. Just en eixe moment, ella li va pessigar el cul a ell. I eixí disparada, rient, com si tinguera por de què la vida s’acabara en aquell mateix instant. Amb esforç, Pepet aconseguir obrir els llavis de la boca.
- Maria... Alguna vegada m’has tocat així el cul?
- Davant de gent? Però tu estàs idiota o què?
- Ja...
A Pepet li va caure el diari. S’ajupí, lleugerament, per arreplegar-ho. Maria li va posar la mà en la natja esquerra, prement amb força el poc que a Pepet li quedava de carn. L’ancià va fer un bot.
- Maria, collons! Què vols, que em rebente el marcapassos?
Maria el va contestar sense immutar-se.
- Veus com no estàs preparat per a la vida moderna?

Herència

Josep agafà el seu nét dels braços i se'l posà als genolls. Pensà que era el moment de dir-li-ho... que no entendria. Un xiquet llest, tot i els seus pocs mesos. Sang de la seua sang. Li ensenyà un document groguenc que hi havia a una carpeta desfeta. I posà el to de veu dels moments transcendentals.
- Jordiet: algun dia, esta hipoteca a 70 anys serà teua.
- Ga?
Jordiet escopí amb violència el seu xupo, tractant de donar-li al globus ocular dret. Encertà de ple. El iaio Josep es va posar dempeus com un resort, maleint, mentre Jordiet celebrava la seua punteria...
- Gaaaaaa!
L'única cosa que va lamentar Jordiet era no tindre un millor domini del llenguatge.

Talgo destinació Alacant

2 de febrer de 2008, estació de Xàtiva:
-He de passar la motxilla pel detector?
-Vas a Alicante o a Madrid?
-A Alacant.
-Entonces no, sólo a Madrid.
-Ah...val.

Conte breu?

Quan va despertar, Rus encara estava allí