MOJAVE 3 - Spoon and rafter (2003)
Tot i que Mojave 3, una de les formacions britàniques amb un so més nordamericà de l'actualitat, té producció molt apreciable abans i després de Spoon and rafter (2003), i fins i tot en solitari del seu líder Neil Hastead, mai com a aquell disc han aconseguit (ni aconseguiran, segurament) atrapar la bellesa amb tanta rotunditat. Produït per Mark Van Hoen, Spoon and rafter és un desplegament de talent colpidor, desde el seu inici, amb els vora deu minuts que semblen tres o quatre de Bluebird of happiness, passant per la meravellosa Starlight No 1, Billy Oddity, l'evocadora Writing to St Peter o les brillants She's all up above o Too many mornings (una de les més grans cançons country-pop que s'han escrit aquesta dècada). Totes les cançons, en realitat, aporten, sugereixen alguna cosa.
Un disc on no sobra res, amb arranjaments precisos, melodies perdurables i on el toc exacte entre la malanconia i l'optimisme. Una obra mestra que pren com a base el so americana, o d'arrels, per conduir-lo a terrenys càlids, a voltes reconeixebles a voltes sorprenents, sempre de la mà de la càlida veu de Hastead i els coros de Rachel Goswel. Un disc que fins i tot uns anys després d'haver-lo descobert, i d'haver-ho escoltat repetidament, encara convida a l'emoció. El més semblant al primer raig de sol dipositat sobre els cabells d'una amant dormida.
5 comentaris:
Este és el so idoni per a celebrar, amb calidesa i mesura, un gran premi. En la línia d'este gran disc, i amb publicació recent, li recomane engolir-se lo últim de Lambchop (-Oh (Ohio), Bon Iver (-For Emma, Forever Ago-), Calexico (-Carried to Dust-) i Ryan Adams (-Cardinology-).
PROSTATA: Si la discoteca de Lo Pol m'obri les orelles (i les portes) amb delícies com esta, encara que ja les haja xuclat mil vegades, ja em pot dir on collons està la discoteca-garito per acudir amb assiduïtat. (Com van de gin-tònic per eixe antre?)
Estic pendent de degustar les suggerències de Cul de Sac, però gràcies perquè no sabia que Ryan Adams tenia nou disc.
La gràcia de la discoteca és obrir els ulls dels penjollers en general, perquè els oïts de Cul de Sac fa molts anys que estan oberts com a portes catedralícies. Propose que compartim secció canviant-li el nom : La Discoteca Pol de Sac, o alguna cosa així.
Com veig que les propostes van molt per la vessant de música nordamericana, fins i tot en la línia power-pop o lleugermanet country, faré també la meua proposta. Fa un temps que no escolte altra cosa que no siga The Jayhawks o les cançons en solitari d'algun dels seus (ex) membres: Gary Louris i Mark Olson. Tinc per ahí unes gravacions d'un concert seu a duo i estic flipant. I ara resulta que estos dos senyors estan de gira per Espanya. El dia 30 de novembre, diumenge, a Alacant (20:00). Llàstima que no passen per València. Però Alacant no està tan lluny.
Interessant la idea de canviar el nom a la secció. Podria ser la "Discoteca Pol-Cul", però sona un poc malament.
Sí, sona bastant malament. En tot cas, insistisc en què Cul de Sac faça les seues aportacions quan arregle l'ordinador perquè no puc garantir regularitat.
I sí, m'estic posant un poc country-rock, però canviarem el terç.
ié pardalets! ja l'he aconseguit! ja els comente que tal, però la primera presa de contacte és molt prometedora... no els havia escoltat de forma conscient... gràcies per la seua recomanació Lo pol...
ah! i es podria fer més cool el nom de la disco, i quedaria així "pol-cool" però ara que em fixe, no, tampoc queda massa bé... encara que igual a Chueca no desentonaria gens...
Publica un comentari a l'entrada