Eficàcia

“Mestre! Una aranya!” Tots corren al racó de la biblioteca on sembla que la pobra bestiola vol fer niu. L’Albert l’ha descoberta, passejant-se per damunt de les cobertes dels llibres, com si dubtés en escollir. Com si triés amb el tacte delicat de les seus potes bellugadisses. Tothom s’aboca i jo tem que s’emporten per davant l’insecte i el moble. Com si es tractés d’una baralla de pati, els faig enrere, els demane que tornen al seu lloc, que es tranquil·litzen. “Atención! Esta manifestación no está autorizada! Por favor, disuélvanse!” Riuen. Supose que els sembla més divertit escoltar-me parlant així que el que vol dir la frase realment. “Hi ha que matar-la!”, diu algú. “Sí, perquè si et pica et fa molt de mal!”, crida algú altre. De sobte l’aranya és una mena de monstre de Frankestein, ells el poble furibund i jo el pare d’aquella criatura que s’amaga al molí que ara és el moble de la biblioteca. “A veure, això no és del tot cert. Penseu que totes les criatures tenen dret a viure i ella no ha fet cap mal”. A continuació se succeeixen les contarelles sobre experiències pròpies i alienes amb tota mena d’insectes. Experiències que, de ser totes certes, el canvi climàtic, per posar un cas, no hauria de ser la major de les nostres preocupacions. “Mireu. Tots els éssers vius tenen la seua funció en el món. Les aranyes també. Són un excel·lent insecticida. Es mengen les mosques que, com sabeu, són focus de malalties i molt punyeteres”. S’ha fet un silenci rere les meues paraules. Reflexió o treva? L’Andreu, molt serio, em rebla: “Però, mestre, si a la classe no hi ha mosques?” Abans que puga dir res la Beth posa punt final a la discussió: “Doncs això vol dir que ací fa ben feta la seua feina!”. De moment ningú li bota foc al molí.

etimologia lliure (8)

escrostonar: ficar la punta de la fava on no tocava (o sí).

fonoteca: local per menjar de forma sorollosa.

germanòfils: alemanys, fills de la mateixa mare, que jeuen junts (i més coses).

guardaagulles: persona que treballa a prop d’un paller.

indolent: bona persona.

Paciència

Després del pati, la Beth ha tornat amb el portaviandes de l’esmorzar ple de caragols, de closques enormes, i intente enraonar amb ella perquè els hi torne al lloc on haurien de ser. Faig servir una mena de discurs que puga entendrir la seua “resolució-d’apropiament-justificat-per-la-dèria-de-col·leccionar-éssers-vius”, per fer-la canviar d’actitud. Vull suposar que, fins i tot sa mare, m’ho agrairà. Però després que les meues paraules no puguen aconseguir ni que siga clivellar mínimament la capseta del seu cor, li demane, per favor, que torne al pati i els aboque al lloc d’on els hi ha trobat. Obeeix perquè sap que no té més remei (la qual cosa vol dir que l’autoritat encara funciona, que ja és prou) i surt abraçada al portaviandes com si hagués de desfer-se del tresor més preuat. Supose que, en certa manera, així és. Jo l’espere a la porta d’eixida. La resta dels alumnes s’han repartit els tres finestrals de l’aula que aboquen al pati, per veure l’escena de primera mà. Hi ha una gran (i insòlita) expectació. La Beth es perd rere un parell de cotxes que no han pogut encabir-se dintre de l’aparcament i encara no han entrat a l’ordre de l’administrador. No veig el que està fent. Sembla que està ajupida. Els minuts passen i no torna. A les finestres se sent una remor creixent de xiquets que comencen a disputar-se els llocs d’observació. Olore la tempesta. Cride la Beth i no obtinc contestació. Preocupat, decideixo apropar-me per veure què està fent realment. A l’avançar unes passes veig que ella ja és de tornada, el portaviandes buit en una mà. Li pregunte perquè ha tardat tant en deixar-los. Ella em mira i molt seriosament em rebla: "Estava mirant que s'allunyaren en la bona direcció". Tornem a l’aula abans que es produeixin les primeres descàrregues elèctriques.

Etimologia lliure (7)

agnòstic: descregut que, quan vas a buscar-lo per anar a missa, sempre fa la mateixa broma.

cocatedral: pa beneït tou que sol repartir-se a l’eixida de les esglésies (monumentals)*

*Apunt afegit amb l'encert d'Alietes.

Etimologia lliure (7)

coprofàgia: activitat que sol realitzar-se als locals de menjar ràpid.

halitosi: derivat de l’allioli.

Etimologia lliure (6)

germania: animositat que demostres envers l’altre fill o filla de ta mare.

guionet: ratlla molt polida.

Etimologia lliure (5)

escola: desordre intencionat que miren de fer els xiquets entremaliats disposats en fila a l’entrada del col·legi.

Etimologia lliure (4)

cornamusa: inspiració artística que troba qui acaba de patir adulteri.

Etimologia lliure (3)

escultural: model humà d’anatomia perfecta que llegeix l’Ulisses de James Joyce.

demà a treballar!

Què vols que et diga? Què estic delirant d’alegria perquè torne a reprendre el fil de la feina? Què estic exultant? Què vivo sin vivir en mí com si flipés d’espiritualitat teresíaca? Què la gent se’n fa creus de l’optimisme que sume per tots el porus de la pell que he aconseguit salvaguardar convenientment del sol de l’estiu? Què em mire a l’espill i gaudeixo d’aqueix somriure beatífic que tinc falcat entre galta i galta de la cara, i que no puc ni mantenir-me la meua mirada al mirall perquè la lluïssor del foc il·lusionant dels meus ulls m’enlluerna i no puc suportar-la? Doncs no, amic, no és això. Aquesta nit passada no he pogut dormir ni una sola hora seguida. I això que, tement-me el pitjor, vaig decidir de fer-me un parell de whiskies amb gel (d’una botella polsosa que semblava haver sigut condemnada a l’oblit) davant la mirada atònita de tota la família. Com t’ho dic, amic, com t’ho dic... Fins i tot els he arribat a dir als meus fills que si m’aconsegueixen una bona excusa per no anar a treballar en els propers... dos mesos! els hi donaré 50 euros! No en saben ni res, de justificacions, els xiquets de hui en dia. Però els meus estan tan fotudament ben educats que no paren de marmolar-me sobre la meua actitud escàpola i derrotista... Com arribem a ser de miserables, veritat, amic? Em recorde a mi mateix, de menut, a les portes del centre de salut, apunt per posar-me la vacuna d’allò que vulga déu que siga, que ja ni me’n recorde, jo agafat com una llepassa al marc de la porta, amb els ditets que se m’escapaven, traïdorament lubricats per la suor de la por, mentre un parell d’infermeres (de les de còfia i mitges blanques, tu!) feien mans i mànegues per arrossegar-me a l’interior d’una habitació on un practicant (així ho dèiem abans) m’esperava amb una xeringa enorme i una agulla que brillava com un déu en la foscor del meu pànic... Estic histèric, ja ho sé. Però mira, amic, si demà plore i cride i renegue com un posseït, per favor, per favor t’ho demane, fot-me un parell d’hòsties abans no em trobe la resta del personal, que no tinc ganes de fer, com tots els anys, després de vacances, el ridícul. Ara vaig a mirar els resultats de la primitiva... Demà plorem, vull dir, parlem.

Etimologia lliure (2)

catifa: estora incívica que dipositen els animalons a la vorera amb el beneplàcit dels indolents dels seus amos.

Etimologia lliure (1)

catarsis: acció alliberadora i espontània que sol fer un grup de mitja dotzena de persones, aproximadament.

PROJECTE D'EDUCACIÓ SEXUAL "EL PENJOLL"

Davant la polèmica que ha provocat el projecte d’educació sexual de l’Església, refregat per Conselleria d’Educació (o era referendat?), El Penjoll, amb un exercici de consens sense precedents, proposa el següent projecte d’Educació Sexual (revisat i dilatat amb l’ajut del professor Eros Ramatxoto, el que li dóna categoria de Master-ec-tomia) d’aplicació pràctica i àmbit general, avalat pels millors especialistes en gerontologia terminal.

Tema 1: La masturbació és perillosa, sobretot sota una flassada elèctrica.

Tema 2: L’onanisme, és un acte d’amor propi? Dicotomia aplicada: pensar en el/la veí/ïna o fer servir el mirall.

Tema 3: Mites i fantasies. Els infants gaudeixen la infància tant com els adults l'adulteri?
Tema 4: La inactivitat sexual és perillosa. Produeix banyes. Casos pràctics.

Tema 5: Els avantatges del nudisme es veuen de seguida.

Tema 6: Per què s’anomena sexe oral la pràctica de la sexualitat en la que menys pots parlar.

Tema 7: Si els virus no tenen sexe, perquè ens foten tant?
Tema 8: Per què les dones amb les corbes més aerodinàmiques són les què més resistència ofereixen. Testimonis diversos.

Tema 9: El teu cervell també pot ser un altre òrgan interessant.
Tema 10: El sexe és una cosa bruta només si es fa ben fet.

Tema 11: El sexe sense estima és una cosa buida. Però com a cosa buida, és una de les millors.

Tema 12: Com fingir un orgasme (per a dones).

Tema 13: Com fingir una relació sencera (per a homes).

Tema 14: Ètica i moral. El sexe prematrimonial és pecat només si tens intenció de casar-te.

Tema 15: Dinàmica de grups. El sexe entre dues persones és meravellós. Entre tres o més és fantàstic.

Tema 16: Després de fer l’amor, dóna les gràcies (educació sexual).

Tema 17: Mites. Masturbar a un manc no és només un acte de solidaritat.

Tema 18: Mites (II). Realment és incompatible la virginitat i el sexe?
Tema 19: Nutrició (I): menjars afrodisíacs (la figa, la clòtxina, el plàtan, el cacauet..)
Tema 20: Les llengües oficials del sexe: el francés i el grec.
Tema 21: Virginitat masculina. Quan un home deixa de ser verge? Com desvirgar un home? L’increïble cas de l’home que volia ser verge.
Tema 22: Geografia sociopolítica dels sexe: les zones erògenes.
Tema 23: Dinàmica del cos rígid: El pene.
Tema 24: Termodinàmica. A quins graus s’està calent?
Tema 25: Magnetisme corporal: cossos de diferent sexe, cossos d’igual sexe i cossos de diferents espècies.
Tema 26: Mites (III) És compatible el sexe entre persones d’un mateix gènere?
Tema 27: Metafísica del sexe. Per què una dona sempre té mal de cap quan el seu marit li ofereix sexe i per què una dóna mai li demana sexe al marit?
Tema 28. El cos com objecte sexual i el buit existencial: la boca, la vagina i l’anus.
Tema 29: El sexe i l'espeleologia: Tècniques bàsiques.
Tema 30: Per què ha de ser considerada, paradoxalment, l’abstinència com la pitjor malaltia de transmissió sexual?
Tema 31: Lingüística aplicada: el cunnilingus.
Tema 32: Tècniques bàsiques de primers auxilis: la respiració boca a boca i la reanimació postcoital.
Tema 33: Farmacologia: la viagra i la via agra.
Tema 34: Desviacions sexuals: a partir quants graus s’ha de considerar tort un pene?
Tema 35: Per què el vers 69 de Les Bucòliques de Virgili diu: "l'amor ho venç tot"?
Tema 36: El bes negre: entre l’amor i el sexe.
Tema 37: Nutrició (II): Vegetarianisme i sexe. Pot xuclar els ous un vegetarià o vegetariana estricta?
Tema 38: Annals del sexe i sexe anal: algunes indiferències.

"The Moose" subtitolat en espanyol (amb perdó)

(In)Seguretat Social

Em fa mal l’esquena. És tot el que li puc dir. Un dolor recurrent a la zona lumbar. El nefròleg fa una darrera ullada a la radiografia i confirma que no veu motiu per allargar la consulta. Això sí, em lliura un volant d’urgència perquè, abans que abandone l’ambulatori, puga visitar-me el traumatòleg i així aprofitar el viatge. Agraït, marxe directe al taulell on un auxiliar m’ha d’indicar on he d’anar tot seguit. Però l’home, amb el posat d’escepticisme que ha aconseguit a força de menystenir pobres desgraciats com jo, mira i remira la butlleta que li he donat i em diu que aquell paper l’he de presentar a l’hospital, que és on realment s’atenen les urgències, no allí. La meua perplexitat no desfà la seua convicció funcionarial i burocràtica. Però per no fer malbé la meua condició de abonat a la seguretat social, un pèl dubitatiu, agafe el cotxe i adreçe, doncs, cap a l’hospital comarcal.
Butlleta en mà, li mostre a la xicota que, rere el vidre preservatiu, sembla un polp mentrimentres agafa el motiu de la meua presència allí, contesta al telèfon, li diu a una companya que cride no sé qui, i pregunta pel cafè que fa mitja hora ha demanat. Quan encara no he calfat la cadira a la sala d’espera, algú crida el meu nom i em prega que entre en una habitació on em faran una consulta prèvia. Un metge amb un accent incert (vull pensar que per foraster) em fa preguntes i al mateix temps tecleja davant la pantalla d’un ordinador a qui mira més que a mi. Capcineja els meues raonaments i, de seguida, després de col•locar-me una polsera de plàstic amb un codi de barres i amb el meu nom, em convida a passar directament a dintre o això és el que em sembla entendre-li, però com que surt escopetat, no tinc ocasió de demanar-li cap aclariment. M’adrece a una petita habitació amb una llitera vestida amb un lleuger llençol. Als dos minuts entra una auxiliar amb un pijama blau, rebregat, i quatre talles menys que la meua, i em convida a treure’m la roba, dipositar-la en una bossa de plàstic i romandre en pijama fins que vinga a arreplegar-me un zelador i m’acompanye a planta.
El “senyoreta, ací ha d’haver una equivocació” tot i eixir-me de dintre de l’ànima, no desfà ni un mínim la seua resolució. Ella, com que sembla no tenir-ne (d’ànima), diu que no hi ha equivocació que valga, que faça bondat i que em prepare.
A aquelles alçades de la pel•lícula la meua fe en el sistema públic de salut ja està prou malmesa però així i tot faig un esforç i em despulle lentament, mirant de ficar la meua roba a la bossa de plàstic i procurant no perdre-la de vista mentrimentres em rumie un pla de fugida.
Dos minuts més tard hi apareix un zelador amb una cadira de rodes. Em convida a seure. Li dic, convençut amb una fe que mouria la Serra Grossa sencera, que “ací ha d’haver un error!”. El zelador es mira el rellotge, bufa d’impaciència i diu que no hi ha errors que valguen, que el quiròfan està preparat i ens esperen. Llavors és quan decidisc que he d’eixir d’allí com siga.
Descalç, amb tota la dignitat amb la que puc ser capaç amb els pantalons pel damunt dels garrons i la camisa cordada com si anés a rebentar-me en qualsevol moment per una fartada, camine directe a l’eixida. El zelador, fidel al seu nom, crida a seguretat perquè s’escapa un pacient. Vull prémer el pas, però em talla el camí un metge pèl roig que pregunta perquè marxe. Li explique el cas i per fi hi ha algú que s’avé amb mi que, efectivament, hi ha un error.
Allí mateix, al passadís, em fa dos colps amb el puny tancat a l’esquena, a la zona lumbar, i el cabró encara pregunta si m’ha fet mal. No sé si contestar-li o fer servir el meu dret legítim a la defensa pròpia. Davant el meu rostre de desconcert crida a un auxiliar i li ordena que em posen una injecció de vàlium i que després em deixen anar.
Passe de nou a un altre habitacle buit on em desfaig d’aquells draps que han fet de disfressa per aquell drama i em pose la meua roba. Quan el xicot que ha atès el manament del metge té l’agulla preparada, dubta un moment abans de l’estocada i em pregunta qui m’ha portat fins allí. Li conteste que jo mateix, amb el meu cotxe. Llavors decideix no punxar-me perquè, assegura, no arribaria a casa, i em posa a la mà un parell de píndoles que faran el mateix efecte que la punxada.
Acabe de vestir-me, enfile cap a l’eixida i de camí a l’aparcament, deixe anar les dues píndoles en la primera paperera que trobe. A casa la dona pregunta com m’ha anat. Jo li ensenye la polsera, que encara porte posada i li dic: “No m’ho trauré mai, per recordar que jo també vaig sobreviure Auschwitz” i la deixe resseguint-me el meu trajecte al menjador, amb els ulls oberts de bat a bat.

(Jure per ma mare que aquest relat és cert)

regal

Esther se m’apropa i, com si jo fos un xiquet maldestre, m’obri la mà i em deixa al palmell un clauer de metall que llueix sota la llum freda del tub fluorescent. Acompanya el gest amb un ample somriure que enlluerna més que aquell petit detall. Però la prudència que mena (o hauria de fer-ho) el comportament adult em fa preguntar per l’origen d’aquell objecte i si hi ha algú a casa que sap el destí que ella està donant-li. Esther canvia el semblant i fa un posat entre ofès i divertit per dir-me que si ella me’l regala és perquè m’estima molt. I pronuncia cadascuna d’aquelles paraules amb una rotunditat i convenciment que, instintivament, tanque la mà i li torne el compliment que m’ha fet. Però en realitat el que vull, al prémer el puny, és que no se m’escape aquell moment que ja forma part de l’inventari de les felicitats petites de ser mestre.

paraules que ofenen

L’enrenou de la fila d’entrada, aquesta vesprada, s’atura sobtadament perquè Àurea ha esclatat en un plor que fa el mateix efecte que una trencadissa de vidres. Tots la miren mentre se m’apropa, flanquejada per dues companyes, testimonis del motiu del seu desconsol, amb un posat de circumstàncies que no deixe cap mena de dubtes respecte de la seua solidaritat amb l’Àurea. No pot parlar, somiqueja sense parar. Li demane que es tranquil•litze. Li fregue el rostre amb un mocador de paper, suaument, com si, al mateix temps que li trac les llàgrimes, pogués esborrar la tristor que li prenya els ulls. Quan per fi m’explica el motiu del seu desconsol no tinc paraules. “Es que m’han dit... tia buena!” Les meues companyes, que són a prop meu, totes dues alhora, es giren de cul. No poden aguantar-se el riure, però no volen ser vistes per no ofendre més la xiqueta. Cride a l’autor de l’expressió, que em mira amb els ulls com a plats pel desconcert. Potser el seu germà gran li ha dit que aquestes paraules són rebudes d’una altra manera pel sexe femení, i per això no entén el què ha passat. Jo me’ls mire a tots dos xiquets divertit. Però també un pèl confós. Tinc una feinada aquesta vesprada! Primer pensant si això es mereix ser justificat com un elogi, o si més bé caldria aprendre altres expressions menys “ofensives”. Desprès intentant que ells ho entenguen. Les paraules sotmeses a la fonètica de les emocions, dels sentiments. Aquesta vegada la pauta de les llibretes si caldrà que siga ben ampla!

massacre al consultori

Amb el paper a la mà, doblegat per la meitat però no massa, perquè no s’hi quede la ratlla del plec que el faça envellir abans d’hora, vaig fent petites i curtes mirades al rellotge de polsera mentre sóc assegut a la cadira de la sala d’espera del consultori del meu metge de capçalera. He demanat hora per mostrar-li el resultat del meu habitual anàlisi de control. Tot i que els valors assenyalats amb un asterisc són relativament insignificants, fidel a la meua hipocondria, no amague el neguit abans de conèixer el diagnòstic definitiu. Compartisc l’espai —un breu rogle de cadires— amb dues dones grans a les que he tingut que ajudar a trobar-se a la llista que el metge penja a la porta perquè cadascú es faça càrrec del torn que li pertoca. Més enllà hi ha dos rogles més. Un —el que ocupa el centre del passadís— buit perquè el facultatiu ja ha acabat la seua consulta i l’altre —més cap a la porta d’eixida— amb un grapat de persones entre les que destaquen dos xiquets, de gairebé quatre anys, que han convertit l’espai en improvisada ludoteca. El frenesí de les seues curses i la seua cridòria fan pensar que no són ells precisament els qui han anat a cercar l’ajuda de la medicina. Un d’ells porta una pistola que s’endevina de joguina només pel botó roig que hi ha a l’eixida del canó i perquè quan prem el galet sona l’esclafit d’un tret, un pèl distorsionat per l’esgotament de les bateries. Tot el que es mou és objecte de la seua punteria davant el somriure babau dels presents que volen copsar-ne la innocència sense saber-ne molt bé com ni de quina manera. La seua dèria per abatre’ns a tots és tan il•limitada com la seua inacabable munició. Tinc al cap una notícia llunyana sobre pistoles i adolescents. La familiaritat amb la que es mou el xiquet no esgarrifa ningú. Som part del seu joc indiscriminat. Mire el rellotge perquè tinc pressa. Només dispose d’una hora perquè m’atenga i després dinar i tornar al col•legi. El xiquet, cansat de disparar sobre els qui té més a prop, fa unes passes agosarades cap a nosaltres per fer-nos víctimes del seu joc. Obri foc repetidament. Primer contra la dona que tinc a la meua esquerra, que es queixa perquè les cadires són massa altes i les cames li queden penjant i li fa mal a les cuixes. Després contra l’altra, asseguda d’esquenes al tirador, i que ni se n’adona que és morta en l’imaginari d’aquell xiquet. Després m’apunta a mi. Jo el mire als ulls, desafiant. Sembla que dubta, però no abaixa el braç. Em mira detingudament. Si pogués parlar-li a través del meu pensament li demanaria que deixés l’arma a terra i es lliurés a un altre joc. Però abans no puga ni intentar-ho, acluca els ulls per afinar millor la seua punteria i em fa dos trets. Després somriu satisfet i corre rere l’amic que sembla haver perdut interès en aquella activitat. La porta del meu consultori s’obri i la pacient que hi havia dins surt amb un grapat de receptes a la mà. No tinc temps de dir res. De seguida que el petit pistoler la veu li adreça el canó de l’arma. Tancant la porta encara puc escoltar els repetits trets metàl•lics i el comentari d’un adult que diu “no deixaràs viu ningú!” entre les rialletes de la concurrència.

qüestió original

De vegades, l’acció docent resulta un pèl massa rocambolesca. Explicant qüestions al voltant de les plantes, els he arribat a dir que els éssers humans no sempre hem poblat la Terra i que no necessariament continuarem fent-ho. Cap la possibilitat que una espècie nova done continuïtat a la vida sobre aquest planeta. Vint-i-cinc parells d’ulls em miren estorats. Algú deixa anar una pregunta: “però això, com pot ser?”. Pel to emprat ben bé podria traduïr-se com: “Però mestre, què t’has fumat aquest matí?”. El discurs es reprèn fent un breu resum sobre l’evolució i a risc de patir l’excomunió (o alguna cosa pitjor) faig menció de la nostra relació amb els simis. Els silencis que es masteguen a la classe després de les meues paraules són més expressius que qualsevol altre tipus d’expressió. Antoni pregunta: “I com va ser que eixirem dels micos?”. Ximo contesta abans que jo puga fer-ho: “Això caldria que ho contestara un mico, no?”. I malgrat les aparents reserves que qualsevol persona “normal” podria fer, a tothom li sembla ben raonable la proposta. Esperarem que parlen els micos, doncs...

puntualitzacions

“Per favor, escolteu-me una miqueta abans d’eixir. Beth, ací, mira’m! Ximo, deixa això!.. Igual té, deixa-ho ara!.. Que si que hi ha temps, home! Va, vinga...! Ei! Ferran! Agafa fort el baló que no torne a botar! No, no, Vicent, ara no puc mirar el que portes per esmorzar, he de dir una cosa important, escolteu!... Ahir per la vesprada, a l’hora d’eixir, vau veure un eixam a prop de la font, veritat?... Val, val, un moment, escolteu. Deixe-m’ho dir, deixeu que acabe, un moment!... Vos demane, per favor que, encara que ja no hi són,(un apicultor se’l va emportar i fou tot un espectacle) feu servir la font del pati de dalt, per si de cas. Que una picada d’abella fa molt de mal i, fins i tot, pot ser perillosa per a la salut!” Antoni dispara el braç al cel: “Jo vaig veure un documental a la tele on deien que si una abella et pica, et mors... si no sobrevius!”.