dimarts, 24 de març del 2009

La Lluna en un Cove 4, el número d'abril


La Lluna en un Cove - Número 4, abril de 2009
Pàgines: 82; Selecció d'històries: C. Penadés i Nàdia Llin; Disseny i maquetació: El Punt Vol·lat; Edita: Lluís M. Pérez; Tancament de l'edició: Febrer de 2009; Estat (a 24 de març): Pendent de publicació; Color de la portada: Blau cel.

Obres:
Cada dia. Frederic Bonet
El monstre d'en Bernat. Jordi Xandri
La finestra indiscreta. Hèctor Alonso
Dues gotes de Marsala. Marta Nin
El crit. Manel Toda
Un pert i tal.Tomàs Bosch
Hollywood, anys quaranta. Juglans Regia
Beneïts invasors. Anna Maria Villalonga
La dona de negre. Conrad Freixe
Sota les aigües. Jordi Morell
El somiador. Agus Giralt


Cada dia. Frederic Bonet - «Acabaré de parar taula. Dos plats. Dos forquilles. Dos ganivets. Dos... Però, ¿què estic fent?». Un relat que tracta sobre la vellesa, sobre el record, sobre la tendresa, sobre la família, sobre la necessitat humana d'estar, o de sentir-se, acompanyat.

El monstre d'en Bernat. Jordi Xandri - Els ulls no deixaven de resseguir el seu contorn inconcret. No sabia ni com començar a explicar-ho. No hi havia manera de fer veure el que veia. La forma era clara però sense final. No trobava paraules per a dibuixar les seves fronteres. No era un home gran, ni un arbre molt gros i molt alt, però tampoc una casa. La presència se li desdibuixava com els colors d'aquells guixos que mai no li compraven.

La finestra indiscreta. Hèctor Alonso - A l'illa de cases de la gran ciutat els veïns s'espien, s'exhibeixen i s'ignoren a l'ensems. Dins els seus pisos de parets gruixudes de prejudicis, es creuen invisibles, transparents, isolats, però per l'obertura de finestrals i balconades que aboquen al pati interior es projecten les seves rutines, són siluetes d'un film sense pudor on tothom es mostra, inconscientment, tal com és, criminal, viciós, maldestre, apassionat, nu o malgirbat; milers de persones diferents, milers d'històries, milers de guions sorprenents de la pel·lícula del cada dia. Voleu veure-la?

Dues gotes de Marsala. Marta Nin - «La senyora Rius entrà a la saleta, encengué el llum, baixà les persianes i tancà les cortines. Fou aleshores que la Roseta veié un jove alt i robust que travessava el passadís amb fatiga. La mestressa ajustà la porta de l'habitació i confià en veu baixa a la noia que havien amagat a casa un voluntari estranger, ferit al front republicà». Un magnífic relat que tracta sobre el pas del temps, sobre la memòria, que se'n va, i que torna gràcies als estímuls dels sentits; sobre la guerra, sobre l'amor... Una esplèndida obra, amb un caracter i amb un sabor particularment Mediterrani.

El crit. Manel Toda - Encara no sé què faig davant d'aquest quadre. Ni tan sols què m'ha impulsat a viatjar gairebé tres mil quilòmetres per a contemplar-lo. Potser, aquelles pinzellades mestres que semblen gargotejades sempre les he tingudes presents a la ment, com si d'una línia discontínua es tractés, marcant la meva raó de ser. De fet, des que vaig veure'l per primer cop en un llibre, vaig percebre quelcom que m'identificava amb ell. Aquell rostre extremadament expressiu, on la desesperació i l'angoixa es feien paleses d'una manera salvatge, gairebé irreverent, i que va obsessionar-me fins al punt de fer meu el seu crit.

Tard o d'hora. J. F. Coves - Una narració magistralment narrada, que explica la història del governador d'una metròpoli del futur, una immensa conurbació, que presenta, entre altres problemes, seriosos inconvenients pel que fa a la mobilitat dels milions d'habitants que viuen en ella. És un relat que es pot incloure en el gènere de la ciència-ficció, però que tracta en realitat sobre el cinisme i el maquiavelisme dels administradors de la cosa pública, per una banda, i, per l'altra, sobre l'actitud infantil d'una societat acomodada, que només busca plaers i diversions. En aquest relat es pretén reflectir també l'estupidesa i la insensatesa d'aquells que creuen que les coses dolentes sempre els passen als altres.

Un pern i tal. Tomàs Bosch - A ell, de sempre, li ha faltat un pern. Ja de petit, quan anava a escola, dos més dos no eren quatre, sinó cinc, i la mestra es reunia amb la mare i li deia que el seu fill estava com una regadora i que li faltava un pern i tal. Què hi farem.

Hollywood, anys quaranta. Juglans Regia - Una original història, ambientada en el lloc i en l'època referits en el títol. I, aleshores, ¿per que és original, la història? Doncs perquè els dos personatges que intervenen en ella -un home amb barret i una dona elegant que de sobte apareix al fons del carreró fosc- no són, en realitat, els protagonistes. ¿Qui l'és, aleshores, el protagonista? Doncs no és ni més ni menys que un minúscul objecte cilíndric, tou, amb pell de paper, i amb cap d'acetat de celul·losa: una cigarreta. La que l'home amb barret i gavardina fuma mentre espera la seua amant. Fuma... Però, ¿qui fuma a qui? ¿L'home a la cigarreta, o la cigarreta a l'home?

Beneïts invasors. Anna Maria Villalonga - Han envaït casa meva. Me'ls trobo per tot arreu i veig que no tenen cap intenció de marxar. Coneixen el seu poder i se senten forts i segurs. Al principi, eren més prudents i ocupaven només els llocs que tenien reservats, però un bon dia es tornaren terriblement atrevits. Ara s'apilen damunt les lleixes i aprofiten qualsevol racó on puguin encabir-se. No tenen cap tipus de vergonya, ni de pudor, i tant poden mantenir-se de costat amb formalitat i ordre com jeure tranquil·lament els uns damunt dels altres sense solta ni volta. La qüestió és ser-hi.

La dona de negre. Conrad Freixe - En les festes del gran Vladímir hi havia espai i temps de sobres per als luxes, per a les sorpreses exòtiques, per a les entrades teatrals i inesperades d'algun cantant de moda, per a les exquisiteses culinàries, i, en general, per als plaers més exhuberants i més desitjables. I el Vladímir tenia l'habilitat de saber presentar tot això de manera que semblés que aquests plaers per ells mateixos motivaven els aplecs a casa seua. En certa manera, això tenia un punt de veritat, perquè tant ell com la majoria dels seus convidats eren uns voluptuosos incorregibles. Però, ¿qui era aquella dona solitària que, des de baix de l'escala, afitorava el Vladímir amb un cert desvergonyiment, i mostrava una actitud que d'alguna manera desentonava amb l'ambient general de la festa? ¿De què la coneixia ell, si és que la coneixia d'alguna cosa? "¿És possible que no pugues reconèixer-me, Vlad?", li va dir quan va arribar a la seua altura. "Jo ja donava per fet que, tan bon punt em veiesses, o bé saltaries de cop als meus braços, o bé sortiries corrent en direcció contraria."

Sota les aigües. Jordi Morell - Poc després de la mort del Jesús Moncada vaig escriure aquest relat que pretèn retre-li un humil homenatge, fet amb la millor intenció, i que no espera sinó deixar testimoni del molt que he xalat amb les seves obres. El Melquíades, el Pràxedes, el jutge Crònides, el seu fidel ajudant, el Mallol Forcada i altres personatges dels llibres del Moncada són testimonis d'uns fets esgarrifosos que ocorren a l'antiga Mequinensa.

El somiador. Agus Giralt - Una nit el somiador va somiar que la guerra s'acabava, i a l'alba va esclatar la pau. Els canons van callar, van sonar tambors de festa i les campanes ho van proclamar als quatre vents. Aquell dia el Sol semblava brillar més, com si no s'hagués d'amagar, però com cada vesprada va acabar caient. I, amb la nit, el somiador va tornar a dormir. Va somiar llavors...



2 comentaris:

Tadeus ha dit...

Encara estan estos per ací tocant els ous?

refelet ha dit...

El que faltava! una altra etiqueta absurda!

Crec que ja va sent hora que posem un poc d'ordre amb el tema de les etiquetes. Unes vegades per error unes altres intencionadament, se n'han creat moltes. Si parlem de revista, hauríem de parlar de seccions. Però si el Penjoll és més un bloc, hauríem de parlar de etiquetes. Hi ha seccions que són clarament una secció i no tenen un apartat propi. I en canvi hi ha apartats propis amb un sol article com "europa", "austràlia", "actual" o "publicació" que és evident que no són molt informatius. Altres són repetitius: com "teatre" o "teatre i guió" (esta és una errada meua)o "cine i vídeo", "vídeo i cine".