¿IVA súper reduït o IVA normal?

La pujada de l’IVA que s’anuncia per a primers de setembre amaga alguns misteris inextricables. Ja sabeu que existeixen tres tipus d’IVA: el súper reduït, el reduït i el normal. El govern de Mariano Rajoy no sols ha decidit de pujar els dos últims, que ara tributaran al 10 i al 21% respectivament; productes i serveis que abans s’incloïen en la llista dels tipus súper reduït o reduït han estat elevats de manera inexplicable als trams immediatament superiors. Des de la Unió Europea sempre se li havia retret a l’Estat espanyol que aplicava indiscriminadament tipus molt baixos a béns i serveis que no sempre eren de primeríssima necessitat. Tot açò ens ha suscitat algunes reflexions. 

Com a fidels vassalls, Rajoy, de Guindos i Montoro han procedit a pujar l’IVA de l’habitatge, els productes òptics i els serveis funeraris, entre d’altres. Anem a veure: l’habitatge, ¿és o no és de primera necessitat per a un jove que vol independitzar-se o crear la seua família pròpia? Suposem com a mera hipòtesi que Eros Ramatxoto hagués d’usar ulleres de cul de got. ¿Serien o no serien per a ell de primera necessitat els productes òptics? I encara queda la pregunta del milió: Morir-se, ¿és un luxe o una qüestió tan quotidiana com menjar o defecar? Sí, ja sé. La primera reacció de moltes persones és proposar pautes simples.

Es podrien establir, posem per cas, regles senzilles de l’estil següent: si l’habitatge és de noranta metres i no val més de cent cinquanta mil euros, IVA súper reduït; si les ulleres són de cul de got, IVA súper reduït; si el cadàver és d’un mort  de tercera categoria que s’ha de col·locar a l’última fila de nínxols, IVA súper reduït... En canvi, si l’habitatge és com la mansió del regidor Parra, o les ulleres són unes Ray-Ban Clubmaster Sunglasses, o el mort és de primera categoria i ha d’anar a un panteó familiar construït amb marbre de Buixcarró, IVA normal. És normal, ¿no? 

Doncs, no. Tot això de «la mort iguala tothom» o «per a poca salut, més val morir-se» amaga veritats com a punys. Hauríem de ponderar més els nostres punts de vista, que és allò que tractaré de fer tot seguit. Per a un pixaví, per exemple, ¿no són imprescindibles unes Ray-Ban Clubmaster? És més: ¿no és cert que es traumatitzaria —amb la subsegüent despesa per a la Seguretat Social— si es veiés obligat a dur les ulleres que ven un gitano al mercat de dimarts? ¿Heu pensat els estralls psicològics que causaria al regidor Parra i la seua família viure en un tercer pis del carrer Escultor Esteve? La gent de qualitat també té les seues necessitats bàsiques.

Caldria proposar, per tant, un sistema de pagament de l’IVA més just, basat en les teories del filòsof Nietzsche. Es podrien instal·lar a tots els establiments en què es facture l’impost un detector IVA (en anglès, VIA: Very Important Acquirer). Si l’aparell detecta un personatge fi, de qualitat, un superhome (o una superdona), IVA súper reduït; si detecta un personatge gris, amb moral d’esclau, una persona normal i correnta, IVA normal. Seria el sistema més just; estaria adaptat a les circumstàncies personals de cada consumidor. Del software dels detectors, es podria encarregar El Penjoll. Tenim informàtics i filòsofs molt competents. Això revitalitzaria el consum. ¡De res!