Convocatòria: I premi literari Tadeus Cal·linca

No és d’estranyar que un premi literari cal·linquista comence pel final. Així va ser com el passat, 26 de juliol, es va lliurar, clandestínament i amb nocturnitat, el I premi literari Tadeus Cal·linca. El totpoderós demiurg el va declarar desert, provocant, a partir de l'endemà, un peride de quaresma literària cal·linquista. Com el blog de l’Església cal·linqusta té tancades les seues portes, El Penjoll ha decidit donar-li una continuïtat a la iniciativa fent pública i oficial la convocatòria:

 

Encara que es poden llegir al cartell, ací teniu la traducció al valencià dels deu manaments del premi:

1) El premi es declara desert.

2) Pot participar qualsevol persona, animal o cosa (encara que no estiga batejat pel ritual cal·linquista).

3) No es podran presentar més de tres ofrenes per participant.

4) El gènere (literari) del premi és totalment lliure i lleure.

5) La temàtica serà, necessàriment, cal·linquista.

6) Les llengües dels originals seran el valencià i l'hitita (en la seua versió cuneiforme, no pictogràfica)

7) L’extensió màxima de les ofrenes serà de 500 paraules.

8) Els originals es poden enviar, a partir de la data de publicació d'este post, a: elpenjoll@gmail.com, indicant-se el nom o pseudónim de l’autor. Els treballs s’aniran publicant en este blog sota el perfil El Penjoll fins arribar al 4 de setembre, on acaba la quaresma literària cal·linquista.

9) Qualsevol situació no prevista en este decàleg, serà declarada com imprevista.

10) La participació en este premi implica la conversió de l’autor al cal·linquisme i la seua posterior circumcisió (les dones també seran circumcidades, perquè el cal·linquisme no és un religió sexista)

Formes de promocionar(se)

Nota: Qualsevol semblança de Miguel Noguera amb Tadeus és només fruit de la vostra delirant imaginació

Inspiració amunt, inspiració avall

Fa uns dies, Eros va penjar dos poemes que van suscitar un intercanvi d’opinions interessant per a uns i avorrit per als altres. S’especulava, per exemple, sobre quina cosa és la inspiració. En origen, es tracta d’un concepte religiós: influx dels déus sobre els poetes —o del Déu cristià sobre els autors dels llibres bíblics—, un regal diví. Per analogia, inspirar seria fer concebre una creació intel·lectual. Per a molts corrents artístics (el romanticisme, el surrealisme...), la inspiració, una mena de geni irracional, rau a l’inconscient del poeta i és responsable dels brots de creativitat. Altres corrents més actuals, emparentats amb el marxisme, només admeten com a fonts d’inspiració elements externs. Qui té raó? No ho sé, però està clar que Eros es decanta per la irracionalitat. Segons ell, la inspiració és un miratge pel qual s’ha de deixar seduir el poeta. Els brots de creativitat serien, per tant, irracionals i inconscients.

El concepte d’inspiració que defèn Eros pot existir, efectivament, de manera esporàdica. Però sovint, hom supleix l’absència de les muses amb algunes tècniques —possiblement, això és el que Aquil·les Sisternes anomenava treball— que ajuden a sortir de l’horror vacui o de l’angúnia que s’experimenta davant el full en blanc. Una frase cèlebre de Picasso, «que la inspiració em trobe treballant», explica perfectament el que estic dient. Utilitzen aquestes tècniques aquells que es veuen impel·lits a escriure regularment, per algun motiu no necessàriament “professional”. En qualsevol cas, la inspiració mai no pot ser el full en blanc; serà més bé algun dels pensaments que brollen davant d’ell (o els provocats amb tècniques com ara la pluja d’idees). També és freqüent que arribe una idea, mentre s’està “treballant”, que obligue a refer el ja escrit.

Fins i tot pot arribar la inspiració lluny del paper o la pantalla de l’ordinador: passejant pel camp o pel carrer, al treball, llegint, veient una pel·lícula... Conec gent que sempre porta a mà un bloc de notes; quan li arriba una idea, l’apunta (les idees són, de vegades, fugisseres); després, a casa, pren un paper o l’ordinador i concreta allò que se li ha acudit. La frase d’Eros «la millor inspiració seria que un autor arribés a dir-se alguna cosa interessant que desconeixia» és molt poètica però literalment inviable per manca de lògica. Jo trobe més factible aquesta: l’obra més creativa és aquella que, un cop acabada, mostra aspectes inèdits o recòndits de la realitat, inadvertits fins aqueix moment tant per a l’autor com per a l’emissor, o descobreix punts de vista originals. De fet, són molts els artistes que fan descobriments durant el seu procés creatiu.

Si férem bona l’afirmació «posar en paper allò que l'autor volia dir abans de ficar-se a escriure és imitació, recreació o mera reproducció», només podríem acceptar com a veritable creació l’obra feta pels seguidors del surrealisme, amb tècniques com l’escriptura automàtica. Aquesta no és, però, l’única manera de crear. En realitat, Eros plantejava als seus comentaris qüestions que ja s’han plantejat moltes persones abans que ell. Són qüestions molt velles i que han suscitat respostes distintes en cada moment històric. Tampoc no és nova la referència al concepte d’innecessarietat; des de fa temps, hom considera que l’art és gratuït —en el sentit de cosa innecessària o prescindible. ¿Era precís que Kandinsky creara la pintura abstracta? No! La gratuïtat és una característica fonamental de les activitats especulatives o artístiques. Per això, la mentalitat burgesa sol considerar els artistes gent mandrosa que es dedica a “perdre el temps”.

Fernando Arrabal i l’Execució del Testament del Marqués de Sade

Al Xixi, per acompanyar-me a este acte... i altres al llarg de la vida

Fernando Arrabal té, actualment, 78 anys i la seua vida ha estat immersa en el dadà, el surrealisme, la patafísica i el pànic. És l’autor viu més significatiu de tots estos moviments, dels que va parlar, a través de l'esdeveniment de l’Execució del Testament del Marqués de Sade, en la conferència que va donar ahir, 3 de desembre, al paranimf de la Universitat de València amb motiu de la clausura dels tres dies d’homenatge que se li han dedicat des d’esta universitat.

Per la seua part, l’Execució del Testament del Marqués de Sade es va celebrar a finals de 1959 a la casa parisenca de l’aristocràtica poetessa Joyce Mansour. A l’acte assistiren els membres del grup surrealista. Inclús, estava entre ells el pintor i latin lover Roberto Matta, expulsat del grup uns anys abans per l’acte immoral de seduir a la dona de Arshile Gorky, quan ell estava a punt de morir de càncer.

L’encarregat de fer de mestre de cerimònia de l'esdeveniment va ser Jean Benoit, qui va tardar sis anys en elaborar el trage en què va oficiar la celebració. El trage, que encara conserva Arrabal a sa casa, estava presidit per una enorme funda fàl·lica africana que, mitjançant un fil transparent, permetia a Benoit pujar-la i baixar-la a voluntat. Tan extraordinari fenomen va deixar bocabadat a André Breton qui, ingènuament, va confessar: “Benoit no només és genial, sinó que se li fica gorda quan vol”.

Un altre artefacte que va utilitzar Benoit durant esta celebració va ser un ferro de marcar ramat, al que va dedicar tot un any a la seua creació. En un dels seus extrems es llegia SADE. Benoit havia deixat este ferro calfar-se en la llar per l'extrem de la paraula. Quan estava al roig viu, el va agafar i, per a finalitzar el ritual, es va marcar la seua llegenda al pit. De sobte, un emocionat i commocionat Matta va agafar l’incandescent ferro i va seguir l’exemple de Benoit. L’olor a barbacoa i l’excitació sàdica impulsen a Breton a proposar-li a Arrabal que marcara a l’espectador que tenia al seu davant: “Arrabal, baixa-li els pantalons i marca’l!”. Sacrilegi que no va cometre.

Després de la fogositat de la sàdica escena, els espectadors s’adonen de la comicitat del seu resultat: Allò que queda tatuat al pit de Benoit i Matta és la paraula EDAS. Sorpresos li pregunten: “Però Benoit: Perquè te l’has gravat a l’inrevés?” i el condueixen davant d’un espill perquè vera l’estupidesa del seu acte. Allí va ser on tots s’adonen del contrari, de l’extraordinari del fet, veient reflectida la paraula SADE. Màgic moment aquell: L'espill reflectia allò que els ulls dels espectadors no podien vore directament. Genial! Com genial va estar la manera en què Fernando Arrabal ens ho va transmetre als assistents, entre els quals, a més, d'un dels autors del poema Gorgojo a go jo (segut al meu costat i, posteriorment, al d'Arrabal), vaig poder vore, de passada i de cul, a Artés (a qui no em va donar temps de saludar). També em va semblar divisar, a la llunyania, el perfil del Capità Superflipo.

Literatura fictícia I: Entrevista a Belén Esteban

A la persona que es troba entre un Pidolaire Entretingut i un Príncep de les Milotxes

Encete un viatge pels fascinants i apassionants amagatalls d’allò que algú ha barrejat i batejat amb el nom de literatura fictícia. Com no és tan senzill, com pot semblar, donar el primer pas per introduir-nos de colp i volta en la profunditat del seu univers, en este primer post, vos presente una entrevista, en exclusiva, que vaig mantindre a Las Vegas, la coneguda cafeteria de Xàtiva, amb un dels personatges que més sap sobre literatura fictícia: Belén Esteban. Però, compte, perquè este nom i cognom no ens ha de dur a la princesa del poble, que no para de contribuir a la cultura socarrant les neurones dels vampiritzats voyeurs dels mitjans de comunicació cardiòpates; com tampoc a l’autora dels dos exhaustius i ja exhaurits volums dedicats a El joven Wittgenstein, recentment publicats per l’editorial Andreita, cómete el pollo, coño, Cooperativa Granjera, SA. La Belén Esteban que anem a entrevistar no té cap relació ni física ni metafísica amb les esmentades i esmenades senyores Esteban. La nostra Bélén és una altra. La nostra és tota una erudita de la literatura fictícia.

EROs: Actualment, Sra. Esteban, és calumnista ocasional en varis periòdics i, malgrat no haver escrit cap llibre ni article sobre literatura fictícia, és considerada com una de les majors expertes mundials en literatura fictícia. No puc començar esta entrevista sense preguntar-li ¿què és açò de la literatura fictícia? Per tant, no ho faré…

Belén Esteban: Què no farà? La pregunta o començar l’entrevista?

EROs: La pregunta.

Belén Esteban: En este cas, li agraïsc que no la faça, perquè així no em coarta la meua resposta i puc esplaiar-me. A més, no hi ha millor resposta que la que es fa sense pregunta. Aleshores, li puc dir que, de la mateixa manera que el meu nom i cognom no ha de portar a confondre'm amb altres persones o personatges, la literatura fictícia tampoc ha de confondre’s amb la ciència ficció, ni la literatura de ficció. Si que té a vore, això sí, amb la literatura fantàstica, en tant que la bona literatura fictícia ha de ser fantàstica, extraordinària, meravellosa, magnífica, sublim… La literatura fictícia no només obri una fissura en el sistema epistemològic del món, també, i sobretot, en la manera d’utilitzar el llenguatge. En la literatura fictícia, la ficció no es deu a la temàtica o al contingut sinó a la forma com es presenta. Es desafien les estructures racionals i lògiques que dominen el llenguatge (i, per tant, als seus usuaris), deambulant amb total normalitat per les seues possibilitats irracionals, il·lògiques, absurdes i contradictòries, cercant formes comunicatives desconcertants. I ací és on es juga amb la ficció. La literatura fictícia és inútil, prescindible, imprevisible i, sobretot, paradoxal, aporètica. És un tipus de literatura que es fingeix, arribant a fingir-se ella mateixa. És el que s’anomena com paradoxa de la literatura de fictícia.

EROs: Vol dir que la literatura fictícia es mentida?

Belen Esteban: Anem a vore: La mentida és fruit del llenguatge. Hi ha mentides perquè hi ha llenguatge. Si no tinguérem llenguatge, les persones no mentiríem. Podríem enganyar, però no mentir. En este sentit, la literatura és mentida o, com pot arribar a atrevir-se a afirmar algun escriptor inexistent: tot és mentida. Per tant, no passaria res si la literatura fictícia fóra mentida. Però no és així exacta i contradictòriament. Hi ha mentida quan es falta a la veritat. A la literatura fictícia no hi ha veritat que valga, ni falta que li fa. La literatura fictícia no cerca la versemblança. El problema el tenim, justament, quan genera veritats. Per ficar un exemple, imagine’s que està llegint un text que diu: “mire per la finestra i veurà un burro que vola” i s'aguaita i, pam, davant els morros li apareix el burro volador… Què ha passat ací? És el que es desconeix com la conjectura de Kapuscinski. Però enunciar-la ens ocuparia una altra entrevista i, a més, és un problema no resolt per la teoria literària en el que és probable que estiga intentant donar una solució matemàtica Grigori Perelman.

EROs: Deu haver hagut una gran influència en la literatura fictícia de moviments com la Patafísica, el Dadaisme, el Surrealisme, l’Antiart…

Belén Esteban: Irremeiablement! Com diu la cita que m’acabe de trobar en este sobre de sucre: “No hi res nou sota el sol, però hi ha tantes coses velles que desconeguem”. La literatura fictícia pren de la Patafísica el mètode científic d’aplicar solucions imaginàries a problemes inexistents. Del Dadaisme, l’oposició al concepte de raó instaurat pel positivisme. Del Surrealisme, l’interés per l’inconscient, els processos onírics i, sobretot, la idea de l’existència d’altres mons o realitats possibles. Del moviment Antiart, la seua concepció àmplia d’art i cultura, així com el qüestionament dels seus paràmetres econòmics i classistes...

EROs: Aleshores… Què aporta de nou la literatura fictícia?

Belén Esteban: Ja ho deia subtilment l’anònima cita del sobre de sucre: No-res. Des de l’època dels hittites, a la literatura ja està tot, pràcticament, dit. Ara toca dir-ho d’altres maneres, amb altres protagonistes, altres situacions i altres arguments i temes. El No-res acaba sent-ho tot. I si combinem les aportacions dels anteriors moviments amb l’Existencialisme i radicalitzem la diversió, l’humor i, potser, la provocació tenim la literatura fictícia. Si de cas, la novetat de la literatura fictícia estaria en fer este còctel dins d’un entorn virtual, interactiu i multimèdia. El mitjà canvia la forma literària. Els grans canvis en la literatura esdevenen pel mitjà. Fer literatura cuneïforme era una manera de fer literatura diferent a escriure-la en papirs, mitjançant la impremta o, hui en dia, mitjançant l'escriptura electrònica. Estem en l’era digital, electrònica, cibernètica o d’Internet. Internet abans no existia, no era res, i a poc a poc acabarà sent-ho tot; no només en la literatura postmoderna, sinó també en la postcontemporània. Internet obri a la literatura les portes d’un nou món: el virtual.

EROs: Clar, abans d’Internet la literatura només jugava en dos mons el real i el fictici…

Belén Esteban: No, exactament perquè el Surrealisme ja va començar a utilitzar també el món inconscient i l’oníric. Però, ara mateix, en l’era d’Internet, la literatura ha d’entrar en el món virtual. No té mes nassos.

EROs: Per cert, quants mons hi ha?

Belén Esteban: Buf, més que mones! Està el món real, el món fictici, el món inconscient dels surrealistes, el món virtual, el món taverner (no hem d’oblidar que l’epicentre de la narrativa fictícia és eixe extraordinari poble de la Vall d’Albaida)...

EROs: I, a més, la teoria dels mons possibles també té la seua paraula en la literatura fictícia.

Belén Esteban: Sí, però l’última paraula la té la teoria dels mons impossibles que també tenen cabuda.

EROs: No ens marejarem amb tant de moviment i ens perdrem amb tant de món.

Belén Esteban: Tant de bo ens perdérem. Qui està perdut, cerca. El que no està perdut, no es meneja del lloc i no arriba a cap Lloc Nou d'En Fenollet. De totes maneres, encara que hi ha molts mons, estan en este… I, com mai va dir Rick Blaine, sempre ens quedarà este món. Perquè en el moment què este món no hi estiga, tampoc hi estarem nosaltres.

EROs: Parlant de mons, què em diu de les mones? Escriure no és un poc fer la mona?

Belén Esteban: Així ho expressa el teorema de les mones infinites, segons el qual si un grup infinit de mones, cadascuna amb el seu ordinador, estigueren teclejant infinitament combinacions de lletres de l’alfabet català i de signes de puntuació acabarien escrivint per atzar tota l’obra literària catalana, inclús la que no s’ha escrit i la que mai s’escriurà. La literatura és una mera qüestió de mones i temps.

EROs: Vaja, se’ns ha tirat el temps damunt així que li faig una última pregunta per acabar: Quin sentit té escriure?

Belén Esteban: En la literatura fictícia, escriure és una manera de fer riure.

EROs: Moltes gràcies, pel café, Sra. Esteban.

Belén Esteban: A vosté per l’entrevista. Per cert, qui m'havia dit que era vosté?

EROs: Després d'esta entrevista, "no em pregunte qui sóc, ni em demane que siga sent el mateix", que diria Foucault.

Mentre transcric esta entrevista al post d'El Penjoll que esteu llegint no deixe de pegar-li voltes i no acabe d'entendre per què, si esta Belén no té res a vore amb les altres senyores Esteban, li van ficar els seus pares este nom. I també em pregunte si valdrà la pena seguir esta sèrie...

En construcció

La inquieta Raquel Tomàs em sondeja per llançar un nou projecte vell dins el seu projecte nou. Sóc dels que no saben dir que no. I el projecte aconseguix entusiasmar-me. Tindrem En la Primavera perpètua feta llibre il·lustrat i moltes coses més a mitjans de novembre. Serà com un sobre-sorpresa confeccionat a partir d'un fet teatral. Serà un sobre-sorpresa parateatral!

Metarelat: El penjoll, la vuitena veu

A José García, pels somnis futurs.
Als amics del Penjoll, la vuitena veu...

Era de la sèrie NJK-2000 i no mai dormia: un humil endoll era el seu paradís total.
Perfecte en les formes, acurat amb el vocabulari. La companyia més pulcra que hom pogués haver-se imaginat: massa humà.

Controlava totes les tasques de la seua vida, horaris, feina, plaers. Common sense era el programari pel qual desenvolupava, amb idèntiques habilitats i eficiència, tota la domòtica, a més, del treball com distribuïdor de les diferents editorials. Havia estat ideat per ella, sense temps blancs, morts.

No existia cap magma digital; a hores d'ara, aquella manera de ser, d'actuar d'una vetust@ indústria digitalitzada del segle XXIII, era una broma de mal gust, el resultat de les darreres batzegades d'un capitalisme literari-liberal, un mode fantasmagòric del que es creia el poder d'opinió fins aleshores.

Diluït aquell tipus de lacra -infraestructura de subsòl tal com s'havia llegit durant segles a Das Kapital de Karl Marx- s'iniciaren les Tesis de Ianus: els diners obsolets no eren el vehicle fefaent per iniciar i finir qualsevol tipus de relacions, foren aquestes personals o comercials.

Laura i els 10 anys de la seua vida emprats en fer nàixer el Common Sense: milers i milers de renglons amb C, Java, C++, Lisp, Python, Ruby i, per encerclar més el cercle, Brainfuck.
Cap error ni mig de programació, tot rellegit, tot revisat... Milions de fotons al bosc dels seus iris, simfonies tendres als ossets dels canells. No mai havia tingut pressa i, aquesta era l'hora que tenia l'esguard de l'NJK-2000 a un tènue cop de "return". El sistema se reinicià i, amb el miracle, s'obriren uns ulls de lògica dolcesa.

Tot i que l'NJK-2000 podia dir "T'estime", ella no mai pogué captar el calor de l'algoritme en aquells capvespres d'educada tristesa.

Els llibres ja no eren fulles de paper i aquelles finestres digitals de tinta fungible eren màquines cavernícoles; no s'entenien conceptes com venut i comprat; asèptic i simplificat, tot era a l'abast d'un clic, d'un mot monosíl•lab i monorim.
Literatura de franc.

Als viatges de metro, Laura pensava en desenvolupar el KN-Ió, un xip de memòria líquida que interactuava mecànicament i elèctrica amb la suor. Adossat al parietal afegiria 100 Tbytes d'imatges i textos per tal de ser barrejats als records humans. Aquest era el lema: "El llibre ets tu; genera'l" .

La fi de l'emmagatzematge?

Era la tardor i Laura el Common sense of loneliness. L' NJK-2000 se la mirava quiet; al seu costat ella espurnejava...

Podeu sentir amb l'Spotify (per tal de no suportar la propaganda de gogear) la música adient ací.

El preu

Imaginem que només hi ha un poeta al món.
Imaginem que el poeta és vosté;
sí, vosté.

Quina seria la primera paraula que escriuria?

Seient reservat

Una vegada, José Saramago va fer aquesta afirmació: «Déu és el silenci de l’univers; l’ésser humà, el crit que dóna sentit a aqueix silenci.» La lectura de la seua novel·la L’Evangeli segons Jesucrist (O Evangelho segundo Jesus Cristo, títol original en portuguès), anà precedida d’una anècdota curiosa. Vaig tots els diumenges pel matí a casa dels meus progenitors. Ma mare em fica al corrent de les novetats eclesials. Ni ella ni mon pare són persones especialment religioses, però l’anada dels dissabtes a la Seu —darrerament a Sant Francesc— els obliga a sortir de casa i els serveix de distracció. Sovint, la mare mostra la seua contrarietat amb les afirmacions del senyor abat. «Ahir estava enfadat; ens va mormolar perquè sempre som els mateixos a la missa. Veges tu! Mormola precisament els qui anem. Tu creus?», fa ma mare, amb una barreja de murrieria i santa indignació. «En no anar, llestos!», retruca mon pare. Bé, la bona qüestió és que ella m’arreplega de vegades els fulls parroquials i em diu: «Mira quines coses escriu l’abat aquesta setmana, sobre l’avortament, sobre l’educació per a la ciutadania, sobre el laïcisme de Zapatero...» Un diumenge, però, ma mare em féu la següent pregunta: «Hi ha un escriptor portuguès que haja guanyat el Premi Nobel?» Jo vaig dir immediatament: «José Saramago». La meua dona i jo escoltàvem amb interès creixent. «Sí, sí, aqueix és el nom que va pronunciar l’abat», intervingué mon pare. «Ahir va dir, al sermó, que un bon cristià no hauria de llegir cert llibre d’aquest escriptor», aclarí ma mare. «Deu ser L’Evangeli segons Jesucrist», conclogué la meua dona. «Sí, sí», exclamà mon pare. Jo no havia prestat massa atenció a aquesta obra, malgrat l’escàndol que havia aixecat entre els catòlics portuguesos. Aquella mateixa setmana, però, vaig anar a una llibreria i em vaig comprar la novel·la. Tot açò em vingué ahir a la memòria, en saber que havia mort José de Sousa “Saramago”, l’escriptor, periodista i dramaturg autor del llibre repudiat per l'arxiprest i d’altre grapat de bones novel·les. En ser-li atorgat a Saramago el Nobel de Literatura, en 1998, l’Acadèmia Sueca destacà la seua capacitat per a «fer comprensible una realitat escorredissa, utilitzant paràboles recolzades en la imaginació, la compassió i la ironia». Els portaveus vaticans, pel contrari, han destacat el caràcter descregut d’aquest vell comunista portuguès. Avui no he pogut fer la visita setmanal als meus pares. Però diumenge vinent li preguntaré a la mare si l’abat xativí ha demanat les pregàries dels fidels, perquè Déu tinga misericòrdia de Saramago, i li perdone els pecats i les blasfèmies. És una simple curiositat. En realitat, a mi me la bufen l'abat, el cel i el purgatori; el Parnàs de les Lletres és, al capdavall, l'únic lloc on s'ha de reservar seient d’honor per a Saramago. I crec que ja li'l tenen reservat.

Grues a Otos

Si El Penjoll és una revista sobre l'art de la paraula, ací va una cita per a este dissabte dia 29, a Ca les Senyoretes, a Otos.
Tres pardals han unit les seues forces per fer una vetlada poèticomusical. Es tracta de Toni Espí, Elies Barberà i Toni de l'Hostal.
Per la informació que hem pogut considerar, Toni Espí anirà espí-golant alguns dels aspectes principals de l'últim llibre de Barberà, Allà on les grues nien, una oda càustica a l'estil de vida metropolità -segons diu Barberà, qui estarà nugat a la cadira i amb la boca embenada. Li serà desembenada només per llegir els versos que vagen a joc amb el que diu Espí. El de l'Hostal, que s'ho mirarà tot com qui veu ploure, s'arrancarà a tocar i a cantar temes que faran de luxós contrapunt a les paraules del de Bèlgida i els versos del de Xàtiva.

Tot això serà després del soparot que la casa de Joan Olivares i Sumpció pararà a taula. (A l'enllaç de Ca les Senyoretes teniu els horaris i el menú.)

Serà inoblidable!

Ací va un poema dels que no seran recitats:

VIANANT

dins la bambolla-cúpula, ell:
formiga, punt,
molècula, àtom,
part,
res,
quark,
u.

Pedrals, Apollinaire, Calinca

He tingut el gust de rellegir la novel·leta presurrealista del mestre Apollinaire que du per títol El poeta assassinat.
D'Apollinaire, Les onze mil vergues, ja se sap. Però esta també. Que com hi he retornat? Perqué fa no res he llegit El furgatori (La Breu edicions, col·lecció Alabatre) de Josep Pedrals i l'una em va recordar l'altra. No parle de plagi, ni molt menys, sinó d'una semblant desimboltura estilística. La novel·leta poètica de Pedrals em va sorprendre i em va corprendre i m'ho vaig passar d'allò més bé entre les aventures absurdes succeïdes al poble de Bolló, on és arribat Quim Porta (!) per investigar les arrels de la lírica popular de la contrada. Una delícia, tota ella. Un tastet? Vinga, va:

Durant el carnaval de Bolló vaig poder tastar àvidament l'orgia desfermada que munten, en un racó del Pati de les Heures.

La Julieta de cal Cansat (jo sí que vaig acabar cansat), disfressada de Julieta shakespereana, em va exolicar amb pèls i senyals que Capulet, que ella pronunciava "Capaletto", en italià volia dir "cap al llit", i un cop vam haver preparat un jaç amb fulles, petita pràctica que resultà un joc molt entretingut, em va demnar que la montesco. Sí, les noies de Bolló són cultes, de pell suau i de creativa provocació continguda i excitant.

I de Pedrals vaig anar a parar a Apollinaire. I amb Apollinaire vaig anar a parar a una de les tesis més reexides de l'ínclit Tadeus Calinca: els premis literaris. Vegem que diu Guillaume al capítol 16 titulat Persecució:

En aquella època cada diumenge es repartien premis de poesia. S'havien fundat milers de societats amb aquest motiu, i els seus membres vivien esplèndidament, concedint, a data fixa, mercés als poetes. Però el 26 de gener era el dia en qué les grans societats, companyies, consells d'administració, acadèmies, comités, jurats, etc., del món sencer atorgaven el que havien acumulat. Es lliuraven aquell dia 8019 premis de poesia, el total dels quals ascendia a 50 milions 3235 francs amb 75. D'altra banda, ja que el gust per la poesia no s'havia estés entre cap tipus de població de cap país, l'opinió pública estava molt en contra dels poetes, que eren titlats de malfeiners, inútils, etc.

(...)

Els poetes només servixen hui dia per rebre diners que no es guanyen ja que no treballen gens i que la majoria d'ells (tret de cançonetistes i alguns altres) no tenen cap talent ni en conseqüència cap excusa. Pel que fa als que estan una mica dotats, són encara més perjudicials, ja que si no arriben a res ni a ningú, fan tanmateix més soroll que un regiment i ens atabalen dient-nos estar maleïts. Totes aquestes gents no tenen ja raó de ser. Els premis que se'ls destinen són un furt als treballadors, inventors, savis, filòsofs, acròbates, filantrops, sociòlegs, etc. És necessari que els poetes desapareguen.

Ja ho veuen, Apollinaire autor precalinquista!

Posteroanterior

El ressò de l’excel·lent text d’Artés, Una llibreria de futur, continua retrunyint
dintre el meu crani i pot ser haja influït a l’hora de ficar-me a escriure este post.

Abans de continuar la lectura, es recomana vore el següent vídeo:

La blocosfera és un espai que facilita nous plantejaments i possibilitats creatives. En l’àmbit de la literatura està permetent que molta gent s’anime a escriure fent públics els seus textos per a ser llegits i ser sotmesos al comentari dels lectors. Els blocs són prou adients per estimular eixa dimensió lúdica, a la que es va referir Ximo als Orígens lúdics de la literatura, i per fomentar eixa funció bàsica de la literatura que és l’entreteniment, i que va assenyalar el Superagent Pardo a Mentides podrides. I és que els blocs permeten als autors enriquir els seus textos amb enllaços a altres textos o informacions disponibles en la xarxa, o acompanyar-los d’imatges, vídeos o àudios. No recorde si va ser en algun correu o comentari fet ací a El Penjoll, Alietes també suggeria el post com una nova forma (o fórmula) literària. Com siga, els blocs i, per extensió, els posts són un bon mitjà d’expressió per a les inquietuds creatives dels seus autors. Alguns han anomenat esta nova fórmula expressiva multimèdia i interactiva com literatura 2.0 (en estos post de Jordi Ferré i de Toni Ibañez podeu saber més del tema). En este sentit, crec que els blocs tenen entitat literària per ells mateixos i distintiva, en tant que el post resulta ser alguna cosa més que un text, davant altres formes d’expressió escrita, com puga ser el llibre editat en paper.

Tot i això, molts blocaires acaben publicant en paper llibres de posts. La primera experiència en català d’este estil es va generar dins la taula rodona Blocs i Literatura de les I Jornades de la Catosfera, celebrades a Granollers, al gener del 2008. La idea era fer un llibre en paper a partir de les aportacions de tots els blocaires dels Països Catalans que volgueren col·laborar. 140 blocaires van enviar posts i un jurat es va encarregar de seleccionar els 100 posts que van conformar el llibre La catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català (on trobem textos de Josep Manel Vidal i Jesus Maria Tibau, per citar-ne dos ben coneguts a El Penjoll).

En novembre de 2008, s’obria el bloc poems&blogs amb la intenció d’organitzar una trobada de poetes blocaires que va tindré lloc al Penedès en març de 2009. Poc després va sorgir la idea d’editar un llibre en paper. El llibre serà presentat el proper 15 de maig a Vilafranca del Penedès. Per cert, enguany li han donat una nova utilitat a este bloc convertint-lo en un bloc participatiu semblant a El Penjoll (inclús he vist un post que cridava a col·laborar a La Lluna en un Cove) però centrat només en la poesia.

En novembre de l’any passat, Ramon Jordana, autor del bloc Opinalia, va tindre una idea semblant a l'organitzar un premi a la millor entrada de la blocosfera catalana 2009 amb la intenció de fer un llibre amb les 50 millors. S’en presentaren un total de 99 fetes per 37 blocaires. Per establir el guanyador, el finalista i la resta de textos que conformarien el llibre, Ramon, va establir un sistema on el mateixos participants votaven els que es semblaven els millors posts. Des de meitats d’abril està disponible en paper el llibre Un bloc de contes, relats i pensaments (on torna a repetir d’autor Josep Manel i on també vegem a una altra coneguda penjollaire: Clídice).

En l’actualitat, trobem obert un projecte, anomenat 365 contes, que està duent a terme bajoqueta. La iniciativa consistix en recollir contes, que pot enviar qualsevol, fins completar els 365 que veuran la seua recompensa eixint publicats en un llibre en paper. A dia de hui, hi ha recopilats un total de 338. Ací teniu les instruccions, per si algun o alguna penjollaire s’anima a participar (encara que, entre els autors dels contes, es troba a faltar a Josep Manel, sí que podem identificar un penjollaire morisc: Vicent Terol).

Com sabeu, El Penjoll va nàixer com una revista de caire literari en paper, quan alguns penjollaires estudiàvem a l’Institut Josep de Ribera (Xàtiva), allà pel 1987. Vint anys després ens vam tornar reunir obrint este bloc. Després del primer any de funcionament, va aparéixer la idea de fer un llibre en paper. Es va fer una selecció de posts. Es va maquetar el material. Es va dissenyar una portada... Es té tota la feina feta, però encara no s’ha materialitzat el llibre. A primers d’enguany, també vam fer una crida a la participació i a l'exploració de les possibilitats creatives dels posts amb un concurs de penjolls artísticoliteraris, que servirà per fer una selecció que conformarà un llibre en paper... Perquè, al cap i a la fi, resulta que no és el mateix vore El Penjoll per la pantalla d’un ordinador que tindre’l materialment entre les mans i poder-lo acariciar, sacsar i assaborir, pausadament, fins extreure-li tot el suc al seu contingut. Però, clar, també em pregunte... Com hauria de ser un llibre en paper d’El Penjoll?

Acabada la lectura es recomana vore este vídeo:

Una llibreria del futur

Em va cridar molt l’atenció el disseny minimalista de la façana d’aquella llibreria, pintada en tons blanquinosos i blaus i regnada per un rètol amb el nom de l’establiment en una tipografia marcadament futurista: “Farenheit 451”.

Internet per fi ha conquerit absolutament tots els aspectes de les nostres vides. La literatura es distribueix de forma on-line, els e-books han pegat per fi el boom, la gent es passa llibres i pàgines via e-mail en format pdf, així com enllaços a biblioteques virtuals. Les biblioteques públiques han passat a ser una espècie de cibercafés en els quals navegar pels arxius del catàleg digital. Les llibreries continuen obertes, però amb enormes canvis pel que fa al motiu de l’adquisició de tan desfasats objectes: Al passar a ser els llibres una espècie de souvenirs antics, una requincalla, un munt d'estrafolàries bagatel·les emprades tan sols – encara que de forma aferrissada – per nostàlgics i il·luminats, era necessari un replantejament radical de les seues aplicacions per a garantir la seua supervivència comercial.

Em va atendre un home molt estrany, una espècie de hippie retro-futurista amb estètica ciber-punk: Llarga melena, ulleres de pasta aerodinàmiques, vestimenta blanca amb motius fluorescents i una poblada barba engroguida pel tabac.

- Benvingut a “Farenheit 451”, la seua llibreria de confiança! Està buscant alguna cosa en especial?
- No… Tan sols he vingut a mirar… però, ben pensat, m’agradaria que m’orientara un poc, ja que estic bastant desentès de les noves tendències…
- Oh, enhorabona per haver donat el pas… Abans que rés li recorde que té l’opció de renovar la seua biblioteca gràcies al nou programa “Lectors del Segle XXI”. Vostè ens duu tots els seus llibres i nosaltres li regalem un munt de complements informàtics en els quals arxivar la seua nova biblioteca virtual…
- Ah, molt bé. Supose que la pròxima vegada que vinga…
- Molt bé, ara per favor, acompanye’m. Aniré mostrant-li les innovadores seccions de la llibreria mentre va pensant-se quina és la utilitat que més s’adapta a les seues inquietuds.

El vaig seguir fins a un passadís on hi havia un rètol que resava: “Perfumeria intel·lectual”. El hippie retro-futurista va estendre el seu braç mostrant-me els diferents estants replets de llibres amb un somriure a la cara, i va començar a parlar-me amb emoció continguda:

- S’ha preguntat alguna vegada, benvolgut amic, quina és l’olor de la saviesa?
- Euh…
- Aquesta – va dir en to messiànic mentre inspirava amb força– aquesta i cap altra és l’olor de la saviesa, la fragància del seny. No els nota, els delicats i deliciosos efluvis aromàtics que emanen les pàgines de tots aquests llibres? – i va començar a agafar llibres arbitràriament i a olorar-los eufòricament mentre parlava, passant-me’ls després fins a omplir-me els braços d’un munt de llibres de tots els gèneres i temàtiques – Olor a vell i a novell, a tancat, a humit i a sec! L’olor de l’instant i del moment! Olor a passat! Essència de fullaraca! Prenga, olore! Inhale els compostos orgànics volàtils que les seues pagines van amollant al seu tacte! Enduga-se’ls a casa i impregne-la de cultura! – En va agafar un en concret i va efectuar una enorme aspiració - Mmmm… Oh, deu meu, olore aquest… Ho sent? És meravellosa aquesta combinació de tons herbacis de fort aroma àcid amb efluvis llunyans de vainilla sobre una humitat subjacent! Pot emprar-los d’ambientador estàtic, un en cada habitació, o bé agafar-los quan estiga llegint un e-book i olorar-los per a sentir allò que sentien els lectors de principi de segle! I el sabor? Oh, Déu meu! Quin sabor! – Va passar la llengua per una pàgina, difuminant totes les lletres – Puc assaborir les substàncies químiques de la tinta de la impremta, psicoactives en alguns casos, també l’essència de l’arbre del qual prové aquesta pàgina, i fins i tot l’arriscat morbo dels afilats pics de l’enorme serra que la va talar. No està ficant-se catxondo? – Vaig somriure ruboritzat – Oh, perdone, és que no hi ha cosa que m’aclapare més que assaborir un bon llibre. Ha provat ja la nova sopa de pàgines elaborada per Ferran Adrià? No? Doncs no sap el que es perd… Però be, passem a la secció “musical”…

L’estança “musical” era semblant a un estudi de gravació. Damunt de diverses taules, unes màquines passaven automàticament les pàgines de desenes de llibres, creant un soroll d’ambient semblant a una marea papiroflèxica. El depenent va entrar realitzant un lleuger ball, alçant i movent els braços amb els ulls tancats com si estiguera dirigint una orquestra imaginària. Després va començar a parlar-me de nou:

- Música celestial! Vorà, per molt silenciosos que siguen els ordinadors d’avui dia, mai serà possible abastar el grau de concentració, de retrobament, que hom podia assolir a principi de segle, quan el lector encara es submergia totalment en la lectura acompanyat tan sols per la pròpia respiració i els propis batecs, interromputs tan sols pel bonic soroll de les pàgines al passar-les. L’experiència lectora s’ha reduït tan sols al sentit de la vista, a través de la freda pantalla, i trobem que aquest és el gran inconvenient pel que fa a la percepció dels textos. Està clar que el grau de silenci que s’aconseguia en les lectures antigues ja no es podrà recuperar mai, però nosaltres hem intentat recuperar el so que enrubinava el lector quan aquest passava una pàgina a principis de segle. Hem recopilat un munt de llibres de diferents textures i grossors i ara vostè podrà triar el soroll que més li agrade. Tan sols ha de comprar una de les nostres PAPS (Passadores-Automàtiques-de-Pàgines), col·locar el llibre amb la textura elegida i activar-la quan es dispose a llegir un e-book, regulant el ritme a la seua velocitat lectora. També pot ficar-se la màquina per a dormir o per a relaxar-se... Podrà tindre un somni tan profund com el que assolia quan li contaven contes de xicotet! O, si ho prefereix també pot triar un dels diferents CDs enregistrats en aquesta mateixa habitació d'entre l'àmplia oferta de la nostra fonoteca virtual en iTunes. Què li pareix?
- És... Em pareix molt útil tot açò, de veritat...
- Doncs encara no ha vist rés... Passem ara a la sala de “Culturisme”.

La sala de “Culturisme” era una espècie de gimnàs replet de màquines per a fer peses, però cada màquina tenia, en compte de peses, un munt de llibres considerablement voluminosos. Ens vam apropar a una que contenia la col·lecció completa de “A la recerca del temps perdut” de Marcel Proust.

- “A la recerca del temps perdut” és un bon repte per a començar... Set volums en rústic de dos quilos i mig cadascun... La gimnàstica intel·lectual... un concepte absolutament revolucionari, veritat? No li sembla hipòcrita l’actitud de menyspreu que al llarg de la història els intel·lectuals han tingut devers els culturistes? Al cap i a la fi, no estan ambdós grups conreant les seues qualitats? Eh, on va!? Però si encara no li he ensenyat ni la quarta part de la tenda! Espere! Tenim llibres per a tot! Llibres amb uns lloms molt bonics per a decorar l’entrada de sa casa! Llibres amb pàgines fines per a liar cigarrets i torcar-se el cul, llibres densos per a encendre el foc de la llar, per a elevar la seua altura uns centímetres ficant-se’ls de plataformes, per a clavar claus o per reballar-los en combats de lluita lliure, també llibres amb l'interior buit per a guardar objectes compromesos i més, senyor, i més…! Eh! Espere! Eh! Serà inculte...!!

Ser Joan Fuster

Ahir, al trajecte del tren -darrerament l´únic lloc on llegesc- entre Xàtiva i València, vaig començar el llibre, o més bé recull de textos Fusterians, Ser Joan Fuster.

El llibre no té desperdici; ara que busque "llibres de tren", d´aquests amb textos curts o poemes de lectura àgil, que no requerisquen d´una gran concentració, Ser Joan Fuster em permet d´acostar-me a l´obra de Fuster, a la meua manera, poc a poc i sense ofuscar-me.

M´agradaria destacar el text "La importància del Carrer", extret de les Obres Completes 4, Assaigs 1.

Bàsicament, Fuster analitza el descens de l´ús lingüístic del valencià a tot el país i principalment al Cap i Casal, amb el seu to sarcàstic habitual i posant com a principal motiu l´abandó de la vida al carrer.

Que bonica és la ingnorància quan hi ha ganes d´aprendre noves coses!! M´agrada aquest novell Joan Fuster!!

CONCURS DE PENJOLLS ARTÍSTICO-LITERARIS 2010

El passat 16 de gener vam fer el IV Simposi Penjollaire i, com bé ha reflectit Alietes en l’editorial de febrer, hem fet alguns fitxatges. Però recordeu que El Penjoll és un projecte obert i que qualsevol que vulga pot ser autor o autora, fent-nos-ho saber enviant-nos un correu a la nostra adreça: elpenjoll@gmail.com. Nosaltres us donem d’alta com autor o autora i, a partir d’ací, només heu de respectar les normes d’estil (si no voleu veure’s involucrats en un ERO).

També vam decidir fer-li un ERO als premis que organitzem i deixar només la convocatòria bianual del Premis Blocs (de la qual ja us informarem més endavant). La resta dels premis (microrelats, poesia satírico-política, biografies fictícies i fotografia) els anem a reconvertir en una nova iniciativa: un concurs de penjolls (posts) publicats a El Penjoll al llarg del 2010. En ell participaran els penjollaires amb els seus penjolls, però també podran participar tots aquells que no siguen penjollaires, i no vulguen donar-se d’alta com autors, creant un penjoll de caràcter literari original i inèdit, i enviant-nos-el per correu electrònic (elpenjoll@gmail.com). Al finalitzar l’any, l’equip penjollaire farà una selecció dels millors penjolls de cada mes que després es publicaran en un llibre en paper.

En els penjolls té cabuda qualsevol temàtica i gènere, subgènere, pseudogènere o pseudosubgènere literari: relats breus, microrelats, nanorelats, biografies fictícies (o pseudobiografies), refranys, elegies, ditiràmbics, odes, èglogues, cançons de gesta, himnes, poesia satírico-política, poesia immoral, poesia visual, poesia virtual, poesia casual, poesia de la que queda, succeïts, acudits, paròdies, contes, contes infantils, contes alevins, contes benjamins, contes per adults, contes per a la 3ª edat, contes per a la 4ª edat, contes des de la 4ª dimensió, contes xinesos, mites, llegendes, panegírics, dissertacions, sainets, saibruts, diàlegs, monòlegs, simiòlegs, entrevistes, entreoïdes, entremans, entrepans, cartes, epístoles, sermons, psalms, pamflets, manifestos, assajos, aforismes, crítiques, cròniques, recensions, articles d’opinió, classificats, obituaris, necrològiques, epitafis... També caben les iniciatives artístiques de caràcter audiovisual com fotografies, dibuixos, dissenys gràfics, collages, vídeos, àudios... En definitiva, cap tot allò que puga ser expressat en un penjoll. Sorpreneu-nos amb la vostra creativitat i originalitat!

Encara que publiquem hui esta informació, ni nosaltres mateixos sabíem que el concurs de penjolls 2010 va començar el passat dia 1 de gener. Animeu-vos a participar! I si necessiteu algun aclariment, digueu-ho amb un comentari. Esteu convidats i, sobretot, convidades!

Diu Bolaño...

...en la part d'Amalfitano de la novel·la 2666:

"¿Y qué libros suele leer? Antes leía de todo, maestro, y en grandes cantidades, hoy sólo leo poesía. Sólo la poesía no está contaminada, sólo la poesía está fuera del negocio. No sé si me entiende, maestro. Sólo la poesía, y no toda, eso que quede claro, es alimento sano y no mierda.

La voz del joven Guerra surgió, fragmentada en esquirlas planas, inofensivas, desde una enredadera, y dijo: Georg Trakl es uno de mis favoritos."

Ahir vaig anar a veure 2666 al Teatre Lliure. 5 hores d'espectacle. Em va agradar molt.

Dir veritat o dir mentida?

Quan Alietes afirma —a Va de poetes! Patir entre perfums i laca— que la vida no és dura per als occidentals, diu veritat o diu mentida? Depèn... Al món occidental també hi ha bosses de crua misèria i gent que ho passa realment mal. Ara bé, la idea principal que vol transmetre el nostre amic queda meridianament clara: no és massa creïble que una nena bé es lamente per la ferocitat de la vida davant d’un auditori format per burgesos circumspectes i senyores cobertes amb estoles de guineu. Pot ser... No hauríem d’oblidar, però, que junt al patiment físic o les mancances materials hi ha també els patiments psíquics i morals. Les afliccions mentals, que empal·lideixen al costat dels drames del tercer món, també causen dolor. Poden abocar a l’alcoholisme, al suïcidi, a una producció poètica maleïda... Autors que patien aquesta classe de malalties han proporcionat pàgines ben brillants a la poesia occidental. Podríem nomenar, per exemple, el cas de Charles Baudelaire, autor de Les Fleurs du mal. Hi ha una obra seua menys coneguda, Petits poèmes en prose o Le Spleen de Paris, en què expressa molt bé el tedi del burgés bohemi davant els seus patiments existencials —Aquil·les l'esmenta, en un comentari a l'entrada anterior—.

Alietes planteja, al seu text, unes qüestions més velles que la pana. Com ha de ser la poesia, compromesa o pura? Té dret d’escriure elegies o laments aquell que té el ronyó ben cobert? Hem de distingir o no les veus de l’autor i el jo líric? No són preguntes fútils. Depenent de com siguen contestades, ens podem carregar tota la producció poètica universal, començant pels versos d’Ausiàs March. El senyor de Beniarjó, que tenia els ronyons ben coberts, es lamenta —als Cants d’amor del cicle Lliri entre cards— del seu turment perquè la dama el desdenya. Davant la resposta negativa de dona Teresa, March esdevé violent i fins i tot se sent culpable perquè ella s'ha decantat per l’home pec, l'home comú. Aquesta actitud de la dama el mena a l’obsessió per la mort, que esdevé tema constant en aquest cicle. I Miguel Hernández? —per posar un exemple de poeta castellà—. Se sol creure que era un humil pastoret autodidacta, però això no és del tot cert. Fou fill d’un ramader acomodat, féu estudis de batxillerat —en un col·legi jesuïta— i la carrera de dret, i tingué unes primeres amistats perilloses —flirtejà amb les idees feixistes— abans d’esdevenir un poeta social simpatitzant del comunisme.

En vista del seu estatus social, Ausiàs March escrivia veritat o mentida? ¿Eren els seus patiments inventats, irreals, per més que s’esforcés a expressar-los de forma convincent? Era immoral la seua poesia? És immoral la poesia que va escriure Miguel Hernández abans de ser empresonat? Jo no m’esforçaria a contestar aquestes preguntes retòriques. Als artefactes literaris, pura ficció —per més que, de vegades, s’assemblen a la realitat—, només se’ls demana versemblança. D’un poema, només n’hauria d’interessar la veu del locutor. Jo proposaria, com a norma general, ignorar l’autoria d’uns versos fins després d’haver-los llegit. Mentrestant, ens podríem entretenir amb allò que la Pragmàtica anomena autor model. I no permetria —amb una sola excepció: Alietes— que un autor recités els seus propis versos. Per tal d’evitar traumes com l’experimentat pel nostre amic escoltant la nena pija...

El Blog dels Concursos de La Lluna en un Cove

El projecte literari de La Lluna en un Cove continua imparable. Després de l'apoteòsic èxit del número 9 (setembre), que ja ha quedat pràcticament exhaurit, ens preparem per a llançar un número 10 (octubre) carregat de sorpreses. Aquest número 10 serà un "especial viatges", i amb ell La Lluna en un Cove fa un nou pas endavant: amplia la revista (passa a tindre 110 pàgines), introdueix seccions fixes (per exemple, un relat contat en vinyetes, i una secció de crítica de cinema que es dirà "Fora de Cartellera"); a més a més, comença la publicació per capítols d'una novel·la (La terra que el temps oblidà, d'E. R. Burroughs); i moltes més sopreses. Mentrestant, el Blog dels Concursos de La Lluna en un Cove continua afegint seguidors. En només un mes i pocs dies de funcionament, ja hi ha més de 45 persones que estan "enganxades" a aquest Blog dels Concursos (on, per cert, es poden guanyar premis: exemplars gratuïts de La Lluna en un Cove, etc.). D'altra banda, cada dia tenim més subscriptors a la revista, i la nostra llista de contactes per a rebre el butlletí electrònic de notícies supera ja les 3500 persones. Tot plegat, ens indica que el nostre projecte literari agrada cada cop més (a pesar dels molts entrebancs i les moltes dificultats que ens han posat i ens posen pel fet de publicar en una llengua diferent del castellà). Ara, a més, ampliem els punts de venda on es pot trobar la nostra publicació. En la Costera, i concretament en Xàtiva, hi ha dues llibreries que col·laboren amb nosaltres. Són: Llibreria "Vaixell", en el carrer Pintor Perales; i Llibreria "La Costera", en el carrer Gregorio Molina. La Lluna en un Cove dóna veu als escriptors novells, a aquells que escriuen en la nostra llengua; permet que les seues obres siguen publicades en paper, i ara, a més, els fa un xicotet pagament en euros a canvi de les seves col·laboracions.

NOTÍCIA DE JULI VALLMITJANA

El Teatre Nacional de Catalunya posa en escena El casament d'en Terregada, obra d'un autor barceloní de començaments del XX pràcticament desconegut per lectors i públic. Es tracta de Juli Vallmitjana, una rara avis, la creu. Avançada la temporada també posa en escena L’auca del senyor Esteve, el best-seller de Santiago Rusiñol, contemporani de Vallmitjana, la cara.

Retrat de Juli Vallmitjana

Són dos autors de la burgesia emergent i pròspera de principis del XX, però mentre Rusiñol retrata la burgesia triomfant, Vallmitjana gira la mirada cap a la realitat oculta del barri Xino: putes, ‘camareres’ (putes de saló), xulos i pirents, hòmens de la vida, lladres, quinquis, gitanos,... el seu modus vivendi i operandi: «Voldria parlar-te primer de les meves tenebroses excursions pels carrers de ciutat vella, on s’hi veu la manifestació de la vida, on hi ha la representació més genuïna de l’estat moral d’un país.»

D’estes excursions pel Xino, Vallmitjana extrau l’essència del seu personatge masculí més famós, en Terregada, i al voltant d’ell recrea tot un món. Això ho narra en diferents peces teatrals i en la novel·la Sota Montjuïc. Una altra novel·la seua és La Xava: auge i caiguda d’una dona de la vida. Així es dirigix al lector: «Parlaré sobre tu, del primer a l’últim mot, però no ho sabràs: aquest llenguatge sols l’entenen els qui senten, els qui sofreixen pels altres, com a cosa pròpia.»

Les novel·les són escenificacions de paisatges humans de l’època i dels barris miserables del voltant del port de Barcelona, com quadres de Canals i Nonell (la colla del Safrà). El seu teatre és viu i alegre, contrastat, ràpid, feroç, brut, juganer, pura delícia. El llenguatge pren molt de l’argot dels baixos fons i del caló dels gitanos catalans. Paraules del Terregada: «Maleït siga qui... Tres ralassos en gueren adinyat d’aquella pellota, però era una gata prenyada. Els hi cau tot el pèl. No en donen casi re. Tan bé l’havia ensilat... Al bell mig del garó, ni mau ha fet que ja era mulé. És desgràcia. Oh, lo que m’ha fet més fàstic era aquella purona que abroncava; si no m’atantxo, el balondro m’atanya. Mala marcota, per un gat perdre un home!»

Vallmitjana va ser molt representat durant els anys 20 i els 30 als teatres del Paral·lel, i fins al Romea, just als teatres dels barris que retratava. Després va ser arraconat pels burgesos benpensants catalans que es van apropiar l’art i la cultura com a senya identitària. I així fins hui dia.

Han hagut de passar uns 80 anys per recuperar-lo i dignificar-lo com a autor. Rusiñol i Vallmitjana, cara i creu del modernisme.

El relat "La reserva", dedicat a EL PENJOLL

Benvolguts penjollaires: Ens complau informar-vos que un dels relats que sortiran publicats en el proper número de La Lluna en un Cove (núm. 9), estarà dedicat a El Penjoll. De fet, l'autor, el Juli Vert, es va inspirar en la referència que l'editor de La Lluna en un Cove, Lluís M. Pérez, li va fer sobre una carta que havia enviat als responsables d'El Penjoll ja fa unes setmanes (es dóna la circumstància que Juli Vert és una de les persones estratament vinculades al projecte de La Lluna en un Cove, i per això manté vincles d'amistat amb tots els altres responsables d'aquesta publicació). A partir d'aquesta referència a la dita carta, Juli Vert va elabonar una història ficcionada, que va prendre la forma de relat breu, i que s'ha anomenat "La reserva". El relat, carregat d'ironia i de sarcasme atroç, vol ser un homenatge a tots aquells valencians que se senten desplaçats de la seua pròpia terra. Llegiu un fragment del text: "Un vell amic, entusiasmat, m'ha contat que ha sentit a dir que corre, a mitja veu, i en determinats cercles, la brama que els del govern ens estan preparant, a nosaltres, els valencians, una mena de reserva, com la dels indis americans, com la dels aborígens dels territoris ocupats pels vells imperis colonials. Sembla ser, segons m'ha referit l'amic, que aquesta bona gent del govern senten comunament una profunda inquietud sobre la nostra possible total i definitiva extinció com a poble, i volen posar-hi d'alguna manera remei." El relat està fent autèntic furor entre tots aquells que ja l'han llegit. A més, ens consta que un realitzador de cinema valencià s'ha posat en contacte amb Juli Vert per a proposar-li de fer una adaptació cinematogràfica d'aquest relat, en format de curtmetratge. Informeu-vos-en a la web oficial de La Lluna en un Cove http://www.lallunaenuncove.cat/index.htm (no accepteu imitacions).

Darth Veider diu: "No vos resistiu! Passeu-vos al costat fosc de La Lluna... en un Cove!"