dijous, 2 de setembre del 2010

Conte en 2 lliuraments (i2)


Ve d'aquí

Un dia la Ysawy va escoltar com un Príncep parlava d'amor, d'un amor romàntic i sentimental. Ella n'era conscient que era un home i, com a tal, sempre parlaven de sentiments. El Príncep, però, deixà anar una frase que li despertà l'atenció: “Cada home té l'edat de la dona que estima”. Aquesta no era una frase sentimental ni romàntica, era una frase amb un problema entremig i ella no pogué resistir-s'hi.

Gràcies a aquesta frase les paraules del Príncep van penetrar en el cervell de la sacerdotessa i s'hi van instal·lar còmodament. Primer estudià el seu entorn, veient i calculant edats i semblants dels qui l'envoltaven. I es va preguntar quina cara feia el seu home i si, en base a aquest principi, es veia jove o vell, o si l'estimava a ella o no. També es va preguntar si ella era jove o vella, atès que des que tenia ús de raó sempre s'havia considerat igual. Sabia que el seu cos s'anava deteriorant amb l'edat, era inevitable. Sabia, també, que el seu cervell anava perdent algunes funcions i consolidant-ne d'altres. Però se n'adonà que no comprenia el concepte edat que compartien els seus congèneres.

- Edat? És el que diuen els documents oficials? I que implica això? L'edat no és una qualitat, és una dada, una dada que, difícilment, puc inserir en cap fórmula destinada a donar un resultat que afecti a la personalitat - es digué a ella mateixa.

Observà una altra vegada al seu voltant, detingudament: gent, premsa, literatura i se n'adonà que el seu pensament era discordant amb allò que l'envoltava. L'edat, el nombre pur i net que no existia, sempre canviant i poc fiable, era realment important per aquella societat. No només era important, semblava essencial, tothom en deduïa, del número, qualitats, amors, odis i enveges. A ella això li semblà pura superstició, una cosa era tenir una certa debilitat pels sets i una altra qualificar algú per un nombre, decidir la validesa d'alguna persona per a una feina, per a estimar-la, per exemple, en base a un nombre inestable i força arbitrari.

- Per què: quan comença a comptar l'edat? En el moment de néixer, en el de la concepció? i per què, quan l'hem de dir no ho fem en anys, mesos, dies, minuts, segons i totes les correccions aplicables derivades de les inexactituds dels càlculs respecte al temps? I com podem dir que tenim quaranta-set anys si, en acabar la frase, tenim quaranta-set anys i tres segons?

Aleshores pensà en si el mateix axioma podia ser vàlid per les dones. No solia pensar en termes de gènere. El món, per a ella, es dividia en éssers que adoraven els nombres i éssers que no els entenien i creien que podien sobreviure sense ells, sense adonar-se que els nombres ho eren tot. Així, tornà a mirar-se l'home i pensà en quina edat devia tenir ella. Això sempre i quan fos amor aquella relació.

Veié que li faltaven punts de referència. El llenguatge, sempre tan imprecís i ple de paranys, no li era útil per a determinar si la relació que mantenia amb el pare dels seus fills era una relació amorosa. Se n'adonà que el terme amor no delimitava de cap de les maneres cap tipus de relació estàndard i que era del tot impossible saber si ella sentia amor, malgrat que hagués jurat que era així.

No gosà preguntar-ho a altres dones, perquè recordava, vagament, que alguna vegada n'havia parlat i li havien comentat absurditats sobre papallones i estats d'embriaguesa, sense cap mena de solta ni volta. Evidentment aquelles persones havien pres el seu estat emocional derivat dels desequilibris químics, com a sentiments vertaders. Sabia, per experiència, que les poques vegades que s'havia lliurat a l'absurditat de les hormones, havia acabat amb un sentiment de frustració infinita i a ella, l'infinit, només li agradava en el símbol asèptic i perfecte que l'encarnava.

Definitivament hi havia alguna cosa que no quadrava en la frase. Era, sense cap mena de dubte, un problema irresoluble, perquè un dels factors, o tots, resultaven falsos: amor, edat, home, dona, tenir. Un cop enllestida la qüestió de la validesa del problema l'oblidà. Se n'adonà que continuaven parlant de papallones en l'estómac i ella, quan li passava això, se solia prendre un antiàcid.

Dedicat al nostre Príncep, amb respecte.

7 comentaris:

EROs Ramatxoto ha dit...

He esperat este segon capítol per llegir-me'l tot seguit. M'ha agradat. Un conte molt bonic.

Nat ha dit...

Jo crec que sí que un home té la edat de la dona a qui estima i a l'inrevés també!! :)

Clidice ha dit...

Per fer una broma, en Flavio Briatore (60 a) no sembla tenir, ni de conya, l'edat de la seva estimada Elisabetta Gregoraci (30 a) ^^

Anònim ha dit...

Ni Marujita Diaz la de Dinoio!

Príncep de les milotxes ha dit...

M'he llevat tard al món dels blogs; he hagut d'anar a escola a formar-me per al dia de demà; espere ser una persona de profit. Per cert amiga Partènope per quina raó s'haurà casat Briochetore? Segurament per amor :( . La dona dels núvols somriu, jo sóc malvat: "carn fresca".

Estimada sirena Partènope: independet del final del conte, del gènere i l'espècie, siga aquesta animal, llegendària o humana... recorda sempre: els nombres i les paraules no poden mai quadrar la llum d'un cor enamorat; l'únic que intenten, per simpatia, és acostar-se

Gràcies pel tresor d'aquest regal.

Gràcies pel tresor d'aquest regal.

Partènope ha dit...

Ara m'ha agafat por Anònim ;P

Gràcies Príncep per acceptar-lo com el que és: un divertiment nascut a rel de la lectura del vostre text. Tot i que, la Ysawy i jo, la Partènope, siguem de les que es prenen l'antiàcid ;)

Partènope ha dit...

Gràcies EROS i Natàlia pel vostre comentari :)