Un Winston Bogarde petitet

Una dia, Kalinski decidí donar el pas: li demanà la mà —i totes les altres coses­— a la bella Anna. La xica acceptà i ambdós començaren el seu període de nuviatge. Com tots els cegats per l’amor i la passió, Kalinski, un xic ros i eixerit, només tenia ulls per a la seua estimada. Però els progenitors dels enamorats no acabaven de pair el festeig: el pare de la xica, Rinus, holandès de soca-rel, nascut a Haarlem, era un incondicional de l'Ajax d'Amsterdam, i del seu defensa Winston Bogarde; Juliusz, el pare del xic, era un immigrant polonès resident a Leiden, seguidor del Feyenoord Rotterdam. Les dues famílies venien a ser una mena de Capuleti i Montecchi  —o de merengues i culés, tant se val. Com els promesos no vivien, però, a la Itàlia medieval, sinó als Països Baixos del segle XX, l’amor d’Anna i Kalinski superà finalment les dificultats; els dos joves començaren a fer plans de boda. Dies abans del casori, un grup d’amigues d’Anna organitzà el comiat de soltera a Gouda, la ciutat dels formatges. La saragata fou monumental. La xica begué bona cosa de cervesa i xampany. En acabar el sopar, començà l’actuació d’un boy negràs, que es despullà a ritme de música house. El  xicot feia honor a la ciutat; estava més bo que un formatge i tenia una cigala... S’assemblava moltíssim a Bogarde. En fi, la xica no recordava res, perquè havia begut molt en el transcurs del seu darrer sarau de soltera. Durant les setmanes següents, es van succeir els feliços esdeveniments: la treva entre els rivals esportius, la boda, l’àpat nupcial, el viatge de noces, l’embaràs... I arribà el dia del part. Anna havia trencat aigües. Kalinski la portà ràpidament a l’hospital general de Gouda. El ginecòleg i la matrona permeteren que el jove marit, il·lusionat i nerviós a parts iguals, entrés a la sala de parts. La matrona animava la pobra Anna: «Au, vinga, fes força. Vinga, vinga... Així, així... Respira fondo. Vinga, vinga... Un poquet més. ¡Ja està!» En un tres i no res, una criatureta tendra i negrellona començà a gemegar i plorar. Era com un Bogardet petitet. Kalinski obrí uns ulls com a plats. El ginecòleg i la matrona, també. Anna ficà cara d’espant. Kalinski marxà de l’hospital d'arrapa-i-fuig. Volia tornar al celibat. És més: havia decidit de romandre fadrí in saecula saeculorum, amén. I encara que la sang no arribà al riu, l’odi entre Capuleti i Montecchi  prengué unes dimensions colossals.