Primer premi

 Cul de Sac

Paulo, el gran, i Ibrahim Lontano miren de reüll Joana mentres esta tracta, avorrida, d'aplicar-se un sessió d'autohipnosi reflectida en el xicotet espill amb què s'acaba de pintar els llavis d'un flagrant roig carmesí.

Vassili, presoner de si mateix en el cantó de l'habitació i enjogassat en la seua solitud, observa sense cap tipus de dissimulació les manyagueries de Sergei i Maica, desinhibits fins a la pseudopornografia

En l'altre cantó de la cambra, també en una butaca per a dos, Fiódor i Natalia, el matrimoni càustic que no caucàsic, discutixen sobre la conveniència o no d'una nova inversió o immersió dels seus estalvis en els fons de les illes Caiman.

Pujat al púlpit d'una cadira de vellut, Joao Tostao, també avorrit com Joana, tracta de cridar l'atenció del públic de la sala, si així volem denominar a aquella fosca estança, per a recitar un dels seus celebèrrims poemes oblidats. El seu fill Funky, de peu al seu costat, ha desistit d'intentar connectar el seu Ipod a l'equip de música per a ambientar la cosa i, ara, roman absent, quasi "abstracte", amb els auriculars posats i submergit en el seu món musical.

Nerviós davant de tota aquella plèiade d'estranys personatges, el policia nacional que vigila Schicklgruber emmanillat, desemfunda amb un gest àgil, quasi mecànic, el seu paquet de tabac per a oferir un cigarret a Oneiros que roman atent als tòrrids jocs amorosos de Maica i Sergei.

Estos han passat de l'estat de relativitat vertical de la butaca per a dos, a l'horitzontalitat quasi perfecta del sòl de parquet sintètic sense cap tipus de complex. La llei antitabac i els fervents gestos al seu favor que traspuen tots els allí convocats persuadixen Oneiros de ni tan sols pegar una calada.

Els tres colps secs en la porta interrompen el monòleg que Braun oferia a Sabina sobre les seues experiències en el món de la minerologia colombiana. Esta respira alleugerida quan ja es veia a punt de defallir davant de l'acaçament de Mr.Braun.

La porta s'obri ràpida i lleugera. Agafats del braçet Aelia, silenciosa i misteriosa com sempre, i Tadeus, omnipresent, entren en la sala. El veredicte del jurat, de tots els allí presents, donava com a guanyador en aquell premi de poesia a...

(El funcionari de Phoëbon va prendre bona nota i va enregistrar adequadament la sentència, arxivant-la amb precisió i diligència abans d'eixir per la porta de la sala ja buida, rodar la clau dos vegades i fugir amb l'agilitat d'una anguila cap al bar on li esperava un flamant entrecot amb salsa rocafort)