Les finances de sa majestat (i II)

Durant la nit del 23 de febrer de 1977, dos falsos servents narcotitzaren el personal de servei del xalet del duc d’Hernani i van robar els títols de propietat de les seues obres d’art i disset quadres que se’n dugueren a Portugal. Nou dies després, la policia filtrà a la premsa la sostracció dels quadres sense fer menció dels documents. Al cap de dos mesos, aparegueren les pintures i foren detinguts els delinqüents, però s’ometé qualsevol referència als documents. En 1979, el nebot del duc descobrí que mai no s’havia obert procés penal pel robatori (ni s’havia tornat a saber res dels lladres). La família del duc suposà que el veritable objecte de l’assalt eren els documents, i també arribà a la conclusió que s’havia falsificat el testament de l’oncle, per no alçar sospites, instaurant com a hereva única la seua esposa, la qual anava a ser, en realitat, simple testaferro que lliuraria la col·lecció —una part de la qual es trobava encara al Prado— a la família reial.

Paral·lelament, per a justificar la posterior aparició d’alguns quadres al patrimoni privat del rei, aquest havia dictat un decret incorporant el ducat d’Hernani a la seua família i lliurant-lo a la seua germana Margarita. La Casa Reial al·legà que el duc havia transmès per carta el seu desig de modificar al testament la seua línia successòria. El nebot del duc diu, en canvi, que es va confeccionar una “carta” en què el seu oncle demanava autorització al rei per a designar la persona que haya de ser el futuro segundo titular del ducado de Hernani, que en su caso será persona que lleve el real i glorioso apellido de Borbón. A la carta s’unia la manipulació de l’últim testament de l’aristòcrata i un afegitó: una minuta escrita a màquina, adossada a l’última voluntat, segons la qual deixava el ducat a mi nieta SAR doña Margarita. La Casa Reial completà la documentació amb un paper, datat el 10 de novembre de 1977, que pretenia ser un Reial Decret, pel qual el rei concedia a Manfredo de Borbón autorització per a cedir el seu títol sempre que siga a pariente colateral que porte el cognom Borbó (l’esmentat paper no era en realitat un Reial Decret, perquè mai no s’havia publicat al BOE).

A més de simular que el rei estava emparentat amb el duc d’Hernani, calia ocultar la seua herència. Com s’havia de fer creure que la col·lecció d’art només havia pertangut a l’infant portuguès Sebastián Gabriel de Borbón y Braganza, i mai no havia estat en mans del duc d’Hernani, la vídua i hereva universal —possible testaferro del rei— no declarà la col·lecció d’art a Hisenda, eludint el pagament dels imposts successoris. La raó és simple: en cas d’haver-la declarat, no hagués estat possible cap apropiació de les obres d’art; a més de lliurar a l’Estat una part substancial, en concepte d’impost successori, s’hauria demostrat la titularitat del duc d’Hernani. (Resulta incomprensible que la inspecció d’Hisenda ignorés l’existència de les pintures; algunes havien figurat en exposicions organitzades pel Museu del Prado.) Els Méndez de Vigo van denunciar l’impagament d’imposts. Però la Delegació d’Hisenda de Madrid aturà la denúncia, potser per a no deixar en evidència el rei.

Més endavant, la Casa Reial degué caure en compte que els documents robats al xalet del duc eren, en realitat, còpia dels originals, dipositats a l’arxiu de la Comissaria General del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, emplaçat a l’Institut de Conservació i Restauració de Bens Culturals. Va caldre, per tant, sostraure els originals i falsificar l’Inventari General de Pintures del Museu del Prado. La desaparició dels expedients s’esdevingué sent director de l’Institut de Conservació i Restauració el valencià Felipe Vicente Garin Llombart, que també havia estat director del Museu del Prado quan la inspecció d’Hisenda havia efectuat una falsa taxació de la col·lecció —molt per sota del seu valor real. Quan els Méndez de Vigo començaren a investigar, ja havien desaparegut les dues actes que certificaven, des de temps de la Guerra Civil, l’existència dels 681 quadres de la col·lecció. Lògicament, mai no han cessat de querellar-se contra la família reial.

L’últim episodi d’aquest enfrontament es va produir a l’Audiència Nacional. El fill del marqués d’Atarfe, l’advocat Luis Méndez de Vigo, fou condemnat a pagar una multa de 2.190 euros per injúries al rei. La guerra dels legitimaris del duc Manfredo apuntava a diferents funcionaris i institucions de l’Estat: notaris, directors del Prado, Ministeri de Cultura, Ministeri d’Hisenda... Els querellants pretenien fer aflorar els més de sis-cents quadres de la Col·lecció Duc d’Hernani. Bé que la majoria no es podien exportar, n’hi ha uns quants penjats en museus estrangers, sobretot americans: Meadows Museum de Dallas, Metropolitan de Nova York, Chicago... La immensa majoria dels no venuts continuen, però, en parador desconegut. Un d’aquells llenços, Bodegó de caça, hortalisses i fruites, firmat en 1602 per fra Juan Sánchez Cotán, fou comprat pel Prado en 1991 a Teresa Mariátegui. El museu pagà per ell 450 milions de pessetes —no era un dels més valuosos; a la col·lecció, hi havia obres de Tiziano, Rafael, Carpaccio, Rembrandt, Goya, Van Dyck, Teniers...

L’operació fou molt controvertida; tres anys abans, la inspecció d’Hisenda havia descobert que l’hereva del duc no havia rebut únicament tres obres, com havia declarat. En diversos registres, es descobrí que amagava més de cent quadres que foren taxats per Edmund Peel, de Sotheby’s (on treballava llavors la infanta Pilar de Borbó), en la irrisòria quantitat de 25 milions de pessetes (es tractava, evidentment, d’una falsa taxació). Més tard, aparegueren onze quadres més. La vídua mai no fou sancionada; se li va aplicar, segons es va dir, l’amnistia fiscal de la llei 16/1985 de Patrimoni Històric. Finalment, en morir Teresa Mariátegui i fer-se públic el seu testament, hom pogué comprovar que en realitat no havia rebut gran cosa del duc d’Hernani. En febrer de 2000, la família Méndez de Vigo —alguns membres de la qual han esdevingut republicans confessos— interposà en el Jutjat d’Instrucció Nº 46 de Madrid una querella criminal contra la família reial espanyola per estafa, falsificació i robatori de bens del Patrimoni Històric Nacional, però aquesta querella fou finalment arxivada en 2006.

Les finances de sa majestat (I)

Enguany s’ha complit el trenta aniversari del 23-F. A preguntes dels periodistes, el rei Joan Carles digué que ja se sabia tot sobre aquell intent colpista. No tots, però, pensen igual. A finals del mes passat, múltiples columnistes posaren de relleu l’existència de zones d’ombra que afectarien directament el monarca. Podríem citar, per exemple, un article d’Antonio Elorza publicat en El País. Heus ací algunes frases del seu text: Frente a la estimación del monarca, resulta evidente que algunas cosas fundamentales han de ser esclarecidas, y que están ahí las preguntas a formular sobre las mismas. La imagen del rey demanda claridad y no miniseries. La espléndida labor de desmantelamiento del golpe tiene unas sombras de origen cuyos perfiles resulta inexcusable dibujar. Ara bé, fos quin fos el paper del rei en aquells fets, una cosa és clara: la caverna mai no li ha perdonat la seua posició definitiva a favor de l’orde constitucional.

A causa d’això, hi ha gent —com ara Jiménez Losantos— que ha arribat a demanar l’abdicació del rei. És més: alguns personatges estranys s’han fet partidaris de la República. I clar, els republicans de soca-rel corren el risc que les seues crítiques envers la monarquia siguen interpretades com exabruptes reaccionaris. Paga la pena, això no obstant, de fer una incursió als aspectes menys coneguts d’una biografia sovint despullada dels episodis més incòmodes, d’esdeveniments als quals s’ha intentat posar sordina. El primer d’ells és ben conegut: durant les vacances de la Setmana Santa de 1956, el futur rei, que tenia llavors 18 anys, matà accidentalment el seu germanet Alfons a la residència familiar d’Estoril (Joan Carles, pensant-se que el revòlver amb que jugava no estava carregat, apuntà al pols de la víctima i va prémer el gallet).

Malgrat aquest fet, el jove acabaria sent apadrinat per Franco com a futur rei d’Espanya (des de l’adveniment de la democràcia, semblen haver-se oblidat les estretes relacions de Joan Carles amb el dictador, del qual és en realitat l’hereu polític). Tenim també els afers de faldilles, consubstancials amb tots els Borbons, com s’ha vist al llarg de la sèrie. Hi ha un assumpte, però, que ha estat objecte de major atenció relativa per part dels mitjans de comunicació. Es tracta dels negocis del rei. Són de sobra conegudes les seues amistats perilloses amb empresaris, promotors immobiliaris i gent com ara el xa de l’Iran, els monarques saudites, Manuel Prado y Colón de Carvajal, Javier de la Rosa... Tots aquests personatges semblen haver afluixat cabals substanciosos a les arques privades del rei. Moltes de les dades sobre les finances de Joan Carles provenen precisament d’aqueixos personatges estranys que al·ludíem al paràgraf anterior.

La seua obsessió pels diners vindria de l’època d’estretors que passà la seua família a l’exili, en esclatar la II República. Sembla que el seu avi Alfons XIII només pogué endur-se a Itàlia les joies de l’esposa. Joan Carles sempre ha temut la possibilitat —ni que siga ben remota— de passar novament per unes circumstàncies com aquelles. Ben aviat, va intentar fer-se amb una fortuna i disposar de fons a l’estranger. Tanmateix, aquesta fortuna podria tenir uns orígens tèrbols. Una família nobiliària, la Méndez de Vigo, sosté que el patrimoni privat del rei prové del furt de la col·lecció privada de pintura del duc d’Hernani, que avui estaria valorada en més de mil milions d’euros. La família reial hauria venut a museus estrangers una gran part de la col·lecció, sense respectar la legislació que prohibia la sortida d’obres d’art de l’Estat espanyol. D’aquesta manera, el cap d’Estat s’hauria assegurat la disponibilitat de fons fora del territori espanyol. A l’operació, podrien haver intervingut els ministeris de Cultura i d’Economia i Hisenda. La història començà amb la mort, als 91 anys, d’un aristòcrata tres vegades gran d’Espanya, Manfredo de Borbón y Bernaldo de Quirós (1888-1979), duc d’Hernani.

Aquest personatge posseïa una de les millors col·leccions d’art de l’Estat espanyol. Tots pensaven que, en morir, heretaria el ducat un nebot seu, Francisco Javier Méndez de Vigo y del Arco, que ja havia rebut en vida de l’oncle un dels seus títols nobiliaris, el marquesat d’Atarfe. El duc d’Hernani havia demanat ajut al seu nebot en 1940, quan des del Museu del Prado el van cridar per a tornar-li la seua col·lecció, confiscada durant la guerra (només recollí part d’ella). Tanmateix, en morir el duc, el nebot descobrí que el testament del seu oncle modificava l’orde successori. Per un Reial Decret mai no publicat al BOE, el títol nobiliari acabà en mans de la infanta Margarita, germana del rei Joan Carles. Els hereus del duc van apel·lar al Tribunal Suprem, que fallà a favor de la infanta. Aparentment, el testament de l’aristòcrata mort deixava el ducat a la germana del rei i el patrimoni a la seua vídua, Teresa Mariátegui Arteaga, segona esposa del duc. Els Méndez de Vigo sempre han sostingut, però, que la firma del finat estava falsificada. Afirmen que la família reial, en col·laboració amb l’esposa del duc i diversos funcionaris, havien ordit un pla per a emparar-se de la col·lecció i vendre una part a l’estranger.

Els Borbons i les faldilles

A l’anterior capítol d’aquesta sèrie, dedicada als Borbons, narràvem la vida eròtica de la reina Isabel II, filla de Ferran VII i la seua muller Maria Cristina de les dues Sicílies (de 23 anys, filla de la germana menor de Ferran, Maria Isabel de Borbó), de la qual, per cert, no vam dir res. En enviudar de l’oncle i marit —tot en una peça—, Maria Cristina fou anomenada “prostituta règia”, perquè s’enamorà bojament d’un senyor, Fernando Muñoz, amb el qual es casà i tingué un munt de fills; hom considerà aqueix matrimoni morganàtic i totalment menyspreable. Una nova mostra del masclisme imperant a l’època! Era la reina mare una prostituta per casar-se amb un plebeu? No tenia dret la vídua a refer la seua vida sentimental? Ningú no diu res, però, dels quantiosos diners que va furtar de les arques de l’Estat abans de marxar a l’estranger. Ara bé, avui anem a parlar de dos preclars descendents, fill i nét de la reina Isabel II: Alfons XII i Alfons XIII.

Ja sabem que el primer Alfons i els seus successors s’haurien d’haver dit Puigmoltó. Conten que la reina va explicar al seu hereu: «Fill meu, l’única sang Borbó que corre per les teues venes és la meua.» Lluny encara de ser coronat com Alfons XII, el jove conegué a Viena, el 1872, la cantant d’òpera Elena Sanz, amb qui inicià una ardent relació que no s’interrompí quan ell pujà al tron, en arribar la Restauració de 1875, ni durant els dos matrimonis del rei. Dónde vas, Alfonso XII, dónde vas triste de ti?, feia la cançó popular. Doncs anava a veure Elena. Mentre es consumaven els romàntics nuviatge i matrimoni d’Alfons XII amb Maria de les Mercès d’Orleans, i durant la malaltia i mort de la reina als pocs mesos, Elena Sanz seguia rebent assíduament a sa casa les visites del monarca.

En morir Maria de les Mercès, el rei es retirà una temporada al palau de Riofrío, per a plorar la desgràcia. Però allí estava Elena Sanz per a consolar-lo. Quan el rei tornà a casar-se, en novembre de 1879, amb l’arxiduquessa Maria Cristina d’Habsburg, Elena estava embarassada de set mesos. Alfons mantingué les relacions amb la seua amant, però també caigué als peus de la cantant Adelina Borghi, la Rubia. Quan morí el rei, la regent expulsà d’Espanya Elena Sanz i els seus fills. El 17 de maig de 1886 va nàixer el fill pòstum d’Alfons i Maria Cristina. El nou monarca, Alfons XIII, fou coronat als 16 anys. Més tard, demanà la mà de Victòria Eugènia de Battenberg. El nuviatge amb la princesa més bella d’Europa, néta preferida de la reina Victòria d’Anglaterra, fou un conte de fades, però el posterior matrimoni estigué ple d’infidelitats.

Alfons tingué set fills amb la reina, però mantingué —abans i durant el matrimoni, com havia fet el pare— múltiples aventures extraconjugals: de l’aristòcrata francesa Mélanie de Gaufridy, tingué un fill, Roger Leveque; de sengles institutrius dels fills legítims, en tingué altres dos. El veritable amor de la seua vida fou, però, una actriu: Carmen Ruiz Moragas. La va conèixer vers l’any 1916 i va conviure amb ella fins a l’exili de 1931. La família de Carmen, pertanyent a l’alta burgesia, no veia bé aquella relació i aconseguí que la xica es casara amb el cèlebre torero mexicà Rodolfo Gaona. Aquella unió de conveniència durà, però, uns mesos; l’actriu reprengué les relacions amb el rei. Tingueren dos fills: Ana Maria Teresa i Leandro Alfonso, nascut en 1929. (En 2003, una sentència judicial autoritzà Leandro Ruiz Moragas, el Tito Leandro, a utilitzar el cognom Borbó. Des de llavors, es fa dir Leandro Alfonso de Borbón Ruiz.)

Diuen que Alfons XIII era, en privat, un home de talant liberal, però es va desentendre del govern i només es dedicava a les seues aficions: els bous, les parades militars i les màquines (cotxes, avions...). Això sí, mancava de qualsevol puritanisme. Segons Roman Gubern, Alfons XIII fou un gran aficionat a l’erotisme en general i al cinema pornogràfic en particular; pel que es veu, durant els anys 20, va produir al Barri Xinès de Barcelona, utilitzant el comte de Romanones com a intermediari, una sèrie de pel·lícules —les primeres de qualitat realitzades en aquest gènere a Espanya. Recentment, la Generalitat Valenciana ha restaurat alguns d’aqueixos curtmetratges: El confesor, El ministro i Consultorio de señoras, encarregats per Romanones als germans Ricardo i Ramón Baños, amos de la productora barcelonesa Royal Films. Com tothom sap, el monarca uní la seua sort a la dictadura de Primo de Rivera. En acabar aquesta, fou proclamada la República i Alfons XIII hagué de marxar a l’exili.

El sainet d’Isabel II

Anem a seguir la sèrie sobre les aventures sexuals borbòniques iniciada amb Fetes i malifetes de Ferran VII. Primer, convé fer uns aclariments. La reina Isabel II fou víctima del masclisme. En realitat, no féu coses tan distintes d’aquelles que havien fet i farien altres monarques de les Espanyes. Però ja se sap: tot allò que en un mascle és considerat timbre de glòria —la promiscuïtat sexual, el caràcter resolutiu—, en una dona esdevé infàmia i escàndol. La reina era molt influenciable i de naturalesa bondadosa —incapaç de veure la maldat dels altres. També fou una mare excel·lent i una persona que no coneixia l’odi o la venjança. Molts es preguntaran: era nimfòmana, progressista o una inconscient? Ni una cosa ni l’altra; era sexualment activa i, sovint, excessivament impulsiva. S’ha de dir que fou una “digna” representant del seu llinatge.

La seua entronització als tres anys, en morir son pare, provocà l'inici d'un llarg conflicte; el seu oncle, Carles Maria Isidre de Borbó, fins aleshores hereu de la corona, no acceptà que Isabel fos nomenada princesa d'Astúries i, més tard, reina. Amb tretze anys, edat en què les hormones estan prou esvalotades, la xica fou declarada major d’edat i es féu càrrec de la corona. Com que volien furtar-li el tron, Isabel hagué de fer allò que calia: follar i engendrar fills. Als setze anys, fou obligada pel govern a casar-se amb un personatge amanerat, Francesc d’Assís de Borbó, cosí per partida doble: per part de pare i per part de mare —el matrimoni comptà, incomprensiblement, amb l’aquiescència del Vaticà. La jove odiava el seu promès. Con Paquita, no!, sembla que va dir. Sa mare l’hagué de pessigar perquè donés el sí davant l’altar.

Una xica que casen amb la persona inadequada ha de tenir dret de reaccionar. En realitat, ella estava enamorada del general Serrano, el General Bonito, macarró que desflorà l’adolescent en un episodi que avui seria considerat una violació pura i dura. Serrano acabaria traient-li els diners, traint-la i revoltant-se contra ella durant la “Gloriosa”, la revolució de 1868. Quant a Francesc d’Assis, degué ser homosexual (o bisexual, perquè alguns historiadors afirmen que tingué diversos fills il·legítims i vàries amants). La reina va comentar a un amic seu: ¿Qué pensarías de un hombre que la noche de bodas llevaba más puntillas y bordados que yo? En qualsevol cas, sembla que el rei consort navegava à voile et à vapeur. Això sí, no tingué cap escrúpol d’acceptar la paternitat dels fills que paria la seua esposa, ni de presentar-los a la cort com a brots seus en canvi de rebre cada vegada un milió de reials.

Aviat, la llista d’amants de la reina, reals o suposats, es féu interminable. De tots ells, cal destacar José María Ruiz de Arana, el Pollo Arana, i Enrique Puigmoltó i Mayans, tots dos militars, i Miguel Tenorio, secretari particular. La llista es podria completar amb altres noms: el polític Carlos Marfori, el compositor Emilio Arrieta, els generals Espartero i O’Donnell... D’aquest darrer, es diu que despertava la passió tant de la reina com del rei consort. S’ha de distingir, però, entre allò de què gallejaven els al·ludits i la crua realitat, sovint molt allunyada de les xafarderies. En qualsevol cas, s’escamparen tota classe de comareigs sobre la parella reial. Es deia que Paquita tenia tants amants mascles com la reina. Corria el rumor que Francesc d’Assís havia d’orinar emponat, com les dones. (El rumor podria tenir fonament; és possible que el consort patís hipospàdia, malformació d’uretra que l’obligava a pixar assegut.)

Van aparèixer nombroses coples: Gran problema es en la corte / averiguar si el consorte / cuando acude al escusado / mea de pie o mea sentado; Isabelona tan frescachona y doña Paquita tan mariquita. (Els germans Valerià i Gustau Adolf Bécquer enllestiren, de forma anònima, un opuscle titulat Los Borbones en pelota, amb aquarel·les satíriques i pornogràfiques al·lusives a la cort reial.) Induïda possiblement per la mala consciència, la reina es deixà influenciar per dos personatges sinistres, el seu confessor, el pare Antoni Maria Claret, i una monja ultramuntana, sor Patrocinio —que afirmava tenir les nafres de Crist. L’un i l’altra havien estat introduïts a la camarilla reial pel consort, Francesc d’Assís, que volia inocular idees absolutistes en la seua esposa. En realitat, la reina sempre s’inclinà per encarregar el govern als moderats, cosa que obligà a continus pronunciaments militars dels progressistes. I clar, un d’aquests alçaments, la revolució de 1868, acabaria triomfant i destronant-la.

Isabel II tingué onze embarassos, bé que només cinc fills arribarien a complir la majoria d’edat. En alguns casos, la consanguinitat podria haver estat la causa dels avortaments o les morts prematures, però hi ha pocs dubtes, entre els historiadors, que els sobrevivents foren fills dels diferents amants de la reina: sembla que la infanta Isabel de Borbó i Borbó, la Chata, fou filla del Pollo Arana; Alfons de Borbó, príncep d’Astúries i posterior rei Alfons XII, fou fill del tinent d’enginyers Enrique Puigmoltó; per últim, les infantes Maria Pilar, Maria de la Pau i Maria Eulàlia foren filles de l’escriptor i polític Miguel Tenorio (Maria de la Pau se l’endugué a Alemanya, en casar-se amb un príncep de Baviera, i el presentava com a pare seu). Però és veritablement curiosa la peripècia del pare del futur Alfons XII, Enrique Puigmoltó i Mayans, comte de Torrefiel i vescomte de Miranda, nascut a la veïna Ontinyent en 1829.

La mateixa reina afirmà, en una carta dirigida al jove militar oriünd de la Vall d’Albaida, que el nen que duia a les entranyes —el futur rei— era fill seu. L’ontinyentí, nebot del polític valencià Lluís Mayans, havia lluitat als carrers de Madrid, sent encara tinent, durant la repressió del fracassat intent revolucionari de 1856. La reina es va enamorar perdudament d’ell. El 1878, fou ascendit a general de brigada i comandà la plaça de València. També es dedicà a la política; fou diputat a Corts per Énguera. De tot açò es desprèn que la sang del rei Joan Carles no seria tota blava; almenys una part de l’herència genètica dels actuals Borbons vindria de les Comarques Centrals —apunte’s aquesta, Refelet. És més: el rei actual hauria de dir-se Joan Carles Puigmoltó i Borbó. (I en aqueix cas, els successius hereus de la corona serien Felip Puigmoltó i Grècia, i Elionor Puigmoltó i Ortiz.) Com es veu, amb les anècdotes dels Borbons sortiria un bon sainet. Altre dia, parlarem d’Alfons XII i d’Alfons XIII.

Recapitulacions sobre el mundial 2010.002.010

A una setmana justa de l'esdeveniment, tot és ja una part de la història petita, fútil, descafeïnada, boira efímera de les galàxies. També aquestes negres ratlles, el mundial de futbol de 2010, la Guerra del francès, Auschwitz. Però no podem col•locar-ho tot al mateix calaix.

Tampoc no vaig a fer penitència, ni a plorar, perquè un grup de xavals i tota l'organització del darrere- hagen guanyat aquesta fita: 26 ratolinets perseguint i mirant un baló; no sóc persona que m'emprenye o pose cara de pocs amics enfront de l'èxit d'uns lluitadors mediatitzats, de paper mâché, això sí, però amb unes bones primes i sous en temps de vaques magres. Òndia, pare, ja no pots alçar el cap, però a la teua vida ni les vas somiar aquestes xifres estratosfèriques!

Demagògia?, Vinga va, que no ens xuclem el dit! I més amb la calima que plou!

És clar que aquesta no és la meua lluita, ni els protagonistes són vitals per a les meues cèl•lules. Planen tantes mosques indiferents en aquest jardí!
Així i tot, no vull ser ni faquir, ni un desgraciat!

Però, batubalolla, dic que 1376 persones i escaig els agradarà divagar com em passa a mi.

El que més m'ha sobtat d'aquest afer és l'actitud variada i dispersa dels mortals.

Em pregunte si, enfront del problema de l'atur, créixera una marabunta de cossos i esperits que foragitarà aquesta plaga conversa i fluida, fruit de la globalització.
Hi trobarem en la possible solució la mateixa eufòria i ganes vistes als carrers d'aquest país per motiu de "la roja"?

Desapareixeran tots els murs invisibles entre classes socials, anècdota ocorreguda per obra i gràcia pura del Sagrat Mundial? Ho té fotut l'esglèsia calinquista!

Serà autèntica aquesta germanor o simplement "fashion"? En diríem borumballa?

La vida sembla més complexa que l'entreteniment d'aquest espectacle mundialment televisat: el futbol. Em fa una mica de vergonya pensar quines molles hauran caigut d'aquest banquet als peus de les persones africanes.

Beuran Gatorade, Sprite o Coca Cola fresques?
Tastaran edulcorants, preparats hiperprotèics o les mosques continuaran berenant-se'ls?

Alguna família haurà menjat les sobres dels menjars dels diversos futbolistes? És això prou per donar-nos pau? On són els ensinistradors de consciències a destall?

Què botons i teles podrem emprar per tal d'apedaçar aquesta humanitat desbastada?

Ai, si pogués desfer-me del xai que m'habita!

Fetes i malifetes de Ferran VII (II)

Açò és l'inici d'un relat que tinc escrit des de fa anys. El vaig recordar quan Ximo va penjollar el post sobre la República Argentina. Pensar en Ferran VII em remou les sangs. En tot cas, este inici de relat també en parla. A vore si els agrada:

Davallàvem alegres i animosos pel carrer de Ferran, com si fórem una colla d'adolescents excitats pel pla d’acció que porten al cap i per les esportives noves de trinca que porten als peus. Què més es pot demanar? Nit de dilluns i bon dia de principis d’octubre. Veníem des de més enllà del barri del Born, de la part dreta de l’Eixample, i ens dirigíem al Jamboree, un famós club de jazz i dance, si més no: “catedral del jazz a Barcelona” arriben a afirmar alguns llibres. El Jamboree està ubicat en un dels soterranis de la plaça Reial i els dilluns ofereix excel·lents jam sessions d’entrada lliure. Cap allà que ens dirigíem i érem una mena d’excursionistes de la nit àvids d’escoltar el millor jazz en directe de la capital.

Entrem a la plaça Reial des del carrer del Vidre i Xisco Peris —“No confondre Peris amb kiwis, ni kiwis amb Peris!”— em regala les vicissituds polítiques que envoltaren la construcció de la plaça Reial, allà per la segona meitat del segle XIX. Segons sembla, l’any 1822, ja es va produir per part de l’Ajuntament de la ciutat un primer intent de construir a la vora de la Rambla una plaça dedicada als «Herois Espanyols». Els ànims del poble, tanmateix, no estaven per commemoracions d’heroïcitats espanyolistes en aquells moments de passos sobre arenes movedisses. De fet, Ferran VII ja refermava el seu absolutisme caspós contra els liberals constitucionalistes gràcies a les baionetes dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Total, que aquell primer projecte de plaça va ser momentàniament arraconat. El Borbó moria el 1833 i deixava encetat el vesper de la successió al tron entre carlins i isabelins. Mala cosa. Si confeccionàrem el rànquing d’individus que han fet tant de mal durant la seua vida com després de finir, Ferran VII mereixeria, sens dubte, un dels primers llocs entre la canallesca. El poble continuava engrescat contra el poder màxim. Època de revoltes contra l’absolut —açò darrer ho escric amb nostàlgia d’un temps d’insurrecció que no he conegut. Potser amb una nostàlgia massa infantil, romàntica, innocent. Segurament—. El fantasma de Ferran VII i de les monarquies artrítiques —heus ací un epítet atemporal— planava sobre el poble com l’ombra d’un voltor. I el proletariat descontent i puixant, que encara ignorava el seu poder real, va prendre els carrers i durant la bullanga de 5 d’agost de 1835 va tombar l’estàtua de bronze que en Ferran tenia erigida a Pla de Palau. Aquell Borbó de bronze fou lligat pel coll, arrossegat pels carrers i esquarterat a còpia de pics. Revolució simbòlica. Dies abans, el mateix sector de la població barcelonina havia assaltat convents i els havia incendiat, així per exemple, el dels caputxins, que havia cremat com un paller. La plaça Reial, aquesta plaça que nosaltres ara travessem i que fou concebuda com un amplíssim recinte d’estil neoclàssic, tot de palmeres i habitatges i comerços, es va començar a aixecar quinze anys després sobre el solar de l’antic convent dels caputxins. Una victòria arquitectònica de la burgesia sobre les classes de l’antic règim. Una victòria, al cap i a la fi. Quina opinió s’hauria format en Josep Barceló sobre la plaça Reial és un altre tema que, de moment, ultrapassa aquesta narració. Tot això plegat, poc més o menys, em regala en Xisco, amb el seu estil eixerit; estil que em resulta impossible de reproduir. Ho sent.

M’adone, però, que més enllà de les nostres quimeres, el cert del cert, l’inapel·lable, és que nosaltres hem davallat pel carrer de Ferran (VII) i hem travessat en diagonal la plaça Reial (que inevitablement ens transporta a Isabel II i, de bell nou, a son pare: maleïda ombra de voltor!). Hem d’aprendre a viure amb crostes.

I ara ja som a la porta del Jamboree.

Fetes i malifetes de Ferran VII

L’altre dia, Alietes deia que no estaria malament dedicar algun text al Rei Felló, per conèixer els antecedents foscos de la monarquia que regna a les Espanyes. Doncs bé, ací van unes línies amb advertiment inicial: estan escrites sense cap intenció d’excessiu rigor històric. És més, alguns dels episodis que vaig a narrar són discutits i discutibles. Pretenen mostrar simplement el perfil més desconegut d’un personatge vilipendiat per molts historiadors. Tothom coneix les seues actituds i relliscades polítiques: l’avorriment a sa mare (amistançada amb Godoy), la conspiració contra els seus pares, la complicitat amb el Motín de Aranjuez (que acabà amb el destronament de Carles IV), les Abdicacions de Baiona, les humiliacions davant de Napoleó, el mite del “Desitjat”, la restauració de l’absolutisme i la Inquisició, la caça dels liberals i els maçons, el tancament de les Universitats...

La gent desconeix, en canvi, aspectes curiosos de la seua vida personal. Ferran VII practicà el costum, que després seguirien tots els seus successors, de sortir de palau a córrer aventures sexuals. Al monarca li encantava anar de putes. Direu que això no té importància; hi ha molts reis llicenciosos. És cert. Però les correries d’aquest monarca estan envoltades d’unes circumstàncies extraordinàries. Quan volava la notícia que Ferran sortia de palau, s’estenia el pànic entre les meuques de Madrid. El rei patia macrosomia genital, és a dir, tenia un penis exageradament gros i llarg. Les prostitutes li tenien tanta paor que feien un sorteig, per a veure quina de totes havia de ser follada pel monarca. Segons diuen, havia d’enrotllar-se una tovallola al piu per a poder enllestir l’acte sexual. És més, pel que sembla, els metges li havien fabricat un coixinet circular amb un forat enmig, per a poder mantenir relacions maritals amb les seues esposes, les reines. S’ignora si aquest tret (la grandària del piu) haurà estat transmès a alguns dels seus descendents posteriors.

I el capítol de les marcolfes em recorda altre vessant peculiar del comportament eròtic del Felló. Fou afeccionat a ajuntar-se amb jovenetes de la família. Es va casar quatre vegades: amb la seua cosina Maria Antònia de les dues Sicílies, amb la seua neboda Isabel de Bragança (filla de la seua germana major Carlota Joaquima), amb Maria Josepa de Saxònia (que només tenia 16 anys quan es casà amb el monarca) i amb la seua neboda Maria Cristina de les dues Sicílies (de 23 anys, filla de la seua germana menor Maria Isabel de Borbó), de la qual va nàixer la futura reina Isabel II. Us imagineu les escenes de les nits de noces? Les nebodes descobrint el nap enorme de l’oncle... Segons algunes teories, la grandària del piu és inversament proporcional al coeficient intel·lectual del posseïdor, ço és, com més subnormal és un paio, més gran té la polla. En aquest cas, però, la teoria falla estrepitosament; el rei era, pel que sembla, intel·ligent i astut. Això sí, tenia poca curiositat i escassa altura de pensament.

Ferran VII estigué caracteritzat per la fal·làcia, la covardia, l’humor cruel i la hipocresia. És cèlebre la seua frase, quan es veié obligat a jurar la Constitució de 1820: Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional. Sentia desinterès pels assumptes d’Estat, que confiava a la seua “Camarilla”. Li agradaven els bous i tocar la guitarra. Fumava com un carreter. Es voltava de gent ordinària i vulgar. Va patir, tota la vida, tendència a l’obesitat, per menjar massa carn (de fet, morí a causa d’haver contret la malaltia de la gota). Aquest és, en definitiva, el reietó que ens va governar durant la Dècada Ominosa, inaugurada amb la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, tropes estrangeres que travessaren els Pirineus per a reimplantar l’absolutisme. Durant el seu regnat, es produí la Sublevació de Riego (general que havia de marxar a sufocar la rebel·lió de les colònies), l’afusellament de Torrijos i l’execució amb garrot vil de liberals innocents com Mariana Pineda i el llibreter Miyar. Aquest és el monarca que accelerà la independència dels països sud-americans i que, en abolir la llei sàlica, provocà les guerres carlines que assolaren la península durant vàries dècades. Un crack! Altre dia, parlarem de la seua filla, Isabel II.