Lo Pol
No hi havia a València deu cal·linquistes com
nosaltres.
Feroçment resàvem des del matí a la nit.
Tot ho recordem llegint El Penjoll.
Han passat mesos, molts mesos; han passat
moltes coses.
De sobte encara ens pren aquell vent o l’amor
i beguem sidra entre abraços i versos.
No abracem l’església com un costum amable,
un costum pacífic, vegetarià i lliure de fums.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra, ens ajunta, ens empeny.
A llegir Faulkner i escoltar Georgie Dann, en
tanga,
mentre ens pessiguem els mugrons.
La nostra és una fe brusca i salvatge,
Amb l’enyorança amarga de la terra,
D’anar a rebolcons ebris de sidra i tabulé.
Què voleu que fem! Elemental, ja ho sabem.
Ignorem Big Score i ignorem moltes coses.
Els concursos literaris, els poetes sota la
pilileta.
Després, tombats de qualsevol manera,
Comprenem que som bàrbars, i que això no deu
ser,
Que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València deu cal·linquistes com
nosaltres
car de cal·linquistes en són parits ben pocs.
3 comentaris:
Quin començament del premi literari cal·linquista! Un gran text. La cosa promet!!!
Hi ha una imatge que em corprèn: si escolten Georgi Dann en tanga, com serà la cosa quan diu que "tombats de qualsevol manera/ Comprenem que som bàrbars"? Mâedéu, no vull ni pensar-ho...
Assumiràs la veu d’un grup
i serà la veu del teu grup
i seràs, per a sempre, grup,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
Però la resta dels mortals no et podrà seguir perquè parles d'una manera molt críptica i destinada, pel que sembla, només a una colleta d'amics.
Això sí, espectacular la versió del poema d'Estellés.
Publica un comentari a l'entrada