Lloc sa

Entre les feines que porte entre mans i la preparació d’unes jornades tècniques organitzades per l’APDPE (Associació Professional de Detectius Privats d’Espanya), he estat molt ocupat. Vaig a reprendre, però, el relat de les meues perquisicions sobre l’afer Camús. Fins ara, us havia contat els orígens del Patillao de Novetlè, i les meues entrevistes amb el transportista de la Llosa i un confident, Pepe Bacora, que em va donar molta informació sobre Ferre, el sanador atleta. Després de parlar amb Bacora, em vaig dirigir a les casetes de Casesnoves. En entrar a ca Ferre, vaig veure que hi havia quatre persones esperant. Des de darrere d’una porta, arribava una remor, com una mena de salmòdia. Al cap d’uns instants, aparegué el curandero.

—Si vol que li diga la veritat, jo no sé res de tot açò —es va excusar—. Primer vénen els de la tele. Ara, vostè. Li ho torne a repetir: no sóc curandero, sóc sanador. Camús ve molt sovint, pel seu problema d’obscenitat mòrbida.

De seguida es veia que Ferre era una persona molt simple. Vaig sospitar que no en trauria res en clar. Li vaig fer, però, vàries preguntes sobre l’assumpte del plagi.

—Tot això són coses de Chust —em va contestar—. Un dia, van vindre els dos, Camús i l’amo de l’empresa de so de la Llosa. Anaven discutint no sé què del valencià i el català. En realitat, el transportista volia consultar-me si havia sigut escriptor en una reencarnació anterior. Mire... Parlant del papa de Roma... Casualment, ací està Chust. Parle, parle amb ell. És un home molt sabut. Ell el ficarà al corrent de tot.

Efectivament, acabava d’entrar a ca Ferre un home prim i esquerp. El sanador atleta el va saludar i, tot seguit, ens va presentar:

—Ací Chust,  ací —dirigint-se a mi— un senyor d’Aixàtiva que m’està preguntant coses sobre Camús, el transportiste.

—¿D’Aixàtiva? ¡En Aixàtiva hi ha molts catalanistes! ¡Hasta Rus és un catalanista camuflat! Però un dels més perillosos és el vostre cronista oficial. Des de fa anys, està’ncabotat a dir que la paraula Llosa ve del llatí lausa, que significa, segons ell, pedra o llosa*. Diu que per allí passava la Via Augusta. Els romans col·locaven unes lloses per a marcar les distàncies. Sí, home, els quilòmetres, podríem dir. I allà on hi havia una llosa, tamé hi havia una fonda. I de la fonda, ixia un poble xicotet. Diu inclús que hi ha atres poblacions que tamé es diuen Llosa. Jo en conec una, a la província de Castelló. I diuen qu’al costat de Cambrils, en Tarragona, hi ha una antiga vila romana que tamé es diu Llosa. Per ixes poblacions passaria la Via Augusta, no dic que no, però tot açò són elucubracions catalanistes. Enredros per a justificar això del Països Catalans. En realitat, el nom del meu poble ve de “Lloc sa”. Perquè has de saber que la Llosa està en un puesto molt sa, sí senyor, molt sa. Ademés, sempre hem tingut un balneari. Som l’enveja dels socarrats. Molta gent d’Aixàtiva va al balneari, a fer-se la xarraeta i la paelleta. Uns que estan clavats en una cosa d’Internet que es diu El Penjoll tamé han estat per allí. ¡Lloc sa! I és que els socarrats, no contents en haver-se fet en l’ermita de Sant’Anna, tamé voldrien fer-se en tot el poble. No m’estranyaria gens ni miqueta que l’incident de l’atre dia... Sí, es va desenganxar un matxo, quan baixàvem de l’ermita... No m’estranyaria que tot haja sigut un sabotatge. Ara, això de voler furtamos l’oritge del nom ja és el colmo. Jo, darrere de tot açò, veig la mà dels catalanistes. En fi, p’acabar de rematar-la, van i s’inventen lo de l’escriptor francés Camús... Jo li vaig dir al transportista: «Hauries de veriguar si tot això és una suplantació de personalitat. I demana-los una indemnització, que ixos tenen molts duros.»

(Continuarà)

* [del preromà lausa, 'pedra de mineral dur; llicorella', d'origen incert,

probablement indoeuropeu no ibèric]