Convocatòria: I premi literari Tadeus Cal·linca

No és d’estranyar que un premi literari cal·linquista comence pel final. Així va ser com el passat, 26 de juliol, es va lliurar, clandestínament i amb nocturnitat, el I premi literari Tadeus Cal·linca. El totpoderós demiurg el va declarar desert, provocant, a partir de l'endemà, un peride de quaresma literària cal·linquista. Com el blog de l’Església cal·linqusta té tancades les seues portes, El Penjoll ha decidit donar-li una continuïtat a la iniciativa fent pública i oficial la convocatòria:

 

Encara que es poden llegir al cartell, ací teniu la traducció al valencià dels deu manaments del premi:

1) El premi es declara desert.

2) Pot participar qualsevol persona, animal o cosa (encara que no estiga batejat pel ritual cal·linquista).

3) No es podran presentar més de tres ofrenes per participant.

4) El gènere (literari) del premi és totalment lliure i lleure.

5) La temàtica serà, necessàriment, cal·linquista.

6) Les llengües dels originals seran el valencià i l'hitita (en la seua versió cuneiforme, no pictogràfica)

7) L’extensió màxima de les ofrenes serà de 500 paraules.

8) Els originals es poden enviar, a partir de la data de publicació d'este post, a: elpenjoll@gmail.com, indicant-se el nom o pseudónim de l’autor. Els treballs s’aniran publicant en este blog sota el perfil El Penjoll fins arribar al 4 de setembre, on acaba la quaresma literària cal·linquista.

9) Qualsevol situació no prevista en este decàleg, serà declarada com imprevista.

10) La participació en este premi implica la conversió de l’autor al cal·linquisme i la seua posterior circumcisió (les dones també seran circumcidades, perquè el cal·linquisme no és un religió sexista)

Un Winston Bogarde petitet

Una dia, Kalinski decidí donar el pas: li demanà la mà —i totes les altres coses­— a la bella Anna. La xica acceptà i ambdós començaren el seu període de nuviatge. Com tots els cegats per l’amor i la passió, Kalinski, un xic ros i eixerit, només tenia ulls per a la seua estimada. Però els progenitors dels enamorats no acabaven de pair el festeig: el pare de la xica, Rinus, holandès de soca-rel, nascut a Haarlem, era un incondicional de l'Ajax d'Amsterdam, i del seu defensa Winston Bogarde; Juliusz, el pare del xic, era un immigrant polonès resident a Leiden, seguidor del Feyenoord Rotterdam. Les dues famílies venien a ser una mena de Capuleti i Montecchi  —o de merengues i culés, tant se val. Com els promesos no vivien, però, a la Itàlia medieval, sinó als Països Baixos del segle XX, l’amor d’Anna i Kalinski superà finalment les dificultats; els dos joves començaren a fer plans de boda. Dies abans del casori, un grup d’amigues d’Anna organitzà el comiat de soltera a Gouda, la ciutat dels formatges. La saragata fou monumental. La xica begué bona cosa de cervesa i xampany. En acabar el sopar, començà l’actuació d’un boy negràs, que es despullà a ritme de música house. El  xicot feia honor a la ciutat; estava més bo que un formatge i tenia una cigala... S’assemblava moltíssim a Bogarde. En fi, la xica no recordava res, perquè havia begut molt en el transcurs del seu darrer sarau de soltera. Durant les setmanes següents, es van succeir els feliços esdeveniments: la treva entre els rivals esportius, la boda, l’àpat nupcial, el viatge de noces, l’embaràs... I arribà el dia del part. Anna havia trencat aigües. Kalinski la portà ràpidament a l’hospital general de Gouda. El ginecòleg i la matrona permeteren que el jove marit, il·lusionat i nerviós a parts iguals, entrés a la sala de parts. La matrona animava la pobra Anna: «Au, vinga, fes força. Vinga, vinga... Així, així... Respira fondo. Vinga, vinga... Un poquet més. ¡Ja està!» En un tres i no res, una criatureta tendra i negrellona començà a gemegar i plorar. Era com un Bogardet petitet. Kalinski obrí uns ulls com a plats. El ginecòleg i la matrona, també. Anna ficà cara d’espant. Kalinski marxà de l’hospital d'arrapa-i-fuig. Volia tornar al celibat. És més: havia decidit de romandre fadrí in saecula saeculorum, amén. I encara que la sang no arribà al riu, l’odi entre Capuleti i Montecchi  prengué unes dimensions colossals.

Coses que fan els borbons...

...quan van de safari a San Fermín

Ací teniu la info sobre qui ha perpetrat aquest safari fotogràfic

¿IVA súper reduït o IVA normal?

La pujada de l’IVA que s’anuncia per a primers de setembre amaga alguns misteris inextricables. Ja sabeu que existeixen tres tipus d’IVA: el súper reduït, el reduït i el normal. El govern de Mariano Rajoy no sols ha decidit de pujar els dos últims, que ara tributaran al 10 i al 21% respectivament; productes i serveis que abans s’incloïen en la llista dels tipus súper reduït o reduït han estat elevats de manera inexplicable als trams immediatament superiors. Des de la Unió Europea sempre se li havia retret a l’Estat espanyol que aplicava indiscriminadament tipus molt baixos a béns i serveis que no sempre eren de primeríssima necessitat. Tot açò ens ha suscitat algunes reflexions. 

Com a fidels vassalls, Rajoy, de Guindos i Montoro han procedit a pujar l’IVA de l’habitatge, els productes òptics i els serveis funeraris, entre d’altres. Anem a veure: l’habitatge, ¿és o no és de primera necessitat per a un jove que vol independitzar-se o crear la seua família pròpia? Suposem com a mera hipòtesi que Eros Ramatxoto hagués d’usar ulleres de cul de got. ¿Serien o no serien per a ell de primera necessitat els productes òptics? I encara queda la pregunta del milió: Morir-se, ¿és un luxe o una qüestió tan quotidiana com menjar o defecar? Sí, ja sé. La primera reacció de moltes persones és proposar pautes simples.

Es podrien establir, posem per cas, regles senzilles de l’estil següent: si l’habitatge és de noranta metres i no val més de cent cinquanta mil euros, IVA súper reduït; si les ulleres són de cul de got, IVA súper reduït; si el cadàver és d’un mort  de tercera categoria que s’ha de col·locar a l’última fila de nínxols, IVA súper reduït... En canvi, si l’habitatge és com la mansió del regidor Parra, o les ulleres són unes Ray-Ban Clubmaster Sunglasses, o el mort és de primera categoria i ha d’anar a un panteó familiar construït amb marbre de Buixcarró, IVA normal. És normal, ¿no? 

Doncs, no. Tot això de «la mort iguala tothom» o «per a poca salut, més val morir-se» amaga veritats com a punys. Hauríem de ponderar més els nostres punts de vista, que és allò que tractaré de fer tot seguit. Per a un pixaví, per exemple, ¿no són imprescindibles unes Ray-Ban Clubmaster? És més: ¿no és cert que es traumatitzaria —amb la subsegüent despesa per a la Seguretat Social— si es veiés obligat a dur les ulleres que ven un gitano al mercat de dimarts? ¿Heu pensat els estralls psicològics que causaria al regidor Parra i la seua família viure en un tercer pis del carrer Escultor Esteve? La gent de qualitat també té les seues necessitats bàsiques.

Caldria proposar, per tant, un sistema de pagament de l’IVA més just, basat en les teories del filòsof Nietzsche. Es podrien instal·lar a tots els establiments en què es facture l’impost un detector IVA (en anglès, VIA: Very Important Acquirer). Si l’aparell detecta un personatge fi, de qualitat, un superhome (o una superdona), IVA súper reduït; si detecta un personatge gris, amb moral d’esclau, una persona normal i correnta, IVA normal. Seria el sistema més just; estaria adaptat a les circumstàncies personals de cada consumidor. Del software dels detectors, es podria encarregar El Penjoll. Tenim informàtics i filòsofs molt competents. Això revitalitzaria el consum. ¡De res!

Retalladors

En el cultural canal partidopopular del YouTube he trobat este oportú vídeo on ja es desvelava l’existència d’un nou tipus d’emprendedors a Espanya: els retalladors professionals.

He indagat i vos presente ací una de les colles més prestigioses d’estos retalladors. També he trobat este altre video que em fa pensar que inclús un miura pot ser humiliat per un retallador professional. En este cas, el retallador és David Ramírez, “el peque”.

Retallables

¿Per què tens por a les retallades del govern?. ¿Què no et talles el monyo de quan en quan? ¿I les patilles? ¿Què em dius de les teues patilles? ¿No em diràs que mai te les has retallat?... ¿Potser no es poden els arbres per a que cresquen amb més vigor? Viu les retallades. Implicat en el projecte de futur del govern. ¿No els has triat? ¿Pot enganyar-se la major part de la ciutadania? Aprofita l'oportunitat que ens estan oferint. Ara és el moment de fer la inversió de la teua vida. Adquirix una casa i fes-te constructor a la vegada. ¿Què no vols tindre la casa dels teus somnis? Encara estàs a temps! ¿Per què conformar-te en un piset de 45m2, i de lloguer, si pots tindre a les teues mans la Casa Blanca? Aprofita la crisi i gaudix com un xiquet: Retalla la Casa Blanca i ocupa-la! Et regalem els plànols. Si encara tens al teu abast: una cartulina, tinta a la impressora i pegament, ah! i unes tisores, fes-te emprendedor: fica't tu també a retallar... I no oblides que, a les retallades, igual d'imprescindibles són les tisores que els retallables.

PD- Si no t'agrada la bandereta, canvia-la per la quatribarrada o píntala de verd.

Coses senzilles...

...que pots vestir per treure de polleguera els encarregats d'un gran magatzem:





via http://improveverywhere.com/

Anna Coretta

Vas de senyoreta
caminant per la voreta.

Des de llavoreta
et senties floreta

Com una pastoreta
passejaves per l’estoreta...
ansiaves bacoreta

Amb poreta,
entrares en porreta
i en una horeta
et retallaren en tisoreta.

Coses que l'ull no veu

Els futbolistes són gent especial. A més d'endur-se les primes netes, sense cap retenció (més que primes de risc ells tenen primes de desig), veuen i fan coses que no es poden veure per la resta dels no-futbolistes. 

Goal celebrations FX from Surrender Monkeys on Vimeo.

Coses que podrien passar si...

...estàs un dia a casa i et piquen els mosquits.