Fa unes setmanes, uns amics de la Falla República Argentina em van convidar a menjar, junt amb altres coneguts, una cassoleta d’arròs al forn. Allò em va recordar una efemèride: el mes que ara acaba, s’ha complit el 200 aniversari de la Independència de la República Argentina. Volia haver escrit abans unes línies sobre el tema, però diverses ocupacions m’ho havien impedit. En 1810, el poble de Buenos Aires inicià la Revolució de Maig, que derrocà i expulsà el virrei espanyol, elegint al seu lloc una junta de govern integrada majoritàriament per criolls. La revolta donà origen a una llarga guerra d’independència, de les Províncies Unides del Riu de la Plata contra l’Espanya colonial. No fou aquella, però, una guerra d’indígenes contra europeus. En realitat, es revoltaren descendents d’espanyols —els criolls— contra espanyols. De fet, el personatge més important d’aquella contesa, José Francisco San Martín, nascut el 25 de febrer de 1778 a Yapeyú (una antiga missió jesuítica situada a les vores del riu Uruguai, a la Governació de les Missions Guaranís del Virregnat del Riu de la Plata, a l’actual província de Corrientes), era fill d’espanyols. Son pare, Juan de San Martín, tinent governador del departament, era oriünd de la vila castellana de Cervatos de la Cueza, pertanyent a l’actual província de Palència. La mare, Gregoria Matorras, també havia nascut a terres castellanes de Palència, concretament a Paredes de Nava. L’espanyolitat de San Martín fou, però, silenciada pel rei Ferran VII i els seus col·laboradors immediats, els quals, a més d’abominar la traïció del militar, no pogueren pair les seues idees liberals i la seua filiació maçònica.
Quan San Martín tenia quasi sis anys, embarcà amb la família rumb a Cadis. Estudià al Reial Seminari de Nobles de Madrid i en una escola de Màlaga. Als onze anys, començà la seua carrera militar com a cadet del Regiment de Múrcia, mentre esclatava la revolució francesa. Lluità al nord d’Àfrica, fou ascendit a subtinent per les seues accions als Pirineus contra els francesos, participà a les batalles navals contra la flota anglesa a la Mediterrània. En 1795, assolí el grau d’ajudant; en 1804, el de capità. Participà en diferents accions: a la Guerra de les Taronges, contra Portugal; a Gibraltar i Cadis, contra els britànics... En esclatar la Guerra del Francès, San Martín fou ascendit per la Junta Central de Govern. Serví més d’un any a bord de la fragata de guerra Dorotea. Es distingí per les seues accions contra els francesos; la seua actuació més destacada tingué lloc a la batalla de Bailén, com a ajudant del marqués de Coupigny. En premi, San Martín rebé el grau de tinent coronel. Continuà lluitant contra els francesos al Rosselló, Portugal i Anglaterra. A la Batalla de La Albuera, combaté a les ordes del general William Carr Beresford. Durant aqueixes campanyes va conèixer lord Macduff, un noble escocès que l’introduí a les lògies secretes que conspiraven per tal d’aconseguir la independència d’Amèrica del Sud. Féu contacte per primera vegada amb cercles de liberals i revolucionaris que simpatitzaven amb la lluita per la independència.
En aquells moments, els inicis del segle XIX, les lògies maçòniques liberals, o adogmàtiques, seguidores del Gran Orient de França, eren autèntics vivers en què germinaven les noves idees liberals oposades a l’antic règim. Hi regia el principi de llibertat absoluta de consciència. Admetien entre els seus membres tant creients com ateus. Els maçons liberals reconeixien el caràcter regular de la iniciació femenina. Propiciaven el debat d’idees i la participació; les lògies podien debatre lliurement fins i tot sobre assumptes relacionats amb la religió o la política. Quina cosa empentà San Martín a abandonar el país dels seus pares? La intolerància! En arribar a la Península, un cop acabada la Guerra del Francès, un dels monarques més funestos de la Història d’Espanya, Ferran VII, abolí la Constitució de Cadis, reimplantà l’absolutisme i la Inquisició, i inicià la caça dels liberals i dels maçons, amb la col·laboració de l'Església. El "Felló" encunyà un famós programa d’acció política: palo a la burra negra, palo a la burra blanca. Durant el seu regnat, foren afusellats el general Torrijos i els seus companys liberals (entre els militars, hi havia molts maçons). Al museu de l’Almodí, es conserva un retrat del monarca, pintat per Vicente López. En aquest quadre, que presidia el saló de plens de l’Ajuntament xativí, es pot comprovar la cara sinistra i tòtil del monarca. Alguna cosa degué olorar-se San Martín, que renuncià a la seua carrera militar en Espanya i sol·licità el passaport per a viatjar a Londres. Allà es trobà amb diversos compatriotes americans que, segons els historiadors, formaven part de la Gran Reunió Americana, societat de possible filiació maçònica fundada per Francisco de Miranda, el qual ja lluitava junt amb Simón Bolívar per la independència de Veneçuela. Supose que no us molestarà que haja recordat aquestes coses en El Penjoll. Per cert, Alietes, visca la Falla República Argentina i visca la llibertat!
