Pàgines

divendres, 5 de febrer del 2010

No calia

Era una mica enze, per això, malgrat haver començat la carrera als divuit, no es va llicenciar fins als vint-i-vuit anys. Es va passar el temps d'universitat anant al bar intentant ser acceptat pels companys i, sobretot, per les companyes, que no li'n feien mai cabal. Tot i tenir els ulls blaus, ser alt i prim, i prou parençós, el seu aspecte una mica fràgil, el seu quequeig, i que se li fes aquella mica de bromera a la comissura dels llavis quan parlava, no el feien pas un xicot popular.

Va tenir la dissort de topar-se, el primer dia que donava classes a l'institut, amb vint-i-cinc dones de quinze anys acabades de sortir d'una escola de monges. La perversitat d'aquelles nenes-dones, aplicada minuciosament per elles durant tot un any, el van condemnar, irremeiablement, a la depressió. Mai més no va fer res de bo.

Cada nou curs, el primer que feia era mirar la llista d'alumnes, i les visites al psiquiatre i la ingesta d'ansiolítics eren proporcionals a la quantitat de noies que hi havia a la classe. D'ençà aleshores li quedà un tic nerviós en un ull, que no millorava gens el seu aspecte general. I mai més va dictar els exercicis de lògica aristotèlica, després de què aquelles harpies es dediquessin a rebatre-li, amb la convicció del fanàtic, tots els sil·logismes que proposà a la classe. I, malgrat saber que era ell qui tenia la raó, no va poder fer res més que doblegar-se a aquelles voluntats femenines i adolescents.

Pitjor era el dia que feien torns entre elles per mirar-lo fixament, o quan, de tan nerviós que estava, assegut a la punta de la cadira, només sustentada en dues de les quatre potes, va caure estrepitosament al damunt de l'empostissat i aquest es va trencar. El cor de riallades salvatges, despietades i cruels el va acompanyar la resta de la seva existència.

Moltes vegades, en algun claustre de professors, una paraula o una frase li portaven el record a la memòria i, sense venir a tomb, es posava vermell com un perdigot i començava a quequejar descontroladament. Els companys i les companyes ja ho sabien i em sembla que, algunes vegades, ja ho feien expressament.

Ara s'ha mort, després de fer-ne cinquanta-cinc. S'ha mort malalt, sol i molt solter. Bé, podríem dir solter del tot. N'hi ha que especulen que no fos verge encara. Fins i tot, a la plaça de l'Església, després de l'enterrament, els posats de tots els assistents era el d'haver-se'n oblidat d'ell, i les converses i les rialles no li eren pas dedicades. En realitat s'hagués pogut estalviar néixer i deixar la plaça a algú que potser hagués fet alguna cosa de profit.

9 comentaris:

  1. Original açò de debutar a El Penjoll amb un obituari tan interessant. Tot hagués sigut distint en la vida d'este home, del que al final no sabem ni el nom, d'haver-se decidit a eixir de l'armari o d'haver-se fet amic del Manopla...

    Benvinguda (doncs supose que ets dona), Partènope.

    ResponElimina
  2. Professor de filosofia5 de febrer del 2010, a les 12:00

    El primer any que vaig fer classe tenia un grup de 16 xiquetes de 16 anys i guarde molt bon record d'elles. Quanta misogínia i quant d'estereotip solt!

    ResponElimina
  3. Senyoreta Partènope, una bona entrada per a un bon començament tot i que a mi m'agraden més les dones que la filosofia.

    ResponElimina
  4. Un cant força trist, sirena Partènope, encara que captivador.

    ResponElimina
  5. gràcies senyor Eros, sóc sirena,

    i si, senyor anònim, gris del tot, que n'hi ha

    senyor Professor de filosofia, potser hauria d'haver especificat que jo en sóc una de les vint-i-cinc sirenes amb que va topar el pobre desgraciat, i és que les sirenes, això de la moral i l'ètica ho duem força malament. No jutgeu tan a la lleugera mestre!

    sortós Mr. Magoo vos, si us agradessin les sirenes estaríeu ben venut!

    gràcies napolitana, me n'alegro de què algú de la ciutat que vaig ajudar a fundar amb la meva mort hagi comentat aquest post :)

    ResponElimina
  6. No jutges tan a la lleugera, que ja ho faré jo per tu!

    ResponElimina
  7. Cadascú viu com pot. De vegades, i segons els casos, sobreviure ja es pot comptar com una heroïcitat.

    ResponElimina