El Penjoll, art de paraula

La mala imatge dels balenbongos

2012-01-25T18:21:00.004+01:00

- Em preocupa una cosa, Amparonga. ¿Per quèla resta de tribus malparlen tant de nosaltres? Tu que eres una dona vella isàvia: ¿Tens alguna resposta per això?

- És una història un poc llarga...

- Tinc temps. Ja he anat a per l’aigua i hedonat de menjar els meus germans menuts.

- Doncs bé. Fa molt de temps, quan tuencara no havies nascut, el nostre era un poblat agrícola i ramader, però tambécaçàvem i pescàvem. Fèiem un poc de tot. No ens clavàvem amb ningú i tampocningú contava amb nosaltres. Anàvem al nostre aire. Teníem, això sí, unaimatge de gent un poc destrellatada. Supose que no va ajudar que, durant moltde temps, el nostre ball més conegut fóra el bakalabongo... O la mania deparlar bonga diferent a les tribus del voltant.

- Sols això?

- No. Els problemes de veritat començarenamb l’elecció de Francabumgo com a cap de la tribu. Ja vaig advertir que nopodíem confiar en ell, però ja saps com són aquestes coses. A més, la tribu estavaencantada. El nou cap ens digué que havíem de fer més conreus, fer caure més imés arbres. Féu que tothom s’hi dedicaraa això, nit i dia. La primera collita fou esplèndida. I la segona. I latercera. Cada canvi de lluna hi havia una gran festa, amb molt de menjar ibeure. Alguns, poquets, dèiem que no podíem sacrificar tants animals, que havíemde ser més previsors. Francabumgo no atenia a raons. I quasi tot el poblat l’adorava.La cosa anava bé perquè les collites continuaven sent bones i teníem de tot.Ningú no es privava de res: luxoses faldilles, barrets de fantasia, vidrets bellíssims,les millors llances i matxets de la contornada... Francabumgo i els seus gallejavenpels voltants de les altres tribus lluint boato i cridant: “Som la millor tribude totes, els més rics, els més guapos, els més poderosos, mireu els nostresvestits, les nostres armes”. I la resta de tribus s’admiraven i es preguntavencom ho havien fet, i algunes començaren a talar els arbres de la selva i acultivar els nostres cultius, esperant ser tan rics i admirats.

- Tots?

- No, tots no. Alguns continuaren pescant icaçant com sempre, recol·lectant el que podien i criant els seus animals. Noeren rics, però vivien feliços en companyia dels esperits de la selva.

- I aleshores arribà la gran sequera.

- Sí. Els nostres conreus es llançaren aperdre. I el pitjor era que havíem sacrificat quasi totes les vaques, tret d’unespoquetes per obtenir la llet. Tampoc teníem quasi porcs ni gallines, els consumíem sense treva. I com que entre uns i altres havíem fet retirar-se laselva i els animals, caçar s’havia convertit en una activitat difícil. Començàrema passar-ho malament. Mentre, alguns al poblat deien que Francabumgo reservavaels millors aliments per al seu clan.

- Però tornaren a escollir-lo!

- Així és, Bisenbongo. Ell ho negava, deiaque no ho enteníem, que tot ho feia pel bé de la tribu, que aquell era el camí.I li tirava les culpes al cap dels Espabumgos, deia que s’havia aliat amb elsesperits per maleir la nostra tribu. Molts al poblat s’ho creien.

- I el consell d’ancians i bruixo què endeien d’això?

- Res, baixaven el cap i callaven. Francabumgoels havia promés més privilegis, que els seus no patirien fam. Jo ho sabia perquè a mi els ancians amb els quals havia crescut no eren capaços de mentir-memirant-me als ulls... La resta de tribus ens donaren l’esquena, ens miraven comsi portàrem la malària...

- Però no m’has contestat...

- La supèrbia, Bisenbongo. Durant molt detemps els havíem mirat des de dalt, con si foren inferiors... Mireu quantesriqueses! Mireu, mireu!! I quan arribaren els mals vents i aquelles coses noservien per menjar, les altres tribus ens recordaren el passat altiu deFrancabumgo i la seua tribu. Ens acusaven d’haver llençat a perdre tant de boscque també ens donava de menjar. D’haver adquirit coses inútils, de no haver guardat pels mals temps. Deien que no havíem tingut memòria. I ens assenyalaven com si totsfórem corruptes i irresponsables.

- Amb tot, la resta de tribus també haurancomés errades i hauran tingut caps corruptes...

- Cert, Bisenbongo. Però el mal de lanostra tribu és que en lloc de ser discrets com la serp i silenciosos com elguepard fórem escandalosos com el mandril i expansius com els elefants. Se’ns veiavindre. Hem volgut pujar a l’arbre més alt. I la caiguda ha estat més gran. Peraixò ens assenyalen.

- I això tindrà remei algun dia, Amparonga?

- Així ho espere. Per això t’estic contantaquesta història, jove Bisenbongo.

Bollywood Psicodèlia

2012-01-19T20:02:00.002+01:00

La nova organització social no és més que l'organització per tots els individus dels desitjos, de les passions, de les voluntats, dels somnis, creant dia a dia les condicions històriques del seu alliberament, del seu desenvolupament, de la seua realització pràctica. La humanitat no té una altra opció en el moment actual de la seua història: desaparèixer o crear les garanties de la felicitat individual.

Vellesa dogmàtica

2012-01-17T12:22:00.005+01:00

Dedicado a todos los anónimos que entran a El Penjoll por sus imágenes

Versió en castellà:

Versió en català:

Joventut nihilista

2012-01-13T00:28:00.004+01:00

—La jungla ja no és com abans. Elrelativisme ho ha envaït tot. Aqueixa mania moderna segons la qual tot ésrelatiu i cap mico no pot conèixer res de manera objectiva, perquè elconeixement és vist com a purament subjectiu, s’ha escampat entre el jovent. Capmona de vint anys creu en l’absolut. La xicalla pensa que el valor moral de lesaccions o les decisions depèn de les circumstàncies externes o internes. En unsentit lògic i epistemològic, s’ha posat de moda el subjectivisme. Fins i tot ésfreqüent que aquest no prenga com a referència l'individu pòngid (d’acord ambl'expressió de Primatàgores «el mico és la mesura de totes les coses»), sinó unsubjecte primat genèric i abstracte. Per això, caldria parlar més pròpiament derelativisme antropoide. D'altra banda, aquest relativisme, mediatitzat pels possiblespunts de vista que se solen adoptar a l’hora de conèixer o valorar les coses (laraça, posem per cas), ha escampat el racisme entre els ximpanzés, elsgoril·les, els orangutans... En resum: el relativisme està conduint inexorablementa l'escepticisme i al nihilisme.

—Caguendéu, aquest carrossa té unataral·la molt barata. Quina manera de fer petar la claca! Tu has entès algunacosa, col·lega?

—Jo? Res de res!

—Escolta, avi. Talla ja laxerrameca. Estem de molt mala hòstia, perquè algú ha botat foc a cal Mike Canoni li ha llançat a perdre la maqueta de l’últim disc.

—Això,això. Ja està bé de parlar sense substància. Tira cap allà i no mareges, tití.

Pol i Mòrfiques

2012-01-10T12:11:00.001+01:00

Calfament global. Arcaisme: Feiareferència al visionat conjunt d’una pel·lícula pornogràfica a les quasidesaparegudes sales X.

Gentlehman: Empleat de LehmanBrothers. (Fem., Gentlehwoman).

Economicista. Inventor deneologismes relacionats amb el medi ambient.

El cobrador del FRAP. Recaptador de l’impostrevolucionari d’una dissolta organització política.

ERE. Dialectalisme, tercerapersona del singular del pretèrit imperfet d’indicatiu a determinades zonescastellonenques.

FMI. Acrònimescatològic: Fons Monetari Intestinal.

Furorinterí. Neologisme, malestar entre els interins per lesretallades.

Marrejol.Turbulència en el mercat immobiliari.

Multimerda.Multimèdia de baixa qualitat.

PIB. Acrònim: PolíticInterior Brut.

Prima de risk. Tirada inicial delconegut joc d’estratègia.

Albert Camus, denunciat per plagi

2012-01-07T15:35:00.022+01:00

Fonts fideindignes properes als jutjats de primera instància i instrucció de Xàtiva han informat, en exclusiva a El Penjoll, d’una demanda interposada a l’escriptor existencialista Albert Camus per plagi. El demandant és un transportista de la comarca de La Costera amb qui hem mantingut este matí la següent conversa telefònica:

Eros: Hola, bon dia. Li cride d’El Penjoll, un bloc on té bona acollida la ficció i l’humor. Era per preguntar-li si vosté li ha ficat una demanda a l’escriptor Albert Camus.

Transportista: Sí, sí... I és un assumpte més greu del que sembla. No és que este senyor m’haja plagiat uns paràgrafs, un article, uns fulls, un llibre... No, no, m’ha plagiat tota la meua obra, tota sencereta. I no content amb això, damunt, es va atrevir a utilitzar el meu nom i cognom: Albert Camús. Ha vulnerat els meus drets a la propietat intel·lectual i, a més, ha suplantat la meua identitat abans d'haver nascut jo.

Eros: Però anem a vore. Quants anys té vosté?

Senyor Camús: El passat 4 de gener vaig complir els 52.

Eros: S’adona que la seua història és inversemblant? Que vosté va nàixer el mateix dia en què va morir Albert Camus.

Senyor Camús: Clar. Fins enguany, creia que el meu era un cas de reencarnació. Que m’havia reencarnat amb el conegut escriptor... Però una visita a un curandero i vident de Xàtiva que corre curses populars em va traure de l’engany, fent-me sabedor que es tractava d’un cas de plagi per anticipació. És a dir, un escriptor que plagia l'obra futura d'un altre escriptor.

Eros: Però vosté ha escrit algun llibre?

Senyor Camús: Mai. Em poden quedar ganes de fer-ho? El que podria escriure ja està escrit. Què escric ara? No em queda res a dir. M’han furtat el meu nom i les meues paraules, només em queda el meu camió, per això sóc transportista.

Eros: Hi ha massa coses que no quadren. Albert Camus escrivia en francés. Vosté sap escriure en francés?

Senyor Camús: Eixe és l’únic mèrit que se li pot reconéixer a l'impostor: traduir tota la meua obra al francés... Si vol que li diga la veritat: sospite que darrere de tot açò s’amaga una conspiració contra el valencià. ¿Potser a un transportista de la Llosa de Ranes li van a donar algun dia un Nobel de literatura?... Deixem la conversa que se m’està escalfant la boca i vaig conduint...

Eros: Bé doncs, gràcies i adéu. Una última cosa ¿tinc el seu permís per a publicar esta conversa a El Penjoll?

Senyor Camús: No. Adéu.

Vida de gossos: neteja viària

2012-01-05T12:12:00.002+01:00

Cadavegada que el trac al carrer, em posa enun compromís. Com que les llicències urbanístiques han pegat una davallada deset parells de nassos, l’alcalde ha donat ordes a la guàrdia urbana perquè multetot aquell que cometa una infracció contra les ordenances municipals: faça lesnecessitats a la via pública, aparque en doble fila, no arreplegue lesdeposicions dels animalets de companyia... La grua, posem per cas, no té ni unminut de descans. A l’ajuntament, estan desesperats. Ja no saben d’on traure elsdiners. Sort que no es divisa cap agent per la rodalia... Sarín, acabes ja ono? Dóna’t aire! I recorda’t d’arreplegar la morterada i ficar-la a la bossetade plàstic!

La crisi arriba a la muntanya

2012-01-03T10:21:00.002+01:00

—Zzz, zzz, zzz...

—Nzuri, hauríem de llevar-nos ja.

—Zzz, zzz, zzz...

—Nzuri!

—Què passa, Kiume? Tan a gust com dormia.Fins i tot estava somniant.

—I quina cosa somniaves, si es potsaber?

—Somniava que un parent nostre llunyà,Mike, dels sokwe... Sí, aquell tumbili que tocava la tarumbeta i treballà alcinema amb els binadamu, fent papers de xica... Espera, com es deia el seupersonatge?

—Cheetah!

—Sí, sí.

—Doncs he somniat que Mike estava en una residènciageriàtrica i tocava el piano. Després es moria i li celebraven un funeralsolemne al qual assitien els sokwe, els mlima sokwe, els macaques... Fins i totels binadamu i la gent del Penjoll.

—Quin somni més bonic. Amb laretallada de serveis socials que ha decretat el serikali ya savannah, nosaltresnomés podrem veure les residències geriàtriques en somnis. I quant als preusd’un soterrar... Au, alcem-nos! El xiquet ja fa estona que està despert.

—Com serà el futur de la criatura,Kiume? Quina vida durà?

—Com la dels nostres besavis,estimada: rossegar herbes, tiges i arrels, i espollar-se a les clarianes delbosc.

—Anem arrere, per culpa del savage ubepari.

Obituari: la mona Xita

2012-01-02T11:07:00.022+01:00

Com tots els amants del animals saben: ha mort la mona Xita. Si desconeixíeu la notícia, quedeu tranquils: que ara ho sapieu no vos convertix en zoòfils, però tampoc pot impedir que la mona Xita haja faltat. Com també haja faltat Arias Navarro que no s’ha dignat a comunicar-ho personalment, ni la seua defunció, ni la de Xita. No ens ha d’estranyar la indignant situació: Arias Navarro li va llepar el cul a Franco fins el dia de la seua mort. Fet que el va desvetllar com un necròfil, i a Franco com un viciós per estar de cos present en l’acte. No crec, però, si estan al cel, no vull imaginar-me’ls ara mateix gaudint de les seues particulars obscenitats necròfiles davant Déu. Per la Santíssima Trinitat! Quina horrorosa estampa amb dos necròfils i un voyeur…

Segurament, per por de ser catalogada com pornogràfica, la premsa rosa tampoc no ha dit ni piu de res de tot açò, ni del tema de les necrofílies ni del de la necrològica de la mona Xita, i això que contades són les cerimònies on la difunta va tan mona. D’igual manera, la premsa del cor no ha obert boca. Per qüestions asèptiques, possiblement. Al cap i a la fi, Xita, ni va pertànyer a cap cor polifònic, ni la causa de la seua mort té a vore amb cardiopatia coneguda. Com siga, sempre tindrem un lloc per a ella als nostres cors... i també a les nostres danses!

No vaig conèixer personalment a la mona Xita. Cosa que sempre va impedir que mantinguérem el contacte, però també que el perdérem. La nostra va ser una relació en secret, inclús per a nosaltres dos. Tampoc es pot mantindre ja el secret a veus que la mona Xita era mascle. Li deien Mike. Mike a seques, sense cànon digital, com li agradava dir acompanyant-se de la seua gestualitat. Evidentment, no cantava. El seu era la dolçaina.

Foto familiar amb Xita tocant la dolçaina, Boy el tabalet i Tarsan de versador en un cant d’albaes a la Selva (Girona).

Xita va eixir de l’armari quan va apostatar de l’Església Mormona per seguir les creences i rituals cal·linquistes, demiürg a qui vaig dedicar, ací a El Penjoll, uns versos inspirats en el difunt ximpanzé i que em venen al pèl per anar concloent este acomiadament.

La lluna hittita

Oh, noble poble hittita!

He mirat aquesta lluna

i he vist la mona Xita

No li he dit ni pruna.

Podria ser antisemita…

o una veu sodomita.

Menuda dinamita!

Et digues Xita o Mike, sàpies que no estàs gens mort, una part de tu sempre estarà als nostres gens.

Editorial amb Timbals: Ser Penjoll

2012-01-01T00:51:00.015+01:00

Avui, més que mai, sóc Penjoll. Perquè sóc pedra, terra i pols.

Perquè no importa el meu futur, ni allò que fou, en mi, passat.

Sóc present i pedra de granit i estime el foc, la llum i la foscor. Sóc pedra de granit i estime l'aigua de la pluja, l'ocell que m'acarona i canta i del matí el gris gelatinós. Sóc pedra de granit i estime la navalla del fred quan talla, aqueixa agulla seua tan hivern.

I en aquesta feblesa em trobe directe, harmònic, fort.

Sóc Penjoll i no tinc por dels anys, ni del vol estúpid de campanes que resen l'any nou.

Ja poden ploure'm confetis, anònims o cadàvers polítics: el quars els talla. Ja poden ploure'm músiques estranyes o silencis: la mica els esclafa perquè no m'esclavitzen. Ja poden ploure'm discursos severs o filosofies econòmiques barates: el feldespat els ofega.

Sóc una pedra que pensa granit i si m'esmicole per tempestes, aleshores esdevindré terra nostra, però no tremolaré; i, al capdavall, melodia i pols.

I vindran altres pedres, roques ígnies, metamòrfiques, sorra verge per formar, de nou, cristalls... I bategaran contra guerxos, putifeines, pusil·lànimes vampirs.

I seré Penjoll: una pedra que bada, crida i canta al vent.

Amics la tasca és immensa: m'empassaré vocabularis per llançar com dards, cremaré les rutines dels mentiders, els visionaris putrefactes es desfaran contra aquest paper de vidre dur. Perquè jo no em crec la sort. Treballe de sol a sol, i a la nit respire, encara, la dolcesa de la vida.

Sóc una pedra que pensa la llum, que no oblida l'esperança que tu dónes: veig al cel el teu vol de milotxa i et conec la humanitat. I contra això cap ganyota estèril podrà desintegrar-me.

Que plore l'estúpida faramalla!

No tinc pors i , al Penjoll, desconec la soledat!

Pepe Toni Durà Lleixa

2011-12-29T19:35:00.000+01:00

Pepe ToniDurà Lleixa s’ha despenjat dient que el nou govern de Barateria és «sòlid iconsistent», i que «la seua preparació i la seua experiència són manifestamentsuperiors a les dels darrers governs baraters». (Tot açò després d’haver-se oposata la investidura del guanyador dels recents comicis.) ¿Parla ex cathedra, com el papa, el líder de laUnió Demòcrata Cantonalista? Això pensa ell, un presumptuós insofrible iorgullós de ser-ho. Altiu, arrogant, envanit, pretensiós són alguns delsadjectius que millor li escauen a aquest personatge petulant. Durant l’anteriorlegislatura, quan es discutia la proposta d’eliminar els complements depensions, endurir el règim d’incompatibilitats i publicar els béns i les rendesdels diputats baraters, el senyor Durà Lleixa soltà una perla que mereixeriapassar als anals de la fatuïtat: Si la sociedad quiere que aquí venga simplemente genteque no tenga nada en propiedad, si quieren que al final ésta sea una cámara defuncionarios y de gente pobre, pues vamos por buen camino.

Vaja ínfules!Segons el parer d’aquest polític, els pobres i els funcionaris no pinten fava ales institucions públiques, que serien feu exclusiu de persones riques. Hay quedefender la dignidad de la política, en lugar de impulsar la funcionarizaciónde esta actividad pública que debe ser realizada por gente preparada,concloïa el portaveu de DIU. Heus ací la manera de pensar de qui troba queministres com Luis Guinda i Pedro Morenet són gent «sòlida i consistent». Elcas és que el senyor Durà no ve d’una família de multimilionaris. Va nàixer enun petit llogaret de la Franja de Ponent, al si d’una família d’orígenspagesívols. Simultaniejà el treball i els estudis. Ha arribat a ser nou ric —comsembla insinuar ell mateix—, i a tenir tants fums, dedicant-se a l’activitatpolítica des dels 22 anys; ocupa càrrecs públics sense interrupció des de 1979.Això són més de trenta anys cobrant de l’erari públic. Pepe Toni Durà és, enrealitat, un funcionari de la política. I la seua activitat funcionarial li hapermès de tenir pis a Pedralbes amb tres places de garatge, un apartament juntal Segre amb dos pàrquings, casa a les vores de l’Onyar, apartament ambplaça de pàrquing al Sardinero i dos cotxes.

Actualment,el polític percep 28.858 per ser secretari general de la UDC, 5.105 eurosmensuals com a diputat i portaveu de DIU i altres 1.052 euros per a despeses delliure disposició. Durant les seues estades a la capital de Barateria, Durà solresidir en una suite de l’hotel Palace. Col·lecciona vestits de bones marques icorbates (segons diu, en té més de mil; el dia del debat d’investidura, n’elegíuna que li havia regalat la seua amiga Esther kaspersky). També toca labateria, com l’alcalde d’una població veïna. En fi, el senyor Durà Lleixa,personatge —ja es veu— superb i presumit, va fer durant la passada campanya electoralla següent proclama: Con lo que les damos nosotros, en otros sitios de Barateriareciben el subsidio del PTR para pasar todo el día en el bar de su pueblo.En fi, el mort li diu al degollat... En realitat, les lloes a l’executiubarater obeeixen a raons pragmàtiques: DIU no té majoria absoluta al parlament cantonal.Fins ara, ha tret endavant les seues iniciatives gràcies als vots de qui jasabeu.

Cal tenir present també l’esperit conciliador deDurà Lleixa, que rebutja les consultes per la independència amb el següentargument: «Com que mon pare viu en una vila de ponent, no vull que una fronteraens separi.» El diputat de DIU avorreix els debats sobre la independència, unobjectiu que considera infantil i poc pragmàtic. Ell sempre ha tingut l’aspiraciód’aconseguir una cartera ministerial a Barateria. I és un dels polítics millor valorats a les enquestes barateres; fins ara, s’havia guanyat entre els baratersfama de perifèric seriós —porque noantepone los intereses de su “patria chica” a los generales de Barateria—, però això està a punt d’acabar-se per culpa de les seuesdiatribes al PTR i als homosexuals. I de nou s’ha quedat sense carteraministerial; al centre només se’n recorden de la perifèria quan algun partit baraternecessita completar la majoria absoluta. (Hablaremoscon Durà, que es buen chico.) OncleTom seria, en definitiva, el sobrenom que millor li escauria a l’eterndiputat. Però clar, el veritable Oncle Tom no vivia a l’hotel Palace, ni pecavad’immodèstia, jactància i vanitat a tothora.

Acudits per Internet: menjar al cove

2011-12-28T22:17:00.002+01:00

Un vell teniaun llac a la seua finca. Un dia decidí d’anar a veure si tot hi estava en orde.Com que havia pensat d’aprofitar el passeig collint fruits pel camí, agafà un grancove de vímet. Segons anava aproximant-se al llac, escoltà unes veus moltanimades. En arribar-hi, contemplà un grup de xiques que es banyavencompletament nues. En advertir la presència del vell, totes les dones nedarencap a la banda més fonda del llac, s’hi van submergir i només treien el capfora de l’aigua.

—No sortirem mentrevostè no s’allunye! —cridà una de les banyistes.

—No he vingutfins ací per a veure-vos nadar o sortir nues del llac —va respondre el vell—. Hevingut a donar menjar al cocodril —afegí alçant el cove.

Una Z'hiztòria per al Zz'anònim que z'avorria

2011-12-27T00:41:00.004+01:00

Diuen que van zentir dir al veí del zegon Joan Carlez Zenze Por un gran dizcurz la Nit bona de l'any 1577.

Com que era molt educaz, va iniziar l'arenga tot dezitjant Pau i Felizitat per a lez Entelèquiez Televizivez amb "ull avizor".

Tot zeguit apreziat Z'anònim digué que era aquezta una època de granz entrebancz i molt complicada, però que confiava en lez virtutz de la Gran Entelèquia ezpanyola.
Mentre el zentia parlar penzava si ell també patia aquezta complicada zituació zevera econòmica i malgrat que no mai m'havia dirigit una carta, ni zavia dels doz anyz que vivia zota el pont, m'eztranyava que diguera que aqueztz trenta-ziz anyz han eztat prou per conéixer la Gran Entelèquia Parida (incloz jo, ezclar).

Ah Collonz, quin pèl té la burra!

El meu zervell de mozquit carburava quinz eren elz canviz que per la criziz modificarien hàbitz i comportamentz econòmicz i zocialz.

J. C. Zenze Por digué que potzer hauríem de refleczionar zobre aquellez cozez que hem fet malament....

Però a qui s'adrezava? Parlava delz individuz i delz Grupz i no em veia en cap lloc. Alezhorez vaig penzar si s'adrezava a tu, Z'anòmim z'avorrit...

Deia que amb aquezt reconeixement i zertz valors ZUPOZATS DE LA gRAN eNTELÈQUIA podrem tirar endavant.

Jo me'l mirava, ezcorcollava eizos ullz blauz i m'imaginava en eizoz marz criztal·linz del Carib...

A botonz!, el Zenze Por defenia una ezplicazió holizta de la hiztòria; afirmava que sense una anàlizi de conjunt pelz políticz i agentz econòmicz, i inveztigant dez de diferentz anglez no podríem eizir d'aquezta crisi, que per altra banda, no havien provocat tantez perzonez, jo tampoc, mecagondena!

Que era època de zumar... però no el vaig zentir dir què caldria fer amb elz qui durant tantz anyz havíem reztat (furtat) de lez Arquez del Paíz: jo no pujava mai a l'AVE, no veia la Fórmula 1, per pazejar em calia zolament l'Albereda per la Tardor...
No entenia rez i la meua mala llet auzmentava.

Ozti, Z'anònim, quina putada zentir aquetz Zenyor, ezigint Zacrifiziz!
Ai mare meua el Cànzer em matarà perquè hauré d'ezperar doz anyz per la intervenzió, elz qui atenen perzonez granz no cobraran cap ajut... i a tot azò ho anomenava actuar amb REALIZME.

I UNA MERDA, VAIG CRIDAR ZOTA EL pONT... Quina cara dir que aquezta ziga una zituazió de TRANZENDÈNZIA: vIZCA AU-ROPA!

Éz dez d'Au-Ropa d'on zurtirem de la CRIZI.

Però continuà Zenze Por que hi ha una CRIZI interior de Dezocupazió.

I la manera d'eizir d'aquezta?

Que no ziga pagant Jornalz Fem, oi Z'anònim... que tot apunta en aquezta direkzió: fleczibilitat, mobilitat, un zeguit de zimplez canviz zemànticz, poca coza... i deizar caure que la situazió de privilegiz delz funzionariz éz una realitat o mal eczemple per a l'Entelèquia delz Ziutadanz Ezpanolz.

Què et zembla Zz'anònim? T'avorreizez?

Tan zolz em faltava veure com donava lez gràziez als parez i marez que eztan mantenint les boquez delz zeuz fillz amb elz zouz de jubilazió... Azò o la revolta senze control!
Gràziez parez i marez jubiladez per promoure l'EZTABILITAT ZOCIAL!

Però no li he zentit dir al veí del zegon:

- QUE DUGUEN TOTZ ELZ DINERZ DELZ PARADIZOZ FIZCALZ.

- QUE PERSEGUIZQUEN ELS LLADREGOTZ DE LEZ "CAIXEZ B", ELZ QUI AMAGUEN FORTUNEZ O HAN ROBAT LA ZUOR DEL TREBALLADOR/ORA HONEZT/A.

Arribatz a aquezt moment una pluja de conceptez metafízicz caigueren dez del zel:

Dignitat, Eztabilitat, Prozperitat, (de Prosper Merimé),Pau, Llibertat, Educazió, Treball, Ezforz, Iniciativa, Zolidaritat.

I dezprez de tot azò va veure lez orellez al llop: Cal comportar-ze amb Eczemplaritat i creure que la Juztízia éz igual per a totz: així Ziga. (Mozen Antoni, fem Miza?).

Arribat aquezt punt vaig zentir parlar delz Ezpanolz, amoz de la zeua deztinazió que fa zinc zetmanes en l'eczerzizi delz zeuz dretz zoberanz acudíren i parlàrem de l'alternanza política; alezhorez una mà tocava el meu muzcle, i agafant-ze a l'ezperit de zacrifizi i al zimbolizme de la Zimbomba em demanava que m'unira a l'orgull petri per rezpondre alz reptez méz compleczes.

I el veí del segon afirmà que la Zimbomba no enz abandonaria.

Fou en aquell moment quan em vaig zentir fuzionat, penetrat d'un amor míztic a l'eztil del Profezor Layton, dinz del cor estratozfèric d'aquezt veí.

I done fe de tot azò a tu, oh ínclit Zz'anònim que, pel teu avorriment, les meus cordes vibren.

Dinar de nadal: compartint taula amb Chesterton i Shaw

2011-12-25T09:56:00.003+01:00

- No sé que em resulta més xocant de vosté, estimat Chesterton, si el seu erràtic discurs sobre el poder i la propietat o la dèria que professa contra aquells que no mengen el que vosté menja, ni beuen el que vosté beu.

- El trobe a vosté poc encertat, Shaw: jo odie especialment aquells que mengen el mateix que jo perquè no hi ha res més fastigós que algú ficant els dits al teu plat.

El poder i la propietat no m'interessen més enllà de la discussió amb vostés, els socialistes, que han arribat a un estat proper a la virginitat intel·lectual. Vostés, que han portat la moda del vegetarianisme i l'abstinència de l'alcohol, pensen que distribuint la riquesa està tot solucionat. És una versió més o menys subtil de cristianisme. Jo, al contrari, propose la distribució del poder: quedeu-vos amb la riquesa i la propietat i doneu-me el poder.

- I com pot parlar de poder qui està sotmès a la tirania de la carn i l'alcohol?

- Ah, benvolgut amic, veu tirans on només hi ha xulles, barrals de vi i jarres de cervesa. Deu ser que a vosté els encisams i les carlotes el tractaran amb més pulcritud. Estimat Shaw, veient-lo a vosté, qualsevol pensaria que no hi ha prou menjar en aquest món.

- Doncs, qualsevol que el veja a vosté, amic Chesterton, pensaria efectivament que no hi ha... perquè se l'ha menjat tot vosté. Si jo estiguera tan gros pensaria en suicididar-me!

- I si jo pensara en suicidar-me, el faria servir a vosté com a corda.(*)

(*) Les darreres frases són una cita pràcticament literal d'una conversa real entre Chesterton i Shaw.

El panorama mediàtic que s’aproxima

2011-12-19T14:02:00.000+01:00

Elpanorama dels mitjans de comunicació, que ja estava prou escorat cap a la dreta(sobretot a partir de l’adjudicació massiva de nous canals de TDT als amics d’Aznar, Camps, Aguirre i companyia), podria tenyir-se totalment de blau. El grup decomunicació més potent, PRISA, tradicionalment titllat d’independent iprogressista —des de la dreta, se l’ha acusat sovint de monopolitzar els mitjansgràcies a la seua connivència amb el PSOE—, és des de l’any passat propietat deLiberty, una SPAC (Special PurposeAcquisition Company) destinada a buscar oportunitats d’inversió per alsseus socis. El País, Prisa TV (que engloba Canal + i diversos canals de TDT), PrisaRadio (on s’inclouen Cadena SER i 40 Principales), les editorials Aguilar, Alfaguara,Altea, El País-Aguilar, el grup Santillana i Taurus, pertanyen al holding PRISA, els accionistesmajoritaris del qual són la família Polanco (amb un 35,016% de les accions) i,des de mitjan any passat, l’esmentat fons d’inversió nord-americà LibertyAcquisition Holdings Corp. (que té el 57,7% de les accions i està liderat perNicolas Berggruen i Martin Franklin). Aquest hedge fund agrupa més de 70 grans inversors, entre els qualsfiguren GLG, Taurus, Glenhill, Millenium, T Rowe Price, First Eagle, SorosFund, Fortress, Teachers Advisors, Canada Pension Plan i els bancs Citigroup,Credit Suisse, Deutsche Bank i Morgan Stanley. Un dels primers suggerimentsdels nous accionistes fou el de tirar al carrer uns 1.000 treballadors de lesdiferents filials del grup. (S’ha de tenir present que PRISA arrossegava unforat de 4.686,7 milions d’euros quan Liberty hi aterrà com a soci majoritari.)Conseqüència d’això han estat els comiats del director de Ràdio Xàtiva i d’altreprofessional de la casa, Quique Roselló. Aquesta és la contribució de PRISA ala solució de l’atur que pateix la nostra ciutat. I la cosa no acaba ací; segonsdiversos rumors, Liberty estaria en negociacions amb Mediaset, el grup propietaride Telecinco, per a vendre-li les seues accions en Prisa. D’aquesta manera,Berlusconi que ja té una part de Canal +, i va adquirir, fa poc, Cuatro, es podriaconvertir en amo d’una bona porció del pastís mediàtic espanyol. D’altra banda,s’acaba de produir una novetat curiosa. Ja sabreu que Gran Wyoming i el seuequip estan popularitzant una cançó, Resistiré,la lletra de la qual fa així: Resistiré. Aunqueme quiten todo, aguantaré los años de gobierno del Pepé, que el telediario dela uno sea el NODO y que quien mande en mi destino sea de la CEOE. Resisitirépara seguir viviendo, soportaré los años de gobierno del Pepé. Aunque elrecorte se transforme en un deporte, resistiré, resistiré… Doncs,no! El grup Mediapro no ha resistit; acaba de vendre LaSexta a Antena 3, és adir, al grup Planeta. Estan en perill dedesaparició, per tant, programes com ElIntermedio o Salvados, de Jordi Évole.Si a tot açò afegim que TVE no tardarà massa a convertir-se, efectivament, enel NODO —del nostre canal autonòmic, millor no parlar-ne— i que no podem veurela TV3, la conclusió és clara: hauríem de revitalitzar El Penjoll com a canal independent de comunicació. Aquesta és lameua primera contribució a la idea.

Acudits per Internet: diligència policial

2011-12-10T00:10:00.001+01:00

Com tinc elsomni molt lleuger, una nit em vaig adonar que hi havia algú caminant amb sigilpel jardí de ma casa. Em vaig llevar silenciosament i vaig seguir latrajectòria dels sorolls lleus que venien de fora. Finalment, vaig notar compassava una ombra per davant la finestra del bany. No em vaig alarmar en excés.Ma casa és molt segura. Tinc reixes a les finestres i barres internes a lesportes. Estava clar, però, que no podia quedar-me de braços plegats,contemplant impassible l’intrús. Vaig marcar el número de la policia. En veu baixa, vaig informar de la situació i vaig donar la meua adreça. L'agent quem'atenia va preguntar si el lladre estava armat i si ja havia aconseguitd’entrar a l’interior de la casa... Vaig aclarir que no. El meu interlocutorinformà:

—En aquestsmoments, no tinc, a la rodalia del vostre domicili, cap patrulla disponible queus puga ajudar. Tan aviat com serà possible us enviarem algú.

Vaig penjar,però uns minuts després vaig trucar novament a la comissaria.

—Hola —vaigdir amb calma—. Fa una estona he trucat perquè algú lladreguejava pel meujardí. Ja no cal que s’afanyen. He encertat el lladre amb un tret de la meuaescopeta de caça. Mai no se m'havia passat pel cap que l’hauria d’utilitzar enuna situació com aquesta. El tret ha provocat una veritable carnisseria. Pobre home!

A penestranscorreguts cinc minuts, es presentaren al meu carrer cinc cotxes patrulla,un helicòpter, una unitat del SAMU, un equip de TV i una ONG defensora delsdrets humans que, ves a saber com, s’havia assabentat de l’assumpte. Els agentsvan pescar el lladre in fraganti. El pobre home mirava l’escena bocabadat.Devia pensar que havia intentat entrar en casa d’un peix gros, tal vegada encasa de l’intendent general de la policia o en la residència presidencial. Un comissari s’obrí pas entre eltumult, s’aproximà i em va dir:

—Creia quehavíeu dit que havíeu matat el lladre.

—I jo creia que vostès havien dit que no tenienagents disponibles —li vaig contestar.

L'horitzó

2011-12-04T13:03:00.004+01:00

He vist el vell de la mà de la jove
estrangera. Han segut al sol d’un banc
i han començat els besos i carícies.
He pensat, «què farà el vell, a la nit?»
I he recordat la frase
del tio Enric, el Secretari:
«Mentre hi ha llengua, hi ha home.»
L’he vista, a ella, gaudint-ne:
«Tens les orelles calentes», li diu.
He beneït, així, l’enllaç.

Acudits per Internet: una rossa al casino

2011-12-02T17:56:00.001+01:00

Una atractivarossa irlandesa, que semblava una mica borratxa, arribà al casino i apostà20.000 euros en una sola jugada als daus. De sobte, abans de llançar els cubets,va dir: «Espere que no es molesten, però m’ha vingut un pressentiment: crec quetindré més sort si estic completament nua.» I, au, començà a llevar-se la robafins que es va quedar en pèl. Llavors tirà els daus mentre xisclava: «Anem, anem,que mami necessita roba nova!» Quan els daus s’aturaren, la dona començà adonar botets i a cridar: «Si, si! He guanyat!» Abraçà els empleats, abraçà cadascundels jugadors. Finalment, alçà els guanys i la roba, i marxà ràpidament. Totses miraren bocabadats. Després d’una estona de silenci, un dels empleatspreguntà: «Quin número ha sortit?» L’altre contestà: «No sé. Pensava que estaves mirant tu la jugada...»

Publicitat subliminar?

2011-11-28T22:40:00.012+01:00

Esperit emprenedor

2011-11-25T17:43:00.001+01:00

Marianoestà en vies de solucionar-ho tot. Diu que va a flexibilitzar la contractació. Sí.Que podran fer fora més fàcilment els treballadors. Mariano diu que això és boper al curro. De què et rius? M’ho han explicat i és molt fàcil d’entendre: aracontracten poca gent, perquè és molt complicat desfer-se d’empleats quan lescoses van mal... Però es pot saber de què et rius? No, si et cauen lesllàgrimes i tot! Bé, com t’anava dient. Si l’amo de l’empresa té les mans méslliures per a prescindir de personal, això l’anima a contractar gent quanmillora la situació. Està clar? Estic per no seguir parlant amb tu, borinot.Puc continuar ja? Val! Amb la indemnització passa igual: ara costa molt tirarun treballador al carrer, i això és un fre per a la contractació indefinida. Hotens clar? Mentrestant? Home, Mariano no pot solucionar les coses de la nit almatí. De moment estic provant amb la venda de bufes. Les venc a vint cèntims. Sí,ja sé... He de vendre sis mil globets per a traure’m uns mil euros al mes.Millor és això que no res. He de mantenir una família. Altra vegada amb les rialles... Riu-te, riu-te, peròjo vaig fent. S’ha de tenir esperit emprenedor. Mira, anem a tancar aquestaconversa, perquè ja no aguante més rialletes. Almenys, el meu gènere té eixidatot l’any, però els gelats... Fins que no arribe l’estiu....

Prima de risc

2011-11-21T16:26:00.006+01:00

Us imagineu que tornem
a l'era antediluviana?

Al món on totes les persones
s'havien de torcar el cul
amb tires de fulls de diari?

Us imagineu sense plàstic,
sense tres cotxes per família?
Us imagineu com els avis?

Tots preparats?

Jornada de genuflexió amb papers perduts

2011-11-19T18:41:00.005+01:00

Han perdut els papers; no hi ha cap novetat que els polítics perden els papers; ho fan a sovint, com respirar, és un fet darrerament conscient; però foten tant els privilegis inajornables, cansen la majoria de ciutadans.

Aquests dies he arreplegat sota el pont centenars de mils de papers de propaganda electoral per a les crues nits que s'acosten. Però ja sé que no és un calor persistent, més aviat superficial, com la mateixa correspondència entre allò dit i el que fan.

Papers de tota mena, color i qualitat; papers xafats, marcats per pneumàtics, però amb cara dura, molt dura; pixats per homes gossos, mullats d'alcohol amb vidres, papers foradats, amb lletres buides i erràtiques, amb bastides categoremàtiques no falcades; castells de paper en l'aire, papers de pell efímera que l'oblit, més tard o d'hora, com bromera evaporarà.

Pacient i agenollat arreplegue aquesta púrria, la carnassa pornogràfica disfressada que no enganya les persones: per a cremar.

( Perdona'm Davit per no respectar la segona norma del Penjoll, però tinc una excusa severa i seriosa: demà s'atorguen els premis dels Ciutadans).

Més de la premsa*

2011-11-19T09:10:00.003+01:00

Breves

La Cadena Ser denuncia que el nieto de la hermana de la madre del suegro de Zaplana tiene un bar.

La CEOE retira finalmente su propuesta de abaratar el despido en 45 minutos.

Seis de cada cuatro canarios piensan que el gobierno autónomo dedica pocos recursos a luchar contra la delincuencia.

Agenda

En conmemoración del día mundial del Sida, se realizará una actividad de difusión de la enfermedad a partir de las 11 horas en la plaza del Ayuntamiento.

La romería de San Pedro de Alcántara se realizará a pie, salvo las personas mayores con dificultad para andar y los decapitados, que serán trasladados en ambulancias de la Cruz Roja.

(*) Aquestes notícies han aparegut realment en premsa. Podeu veure el post del bloc Des de la Mediterrània.

Acudits per Internet: la crisi immobiliària

2011-11-16T23:21:00.001+01:00

Un automobilista anglès,que s’ha perdut per Màlaga, demana a un home que pren el sol en un cantó:

—Please, to An-te-que-ra?

—Yo? Ante era arbañí, pero ahora ehtoy en paro y coho caracole —contestal’interpel·lat.

De la premsa...

2011-11-16T11:12:00.000+01:00

Notícies breus

Un científic recentment ordenat sacerdot ha estat acusat de fer servir els seus parroquians com a conillets d'Índies.

La Divisió de Població de l'ONU alerta de què en el 2050 Fraga seguirà en política.

Acusen a Cioran de pertanyença a banda armada i enaltir el terrorisme per dir que "La meva missió consisteix en matar el temps i la d'ell és matar-me a mi. Entre assassins ens portem de perles."

Anuncis per paraules

Suicida desil·lusionat busca homicida convençut per encetar relació amb finalitats serioses. Abstenir-se bromistes.

DARWINIANA RELOADED

2011-11-15T11:11:00.004+01:00

El primer dia, el Déu Monei va crear la naturalesa i les matèries primes.

El segon, l’ésser humà.

El tercer, el bescanvi.

El quart, la indústria, els bancs, el consum, les hipoteques, els crèdits i la publicitat.

El cinquè, la borsa de valors. I li posà el nom de Wall Street.

El sisè les empreses d’inversió, els productes financers complexos, les agències de rating, la prima de risc i l’interès variable. I perquè l’ésser humà fóra feliç, de la costella del primer especulador va crear la prostitució de luxe, els jets privats, els cotxes esportius, la coca, els vestits de 15.000 dòlars, el jacuzzi i els àtics amb vistes a La Quinta Avinguda... I Déu Monei els hi va anunciar: creixereu i es reproduireu per tota la creació.

El setè dia Déu Monei va veure que tot el que havia creat era bo per a ell. I després de consultar les cotitzacions, marxà a descansar.

El mite de Sísif

2011-11-14T16:17:00.001+01:00

Es deia que Sísif,personatge de la mitologia grega, havia fundat els Jocs Ístmics en honor aMelicertes, el cos del qual havia trobat estès en una platja de Corint. Sísifva ser promotor de la navegació i el comerç, però també un avariciós i un mentider.Va recórrer a mètodes il·lícits, com ara l'assassinat de viatgers i caminants,per tal d’augmentar la seua riquesa. Des dels temps d'Homer, Sísif tingué famade ser el més astut dels homes; posà grillons a Tànatos, quan aquest anà abuscar-lo (i clar, cessaren les morts fins que Ares alliberà Tànatos i posàSísif sota la seua custòdia).

Alguns governants de Grècia, com ara Kostas Karamanlís,també tenen fama de ser homes brillants. Karamanlís estudià dret i completà elsseus estudis de postgrau a l’American College de Grècia i als USA, arrodonint el seu currículum acadèmic a la FletcherSchool of Law and Diplomacy de la Universitat de Tufts, on va rebre lallicenciatura en Ciència Política i Economia, i el doctorat en Història de laDiplomàcia. També és, però, un veritable mentider. Durant les dues legislaturesen què governà Grècia, disparà la despesa pública, sobretot amb l’excusa delsJocs Olímpics de 2004, i falsificà les dades macroeconòmiques de lacomptabilitat nacional. Maquillà els deutes, amb l’ajuda d’assessors del bancnord-americà Goldman Sachs, presentant a la Unió Europea uns informes que noreflectien la gravetat de la situació.

Abans de morir, Sísifdigué a la seua esposa que no oferís cap sacrifici als morts quan ell marxés. Ellaseguí aquesta indicació, però ell, un cop a l'infern, es va queixar que la seuadona no complia els deures rituals, i va convèncer Hades perquè li permetés de tornaral món superior per tal de persuadir-la. De nou a Corint, refusava retornar al'infern. Finalment, Hermes l'obligà a tornar-hi i a patir el càstigcorresponent: va ser condemnat per Zeus a empènyer eternament fins al cim d'unamuntanya una roca enorme. Com que, un cop a la cúspide, la roca tornava arodolar cap al fons, Sísif sempre havia de tornar a començar des del principi.

Abansdel traspàs econòmic, les autoritats hel·lenes van convèncer la Unió Europea que era possibletornar de l’infern financer i complir els deures rituals d’ajust: disminucionssalarials als funcionaris, retalls de les pagues extres als treballadors,augment de l’edat de jubilació i augment de l’IVA i dels imposts d’hidrocarburs,tabac i alcohol. Aquestes mesures eren considerades insuficients pels inversors,que continuaven arrossegant Grècia cap a l’infern. Finalment, els déus delmercat ficaren el país a l’Hades. Els inversors internacionals començaren a castigar els bons grecs.Grècia anunciava una reducció de la despesa pública per valor de 23.000 milions d’eurosi un pla de privatitzacions de 50.000 milions addicionals, però els mercatsexigien més: 30.000 funcionaris enviats a una “reserva” prèvia al comiat o lajubilació; pèrdua d’un 40% de la pensió dels jubilats menors de 55 anys;reducció d’un 15% als salaris públics; nou impost a la propietat immobiliària; pagamentd’impostos a partir d’una renda de 5.000 euros anuals. I clar, el país tornavaa caure a l’abisme i no veia manera d’estabilitzar la situació i mantenir-sedefinitivament a l’Olimp de la zona euro.

El càstig ésobjecte de diverses interpretacions. Uns diuen que es tracta d’una ironia deldestí: com que Sísif no volia morir i mai no morirà, haurà de pagar en canvi unpreu molt alt. Segons altres, havia revelat als mortals els designis dels déus. Sísiftambé podria haver patit càstig pel seu hàbit d'atacar els viatgers. Totes lesversions coincideixen a dir, però, que el puniment no cessarà ni que Sísifesdevinga vell. Quant als significats del mite, també són diversos. Per a uns,Sísif és la personificació de les ones que pugen i després cauen bruscament, ésa dir, una personificació de la mar procel·losa. Altres han suggerit que el mitesimbolitza la lluita infructuosa de l'home per assolir la saviesa.

També hi hadiferents explicacions per al càstig a Grècia. Uns diuen que els hel·lenshavien volgut viure com els déus (com més alta és la pujada, més gran és la caiguda). Segons altres, com que Grècia vol romandreeternament a la zona euro, ha de pagar el preu d’un dur ajust fiscal. L’explicaciómés plausible és, però, la venjança dels mercats procel·losos, contrariats per l’enganycontinu que van patir, com si ells mai no hagueren enganyat ningú. Totesles anàlisis coincideixen a dir, però, que el país inventor de lademocràcia tardarà a reeixir molt detemps. Resulta cridanera la lluita infructuosa del primer ministre grec quevolia apel·lar a la saviesa popular convocant un referèndum; l’Olimp l’hadesterrat. De fet, el Fons Monetari Internacional ja ha llançat una amenaça a Grècia: la deixarà cauresi no accelera les retallades. En resum: el càstig als grecs serà tan durador com el de Sísif, i el patiran sobretot les classes populars.

La realitat de la ficció

2011-11-10T10:48:00.005+01:00

Malgrat la saviesa de Sotalacreueta i les argumentacions emocionals de les seues darreres línies, estic entusiasmat per les declaracions dels polítics.

Al capdavall no sé si considerar-los per allò que diuen o per allò que els fan dir; a la fi, no dir res esdevindria la perfecció ideal.

Ara bé, tinc un problema: aporten alguna realitat nova amb les paraules dites o simplement emeten sons buits de contingut, car no saben xiular com les serps o els micos udoladors?

Fer patir d'aquestes maneres a les persones que no arriben a la fi del mes, fer patir els qui han perdut el guanyar-se la vida amb honestedat, escoltar-los dir "els blas o blus" prenent en va la paraula creadora de llum i futur és una gran putada...

De què parlàvem, amics?

Acudits per Internet: qui haurà disparat a l’ós?

2011-11-08T20:59:00.000+01:00

Un ancià de 82 anysarriba a la consulta del metge per a fer-se el seu reconeixement rutinari. El doctor lipregunta com se sent.

—Mai no m’he sentitmillor —respon—. La meua xicota té 24 anys. Ara està embarassada i anem a tenirun fill.

El doctor pensa unmoment i li diu al vellet:

—Em permetrà que liconte una història. Un dia, un caçador que mai no es perdia la temporada cinegèticasortí de sa casa tan apressadament que es va confondre; agafà el paraigües en comptesdel rifle. Quan arribà al bosc, se li aparegué un gran ós. El caçador alçà el paraigües,apuntà a l’ós i disparà. Sap què va passar tot seguit?

—No sé —contesta l’ancià.

—El plantígrad vamorir —somriu el metge.

—Impossible! —exclamal’ancià—. Altra persona degué haver disparat.

—Ací volia arribar jo! —diu triomfal el doctor.

Anatomía de un pelotazo

2011-11-08T02:16:00.000+01:00

Avui, la primera plana de molts periòdics informa que lapolicia ha regirat l’Institut Nóos de Barcelona. És possible que les anàlisisdel debat Rajoy - Rubalcaba col·loquen aquesta notícia en un segon pla. Diversosperiodistes i columnistes, com ara Josep Maria Vall, ja ens havien informatdel nou cas de possible enriquiment il·lícit. El duc de Palma, IñakiUrdangarín, està a punt de patir una crisi judicial de les grosses. Quan el xic,que no té un pèl de pallús, encara que ho semble, es va casar amb la infantaCristina, que havia conegut el 1996, als Jocs Olímpics d'Atlanta, ja va donar aparlar. La parella va contreure matrimoni a Barcelona i va fixar la seuaresidència en un luxós palauet de tres pisos i jardí de 1.300 metres quadrats aPedralbes. El cost de la compra i la reforma (segons el diari El Mundo) suposà una despesa de sismilions i escaig d'euros —més del 50% del pressupost oficial de l'Estat destinata la manutenció de tota la Casa Reial. En aquella època, el sou mensual“declarat” de la filla del Borbó —per fer veure que treballava a La Caixa— erade 1800 €. Ben aviat, i potser motivat per les incursions no massa conegudesdel seu sogre al món dels negocis, Urdangarín decidí de buscar-se la vida.

Les circumstàncies eren propícies. Vivíem els anys de majoriaabsoluta de José María Aznar. En 2003, aprofitant la seua posició de privilegi,el marit de la infanta impulsà un ens opac, Instituto Nóos, entitat sense afanyde lucre destinada —sembla que només teòricament— al patrocini i el mecenatge.Urdangarín, com a president de Nóos, arribà a cobrar més de quatre-cents mileuros diaris per la seua “participació” a l'Illes Balears Fòrum. També elpolèmic Teddy Bautista li va donar a dit uns 300.000 euros per un estudi en quès’explicava com “millorar” la imatge de la SGAE (pel que es veu, amb escàs èxit).Les investigacions judicials es van disparar en saber-se que, entre els anys2004 i 2006, Nóos havia rebut gairebé 5 milions d'euros del Govern Balear i laGeneralitat valenciana. En 2005, l’institut havia subscrit convenis per 1,2milions d'euros amb l'executiu de Jaume Matas (PP), per a organitzar fantasmagòrics congressos on s'analitzaven temes tan “transcendents”i “estratègics” com la relació entre turisme i esport.

Dotze mesos després, va repetir l'operació, ara per valord' 1,1 milions d'euros. Encara avui no ha estat possible justificar el destífinal de tota aquesta quantitat ingent de diners. La Fiscalia Anticorrupció hacomprovat que algunes factures presumptament falses tenen conceptes tancuriosos com “gestions logístiques”, “assessoria fiscal”, “comissionsfutures”... D'altra banda, l’anterior president de la Generalitat, Paco Camps, encarregàa l'organització d'Urdangarín, en canvi uns 2,2 milions d'euros sortits de lesarques del govern valencià, un seguit de conferències i d'informes absurds per aestudiar la repercussió econòmica dels grans esdeveniments esportius. Preguntatsobre aquests pagaments, Camps es negà a revelar les xifres exactes, adduintque es tractava d'un “contracte confidencial” amb un membre de la famíliareial. Alertat, possiblement pel mateix sogre, de la situació perillosa en quèes trobava, Urdangarín va renunciar a la presidència de Nóos i, gràcies a CésarAlierta —que deu molts favors als Borbons— va fitxar per TelefónicaInternacional i va fugir amb la seua família als Estats Units (estaninstal·lats a Washington). Des de la seua sortida, només ha tornat a Espanya enocasions molt excepcionals.

La fugida no és casual. Ho aclarien els periodistesEsteban Urreiztieta i Eduardo Inda en un reportatge titulat Anatomía de un pelotazo, que publicava El Mundo el passat 25 d’agost: IñakiUrdangarín se mudó con toda su familia a Washington ya hará más de dos años,coincidiendo con el impulso judicial de la investigación del Palma Arena, en laque el juez Castro también sigue la pista de la presunta intervención del duqueen la compra de algunos elementos del velódromo. De moment, el jutge instructor delcas Palma Arena, ha cridat a declarar, en qualitat d’imputats, Diego Torres iPepote Ballester, antics socis i companys de gresca d'Urdangarín. I clar,tothom espera amb candeletes les pròximes decisions del magistrat. ¿Rebrà tambécitació qui pot ser peça clau en aquesta trama de frau i corrupció? Urdangarín i la seua esposapodrien veure incrementats aviat el seus títols nobiliaris amb un de nou, el ducatde Palma Arena.

La mediació

2011-11-07T05:26:00.000+01:00

Les interaccions personals cada cop són menys directes i estan més mediades. Açò no és novedós ni dolent: el correu postal fa segles que existeix. El que és nou és que la pròpia experiència també està cada cop més mediada. I no és dolent... sempre que un o una no s'ho prenga molt seriosament i acabe confonguent la realitat amb la recreació de la realitat.

Lliçons d'economia domèstica(da)

2011-11-05T21:39:00.007+01:00

Sembla que ja ha arribat la tardor. Hui ens hem tancat a la república independent de la nostra casa, hem encés la llar i hem passat un dia casolà. Una de les pel·lícules que els hem ficat als xiquets ha sigut Mary Poppins. En un moment de la pel·lícula, hi ha una cançó que m’ha paregut molt pedagògica i apropiada per a la situació econòmica en la que estem immersos o, millor dit, en la que ens han submergit. L’he buscada al You Tube i ací la teniu:

¿Evolució = més complexitat?

2011-11-04T14:12:00.001+01:00

Hi ha la idea estesa que evolució equival a major complexitat. Sembla que evolucionar té una connotació positiva. Però és sempre així?
Veieu aquesta sèrie temporal d'anuncis d'un producte i jutgeu. S'admeten contra arguments, respostes en video, paquets bomba, etc.

Anys 80:

Anys 90:

2011:

Nit de les animetes

2011-11-02T07:00:00.001+01:00

Editorial de tardor amb Libre Office sota Linux Mint

2011-11-01T08:00:00.003+01:00

Amics i amigues, sembla mentida, però ja estem de nou ací, escrivint papers de fum per dir les veritats amb pena, també les petites alegries quotidianes, allò que ens fa persones amb més llibertat.

Ja ho digué aquell poetastre del segle passat en aquella peça titulada

Arrels

Trau-te les pedres del cap

el pes que et rosega l'ànima

i pot conformar-te esquiu.

Ets sol un lacai, humà,

escorça buida que sura

pel corredor de les lletres,

bressol on rimen els somnis.

La carn perirà, els mots

obriran panys i més panys.

Després, oblidat el cos,

esdevindràs esperança.

Trau-te les pedres del cor,

la mala sang, venta palles,

la pols, dibuixa un món blau:

en l'horitzó del futur.

-oh vell jardí isolat!-

arrelaran focs en l'aire.

Hem abandonat definitivament el software propietari -metàfora de massa esclavituds- i ens construïm, de blau, els nostres somnis. Som obrers de vila amb mans tallades que no ensabonen ningú. Però hi ha qui estima aquesta subtil bellesa...

Penjollaires i lectors que teniu encara sang i sueu la desídia de tots aquells que ens diuen representar: obriu la porta i l'univers sencer us somriurà. En aquesta casa podeu dir i fer la vostra sense pontificar, agranar misèries socials i particulars, cremar-les en l'ara popular; també podeu enlairar milotxes i adreçar cançons als núvols perquè els nets de cor mantinguen encara l'esperança, sí.

Que la tardor s'enduga tantes buidors i pallerofes que engrillonen!

Presentem batalla amb emoció racional!

Diguem tots, novament, la veu lliure ens ha esperitat.

La notícia arriba a l'estranger

2011-10-31T20:49:00.003+01:00

Difusió

2011-10-31T10:28:00.004+01:00

Esquelet A

2011-10-30T18:20:00.008+01:00

Mort i resurrecció

2011-10-22T16:09:00.003+02:00

Ja s’acosten l’1 i el 2 de novembre, festivitat de Tots Sants i Dia dels Difunts respectivament. Als països anglosaxons, és costum de celebrar el Halloween, molts elements del qual van esdevenir jocs infantils que els irlandesos portaren als Estats Units durant les seues migracions del segle XIX. A partir de llavors, la pesta de carabasses, monstres, calaveres i bruixes ha anat estenent-se pertot arreu. A casa nostra, acabarà eliminant els costums autòctons associats al Dia de Tots Sants. En realitat, tots aquests rituals al voltant del dia de difunts rememoren antigues celebracions cèltiques. A Irlanda, Gal·les i Escòcia, els celtes celebraven el 31 d'octubre (darrer dia de l'any segons els seus antics calendaris) la festivitat de Samhain, el déu dels morts. Aqueix dia, s’encenien grans fogueres al cim de les muntanyes, per tal de foragitar els esperits malignes i les ànimes dels morts que visitaven llurs antigues cases, buscant un cos on habitar.

Faig aquesta reflexió introductòria, perquè han arribat estranyes notícies: pel que sembla, el proper dia de Tots Sants, El Penjoll podria tornar d’ultratomba acompanyat d’un seguici d’esperits diabòlics. Serà cosa d’apagar tots els llums de la llar, aqueix dia, i de posar-se un vestit de fantasma, dimoni o mort vivent, per tal d’enganyar les ànimes de Capità Superflipo, l’Escriptor Inexistent i companyia. Qui sembla haver ressuscitat a una nova vida, molt abans del 31 d’octubre, és Alfonso Rus. D’acord amb unes declaracions seues a l’opuscle setmanal de Fort Apache —ja sabeu, l’acantonament d’Eliseu Climent—, l’alcalde xativí s’ha transmutat en un fervent catalanista. Heus ací les transcripcions d’alguns fragments de l’entrevista que li va fer, a primeries d’octubre, un enviat especial del bantustan del carrer Sant Ferran:

—Vèieu TV3, a casa? [li preguntava l’entrevistador].

—Sí. És normal que es veja TV3 i és normal que es vegen Artur Mas i Fabra [contestava Rus].

Quines coses més estranyes! Fins ara, l’alcalde havia estat un energumen —o un carabassa, si preferiu la terminologia de Halloween. «Fills de puta», els va dir als músics; «Analfabets», als alumnes de l'escola d'adults; Chupópteros, membrillos, als professors de la Universitat; «Gilipolles», als mestres que utilitzen mots com “aleshores” i “gairebé”... Sembla tenir fins i tot un passat de pinxo (de fet, ha visitat més d’una vegada els jutjats). Per això, referint-se a l’anterior president de la Generalitat, confessava al periodista que l’entrevistava: «Paco [Camps] em va dir que no l’havien castigat mai al col·legi, al contrari que a mi, que em castigaven cada dia i ja hi estava entrenat. Qui no ha viscut tot això, quan de sobte s’hi troba, no sap com va.»

Però tornem al moll de la qüestió: Rus era un reconegut anticatalanista. Sense anar massa lluny, una vegada es negà a deixar la pica islàmica de l’Almodí a la Generalitat de Catalunya, que li l’havia demanada per a una exposició temporal. També va amenaçar els filòlegs: «El que parlem ací es diu llengua valenciana, i qui no estiga d’acord que se'n vaja a Barcelona». Ara, però, el president provincial del PP sembla una persona distinta. S’haurà reencarnat o potser s’haurà convertit en zombi, no sé. El cas és que sembla haver canviat d’amistats, de discurs, d’opinions... S’ha adonat fins i tot —o almenys això donava a entendre en l’entrevista— de la marginació secular que patim els valencians.

—Tots els governs d’Espanya han menystingut els valencians!

—Els d’Aznar inclosos? [li insistia l’entrevistador].

—Tots [contestava Rus].

I anava adobant les seues respostes amb expressions insòlites: abans, tant de bo, gairebé, acomiadar... Això sí, durant l’entrevista, li sortien recialles de la seua vida d’ultratomba:

—Sou partidari del consens? [li preguntava l’entrevistador de ca Eliseu].

—No! Allò d’aprovar-ho tot per consens... No acabaríem mai!

En un altre capítol, parlarem d’Eliseu Climent, el cap de Fort Apache, que també sembla haver nascut a una nova vida de pau i concòrdia. I és que ja es nota la proximitat de Tots Sants, una diada perfecta per a demanar la intercessió d’algun sant patró, si hom desitja d’obtenir la condonació de les penes o les multes.

El futur de l’ensenyament públic

2011-10-05T18:46:00.006+02:00

Un dia, la inspecció educativa envià un suggeriment ben peculiar als equips directius dels col·legis públics d’una zona deprimida pròxima a la capital: El alumnado debe contar entre su material con tres pequeños cubiletes de plástico: uno rojo, otro amarillo y otro verde. Durante la clase, cada alumno atenderá a las explicaciones del profesorado y situará en su pupitre el cubilete que indique su comprensión de lo explicado. Rojo: "No entiendo nada". Amarillo: "No lo entiendo todo". Verde: "Lo entiendo". Así, el docente, de un solo vistazo, captará si su explicación está llegando a la clase o si debe esforzarse por hacerse comprender o por bajar el nivel de complejidad de lo explicado. Quan els docents començaren a practicar les directrius de la inspecció, van comprovar aviat que la realitat superava totalment qualsevol ficció literària. En algunes classes es podien escoltar coses com aquestes:

—Maehtra, ¿er cubilete amarillo pa qué eh?

—Maehtra, er Yozua ma quitao loh cubileteh.

—Maehtra, la Yeni eh una empollona, que ciempre tiene er cubilete verde.

—Maehtra, me zan perdío loh cubileteh, ¿puedo i ar cervicio?

—Maehtra, ci zaco er cubilete verde, ¿maprueba?

—Maehtra, mira cómo toco la batería con loh cubileteh.

—Maehtra, er Crihtian ma ehcupío en er cubilete.

—Maehtra, yo lo primero lo he entendío pero aluego no. ¿Qué cubilete pongo?

—Maehtra, ci traemoh loh cubileteh, ¿hay que traé tamién er libro?

—Maehtra, yo er cubilete roho no lo pongo, que me llaman zurnormá.

I clar, els mestres es queixaven de les idees genials de les seues autoritats educatives autonòmiques. Desde los despachos, todo parece muy bonito, pero hay que estar al pie del cañón, aquí, en clase, para saber de qué va la cosa, murmuraven a les reunions d’equips i nivells. Harían mejor enviando más profesorado de apoyo, concloïen.

Pro-Boca-Acció

2011-09-22T00:08:00.004+02:00

Antipoema de la cultura neoliberal

Són

rigorosament

prohibides

sense l'autorització

escrita

dels titulars

del copyright,

sota les sancions establertes

per la llei

la reproducció total o parcial

d'aquesta obra

per qualsevol dels procediments

incloent-hi la reprografia,

el tractament informàtic

i la distribució d'exemplars

mitjançant lloguer

préstecs púbics
o
llengües fonogràfiques
permutades i amb repetició:

AMÉN

Així les coses

empalem la cultura que no s'esgaege,

empalem-la amb cedres.

Que la foguera

creme

les vanitats

dels solipsistes

enamorats

de fama

QUI?

i que el "coco"

no passe de llarg

en aquest país

de pirómans

tafaners

i trists iconoclastes,

d'evasors

panxacontents

i assassins

de lletres

d'ulls blaus

on les princeses

i d'altres animalets tendres

engronsen

els batecs

de la

cultura.

I digues, meravellós borinot...

per què dius això?

2 de novembre

2011-08-29T12:54:00.003+02:00

El 2 de novembre és el tres-cents sisè dia de l'any del calendari gregorià i el tres-cents setè en els anys de traspàs. És també el primer dia segons la tradició penjollaire arreplegada al VI Concilium Loquo Nuovo. Queden 59 dies per finalitzar l'any.

És el dia dels morts (fidels) i també celebrem el dia de: sant Victorià de Pettau, bisbe màrtir; Malaquies d'Armagh, abat; serventa de Déu Anna Soler Pi, religiosa vedruna.

Fent el peixet

2011-08-04T19:19:00.013+02:00

M'encantava. Passaven les hores i continuava encantat; ara el vol d'una mosca, ara el ball de la roba estesa, el passeig dels núvols als ulls... Tot era perfecte en l'era d'eros, en la vida, vaja; l'altre cantó, el de la mort era com un lladre amagat, però restava lluny encara o això mateix creia...

La mosca volava feliç, jo molt més, malgrat que alguns altres coneguts no es creien això de la meua pobra felicitat: envejosos saberuts!

Enmig de tanta cabòria vaig decidir de prendre el bany al riuet del poble per tal de sufocar les calors.

Caminava cap a la vora i m'encenia de joventut; no ho vaig poder evitar i fiu muntonets de pedres planes per fer el peixet.

Llancí la primera: un, dos, tres bots tot lliscant la superfície i, un, dos, tres colpets posteriors aturaren la inèrcia de la pedreta: Superagent Pardo, Aquil•les Sisternes i Escrivà de Cort foren les víctimes. Ells, eren el suport en aquests moments d'impàs, peresa i descans, i també penúria de lletres d'aquella beneïda casa de mots i jocs anomenada El Penjoll.

Assenyats i esplèndids continuaven amb la rella del diccionari a contravent. No s'esvalotaren; somrigueren i tot planxant-se els cabells tornaren a sumergir-se en les fresques aigües del pensament. Amb els camins, biblioteques i animals ja anaven prou servits.

Una llepada d'aire fresc em fregà la cara alhora que un blavó patinava per l'aigua fins arribar a produir un soroll aborronador. Fou el resultat del xoc amb el cap massís i moblat de l'orador d'EROs Eris. Ni la més antiga Erística dels clàssics grecs havia possibilitat el descobriment de la seua contradictòria personalitat: ni carn, ni peix; ni home, ni dona... als ravals de La Costera tothom discutia si era un incubus o una gàrgola de la ment. L'impacte de la pedra provocà un eco tan superb que milers de plantes batejaren el riu de pètals, llavors i colors de vida.

El sol ja picava i arrecerat a l'ombra d'un generós àlber vaig continuar sent xiquet. Aquesta vegada la pedra féu cinc bots, però la sisena vegada rebotà contra un jonc d'home; aquest ballava al ritme d'un suau ventijol alhora que demanava opinió sobre el darrer teatre representat en la polida i polititzada València del segle XXI. Del seu cap eixien -per la capacitat simbiòtica- papallones, moscardons, tàvecs o marietes multicolors. Feia rotgle el seu zumzeig; tenia per a tothom. En cap moment féu mala cara per la pedrada; obrí els llavis de linx amable i somrient; després se submergí al seu Corralet.

M'encantava llançar pedres i flors de baladre al llit del riu els dies d'estiu. No fer res més o, en tot cas, dibuixar l'esbós de paraules estimades per als meus amics...

Pensava en la noia que pujava per aquella escala de ferros blaus. Sempre volia anar més lluny: agafar el cel, pintar la lluna, esguitar el sol d'una llum d'honestedat i veritat, d'amor. Fotografiava sempre les paraules d'altri, et mirava les mans, et tocava els ulls, responia amb la sorpresa de totes aquelles espècies exòtiques adorades als seus viatges; estel, no podia permetre's que qualsevol se sentira sol. Vaig llançar una pedra invisible... comprengué el seu vol.

Un parotet es plantà al meu davant. No tingué cap por de les pedres, dels meus humils pensaments. Desplegà la seda de les seues ales irisades; podia sostenir el pes de totes les lletres escrites dels països que visitava; les lletres sempre li demanaven consell a l'hora de construir aquells edificis tan ben dissenyats que ens feien de recer, també de coratge i consol.

Tal com la pedreta volava no mai l'evità; ans al contrari, positiu, analitzava les possibilitats per a una escena alternativa a tot allò viscut i quotidià. Podia esdevenir retrat per a una revista, columna per a un rotatiu: " Una pedra voladora ensenya acrobàcies a un parotet". L'afany de perfecció inserit als seus gens li exigia sempre aprendre, obrir els ulls, regalar el millor.

Una pedra amb missatge, sí, increïble, però cert. Qui hauria pogut escriure sobre aquesta pedra. Una mica de saliva sobre el polze i, tot seguit i amb força, vaig fregar. Com més fregava, més relleu i força agafaven les lletres. No ho vaig dubtar; la llancí i tal com feia el peixet lliurava el contingut sobre l'aigua: << - Hi ha algú pels voltants? Sé que resteu amagats, però a l'aguait! Us trobe a faltar>>.

Aquest home, el pigment del qual sempre es diluïa a l'aigua, era un escriptor líquid mullat de bondat, un mestre rellotger del llenguatge. Havia dissenyat un estil especial -la mecànica dels líquids- on tota mena de pena i tristesa esdevenia un gargot, un so inespecífic, al capdavall terra mullada en espera de renovada vida i llavor.

El munt de pedres semblava minvar, era tan sols una apariència. Vet aquí que s'acostaren tres núvols i una princesa. El primer prim i esfilagarsat era amant d'estadístiques i des del primer moment prengué nota de totes les cabrioles fetes per pedres i desitjos; per les galtes se'l veia xiular cançonetes; traductor on line, no mai restà sense electricitat; encara que la seua passió era passetjar per ciutats properes i llunyanes, emblanquinar per traure a la llum allò ocult, garbellar el polsim de la intrahistòria, transmutar foscors en carrers cel, blaus, blancs.

L'altre núvol contenia tempestes, aparells i estrategies sempre diferents; jo llançava pedretes, ell jugava amb elles, volia fulminar-les, resoldre-les en pols. No sempre ho feia. Encenia amb llamps tempestes purificadores. Si partia una pedra al vol multiplicava els seus bots tot certificant el reialme de la vida en lluita. Era un posat cert aquesta actitud combativa, militant; un aire generós que exigia el creixement, una forma d'enlairar-se que quasi fregava la divinitat.

El tercer núvol era redó, veritat profunda; i la mirada no et deixava indiferent. Aceptava les pedres tant si volaven com si la gravetat les condemnava. La seua conversa esfèrica era sempre musical; mamprenia cançonetes amb un visitant estrany de l'Hostal. Un parell d'especímens cromàtics que podien omplir les oïdes de gràcia i alegria. Aquella de..."què vos passa valencians" feia molta festa allà per on la passejaven. Però clar, sempre acabaven amb una cançoneta de bressol per a la princesa Olímpia. No era feblesa de pare, era el que calia fer després d'adonar-se de la fidelitat d'un nuvolet tan dolç en assistir a qualsevol Conferència Penjollaire.

Lentament l'estiu, com una música de piano, era oït per la meua pell.

Agrair la fotografia a Misterkolombo.

Mans a l'obra

2011-07-19T17:20:00.012+02:00

Àvid i impàvid lector sóc,
malgrat que em trobe
desconeixedor de l’alfabet llatí.
A dia de hui,
no llig més llibres
que les mans que tinc davant.
¿Quiromància?
¿Llengua de signes?

Sé que les mans són per a escriure…
Per a escriure en elles la vida;
per a garbejar eixe temps que s’ens en fuig.

Escrivivint se’m fa tard:
hui hi ha ball de disfresses.
Encara tinc la ràdio connectada
i li escolte dir a Raimon que,
de l’home, mira sempre
les mans.
Abans que l'apague,
Radio Futura llança la pregunta:
¿Qui ha escrit les línies de les mans?

És mitjanit:
les vint-i-quatre hores de les mans.
Entre el parany de disfresses d’engany:
supermans, spidermans, batmans, barmans...
i una del manc de Lepant.
¿Literatura?
No, només fricció:
la d'una galtada
per tocar-li el collons a la Ventafocs.

Un nou diari a la sabana?

2011-07-12T20:10:00.007+02:00

—És incomprensible que encara no hi haja als quioscs un diari escrit en lugha ya asili.

—Lleva-t’ho del cap. És una idea inviable.

—Jo no veig que la idea siga inviable. Total: només és qüestió de fragmentar el capital social i fer subscripcions de cinc-cents o mil dola. Si aconseguírem d’involucrar Proboscidis pel Canvi, els membres d’Acció Cultural Paquidèrmica i Escola Tembo, podríem aconseguir tres-cents mil dola. També podríem sol·licitar contribucions més sucoses de gent ben instal·lada, com ara dos o tres empresàries que conec, el mkurugenzi wa kuinua i algunes persones del Gran Consell. Els elefàntids menys acabalats, preocupats pel nostre redreçament nacional, podrien dividir-se la participació. També es pot fer una crida a través de la xarxa. Nosaltres hauríem de predicar amb l’exemple. Si tu poses mil dola, jo en pose dos mil!

—Et veig massa voluntarista. Recorda que algunes persones tenen doble, triple, quàdruple militància; militen alhora en Escola Tembo, Proboscidis pel Canvi, Acció Cultural... En realitat, hi ha molts cromos repetits. Dit d’altra manera: és freqüent veure les mateixes trompes en més d’un indret. ¿Implica això que els elefants amb múltiple militància haurien de pagar dos mil, tres mil, quatre mil dola? ¿I quina forma jurídica donaríem a l’empresa?

—Faríem una cooperativa i demanaríem assessorament a la gent de Caixa Ebúrnia i Consum Popular Prènsil.

—Mãemeua, quin cacau hi haurà a les assemblees! ¿I a quin tipus d’elefàntids aniria dirigit el producte? No vull pensar en la possibilitat, totalment marxiana, d’un grup exquisit de paquiderms que es paga el seu propi butlletí, una mena de confidencial a preu astronòmic. És això el que volem? ¿O es tracta de posar als quioscs de tota la sabana un diari d’informació general escrit en lugha ya asili que puga comprar per 1,20 dola qualsevol proboscidi, el meu veí, la matriarca del clan, la col·lega de feina, l’amo de la taverna més allunyada del poblat més distant? ¿Una cooperativa d’elefants esquerrans serà capaç d’enllestir una tasca tan complexa i costosa? Jo continue pensant que la idea és inviable.

—Perquè tens poca consciència nacional.

S’ha de vigilar allò que mengem

2011-07-05T20:59:00.008+02:00

Sí, és cert que dos col·legues van fugir una vegada del zoològic. En aquella època, jo era un cadell ben petit, però ma mare em contà la història dels dos fugitius. Partiren amb rumbs diferents: Leopold marxà cap a la serra; Simba, cap al centre de la capital. Els buscaren pertot arreu i ningú no els trobà. Després de dues setmanes, i per a sorpresa de tots, Leopold tornà al zoològic. Estava prim i famèlic, i tenia febre. Fou conduït de nou a la seua gàbia.

Passaren tres mesos i ningú no se’n recordava de Simba, que s’havia dirigit al centre de la ciutat. Un dia, però, quan tothom el donava ja per desaparegut, fou capturat i portat al zoo. Estava gros, llustrós i desbordant de salut. El ficaren a la mateixa gàbia on jeia el seu col·lega de fuga. En estar novament junts, Leopold li preguntà al seu amic:

—¿Com te les has apanyat tant de temps a ciutat? Has tornat molt bé de salut! Jo, malgrat anar a la serra en època de veda, no vaig trobar un mal animaló que posar-me a la gargamella. I com que estava mort de fam i fred, no vaig tenir altre remei que lliurar-me als guardians del zoo.

—A mi em passà tot el contrari —explicà el seu company grenyut—. Som a Madrid, em vaig dir. Aniré a un lloc on difícilment em buscaran. I em vaig amagar als Nous Ministeris. Cada dia, em manducava un funcionari i ningú no advertia la seua absència.

—¿I per què et pescaren? ¿Et vas acabar tots els funcionaris i hagueres d’eixir a la Castellana?

—Ni pensar-ho! Els funcionaris públics no s’acaben mai. Va passar que vaig cometre un error colossal. Ja m’havia cruspit vint assessors, vuit directors de servei, cinc coordinadors, vint-i-dues secretàries de gabinet, vint sindicalistes i quinze caps d’àrea, i ningú no havia notat les desaparicions del personal. Però el dia que em vaig empassar l’ordenança encarregat de servir els xurros, la xocolata i el cafè... Es va fotre tot!

Eleccions a Corrüptia (i II)

2011-07-04T12:06:00.008+02:00

Finalment se celebraren eleccions a Corrüptia. El vot nul —el conjunt de paperetes invàlidament emeses per no ajustar-se a cap de les opcions disponibles— obtingué uns percentatges molt baixos, encara que gens menyspreables. Als inicis de la democràcia, el vot nul solia relacionar-se amb persones que s’equivocaven al votar. A poca poc, però, havia esdevingut un vot de protesta de tall radical, enfront del vot en blanc que representava el vot disconforme políticament correcte. A Corrüptia, el vot nul, a diferència del vot en blanc, no passava de la primera fase de l’escrutini electoral —només es considerava vot emès—; no perjudicava ningú al repartiment de percentatges. (No perjudicava ningú que volgués jugar a la farsa electoral.) Era una mena d’abstenció activa i clara —difícil, per tant, de confondre amb la desídia o el passotisme. El vot nul expressava una discrepància formal amb las normes, amb la manera d’actuar de la classe política i en definitiva amb el sistema que governava Corrüptia. El vot nul volia un canvi substancial del sistema.

Un grup d’enfadats havia proposat fins i tot un model de vot nul —escrit, això sí, en llengua forastera. El portaveu dels enfadats havia explicat els efectes del vot nul massiu amb un exemple: «En unes illes llunyanes, es feren eleccions generals. 300.000 electors votaren al partit A; 275.000, al partit B; 125.000, al partit C; 325.000 electors emeteren un vot nul; 200.000 no acudiren a votar. El vot inqüestionablement contrari al sistema havia guanyat les eleccions.» El moviment d’enfadats de Corrüptia havia fet campanya a favor del vot nul, per a manifestar ben clarament l’afartament dels ciutadans envers els seus polítics.

A pesar d’aquestes i altres campanyes, alguns electors de Corrüptia tenien decidit de lliurar el seu vot a Quique Mora, líder de Tercera Via, i Rosario Margarita, coordinadora dels rabuts de tota la vida. Segons els partits majoritaris, sobraven raons per a desaconsellar aquestes opcions de vot. D’acord amb les enquestes, era poc probable que aconseguiren passar el tall del 6% al conjunt de circumscripcions electorals. Jordi Pera Moralart s’havia afartat de dir que els vots a Quique eren vots tirats al fem, sobretot en un sistema que tendeix clarament al bipartidisme —bé que Moralart, molt hàbilment, es callava açò darrer. Finalment, Tercera Via obtingué sis diputats, però Frank Horta, líder de la dreta beatífica i profitosa, renovà la majoria absoluta. Frank estava eufòric. De més a més, com que la participació electoral havia superat el 70%, ell i els seus consellers deien que la democràcia corrupta gaudia de bona salut.

En fi, els habitants de la contrada haurien de suportar quatre anys més de govern beatífic. Damunt, els resultats de les eleccions havien demostrat que el percentatge d’enfadats era més baix del que es creia; encara pervivia una majoria de panxacontents que continuava votant als partits tradicionals. Amb la distribució d’escons resultant després dels comicis, els de la Tercera Via i els rabuts no tindrien capacitat real per a incidir en el resultat de les votacions parlamentàries. L’única esperança dels habitants més conscienciats de Corrüptia era que els debats al parlament foren més animats. (Això, amb la diputada número dos de Tercera Via, estava pràcticament assegurat.) També s’esperava que el ciberespai, els barris obrers, les platges, els supermercats, les sales d’espera dels ambulatoris, les oficines de l’atur, les universitats, les sales d’audiència dels tribunals i els centres escolars amb barracons prefabricats anaren augmentant a poc a poc el nombre d’indignats. Potser així podrien canviar les coses en futures conteses electorals.

Eleccions a Corrüptia (I)

2011-06-17T20:39:00.009+02:00

Als habitants més conscienciats de Corrüptia els sobraven raons per a sospitar que el seu govern no funcionava gens bé: els serveis públics eren de mala qualitat; algunes autoritats s’enriquien il·lícitament; els favors dels polítics als amics estaven a l’orde del dia. S’aproximava una cita electoral i molts habitants de Corrüptia dubtaven entre diverses alternatives: emetre un vot nul, votar en blanc, quedar-se a casa, votar a un partit minoritari. La primera opció, clavar al sobre una tallada de xoriç, seduïa més d’un. Tanmateix, poca gent sabia de quina manera podia afectar aqueix vot el resultat de les eleccions. Altra alternativa per a mostrar el rebuig als polítics era l’abstenció. Ara bé, els més conscients sabien per experiència que els polítics rarament se senten al·ludits per l’abstenció (en un comtat veí, s’havia aprovat la carta magna amb una abstenció del 60%, mai no vista a Corrüptia, i els governants d’aqueix reialme estaven ben satisfets perquè la majoria del poble, segons ells, havia recolzat la llei fonamental). Quan la gent no acut a votar, els governants solen dir que ha fet bon dia i les famílies han anat a la platja. Com que no hi ha manera de provar l’abstenció activa i conscient, els polítics solen atribuir-la a simple passotisme o a desafecció envers tot allò que faça olor a política. D’altra banda, una abstenció alta permet d’aconseguir un escó amb menys vots, però afecta igual tots els partits, grans o petits. Altres, en canvi, s’inclinaven pel vot en blanc. Generalment, aquest és el vot dels indecisos, dels qui no qüestionen ni critiquen el sistema, però no se senten identificats amb cap partit. Quique Mora, líder de la petita formació Tercera Via, s’afartà d’advertir que el vot en blanc afavoreix el bipartidisme. Als seus mítings, ho explicava amb un exemple:

«En un país imaginari se celebraren eleccions. La seua llei electoral era com la de Corrüptia. D’un total de 20.000 electors, només 10.000 havien exercit el seu dret. Hi hagué, per tant, un 50% d’abstenció. Els 10.000 vots van quedar repartits de la següent manera: partit A, 4.000 vots; partit B, 3.500 vots; partit C, 1000 vots; partit D, 550 vots; en blanc, 950 vots. En aquell país imaginari, calia obtenir un percentatge mínim dels vots vàlids emesos, el 6%, per a participar al repartiment d’escons. La seua cambra parlamentària comptava amb quaranta escons. Doncs bé, aquest fou el recompte de vots: 40% per al partit A, 35% per al partit B, 10% per al partit C, 9,5% per als vots en blanc i 5,5% per al partit D. El partit D no arribà al 6% i es quedà fora del repartiment d’escons. En canvi, es va comptabilitzar el 9,5% de vots en blanc, perquè eren vàlids, tal com contemplava la Llei Electoral General del petit país, però no computà, ço és, no passà a la segona fase, la del repartiment d’escons, tot i haver superat la barrera del 6%. La distribució dels 40 escons quedà de la següent manera: partit A, amb 4.000 vots, 19 escons; partit B, amb 3.500 vots, 17 escons; partit C, amb 1.000 vots, 4 escons. A quants vots els sortí l’escó a cada partit? A 212 vots. Però hi hagué un partit que, tot i traure 550 vots, no va obtenir cap escó, quan els altres l’obtenien per poc més de 200 vots. Això és una injustícia!», cridava Quique Mora. «Això mateix li va passar a Tercera Via en els darrers comicis. Sobre obtenir més de 50.000 vots, no entrà al Parlament per no superar la barrera del 6%. En canvi, als partits majoritaris els va sortir l’escó per 12.000 o 14.000 vots», concloïa.

¿Què hauria passat al país imaginari si tots els qui havien votat en blanc s’hagueren abstingut? Quique Mora explicava com haurien variat els percentatges de vots obtinguts per cada partit: «un 44% el partit A, un 39% el partit B, un 11% el partit C i poc més d’un 6% el partit D. El partit D hauria entrat al repartiment i, amés, hauria aconseguit 2 escons, restant-los al partit A, que s’hauria quedat amb 18 escons, i al partit B que s’hauria quedat amb 16. És evident que el vot en blanc perjudica clarament els partits menuts i beneficia els partits més votats.»

Deutes i rucs

2011-06-07T00:01:00.009+02:00

Aquest altre text també circula per la xarxa:

«Un dilluns de mercat aparegué en una aldea un home misteriós que oferia 100 escuts per cada ruc que li volgueren donar els habitants del llogaret. Bona part dels pobletans va vendre els seus animals. Dimarts, l'home tornà i oferí millor preu: 150 escuts per cada ruquet. Altra part de la població es decidí a vendre. Dimecres, l’home oferí 300 escuts i la resta de vilatans vengué els darrers burros. Sabent que ja no hi havia més animals, el tractant digué astutament que tornaria la setmana següent i oferiria 500 escuts pels últims rucs que pogueren quedar. Al sendemà, aparegué per la vila altre home —en realitat un criat del tractant d’ases— oferint animals a 400 escuts. Davant el possible guany —ai l’avarícia—, tots els vilatans compraren els ases a 400 escuts i qui no tenia diners en demanava prestats. De fet, compraren tots els rucs de la comarca. Com era d’esperar, el criat desaparegué, igual que el seu amo, i mai no se’n tornà a saber. L’aldea quedà plena de burros i d’habitants endeutats. Què va passar després? Com que no es venien els burros, els qui havien demanat prestat no podien pagar el préstec. Els qui havien prestat els diners es queixaren a l’autoritat, assegurant que s’anaven a arruïnar si no cobraven, que no podrien seguir prestant i que s’arruïnaria també tota l'aldea. Per tal que els prestamistes no feren fallida, l’alcalde, en comptes de donar diners als vilatans perquè ells mateixos pagaren els seus deutes, en va donar als creditors. Aquests recuperaren, per tant, gran part dels diners prestats, però no perdonaren els deutes als pobladors del llogaret, que seguiren igual d’endeutats. Per la seua banda, l’alcalde va exhaurir —és clar— el pressupost de l’ajuntament, que també quedà totalment arruïnat. Llavors, hagué de demanar diners a altres ajuntaments, però aquests li contestaren que no podien ajudar-lo; com que estava en ruïna, no veien la manera de recuperar més endavant les quantitats prestades. Resultat: molta gent arruïnada i sense ruc per a tota la vida; l’ajuntament, igualment arruïnat; l’home misteriós, ben folrat; els prestamistes, amb la liquiditat recuperada i un munt de gent a qui anaven a seguir cobrant el principal i els interessos —fins i tot emparant-se dels ja devaluats rucs amb què els deutors no arribaven a cobrir la totalitat el deute contret. Per a solucionar tot açò i salvar el benestar de tot el poble, l’ajuntament enllestí un pla dràstic d’ajust: acomiadà un algutzir, un metge i dos mestres, i baixà el sou als altres funcionaris municipals.»

Matrimoni entre catòlics

2011-06-05T20:33:00.013+02:00

En obrir el correu electrònic, he trobat aquest text que m’havia enviat un amic —sembla que es tracta d’un de tants escrits que circulen per la xarxa. No puc resistir la temptació de penjar-lo.

«Estic completament a favor de permetre el matrimoni entre catòlics. Em sembla una injustícia i un error tractar de impedir-los-ho. El catolicisme no és una malaltia. A molts els desagradaran o els semblaran estranys, però els catòlics són persones normals i han de posseir els mateixos drets que els altres, como si foren, posem per cas, homosexuals o informàtics. Sóc conscient que molts comportaments i trets de caràcter de les persones catòliques, com la seua actitud quasi malaltissa envers el sexe, o la defensa a ultrança dels seus ministres pederastes i dels seus bisbes perseguits per delictes econòmics, poden semblar-nos estranys als altres. Sé que fins i tot es podria invocar el seu perill per a la salut pública, pel deliberat rebuig dels preservatius. Sé també que molts dels seus costums, com l’exhibició pública d’imatges de torturats, o les insinuacions de zoofília entre una dona i un colom, poden incomodar alguns. Repugna fins i tot que no hagen condemnat el seu passat banyat en la sang de nombroses víctimes que anomenaven —segons l’època— infidels, heretges, rojos o liberals, i empolsegat amb la cendra de científics, curanderes —bruixes, segons ells— o simples malalts mentals. Però tot això no és raó suficient per a impedir-los l’exercici del matrimoni.

Alguns podrien argumentar que unes noces entre catòlics no són un matrimoni real; són un ritual i un precepte religiós del seu déu, en comptes d’una unió entre dues persones. I encara més: com que tenir fills fora del matrimoni està greument condemnat per l’església, alguns podrien considerar que permetre que els catòlics es casen incrementarà el nombre de matrimonis pel què diran o per simple cerca de sexe (prohibit per la seua religió fora del matrimoni), augmentant així la violència a la llar i el nombre de famílies desestructurades. Però cal recordar que açò no passa sols a les famílies catòliques. A més, com que no podem clavar-nos en el cap dels altres, no hem de jutjar les seues motivacions. Tampoc no hem de jutjar-los per creure que la dona és inferior a l’home —indigna, per exemple, d’exercir el magisteri en la seua secta o església. I encara que tot açò violente els principis bàsics de qualsevol constitució civilitzada, no hem de ser amb els catòlics tan estrictes com ells intenten ser amb els altres. Per altra banda, afirmar que la unió de catòlics no és matrimoni i que hauria de dir-se d’altra manera és una forma un tant mesquina de desviar el debat a qüestions semàntiques que no vénen al cas: encara que siga entre catòlics, un matrimoni és un matrimoni, i una família és una família.

I aquesta al·lusió a la família em duu a altre tema candent: també estic a favor de permetre que els catòlics adopten fills —espere que el meu parer no semble radical. Alguns s’escandalitzaran davant d’una afirmació com aquesta. És probable que altres responguen amb exclamacions com ara “Catòlics adoptant fills? Els nens podrien fer-se catòlics!” Ës cert que els fills de catòlics —al contrari del que ocorre, per exemple, amb els fills d’homosexuals o informàtics—, són inscrits en la secta paterna sense que hagen assolit la majoria d’edat, sense ser consultats i sense que puguen esborrar-se més endavant —en clara infracció a la Llei de Protecció de Dades. I tot això es fa amb la finalitat d’obtenir beneficis fiscals de difícil justificació! Però ja he argumentat abans que els catòlics són persones com les altres. Malgrat les reaccions i els indicis que s’acaben d’esmentar, no hi ha proves evidents que uns pares catòlics estiguen menys preparats per a educar un fill, ni que l’ambient religiós esbiaixat d’una llar catòlica siga una influència negativa per al nen. A més, els tribunals d’adopció jutgen cada cas individualment, i la seua tasca és precisament determinar la idoneïtat dels candidats a pares. En definitiva, i malgrat les opinions d’alguns sectors, crec que se’ls hauria de permetre als catòlics tant el matrimoni com l’adopció. Exactament igual que als informàtics i als homosexuals.»

De quan el President Frank va visitar Xàtiva

2011-06-03T19:33:00.004+02:00

Només hi ha una cosa més meravellosa que la censura; saber-se-la botar. Quin goig que ens va fer. Quina alegria poder arribar a Xàtiva amb cotxe oficial i omplir de públic el Gran Teatre. Omplir-lo de gom a gom i fins les esmolades d'espectadors disposats a riure's dels tripijocs i les mamonades miserables dels polítics corruptes que aspiren a ser déus que conduïxen un Infiniti, podem per cas, o que somien truites i visites a Barack Obama.
El gust va ser nostre!

Audició al conservatori

2011-05-31T19:21:00.008+02:00

Aliens a tot i agafats de les mans vénen amb els carrets i ampolletes d'aigua per escoltar l'audició.

Xisclen, mouen cadires, bufen i empinen l'ampolla mentre la música flueix en la sala. Físicament els ulls perduts, es torquen la bava, i persegueixen les blanques, les negres, les corxeres dansaires per l'auditori. Circumspectes amb la mirada, han descobert els valors del silenci: una mena de porta cap a un hàbitat distint. Per moments, són els carrers pentagrames, becaires els neons, les modulacions dels sorolls sostinguts, síncopes amb bemolls.

L'eixida d'Afaniad és una festa i tenen per món l'instant, i no res més.

Tampoc no els importa res allò dit en dies passats per l'home que "no volia haver sigut President del govern, sinó Conseller d'Agricultura..."

Suren les notes en l'estança; amb els ulls i el capvespre fan que no toquen terra.

Són cinc àngels vinguts que riuen, desconnectats de les normes d'ús social, de la cortesia pactada, cívica; cavalquen els sentits sobre calderons: el vibràfon i la trompa, saxòfon i piano són finestres d'esperança. Es desempereseix la bateria amb el Harlem Nocturn d'E. Egen.

Tots ells s'imiten amb l'onomatopeia i signe del dit als llavis. En la barcarola del temps llurs cors bateguen... En done fe, avui; quan la música és nostra, i aliens a tot i agafats de les mans continua la vida, aquesta lluita i festa.

Ideologia de l’enemic total en estat pur

2011-05-25T20:05:00.006+02:00

Recorde haver llegit fa temps un article de Gregorio Peces-Barba sobre la cultura de l’enemic total, cultura que va recórrer les ideologies totalitàries i està a la base de molts fonamentalismes religiosos. La idea de l’enemic total és un perill per a una concepció humanista de la democràcia basada en components liberals, socialistes i republicans. Les idees de progrés, dignitat humana, llibertat, igualtat i fraternitat, pròpies de l’humanisme, pateixen l’atac dissolvent de les diverses formes que presenta la ideologia de l’enemic total (una variant, potser la més radical i perillosa, de la vella idea que l’home és un llop per a l’home). Aquesta cultura de l’enemic total es reflecteix a les societats, a les ideologies i fins i tot a la pròpia personalitat d’aquells que la professen. Es reflecteix en persones dogmàtiques, agressives, intolerants... Fomenta el rebuig a la dignitat humana, al respecte i l’amistat cívica, al joc net. Aquesta cultura és inexorablement fonamentalista i impulsa la destrucció de l’adversari, vist com un enemic absolut.

Qui considera que tots els homes són enemics sol creure en un jo bo, just i posseïdor de la veritat enfrontat dels altres, que són malvats. En tot cas, la ideologia de l’enemic total afectà el marxisme —leninista i stalinista— i és també una malaltia crònica a la cultura de les religions, quan s’institucionalitzen. No està ni en el Sermó de la Muntanya ni en els Evangelis, però sol aparèixer en la doctrina dels papes i els bisbes, sempre desconfiant de la il·lustració, la laïcitat i la llibertat religiosa. També hi ha formes més dèbils —light, podríem dir— d’aquesta cultura; la intolerància i l’afany d’extermini de l’altre hi són presents, temperats per estructures polítiques, jurídiques i culturals que els atenuen. Aquestes formes light sovintegen a les societats democràtiques. La cultura de l’enemic total s’amaga en moltes posicions i afecta sobretot persones que no han assumit el pensament liberal, democràtic i social, ni el talant respectuós, la noblesa d’esperit o l’amistat cívica dels qui saben que ningú no té la veritat total i redemptora.

Entre els qui veuen enemics pertot, trobem molts polítics que menyspreen els seus adversaris i que distingeixen, como fa sovint l’alcalde de Xàtiva, entre adeptes i desafectes, discriminant els segons sense cap escrúpol. En teoria, només en teoria, la política és una activitat noble dirigida al bé públic, al servei dels ciutadans. Però ja dic, això és només en teoria. En la pràctica, la política tracta del poder i de qüestions relacionades amb ell, com ara la manera d’accedir-hi, d’exercir-lo, d’usdefruitar-lo o de perpetuar-s’hi. És freqüent que els polítics del PP obsequien els ciutadans, les nits d’escrutini electoral, amb petites exhibicions de la cultura de l’enemic total. Com que tenen manca de l’altra —de la cultura il·lustrada i cívica—, solen inspirar-se en els rituals de les bandes ultres futboleres (tifosi, barras bravas, torcidas...). D’aquesta manera, les escenografies electorals esdevenen còpies dels partits de la màxima rivalitat entre equips atàvicament enfrontats: petards, danses guerreres, crits (els dits polzes cap avall i crits corals: «A segona! A segona!»). Allò que hauria de ser rivalitat esdevé, per tant, guerra total —amb les connotacions negatives que això comporta. És, efectivament, ideologia de l’enemic total en estat pur.

Vídeo divertit (2)

2011-05-20T22:50:00.006+02:00

Sense paraules...

Preguntes

2011-05-19T00:27:00.006+02:00

La plataforma “Democràcia real ja!” inicià diumenge passat un seguit de protestes exigint una sortida social a la crisi. Bé que les posteriors concentracions s’han desvinculat de la plataforma, resulta interessant repassar les seues propostes concretes. “Democràcia real ja!” ha publicat a la seua pàgina web una sèrie de mesures que considera «essencials per a la regeneració del sistema polític i econòmic, i per a garantir les necessitats reals dels ciutadans davant l’actual deteriorament de l’estat del benestar». En realitat, aquestes mesures no posen en qüestió la legalitat vigent. Si de cas, només un parell exigiria una reforma constitucional menor o la derogació d’alguna llei orgànica. Al front de les iniciatives reclamades per la plataforma figura l’eliminació dels privilegis de la classe política, amb un control estricte de l’absentisme entre els càrrecs electes, l’eliminació de la immunitat parlamentària i la supressió de privilegis en allò tocant als impostos, als anys de cotització i a la quantia de les pensions.

Per a reduir la lacra de l’atur, els promotors del moviment proposen fomentar les reduccions de jornada i la conciliació laboral, la jubilació als 65 anys, les bonificacions a empreses amb menys del 10% de contractes temporals i el restabliment del subsidi de 426 euros per als parats de llarga durada. El dret a l’habitatge encapçala també les preocupacions de “Democràcia real ja!”, que reclama l’expropiació de les vivendes construïdes i no venudes, per a destinar-les a lloguer. També demana ajudes a joves i persones amb recursos escassos, perquè puguen llogar un habitatge, i la cancel·lació de les hipoteques amb el lliurament al banc de la casa hipotecada. Com es veu, totes aquestes mesures de política social les podria posar en marxa un govern socialdemòcrata sense tocar una coma de la legislació vigent.

La plataforma exigeix també uns serveis públics de qualitat. Proposa que l’Administració suprimisca, establint-hi els controls adients, les “despeses inútils” (que es reduïsca la despesa militar, posem per cas), que es contracte personal sanitari fins acabar amb les llistes d’espera i que hi haja professorat suficient per a garantir les ràtios d’alumnes per aula establertes a la legislació. Demana la reducció de la matrícula a tota l’educació universitària, el finançament públic de la investigació i un transport públic barat, de qualitat i ecològicament sostenible. Per a controlar les entitats bancàries, es proposa la prohibició de qualsevol tipus de rescat o injecció de capital, la devolució a les arques públiques de tot el capital públic aportat i la prohibició d’inversió de bancs espanyols en paradisos fiscals.

Quant a la fiscalitat, “Democràcia real ja!” demana l’augment del tipus impositiu a les grans fortunes i a les entitats bancàries, l’eliminació de les SICAV, la recuperació de l’Impost sobre el Patrimoni, el control de la fuga de capitals a paradisos fiscals i l’adopció a nivell internacional d’una taxa sobre les transaccions internacionals (taxa Tobin). La plataforma reclama una major participació popular (referèndums obligatoris i vinculants sobre qüestions de calat polític que modifiquen les condicions de vida dels ciutadans o sobre mesures dictades des de la Unió Europea). Finalment, s’exigeix la protecció de la llibertat d’informació i la supressió dels controls sobre Internet (amb l’abolició de la Llei Sinde).

Tot açò està molt bé, però sorgeixen un munt de preguntes. Qui són i quina representativitat real tenen les persones que integren el Moviment 15-M? Estan mínimament organitzades? Què demanen realment? ¿Un seguit de mesures per a pal·liar la crisi econòmica o un canvi de model democràtic? Com pensen canalitzar el seu malestar? (Si hom vol avançar cap a una democràcia més participativa, caldrà concretar-ne la forma.) ¿Els indignats d’un país poden fer front sols als problemes de la globalització o cal tot un moviment europeu d’indignats? ¿Els concentrats de la pell de brau compten amb alguna possibilitat d’obtenir allò què demanen per la via de l’abstenció? ¿És possible canviar el sistema només amb un seguit de mesures socials i una nova llei orgànica sobre modalitats de referèndum? ¿Acabarà desinflant-se la revolta en un tres i no res? Són moltes preguntes, ja ho sé. Però s'haurien de contestar.

Resplendent

2011-05-15T17:08:00.005+02:00

Als amics del Penjoll.

Resplendent.

Tot és resplendent, des d'aquest turó, llevat de la pobresa.

El trist record de l'ombra de les figueres, espàrrecs i margallons, els cirerers pintats, bancals perduts de blat i vinyes, -futur de vida en temps antics- plens d'esbarzers i pedres ganivet que tallen; de tant en tant fan plorar un cel obert que ens vigila.

Barranc avall un llaurador crema branques i fullaraca amb l'esforç dels segles a l'esquena.

Al dellà, homes i formigues - potes i màquines- corren per la plana: núvols, vent i maldecaps.

A l'horitzó, la mar.

Com un espill les flors, xec en blanc per sobreviure, s'hi miren. Malgrat la por dels cards i d'argelagues us ho he de dir: amics, la vida mana.

A la caça del vot

2011-05-11T17:14:00.010+02:00

Jawlahnteh tenia plaça en un ambulatori de l’eixampla. Era metgessa de família. També ocupava un escó a la Casa de la Ciutat. Per la seua banda, Harha Karmel, una dona de vuitanta anys, era una de tantes pacients de Jawlahnteh. Harha Karmel havia pensat més d’una vegada a canviar de metgessa. No estava molt contenta amb l’atenció que rebia. Tenia tot un rosari de dolences: tensió alta, mala circulació, unes nafres a la cama esquerra que supuraven líquid limfàtic i no acabaven de cicatritzar... El memorial de greuges també era extens.

Segons Harha Karmel, les consultes amb la doctora s’assemblaven prou a les nits de cinema de Canal Cinc, contínuament interrompudes amb espots publicitaris —el seu fill, un burleta empedreït, s’hi referia, rient-se, amb l’expressió coitus interruptus. «No sigues malparlat!», li contestava la mare, que no estava per a bromes. Sovint, quan Harha Karmel començava a contar les seues malalties a la consulta de Jawlahnteh, sonava el mòbil de la doctora, que es posava a parlar d’assumptes polítics durant una bona estona, oblidant-se de la seua pacient. Això sí, Harha Karmel estava al dia en qüestions de política local.

La soferta senyora atribuïa el punt mort en què es trobaven les seues nafres a l’escassa atenció que li prestava la facultativa. És més: Harha Karmel afirmava que una pomada mal receptada havia agreujat la seua dolença. Malgrat els precs de la seua pacient, Jawlahnteh es negava a derivar-la cap al centre d’especialitats, per tal que l’atengués un dermatòleg. «Açò no és res! Es curarà tan aviat com arribe el bon temps», va amollar un dia amb cara de fàstic. Harha Karmel comentà al seu fill: «Si vol dedicar-se a la política a temps complet, que demane una excedència; així ens enviarien un nou facultatiu.»

A tot açò, conforme s’acostava el dia de les eleccions i la maquinària partidista de recaptació de vots s’anava engreixant més i més, la doctora Jawlahnteh, que tornava a figurar en una llista del partit Pàtria, Rei i Déu, esdevenia més i més desficiosa. Finalment, durant una revisió rutinària tres setmanes abans de la cita electoral, després de dir que la cama de Harha Karmel tenia un aspecte magnífic, Jawlahnteh li va demanar amb un somrís:

—Sap que em presente a les eleccions?

—Sí! —contestà Harha Karmel.

—Vostè anirà a votar?

—I tant! —féu Harha Karmel amb una mica d’impaciència.

—Si no es troba amb ànim d’anar tota sola al col·legi electoral, no es preocupe; pot votar per correu o puc fer que algú l’acompanye.

—No farà falta; ja m’acompanyarà el meu fill. Tinc pensat de votar als republicans espartaquistes —va dir enutjada la senyora Harha Karmel.

Ben bé no sabia qui eren els espartaquistes ni quin programa defenien (només n’havia sentit parlar vagament al seu fill), però estava molt satisfeta amb la cara de pomes agres de Jawlahnteh. Sortí de l’ambulatori ben complaguda. «A partir d’ara, estarà més atenta», pensava. Però la satisfacció esdevingué preocupació quan el seu fill li mormolà, en arribar a casa: «Mare, no hauria d’haver dit vostè a qui pensa votar, no siga que la facultativa es desentenga de les seues nafres i encara eixim perdent.»

Motocross freestyle

2011-05-08T20:19:00.008+02:00

Pôs ja heu tinc, Sarín. Com la xiqueta, Rogelio i l’asquerra abertxale es passarà la campanya electoral recordant es dinés que mos havem gastat en una plaça de bous buida, anem a contratar Penguin Rustideras i Dylan Estruç. Ie, són molt bons. Faran una exhibició de motocross freestyle. Sí, una espècie de trial. Peguen uns bots de categoria i no se’ls cau ni una ploma. Aixina, quan Rogeliet proteste per lo de la plaça, mosatros, què vols, mante? Hem portat un espectacle de la màxima categoria. Qu’això és balafiar es dinés? Però entonses què, heu fem o no hou fem? No dies que la plaça estava buida? Pôs ja està plena. Ademés, vosatros no maneu! I al personal, sobretot txove, li encanta la moguda de les motos. Jo tamé pense anar. Tot lo san dia de campanya és molt avorrit. Com? Que la Junta Electoral ha dit que no puc presidir actes públics? Tranquil, Sarín. No n’hi ha detall que se mos ascape. No pense presidir-lo; heu voré des de la barrera. Ara, això sí, que la gent em veja. Com? Que la gent em té enveja? Tamé. És que jo sóc una estrella. I els altres, els teloneros. J’has parlat amb Dylan? Pâ qu’ha de ser? Pa feme unes fotos pujat en la moto! Serem la sensació del món səncer. Que les motos són molt altes? Estàs insinuant algo, Sarín? Vols que d’una trompâ t’envie a fer la mà? Al Puig, en companyia d’ixos, els amics de la Costera dels collons.

Consideracions Intempestives 2

2011-05-06T00:13:00.008+02:00

Jana, tu que ets dels éssers que m’escolta i em fa prou cas, tinc una pregunta que ningú gosa contestar…

Creus que Zapatero ha estat alguna vegada fusterià? Creus que alguna editorial publicaria una tesi doctoral sobre el tema?

Et conte açò perquè ho cavil•lava en venir del treball mentre les corbes de la carretera besaven una boira apegalosa. Jo no em menge les ungles, però cercava l’adjectiu i se’m resistia…

Mare meua, amiga, ja l’he trobat! Aquestes neurones em fan una mica la punyeta.
No era fusterià, sinó weberià. Aquest sí que és l’adjectiu.

Zapatero, el Presi dels espanyols, s’ha tornat un tràgic seguidor weberià. I dic açò de “tràgic” perquè ho diu el mateix Weber en referir-se a la Política com una activitat de “passió desapassionada”.

Amiga Jana, sembla que a la pregunta feta per Llamazares li ha contestat al rei que fa quinze… Mira que dir-li que la seua posició és minoritària en tota Europa. No creus que aquesta contestació ha estat estúpida i escapista?
El Presi ha passat d’una ètica de la convicció a una ètica de la responsabilitat, que en un primer moment semblen en l'obra de Weber antitètiques. Bon alumne del mestre, sí senyor. Però ostres, on queda això de l’Aliança de les Civilitzacions?

Zapatero ha marejat la perdiu i, en aquesta acció, s’ha marejat també– Jana lladra-.

Però el Presi no ha acabat de llegir bé a Weber, car aquest ens parla que l’esser humà autèntic amb vocació política enfront de la constant insatisfacció d’una realitat inhumana i miserable ha de saber dir: “Prou, fins ací hem arribat”.

Weber comentà : “Cap ètica del món – jo afegiria ideologia , “Weltanschauung”, ni la d’Obama- pot demostrar quan i en quina mesura una fi moralment bona santifica els mitjans èticament perillosos i les seues conseqüencies col•laterals”.

No, m’he tornat a enganyar un cop més. No era weberià, sinó maquiavèl•lic l’adjectiu que s’escau.

Jana, de debó creus tu que l’eliminació física d’un humà terrorista és una finalitat bona en si mateix?

Ella em mira amb cara de llàstima...

Consideracions Intempestives

2011-05-03T23:02:00.006+02:00

Sembla que estem subjectes a nodrir una colla de mutants malfeiners que esdevindrien feligresos de l'Esglèsia Universal dels Desocupats si no fora el cas que aprofitant-se de certs privilegis i la inòpia en què tenen soterrada una majoria de voluntats deixàrem de considerar-los.

Jana em lladra, una, dues, tres vegades...

Bé, tranquil•la amiga. Sí, ja t'he comprés, tornaré a començar; ho faré d'una altra manera. Tin una mica de paciència... Vinga ara que hem aprofitat les Pasqües per oxigenar el cervell i executar per apoptosi certes cèl•lules malignes, tornem a començar.

Sembla que la crisi no és idèntica per a tothom. Òndia tu, això és de veres! Però què pocs ho conten amb les càrregues de profunditat que calga...

Jana lladra una vegada.

I cada cop a major nombre de persones els costa arribar a final de quinzena amb dignitat.

Aleshores Jana, nosaltres ens negaren a parlar de certs prínceps i princeses - lladra una sola vegada-, de futbol -un altre lladruc-, de les baralles estúpides dels polítics per arreplegar vots i vampiritzar els qui sí treballen humils al tall - un altre LLADRUC, amb més intensitat-... I cadascú que es mire a l'espill per veure's la cara - panteixa i em dóna la poteta-.

Que més podem dir, amiga?

- Que vivim en un país tristíssim i paupèrrim d'emocions i intel•lecte?

- Que una colla de lladregots afua, amb les regnes, la vida -Jana udola-.

- Que uns miserables degollen llibertats futures per tal de repartir-se millor el pastís en dos trossos grans; les engrunes (miserable llei d'Hont) per a la resta.

- Que ara sembla estar bé, assumptes de la modernitat - i quasi cabró antidemòcrata qui pense el contrari- alegrar-se per la cacera i assassinat d'un criminal -l'udol i el pantaixar són profundíssims en temps-.

Ai amiga Jana, on arribarem en un país de corruptes que paren la mà per mantenir els privilegis i viure de la suor dels qui són contínuament menyspreats!

Ai Jana, que ens resta de la mirada neta i en quina gàbia hem tancat l'Ètica!

Ja poden venir sols i les més grans tempestes. Tu saps que els nens, les nenes i un grapat de grans t'estimem!

El mitjà és el missatge

2011-04-23T09:27:00.010+02:00

Encara que sóc més seguidor de Woody Harrelson que de Woody Allen, a qui li vaig perdre les petjades fa temps i de qui només trobe utilitat en les seues claus, he vist al You Tube este trosset de la pel·lícula Annie Hall que vull compartir amb vosaltres, fidels d'este mitjà que és El Penjoll:

La representació del dolor

2011-04-17T17:19:00.012+02:00

Que la vida està feta d’instants feliços i moments dolorosos és cosa ben sabuda. En general, tots els humans lluitem per assolir la mateixa meta: viure una existència com més plaent millor, cosa no sempre possible. Hi ha, però, una religió, la cristiana, que predica justament el contrari: el dolor. D’acord amb els postulats cristians fonamentals, una vida de privacions i patiments és el camí més recte cap al gaudi etern. I clar, des de fa dos mil·lennis, el dolor ha estat font inesgotable d’inspiració per a tota classe d’artistes cristians. Sense anar massa lluny, el proppassat dia 15 fou Divendres de Dolors —conec moltes xiques que es diuen Lola per haver nascut en aquest jorn del calendari eclesiàstic.

La festivitat de la Mater Dolorosa sempre s’ha celebrat divendres anterior a Diumenge de Rams. Antigament, s’interpretava aquest dia l’Stabat Mater, himne llatí del segle XIII dedicat a Maria i atribuït a Jacopone da Todi. El títol està pres del primer vers del poema, Stabat mater dolorosa («Estava la mare dolorosa»). El tema de l'himne, un dels poemes conservats més impactants de la literatura llatina medieval, és una meditació sobre el patiment de Maria durant la crucifixió de Jesús, el seu fill. El text del poema ha estat musicat per molts compositors al llarg dels segles. Una de les versions més conegudes, i d’una bellesa extraordinària, és la del músic barroc Giovanni Battista Pergolesi.

El patiment ha inspirat també pintors, escultors, fotògrafs i cineastes. Les representacions del dolor han oscil·lat entre els dos extrems dels quadres beatífics, d'una banda, i les escenes gore de, posem per cas, The Passion of the Christ, film de Mel Gibson classificat R als Estats Units —que ja és dir. Al primer grup pertanyen moltes de les obres de Josep Ribera lo Spagnoletto. El xativí establert a Nàpols pintava terribles martiris, els protagonistes dels quals exhibien rostres de gaudi celestial. A partir d’avui, Diumenge de Rams, aquestes fesomies joioses de tradició barroca ompliran places i carrers de tota la Pell de Brau. Escenes de sadomasoquisme que seran contemplades per tota classe de públics —inclòs l’infantil— sense cap tipus de censura (a la religió, ja se sap, se li permeten moltes coses, fins i tot la representació pública de la violència).

Diuen que els inicis estètics del cinema gore o splatter daten del Grand Guignol, teatre francès en què se solien representar escenes sagnants, matances... El nostre gore autòcton, de caire religiós, és molt més antic. La celebració de processons durant la Setmana Santa tindria el seu origen a finals d’època medieval, quan els franciscans s’encarregaven d’organitzar desfilades de penitents i flagel·lants. Des de llavors, l’exaltació del dolor no ha deixat d’inspirar —ai la inspiració— tota mena d’artistes. Ara, són els fotògrafs els qui han pres la torxa de Caravaggio, Ribera i tutti quanti. Ací tenim uns exemples.

PARE, PER QUÈ SOM D'ESQUERRES?

2011-04-13T12:48:00.004+02:00

- Pare...

- Digues.

- Aniràs a votar estes eleccions?

- Eee... Sí, no sé, supose...

- Com sempre dius que aneu a perdre... Quina tonteria, no?

- Vols dir?

- Sí, per què vols votar si els teus van a pedre? Borja diu que el seu papà sempre vota al PP perquè guanya sempre. Com el Barça.

- El papà de Borja és més de dretes que Esperanza Aguirre.

- I què?

- Que per això vota el PP. Nosaltres... bé, ta mare i jo, som d’esquerres.

- I jo també sóc d’esquerres?

- Home, espere que sí, però això no ho sabrem fins que et faràs gran.

- O siga, que ara mateix no sóc de dretes ni d’esquerres.

- Home! Tècnicament, eres d’esquerres.

- Per això no faré la primera comunió?

- Més o menys...

- Però Jordi la farà. Li vaig preguntar si els seus pares voten al PP i em va dir que no.

- Cadascú és cadascú... Allò coherent és que si no eres creient no deus de participar en les coses de l’Església.

- Què vol dir coherent?

- Que s’ha de fer el que s’ha de fer.

- Ah. I els papàs de Jordi no són coherents.

- Quines preguntes... També hi ha gent d’esquerres que és creient, igual és el cas.

- I per què nosaltres no som creients?

- Perquè no. Perquè això de Déu i els sants és un contarella. Ja ho havíem parlat, que no faries la primera comunió, perquè no estàs batejat, i perquè a mi no em dóna la gana. I acordàrem a canvi que si treies bones notes et comprarien la Wii.

- D’acooooooord...

- I quan seràs gran, si vols batejar-te i fer la primera comunió, avant. Tu mateix. Algun dubte més?

- Sí. A més d’això de l’Església i no votar al PP, què fan els d’esquerres?

- Com que què fan? Vols la versió llarga o la curta?

- La curta, la mare m’està esperant per comprar-me roba.

- Roba?

- És que li vaig dir a la mare que a tots els amiguets que fan la comunió els regalen xandalls, pijames, samarretes, botes de futbol... De tot. I la mare em va contestar que jo no anava a ser menys.

- Fabulós. Visca el consumisme! No volíem passar per l’anella, suportem la llanda de les teues iaies, i ara resulta que ens anem a gastar la pasta igual. Ara ho parlaré amb ta mare. Quasi m’assabente per la premsa.

- I ara em diràs què fan els d’esquerres?

- Eeeee... Defensar la igualtat i la solidaritat, el valencià, el medi ambient, els drets dels immigrant i dels menys afavorits, les conquestes laborals... jo què sé, estes coses... És molt llarg.

- Vols dir que els del PP no parlen valencià? Perquè el papà de Borja el parla...

- Però no s’ho creu... Prou! Mira, saps el que et dic? Que ja ho entendràs... I si no...

- Jo vull entendre-ho ara.

- Doncs ara no va a ser. Que t’adoctrine ta mare, que jo ja tinc prou amb els problemes de la feina!

- D’acooooord! Ja em calle.

- Gràcies!

- Una pregunta més...

- (...)

- ... Si tenim una casa com la de Borja, un cotxe com el de Borja i parlem valencià, també, per què som d’esquerres? Per a no fer la primera comunió?

- Collooooooooons!

- I si som del Barça, que sempre guanya, perquè no som de dretes?

- Mira, Andreu, ja tinc prou! Vés-te’n una estoneta amb ta mare, vés!

- Sols era una pregunta, no sé per què t’enfades. Com voleu guanyar unes eleccions amb ixa mala llet?

El Penjoll rosa

2011-04-10T20:12:00.014+02:00

S’acosta el 14 d’abril, aniversari de la República. Possiblement, conèixer algunes interioritats dels Borbons podria —qui sap— eixamplar els sentiments republicans dels ciutadans. Ximo ens ha explicat algunes curiositats borbòniques (als darrers posts, les relacionades amb les finances de l’actual monarca de la saga). Jo vaig a contar altres, aquestes relacionades amb les faldilles. Al cap i a la fi, la successió dels règims monàrquics és en realitat un assumpte vaginal. Pel que es veu, Joan Carles ha tingut múltiples amants. La seua primera promesa, de sang reial, fou Gabriela de Savoia. La relació no arribaria, però, a bon port. Als 18 anys, dos mesos després d’haver matat el seu germà Alfons, de 15, entaulà altra relació amb la jove duquessa Olghina Nicolis de Robilant, periodista italiana, de la qual tingué una filla, Paola Nicolis de Robilant, primogènita del futur monarca (aquesta xica viu actualment en Estats Units; dóna classes a la Universitat de Columbia). En 1989, Olghina descobrí a la premsa italiana la paternitat borbònica de la filla i publicà algunes cartes d’amor que li havia dirigit Joan Carles.

Hom suposa que aquest tingué altres relacions abans de casar-se amb la reina Sofia. Després de la boda, s'han atribuït al Borbó diverses amants: La Chunga, Sandra Mozarowski, Nadiuska, Rafaella Carrà, Paloma San Basilio, Bárbara Rey, la presentadora del programa de TVE Corazón, corazón, Cristina García Ramos, Antonia Dell’Atte, Yvonne Reyes... En la seua obra Hasta la coronilla. Autopsia de los Borbones, el periodista Iñaki Errazkin conta la peripècia vital, ben trista, d’algunes d’aquestes dones. Sandra Mozarowski, per exemple, morí als divuit anys, en trencar-se la seua relació amb Joan Carles; va caure d’un balcó —oficialment, es digué que havia patit un accident domèstic, però altres versions afirmen que fou empentada. Roswicha Bertasha Smid Honczar, de nom artístic Nadiuska, va conèixer el futur rei quan la seua carrera cinematogràfica estava en ple apogeu. La xica arribà a participar en unes cent pel·lícules, en algunes de les quals compartí cartell amb actors com Tony Curtis o Arnold Schwarzenegger (en Conan el bàrbar). En 1973, li van organitzar una ficció de boda amb un vagabund discapacitat psíquic, al qual pagaren 3.000 pessetes i tornaren, després de la boda, al solar d’on l’havien tret. Després de trencar les relacions amb el monarca, a l’actriu li fou diagnosticada una esquizofrènia. Durant un temps, va viure al carrer. Actualment té 59 anys i viu en un psiquiàtric.

La murciana Bárbara Rey, en realitat María Margarita García García, és altra de les amants de Joan Carles. Actualment té 61 anys. Inicià la seua relació amb el rei pels volts de 1980. Al Borbó li encantaven les formes sensuals de l’actriu i els seus menjars. La relació adúltera trencà el matrimoni de la xica amb el domador de circ Ángel Cristo. En 1994, Joan Carles s’afartà i la va despatxar. Llavors, Bàrbara protagonitzà un seguit de peripècies per a cobrar-se els “serveis prestats”. (Havia tingut la precaució d’enregistrar imatges i converses on el monarca parlava amb total desimboltura d’assumptes com el 23-F.) L’actriu va demanar per aquest material 12.000 milions de pessetes —per demanar, que no quede. Hagué d’intervenir el CESID i l’amic personal del rei, Manuel Prado y Colón de Carvajal. Primer, aconseguiren que el director de TVE, Jordi García Candau, contractés Bàrbara per a un programa setmanal en canvi d’un milió de pessetes mensual. En 1996, els serveis secrets regiraren de dalt a baix la casa paterna a Totana. Llavors, l’actriu pujà les seues exigències monetàries a dos milions mensuals. Finalment, en guanyar les eleccions el PP, Aznar va descobrir la partida del fons reservats de presidència i decidí tancar l’aixeta. Hom optà per comprar a l’actriu el material compromès (s’ignora si en canvi de quatre o —atenció!— quaranta-quatre milions de dòlars).

Es remoreja que, després de les relacions esmentades, el rei freqüentava molt una finca extremenya. Hi arribava en helicòpter privat des de la Zarzuela i ocupava una magnífica suite on es trobava amb l’amant de torn. Hi ha dues poc conegudes: Julia Steinbusch i Marta Gayá. La primera, guapa i jove estudiant de nacionalitat alemanya, que domina cinc o sis idiomes, és acompanyant de Joan Carles en viatges a l’estranger, en esdeveniments esportius como la Copa del Rei de Vela i en corregudes de bous, carreres de Fórmula I, etc. Se sap que viu a Madrid i que sembla mantenir una relació molt estreta amb el monarca almenys des de l’any 2004. Marta Gayá, decoradora mallorquina, és acompanyant habitual de Joan Carles durant les estades mallorquines i alguns viatges a l’exterior. La seua relació degué començar més o menys pel 1990. Indirectament, Marta esdevingué un problema d’Estat durant un dels governs de Felipe González, que filtrà a la premsa l’absència del rei el dia que havia de firmar la llei de creació de la Universitat de la Rioja. El BOE del 18 de juny de 1992, any de les Olimpíades, publicava dita llei firmada pel monarca, però els nervis i certa indiscreció per part de l’antic secretari de la Casa Reial, Sabino Fernández Campo, deixaren al descobert que el rei havia estat a Suïssa del 15 al 23 de juny, acompanyat per Marta. L’incident desvetllà les estranyes desaparicions del monarca, durant les quals ningú no sabia on era, i desfermà un problema institucional de primer orde (si el cap de l'Estat marxa del país de manera extraoficial i clandestina, s’han de posar em marxa els mecanismes que preveu la Constitució). Quan el rei estiueja a Mallorca, es veu amb Marta al quiosquet d’una cala aïllada no massa distant de Palma. En aquests discrets encontres no falten mai els seus guardaespatlles. Segons algunes fonts, també es veuen al mateix palau de la Zarzuela.

I què diu de tot açò la reina? Iñaki Errazkin conta una anècdota molt sucosa al respecte. Sembla que durant un viatge a l’estranger, un cambrer espanyol emigrant va sentir que Sofia, tan mesurada habitualment, li amollava al seu marit: Te jodes. Como no puedes divorciarte. Sembla que dormen, des de fa temps, en llits, cambres i pisos de la Zarzuela separats.

Les finances de sa majestat (i II)

2011-04-04T17:29:00.012+02:00

Durant la nit del 23 de febrer de 1977, dos falsos servents narcotitzaren el personal de servei del xalet del duc d’Hernani i van robar els títols de propietat de les seues obres d’art i disset quadres que se’n dugueren a Portugal. Nou dies després, la policia filtrà a la premsa la sostracció dels quadres sense fer menció dels documents. Al cap de dos mesos, aparegueren les pintures i foren detinguts els delinqüents, però s’ometé qualsevol referència als documents. En 1979, el nebot del duc descobrí que mai no s’havia obert procés penal pel robatori (ni s’havia tornat a saber res dels lladres). La família del duc suposà que el veritable objecte de l’assalt eren els documents, i també arribà a la conclusió que s’havia falsificat el testament de l’oncle, per no alçar sospites, instaurant com a hereva única la seua esposa, la qual anava a ser, en realitat, simple testaferro que lliuraria la col·lecció —una part de la qual es trobava encara al Prado— a la família reial.

Paral·lelament, per a justificar la posterior aparició d’alguns quadres al patrimoni privat del rei, aquest havia dictat un decret incorporant el ducat d’Hernani a la seua família i lliurant-lo a la seua germana Margarita. La Casa Reial al·legà que el duc havia transmès per carta el seu desig de modificar al testament la seua línia successòria. El nebot del duc diu, en canvi, que es va confeccionar una “carta” en què el seu oncle demanava autorització al rei per a designar la persona que haya de ser el futuro segundo titular del ducado de Hernani, que en su caso será persona que lleve el real i glorioso apellido de Borbón. A la carta s’unia la manipulació de l’últim testament de l’aristòcrata i un afegitó: una minuta escrita a màquina, adossada a l’última voluntat, segons la qual deixava el ducat a mi nieta SAR doña Margarita. La Casa Reial completà la documentació amb un paper, datat el 10 de novembre de 1977, que pretenia ser un Reial Decret, pel qual el rei concedia a Manfredo de Borbón autorització per a cedir el seu títol sempre que siga a pariente colateral que porte el cognom Borbó (l’esmentat paper no era en realitat un Reial Decret, perquè mai no s’havia publicat al BOE).

A més de simular que el rei estava emparentat amb el duc d’Hernani, calia ocultar la seua herència. Com s’havia de fer creure que la col·lecció d’art només havia pertangut a l’infant portuguès Sebastián Gabriel de Borbón y Braganza, i mai no havia estat en mans del duc d’Hernani, la vídua i hereva universal —possible testaferro del rei— no declarà la col·lecció d’art a Hisenda, eludint el pagament dels imposts successoris. La raó és simple: en cas d’haver-la declarat, no hagués estat possible cap apropiació de les obres d’art; a més de lliurar a l’Estat una part substancial, en concepte d’impost successori, s’hauria demostrat la titularitat del duc d’Hernani. (Resulta incomprensible que la inspecció d’Hisenda ignorés l’existència de les pintures; algunes havien figurat en exposicions organitzades pel Museu del Prado.) Els Méndez de Vigo van denunciar l’impagament d’imposts. Però la Delegació d’Hisenda de Madrid aturà la denúncia, potser per a no deixar en evidència el rei.

Més endavant, la Casa Reial degué caure en compte que els documents robats al xalet del duc eren, en realitat, còpia dels originals, dipositats a l’arxiu de la Comissaria General del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, emplaçat a l’Institut de Conservació i Restauració de Bens Culturals. Va caldre, per tant, sostraure els originals i falsificar l’Inventari General de Pintures del Museu del Prado. La desaparició dels expedients s’esdevingué sent director de l’Institut de Conservació i Restauració el valencià Felipe Vicente Garin Llombart, que també havia estat director del Museu del Prado quan la inspecció d’Hisenda havia efectuat una falsa taxació de la col·lecció —molt per sota del seu valor real. Quan els Méndez de Vigo començaren a investigar, ja havien desaparegut les dues actes que certificaven, des de temps de la Guerra Civil, l’existència dels 681 quadres de la col·lecció. Lògicament, mai no han cessat de querellar-se contra la família reial.

L’últim episodi d’aquest enfrontament es va produir a l’Audiència Nacional. El fill del marqués d’Atarfe, l’advocat Luis Méndez de Vigo, fou condemnat a pagar una multa de 2.190 euros per injúries al rei. La guerra dels legitimaris del duc Manfredo apuntava a diferents funcionaris i institucions de l’Estat: notaris, directors del Prado, Ministeri de Cultura, Ministeri d’Hisenda... Els querellants pretenien fer aflorar els més de sis-cents quadres de la Col·lecció Duc d’Hernani. Bé que la majoria no es podien exportar, n’hi ha uns quants penjats en museus estrangers, sobretot americans: Meadows Museum de Dallas, Metropolitan de Nova York, Chicago... La immensa majoria dels no venuts continuen, però, en parador desconegut. Un d’aquells llenços, Bodegó de caça, hortalisses i fruites, firmat en 1602 per fra Juan Sánchez Cotán, fou comprat pel Prado en 1991 a Teresa Mariátegui. El museu pagà per ell 450 milions de pessetes —no era un dels més valuosos; a la col·lecció, hi havia obres de Tiziano, Rafael, Carpaccio, Rembrandt, Goya, Van Dyck, Teniers...

L’operació fou molt controvertida; tres anys abans, la inspecció d’Hisenda havia descobert que l’hereva del duc no havia rebut únicament tres obres, com havia declarat. En diversos registres, es descobrí que amagava més de cent quadres que foren taxats per Edmund Peel, de Sotheby’s (on treballava llavors la infanta Pilar de Borbó), en la irrisòria quantitat de 25 milions de pessetes (es tractava, evidentment, d’una falsa taxació). Més tard, aparegueren onze quadres més. La vídua mai no fou sancionada; se li va aplicar, segons es va dir, l’amnistia fiscal de la llei 16/1985 de Patrimoni Històric. Finalment, en morir Teresa Mariátegui i fer-se públic el seu testament, hom pogué comprovar que en realitat no havia rebut gran cosa del duc d’Hernani. En febrer de 2000, la família Méndez de Vigo —alguns membres de la qual han esdevingut republicans confessos— interposà en el Jutjat d’Instrucció Nº 46 de Madrid una querella criminal contra la família reial espanyola per estafa, falsificació i robatori de bens del Patrimoni Històric Nacional, però aquesta querella fou finalment arxivada en 2006.

Formes de promocionar(se)

2011-04-02T12:30:00.001+02:00

Nota: Qualsevol semblança de Miguel Noguera amb Tadeus és només fruit de la vostra delirant imaginació

Paraules invisibles

2011-03-31T20:09:00.030+02:00

Plourà silenci per tot el mal que fem i hem fet,
pel conformisme i les plàcides omissions
d’aquest viure de xais escaldats i immisericordiosos.
Declinarem “ l’a,b,c ” descervellat d’un sistema
on la fi és l’inici de l’acomodament
més inhumà i parcial.

Adorarem l’euro,

la totpoderosa xarxa i el paper couché
de tants projectes nascuts ja morts;

dissenyarem

un món luxós i serem savis imprescindibles,
llum per als cecs, guia per als pulcres moribunds.

Tot serà fet a la mida adobada d’una passarel·la
on white collars de gomina invisible xuclaran,
dels lliris blancs i, amb somriures, la darrera saba
i brindaran per la tristesa dels altres.

Ploreu amics, plorem

pels nens que fórem si hem desaprés de la pluja
els seus pètals, els llamps de la veu,
car, és per tendresa que vindrà el sagrat judici
on regnarà la veritat blanca i la bellesa
dels qui construeixen la història –oblidats
pel present–.

Del Llibre Invisible, 2005.

Ací la continuació...

Monstres

2011-03-30T13:40:00.006+02:00

Volia dir de l'ABC, que en dos dies ha produït dos monstruositats informatives filles de la inconcreció, la invenció i la manipulació de dades. Ahir i hui. Però nosaltres al vent!

Per canviar d'aires

2011-03-28T20:59:00.005+02:00

Vivim estos dies entre posts convulsos: Gadafi, mutants del XXI, Camps i l'Ós Pepe, Lletres de socors i auxilis, el vell borbó,...

Només que siga per canviar una miquiua d'aires ací va este poema amb banda sonora i tot.

ALBEREDA

La primavera del 2086
jo tindré 116 anys
i tu només 105.
Passejarem de la mà
i encara no ens voldrem morir.

Els dubtes d’Adrià Feblit

2011-03-27T23:23:00.010+02:00

El diputat Adrià Feblit era una persona insegura i pusil·lànime que navegava sempre en un enorme oceà d’incerteses. Aquell matí, posem per cas, no sabia què votar al parlament, on es discutia l’oportunitat d’enviar un contingent militar a la Cirenaica i la Tripolitana. En canvi, Resolut Flames, portaveu de la Unió de Col·lectivistes Verds, tenia les idees ben clares. Es manifestà inequívocament en contra d’enviar-hi el cuirassat “Roger de Lloria”. «No a la guerra!», proclamà des del seu escó. De pas, féu una mica de demagògia embolicant-se tot sol la bandera del pacifisme i acusant el primer ministre d’haver passat del no al sí a la guerra. «La democràcia no es pot aplicar amb torpedes», conclogué més tard davant dels periodistes. (En realitat, al debat, ningú no havia parlat d’aplicar la democràcia, sinó de protegir la població civil dels atacs d’un dèspota desequilibrat.) És evident que qualsevol persona de bé sol estar en contra de la guerra, i que un demòcrata sempre intenta solucionar els conflictes a través de la negociació i l’aplicació del dret. Ara bé, aquests principis generals s’han de contrastar amb casos concrets. I clar, després de contrastar-los, solen sorgir preguntes com aquestes: ¿Fou correcte no impedir, amb una intervenció armada, la matança de Srebrenica, a la llunyana Bòsnia? ¿Era preferible deixar que les tropes del sanguinari soldà tripolità entraren en Bengasi a mata-degolla, un cop constatat que ja s’havia arribat tard a la pressió i el boicot? Davant d’aquestes i altres observacions, Resolut Flames se’n sortia per la tangent: «Van a bombardejar vostès Tel Aviv, Marroc o Birmània?» En boca d’un dictador, aquesta sortida hagués estat la mateixa del conductor que té el cotxe mal aparcat i li diu al policia: «Per què no multa primer aquell negre o aquell altre roig?» En boca de Resolut, era la sortida habitual de qui se situava sempre per damunt del bé i del mal, de qui proclamava els grans principis i les idees bonhomioses, però no baixava mai als casos concrets. Va llegir, això sí, una extensa tesi doctoral sobre la hipocresia del capitalisme, sobre les altres determinacions que es podrien haver pres i no s’havien pres, i sobre la distinta vara de mesurar que s’utilitzava al Marroc —al·lusió tendenciosa, perquè les de Marroc i Tripolitana no eren situacions del tot equiparables. No contestà, però, les preguntes essencials: ¿Calia o no calia impedir que el carnisser de Trípoli entrés en Bengasi igual que cert militar feixista en Madrid? I si calia impedir-ho, de quina manera? I és que els discursos de Resolut Flames solien planejar entre núvols de principis genèrics o abstractes. I clar, amb tants dilemes ètics, era normal que Adrià Feblit i moltes altres persones de bé experimentaren sentiments contradictoris i no saberen a quina carta quedar-se.

Per versos mutants

2011-03-26T11:09:00.032+01:00

M’agradaria, si encara estem a temps, adjuntar este poema a la Lletra de socors, del Pidolaire. No està acabat. Li falta molt. És un esborrany, una primera versió o com vullguem dir-li. Pretenia fer-lo arribar a 99 versos i enviar-lo al Premi de Poesia Antoni Ferrer, però m’ha entrat la rialla i m’he adonat que el seu lloc era jaure inacabat ací, a El Penjoll. Que no vos sorprenga si va mudant de pell en els propers dies. S'accepten suggeriments:

A vosaltres, mutants del segle vint-i-u,
vos escric estos irregulars i deformes versos.
No busquen cap bellesa,
perquè van a parlar de vosaltres i d’allò que feu.
Versos que no són per a agradar-vos,
sinó per a denunciar-vos.

Allò que feu, vos converteix
en els pitjors terroristes
que han xafat mai este planeta:
Teniu la capacitat d’irradiar un mal invisible
i fer-lo arribar a aquells que encara no han sigut engendrats.

Sé que no llegireu estos versos,
perquè esteu ocupats enganyant
i, legalment, subornant
els que atendrien esta denúncia
(de no ser tot un poema).

Teniu tant, que quasi tot ho teniu.
Només les vostres butxaques fusioneu.
Als que manen i vos la mamem enriquiu,
mentre l’urani, la natura i la cultura empobriu.

Dividiu, fragmenteu, fissioneu...
Enèrgicament reaccioneu,
els elements modifiqueu
i les masses controleu.

Cortines de fum blanc immaculat creeu.
Que el sistema no té cap fallida assegureu
i, si cap, que és humana direu...
I tota la raó teniu:
vosaltres sou la fallida,
humans mutants.

Sou fruit de l’incest econòmic,
de l’egoisme, de la cobdícia i de l’avarícia.
Acumuleu tants diners
que no caben ni en les mans
de tots els que al món moren de fam...
Tampoc cabran dins de l’enverinat pa
que deixareu baix del tercer braç
dels vostres rebesnéts

Sou els pitjors proxenetes de la Terra:
la pervertiu, la violeu i la infecteu
amb allò que feu...
Només estimeu els diners que ixen de l'abús seu .
Per enriquir-vos només ho feu...
No podeu ser més xulos!
Ni convertir en més fills de puta
a la vostra descendència,
que heretarà conjuntament fortunes
i altres malformacions genètiques...
l les passejarà en un món cada cop més artificial,
parcial, perjudicial, superficial, comercial, antisocial i dictatorial
que vosaltres esteu creant,
demiürgs de la desolació.

Els vostres comptes als bancs
són la mort matemàtica del planeta.
¿Què farem quan ja no hi haja espai per a viure,
per a riure, ni per a escriure cap poemeta?

CAMPS, A ONTINYENT: UNA HISTÒRIA, DUES VERSIONS

2011-03-23T10:29:00.000+01:00

Lletra de socors

2011-03-20T20:00:00.002+01:00

Estimats amics i amigues diver-avorrits:

Fa uns dies que no em deixava caure pel Penjoll, encara que us llegia amb fruïció i deteniment totes les cabòries al voltant de l'estil i la inspiració: les llavors de la poesia fructifiquen.

S'havien convocat les primeres oposicions del País per a Pidolaires Corredors (no d'especuladors de borsa) i com a President del Tribunal aquesta burocràcia de somni em tenia capficat.

Com que estic guanyant pes a la carrera i la vellesa se'm menja, calia renovar la plantilla de Pidolaires i en això estem. Els Pidolaires Corredors són una espècie de felins que ensumen cert tipus de notícies tan aviat com són dites per alguns humans amb cap de molibdè.

En aquest oceà de crisis actual en què vivim he volgut fer ús de la memòria per estirar els pocs músculs cerebrals que em resten i, d'aquesta forma, recuperar l'instint que em desperta d'una estultícia superlativa i conformista.

Ja sabeu tots que sóc un burgés acostumat a les penúries de despatx i poques alegries que puc trobar a l'ull del Pont on visc.
Però és clar que certes declaracions dites, escoltades i llegides pels mitjans de comunicació -els periòdics que em duu el vent- m'han posat la carn, vella i tacada, d'eriçó.
Abans que els meus dies finisquen per terribles mutacions carcinogenètiques he hagut d'escoltar cabassos d'estupideses per comunicadors il·luminats que m'han fet plorar pels Sostres d'Àvila, per dir uns quants.

Déu ens guarde dels malignes!

Però, em demanareu si he restat "pagat" per les declaracions de certs personatges polítics i comentaristes?

Ai amics, a vosaltres m'encomane!

Aquest no és el verb, car he restat "horroritzat" en veure el nul tractament del tema nuclear al nostre país arran de la catàstrofe de Fukushima:
els partits polítics, de jutjat de guàrdia; l'esquerra ideològica -en cas d'existir- són reus per tanta omissió; la dreta, travestida de pseudo solidaritat i trepa-progressia; alguns tertulians -vividors del millor món habitat i narcotitzats per les promeses de viatjar a una altra galàxia- parlaven que no era el millor moment per establir debats sobre aquest tema. Mentrimentres han prorrogat 10 anys més el funcionament, a La vall d'Ayora, de la Central de Cofrents.

I en tot aquest alberginiar em trobe, xorrant-me de sang els nassos de tants ineptes i adlàters com pul·lulen.

Què en farem enmig de caçadors de vots, corruptes, dements oportunistes, escurabutxaques engominats i intel·lectualoides?

Horror vacui!

Sort que la innocència d'Olímpia i el record de les vostres sobretaules desfà aquest desfici, esmola els ganivets de la paraula i em mena a l'esperança.

Envoltat d'ametlers i sempre vostre, el Pidolaire Entretingut.

Les finances de sa majestat (I)

2011-03-20T00:12:00.013+01:00

Enguany s’ha complit el trenta aniversari del 23-F. A preguntes dels periodistes, el rei Joan Carles digué que ja se sabia tot sobre aquell intent colpista. No tots, però, pensen igual. A finals del mes passat, múltiples columnistes posaren de relleu l’existència de zones d’ombra que afectarien directament el monarca. Podríem citar, per exemple, un article d’Antonio Elorza publicat en El País. Heus ací algunes frases del seu text: Frente a la estimación del monarca, resulta evidente que algunas cosas fundamentales han de ser esclarecidas, y que están ahí las preguntas a formular sobre las mismas. La imagen del rey demanda claridad y no miniseries. La espléndida labor de desmantelamiento del golpe tiene unas sombras de origen cuyos perfiles resulta inexcusable dibujar. Ara bé, fos quin fos el paper del rei en aquells fets, una cosa és clara: la caverna mai no li ha perdonat la seua posició definitiva a favor de l’orde constitucional.

A causa d’això, hi ha gent —com ara Jiménez Losantos— que ha arribat a demanar l’abdicació del rei. És més: alguns personatges estranys s’han fet partidaris de la República. I clar, els republicans de soca-rel corren el risc que les seues crítiques envers la monarquia siguen interpretades com exabruptes reaccionaris. Paga la pena, això no obstant, de fer una incursió als aspectes menys coneguts d’una biografia sovint despullada dels episodis més incòmodes, d’esdeveniments als quals s’ha intentat posar sordina. El primer d’ells és ben conegut: durant les vacances de la Setmana Santa de 1956, el futur rei, que tenia llavors 18 anys, matà accidentalment el seu germanet Alfons a la residència familiar d’Estoril (Joan Carles, pensant-se que el revòlver amb que jugava no estava carregat, apuntà al pols de la víctima i va prémer el gallet).

Malgrat aquest fet, el jove acabaria sent apadrinat per Franco com a futur rei d’Espanya (des de l’adveniment de la democràcia, semblen haver-se oblidat les estretes relacions de Joan Carles amb el dictador, del qual és en realitat l’hereu polític). Tenim també els afers de faldilles, consubstancials amb tots els Borbons, com s’ha vist al llarg de la sèrie. Hi ha un assumpte, però, que ha estat objecte de major atenció relativa per part dels mitjans de comunicació. Es tracta dels negocis del rei. Són de sobra conegudes les seues amistats perilloses amb empresaris, promotors immobiliaris i gent com ara el xa de l’Iran, els monarques saudites, Manuel Prado y Colón de Carvajal, Javier de la Rosa... Tots aquests personatges semblen haver afluixat cabals substanciosos a les arques privades del rei. Moltes de les dades sobre les finances de Joan Carles provenen precisament d’aqueixos personatges estranys que al·ludíem al paràgraf anterior.

La seua obsessió pels diners vindria de l’època d’estretors que passà la seua família a l’exili, en esclatar la II República. Sembla que el seu avi Alfons XIII només pogué endur-se a Itàlia les joies de l’esposa. Joan Carles sempre ha temut la possibilitat —ni que siga ben remota— de passar novament per unes circumstàncies com aquelles. Ben aviat, va intentar fer-se amb una fortuna i disposar de fons a l’estranger. Tanmateix, aquesta fortuna podria tenir uns orígens tèrbols. Una família nobiliària, la Méndez de Vigo, sosté que el patrimoni privat del rei prové del furt de la col·lecció privada de pintura del duc d’Hernani, que avui estaria valorada en més de mil milions d’euros. La família reial hauria venut a museus estrangers una gran part de la col·lecció, sense respectar la legislació que prohibia la sortida d’obres d’art de l’Estat espanyol. D’aquesta manera, el cap d’Estat s’hauria assegurat la disponibilitat de fons fora del territori espanyol. A l’operació, podrien haver intervingut els ministeris de Cultura i d’Economia i Hisenda. La història començà amb la mort, als 91 anys, d’un aristòcrata tres vegades gran d’Espanya, Manfredo de Borbón y Bernaldo de Quirós (1888-1979), duc d’Hernani.

Aquest personatge posseïa una de les millors col·leccions d’art de l’Estat espanyol. Tots pensaven que, en morir, heretaria el ducat un nebot seu, Francisco Javier Méndez de Vigo y del Arco, que ja havia rebut en vida de l’oncle un dels seus títols nobiliaris, el marquesat d’Atarfe. El duc d’Hernani havia demanat ajut al seu nebot en 1940, quan des del Museu del Prado el van cridar per a tornar-li la seua col·lecció, confiscada durant la guerra (només recollí part d’ella). Tanmateix, en morir el duc, el nebot descobrí que el testament del seu oncle modificava l’orde successori. Per un Reial Decret mai no publicat al BOE, el títol nobiliari acabà en mans de la infanta Margarita, germana del rei Joan Carles. Els hereus del duc van apel·lar al Tribunal Suprem, que fallà a favor de la infanta. Aparentment, el testament de l’aristòcrata mort deixava el ducat a la germana del rei i el patrimoni a la seua vídua, Teresa Mariátegui Arteaga, segona esposa del duc. Els Méndez de Vigo sempre han sostingut, però, que la firma del finat estava falsificada. Afirmen que la família reial, en col·laboració amb l’esposa del duc i diversos funcionaris, havien ordit un pla per a emparar-se de la col·lecció i vendre una part a l’estranger.

Recomanació fallera

2011-03-18T11:55:00.003+01:00

Filla de l’obscur hivern,

últim plor de fulla vessada,

folla en la lluenta primavera

de la primera falla plantada.

Inspiració amunt, inspiració avall

2011-03-16T00:15:00.000+01:00

Fa uns dies, Eros va penjar dos poemes que van suscitar un intercanvi d’opinions interessant per a uns i avorrit per als altres. S’especulava, per exemple, sobre quina cosa és la inspiració. En origen, es tracta d’un concepte religiós: influx dels déus sobre els poetes —o del Déu cristià sobre els autors dels llibres bíblics—, un regal diví. Per analogia, inspirar seria fer concebre una creació intel·lectual. Per a molts corrents artístics (el romanticisme, el surrealisme...), la inspiració, una mena de geni irracional, rau a l’inconscient del poeta i és responsable dels brots de creativitat. Altres corrents més actuals, emparentats amb el marxisme, només admeten com a fonts d’inspiració elements externs. Qui té raó? No ho sé, però està clar que Eros es decanta per la irracionalitat. Segons ell, la inspiració és un miratge pel qual s’ha de deixar seduir el poeta. Els brots de creativitat serien, per tant, irracionals i inconscients.

El concepte d’inspiració que defèn Eros pot existir, efectivament, de manera esporàdica. Però sovint, hom supleix l’absència de les muses amb algunes tècniques —possiblement, això és el que Aquil·les Sisternes anomenava treball— que ajuden a sortir de l’horror vacui o de l’angúnia que s’experimenta davant el full en blanc. Una frase cèlebre de Picasso, «que la inspiració em trobe treballant», explica perfectament el que estic dient. Utilitzen aquestes tècniques aquells que es veuen impel·lits a escriure regularment, per algun motiu no necessàriament “professional”. En qualsevol cas, la inspiració mai no pot ser el full en blanc; serà més bé algun dels pensaments que brollen davant d’ell (o els provocats amb tècniques com ara la pluja d’idees). També és freqüent que arribe una idea, mentre s’està “treballant”, que obligue a refer el ja escrit.

Fins i tot pot arribar la inspiració lluny del paper o la pantalla de l’ordinador: passejant pel camp o pel carrer, al treball, llegint, veient una pel·lícula... Conec gent que sempre porta a mà un bloc de notes; quan li arriba una idea, l’apunta (les idees són, de vegades, fugisseres); després, a casa, pren un paper o l’ordinador i concreta allò que se li ha acudit. La frase d’Eros «la millor inspiració seria que un autor arribés a dir-se alguna cosa interessant que desconeixia» és molt poètica però literalment inviable per manca de lògica. Jo trobe més factible aquesta: l’obra més creativa és aquella que, un cop acabada, mostra aspectes inèdits o recòndits de la realitat, inadvertits fins aqueix moment tant per a l’autor com per a l’emissor, o descobreix punts de vista originals. De fet, són molts els artistes que fan descobriments durant el seu procés creatiu.

Si férem bona l’afirmació «posar en paper allò que l'autor volia dir abans de ficar-se a escriure és imitació, recreació o mera reproducció», només podríem acceptar com a veritable creació l’obra feta pels seguidors del surrealisme, amb tècniques com l’escriptura automàtica. Aquesta no és, però, l’única manera de crear. En realitat, Eros plantejava als seus comentaris qüestions que ja s’han plantejat moltes persones abans que ell. Són qüestions molt velles i que han suscitat respostes distintes en cada moment històric. Tampoc no és nova la referència al concepte d’innecessarietat; des de fa temps, hom considera que l’art és gratuït —en el sentit de cosa innecessària o prescindible. ¿Era precís que Kandinsky creara la pintura abstracta? No! La gratuïtat és una característica fonamental de les activitats especulatives o artístiques. Per això, la mentalitat burgesa sol considerar els artistes gent mandrosa que es dedica a “perdre el temps”.

kamasutra

2011-03-14T07:00:00.003+01:00

Necessite espai a la meua biblioteca personal i això m’ha obligat a prendre la dolorosa decisió de desfer-me de certs exemplars en benefici de novetats més atractives. No sé per què la “novetat” sempre té més atractiu... El cas és que una de les víctimes ha sigut un volum il·lustrat del Kamasutra que vaig comprar, d’amagat, quan tenia 14 anys. Qui podia resistir-se a tenir un manual i amb imatges? Era la promesa d’una obra d’art rodona! Per allò de manual, ja que oferia pèls i detalls de la cosa. I amb imatges, perquè sempre, sempre, cal un plànol per on resseguir les comprovacions... El cas és que en aquella època jo no tenia amb qui compartir aquells descobriments. També he d’aclarir que, en principi, no em calien. L’única física que jo afegia al meu delit sexual era la destresa en augment del meu canell dret. Però, per no dir mentides, a la meua imaginació ja li calia alguna ajuda. D’ací la compra, un agost de fira. Quan més endavant vaig tindre parella per compartir aquella afició, no el feia servir, tot i que estic convençut que els esforçats acoblaments a l’interior del 127, resultaren un perfecte entrenament per a posteriors provatures.

Ja de casat, i necessitats de quan en quan d’una empenta (abans que sortís la vaca de milka a casa) se’ns va ocórrer agafar-lo i assajar algun d’aquells moviments del desfici. Al principi és força divertit. Anar trenant cames i braços estreta lligams. A la força. Però les complicacions apareixen de seguida. Quan demanes que la teua parella faça petits desplaçaments, per exemple, per alliberar els teus ronyons del seu colze punxegut, o perquè necessites posar el peu en terra i amb la gelor de les rajoles apaivagar la rampa que t’ha agafat, o perquè hauries d’haver abandonat de seguida en la teua intenció de fer passar el cap per aquell indret al primer cruixit avisador de les cervicals... I sempre no encertes a saber allò de qui és. Perquè ben bé podria ser teu, com insisteix ella sovint, però fa una cosa així com mitja hora que ho tens adormit, estrangulada com està l’extremitat que vols alliberar i amb la manca lògica de reg sanguini i no et sents tan propietari com caldria.

Arribar a encauar-se, ben bé no s’arriba. Ho confesse. Però al plaer sí. I tant! És un altra mena d’orgasme, clar. El que li produeix a la teua anatomia el fet d’aconseguir desfer el nus i recuperar la totalitat de la teua capacitat respiratòria i circulatòria. Hores després de la pressió, això s’agraeix. I força.

Així que al final, el llibre vaig decidir abandonar-lo convenientment dissimulat entre l’exemplar de l’economista Friedman de “Caliente, plana y abarrotada” i el “Dios es verde” del teòleg Ian Bradley que, tot i que la temàtica de tots dos no té res a veure, em garantien certa discreció davant dels fills. Crec.

Bo, l’he llançat encara que estava en perfecte estat de conservació, donat que, a força d’anar amagant-lo en la meua joventut, el vaig preservar indirectament de la llum del sol i de les humitats. De les de l’oratge, vull dir. Les altres són inevitables esguits que van acabar encartonant algunes pàgines (curiosament, sempre les mateixes) i les han dotat d’un aspecte d’antigor que potser l’hi donaria certa vàlua. Però no vull arriscar-me a una venda, la veritat.

De fills a pares

2011-03-11T11:41:00.008+01:00

Hem d’imaginar Miguel Hernández arribant a casa. Ve del front, atrotinat. No cal que ens l’imaginem com un roder que entra d’amagat per la portella. No, perquè de moment encara es troba en el bàndol correcte. Hem d’imaginar una casa de dol, plena de familiars; la muller de dol, havent passat sola la major part del patiment, si no tot. Podem imaginar Miguel Hernández dret, aferrat al bressol del fillet primogènit mort i emmortallat. Deu mesos de vida. El poema A mi hijo comença amb estes quartetes:

Te has negado a cerrar los ojos, muerto mío,
abiertos ante el cielo como dos golondrinas:
su color coronado de junios, ya es rocío
alejándose a ciertas regiones matutinas.

Hoy, que es un día como bajo la tierra, oscuro,
como bajo la tierra, lluvioso, despoblado,
con la humedad sin sol de mi cuerpo futuro,
como bajo la tierra quiero haberte enterrado.

Desde que tú eres muerto no alientan las mañanas,
al fuego arrebatadas de tus ojos solares:
precipitado octubre contra nuestras ventanas,
diste paso al otoño y anocheció los mares.

I seguix amb huit quartetes més. Però cal que recordem la imatge dels dos primers versos.
I seguirà la guerra. Es perdrà la guerra. Detindran Miguel Hernández després d’haver intentat fugir a Portugal —li havien oferit marxar a l’exili amb un grup d’artistes i intel·lectuals i ho havia rebutjat—. És alliberat del penal de Torrijos gràcies a la intercessió de Neruda. Torna a Oriola, a casa. És delatat i novament empresonat. Jutjat i condemnat a mort. El matrimoni tindrà un segon fill. Posteriorment se li commuta la pena de mort per 30 anys de presó. El faran rodar per algunes presons d’Espanya abans d’acabar al Reformatori d’Adults d’Alacant. Emmalaltix de tifus i de tuberculosi. Mor a la presó el 31 de març del 42. Trenta-un anys de vida. Heus ací un extracte de l’acta forense:

Como oficial médico de este Reformatorio le informo:
Que no me extraña que en el cadáver del recluso Miguel Hernández Gilabert no se pudieran cerrar los párpados por los medios mecánicos corrientes, ya que en vida dicho recluso padecía un síndrome típico de hipertiroidismo con sus facies de terror (síntoma de Kraus) con su tríada de fijeza, insistencia y resplandor en la mirada. Su síntoma psíquico puesto de manifiesto en su producción literaria y que encaja en lo que Pende llama taquipsiquia –viveza mental y emotividad exagerada- típica de dicho síntoma. Ello nos explicaría la imposibilidad que se tuvo de cerrar los párpados por los medios corrientes empleados.

Un parell de poemes per a eixa musa que s'absenta

2011-03-08T07:00:00.012+01:00

Que córrega l’absenta!

Alguns poetes
són onanistes
que es fan palles mentals.
Tot el dia sacsant(-se-la)
amunt i avall, amunt i avall...
perquè mai han conegut dona.

Alguns poetes onanistes
són soldats
que s’enfronten obedientment
a un conflicte caduc,
intentant, mentrestant,
imposar el seu monòton moviment
amunt i avall, amunt i avall...
perquè mai han conegut dona.

Alguns poetes onanistes soldats
són un dia desvirgats
per l’absenta.
No hi ha sistema d’ABS,
ni cap altre prefix llatí,
capaç d’evitar ja el xoc semiòtic
amb la musa que no hi era:
Providencial elixir inspirador,
provinent de la maceració en aiguardent
de les fulles dels verds versos del donzell
amb altres males herbes.

Fada verda de merda!
Puta pervertidora dels versicles
dels poetes onanistes soldats
que cauen en el teu parany
de dona que no hi ets...
Dóna allò que no hi tens...

Que córrega l’absenta!
amunt i avall, amunt i avall...

El bevedor d'absenta (1901) de Viktor Oliva

He vist córrer l’absenta!

I direu que és un miratge.
Anava nua... de pressa,
massa de pressa per a córrer.

Entrevista amb el guanyador dels Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià

2011-03-07T10:30:00.011+01:00

Amb el permís dels amants de la poesia, i com ja avançàrem, ací vos deixem amb el programa de Ràdio Esparraguera (l'emissora dels aficionats a collir espàrrecs) on la companya Clídice, del bloc Una escopinyada als ulls, li fa una entrevista a Ali Aga famós terrorista literari morisc aixativí, i autor del bloc Sota la bragueta, apunts sobre si eres poeta .

Foto d'Ali Aga, quant era jove, anava als Juniors i no portava turbant, disfressat de periodista musical Indie i divulgada per Manel Alonso i Català (perdó volíem dir "i Valencià") al seu bloc, Mecagoscrits del bobet.

Palles mentals

2011-03-06T01:12:00.006+01:00

He estat seguint el munt de comentaris que ha suscitat un post penjat per l’amic Xavi Aliaga al seu blog i he comprovat divertit que el tema poètic fa vessar, una vegada més, rius i rius de tinta electrònica. M’ha cridat particularment l’atenció un dels últims comentaris anònims: «Quines palles mentals us féu els poetes o els crítics, no ho sé. Des del punt de vista de qui llegeix poesia sense tanta palla mental, he de dir que els poemes de Pau Sif m'han agradat, uns més que altres, com passa sempre amb un poemari. Amb Propietats de l’Ikea, simplement m'he divertit. Hi ha massa “fonamentalista” en eixe món.» (S’ha d’advertir, en tot cas, que aquesta pulla va dirigida només a dos o, màxim, tres contertulians.) Què entendrà l’anònim per no fer-se palles mentals? Donat el cotext (el context lingüístic) del fragment ressenyat, no crec que es referisca sensu stricto a cap acció masturbatòria, ço és, a cap autocomplaença; es referirà més bé a la mania dels lletraferits de donar-li massa voltes a les cabòries pròpies, de fer una dissecció exagerada de l’obra aliena —«d'una palla, fer-ne un paller», diu el refrany. En aquest sentit, dir que els poetes es fan moltes palles mentals és una banalitat; a tots els literats —poetes, novel·listes, dramaturgs, assagistes— els encanta traure’s punta els uns als altres, cavil·lar i blasmar d’açò o d’allò... Forma part de l’ofici! També ho fan els pintors, els arquitectes i altres artistes. I de vegades, pôs també es tiren alguna floreta. Jo trobe que tot això és bastant normal, clar que sí, però al comentarista anònim, li sembla fonamentalisme; ell, que no es fa, segons proclama, tantes palletes mentals —potser voldrà dir que és aliè al cercle dels lletraferits o que és un lector corrent— llegeix un llibre de poemes i, com sempre passa, troba que unes composicions li agraden més i altres menys. Em pregunte si aquest comentarista serà un lector corrent. Podria ser-ho, en vista de les seues paraules, però no crec. Les estadístiques diuen que la poesia té un públic molt minoritari, format especialment per lectors —lectores sobretot— amb gran sensibilitat i molta capacitat d’abstracció i comprensió dels llenguatges formals. Entre els lectors de poesia, no sovintegen, per tant, aqueixes persones corrents que tenen prou amb un «m’agrada / no m’agrada». O siga, que l’anònim deu estar dissimulant. O no. Jo què sé! Això sí, darrere d’un lector corrent sol venir allò de «totes les opinions són respectables» —com recorda de manera contradictòria altre comentarista que prèviament ha titllat de pedants altres aproximacions més pregones. Els crítics? Ai els crítics! Entre els lletraferits, són la bèstia negra. No crec, però, que ningú dels qui han mantingut un diàleg tan espurnejant sota la creueta es dedique de manera professional a la crítica —ço és a les palles mentals. Una cosa és certa: amb el seu post, Xavi ha batut la marca de comentaris.

Decasíl·labs de rima consonat i bramulada

2011-03-05T14:35:00.003+01:00

—Però tu, en realitat, per què et dediques a la poesia?

—Per entretenir-me i entretenir.

—T’entretens fent versos i rimes?

—Clar! M’ho passe bé quan escric els poemes i espere que s’ho passe bé qui els escolte.

—I què fas si un crític recontrapedant et diu que no li agraden les teues composicions o que estan mancades de poíēsis?

—Me’l menge. Ara mateix, acabe de cruspir-me un domador, que, sobre no apreciar els meus decasíl·labs de rima consonat i bramulada, encara volia fuetejar-me amb la tralla. Però no passa res! No? A tu t’agraden els meus versos?

—I tant!

Anem a portar-nos bé

2011-03-04T14:04:00.010+01:00

Vinc de deixar un nou comentari al bloc de Xavier Aliaga. El de sota la creueta ha escrit sobre Pau Sif i ens ha regalat un poemeta seu: Propietats de l'Ikea. No em vaig poder estar de ser el primer a dir la meua en els comentaris. Però de seguida es revolta la tropa i hi ha algú que m'acusa d'anar mancat d'humor. Home, pôs segons en quines coses. Supose que això de l'humor va per barris, com moltes altres apetències. Algunes pel·lícules dels Monty Python em pareixen genials i d'altres no les he pogut aguantar: què hi farem?

Anit vaig estar veient i escoltant els Astrud & el Col·lectiu Brossa. Tocaven el nou disc.

(Em permet este parèntesi: Havia conegut Manolo Martínez (cantant d'Astrud) a partir de l'espectacle Ojos de mil años, un homenatge a Miguel Hernández. Les tres composicions de Manolo per a l'espectacle em van semblar genials: "Elegía", "Proceso" i "Autopsia". Les dos últimes inspirades en l'acta amb què se li commutava la pena de mort per 30 anys de presó i en el document forense que certificava la mort del d'Oriola. Esborronadores.
Als Brossa els conec de fa anys.)

A què ve tot açò dels Astrud? Ve al cas de l'humor. Des de bon principi que el concert d'Astrud ve determinat per l'humor. I així donen a entendre les seues cançons. L'humor regna per tot arreu. Les noves musicacions i les lletres de les cançons estan impregnades d'un humor fi i intel·ligentíssim, no us penseu; i el públic no podíem deixar d'escoltar-los i seguir-los amb un somriure a la cara. Què vull dir? Que també l'humor s'ha de cotextualitzar. Vos els enllace ací també. Segurament hi haurà algú a qui no li faran puta gràcia. Doncs això.

Vida de gossos: anacreòntica

2011-03-02T13:25:00.004+01:00

El món és injust. La meua ama és poetessa. Escriu versos heptasíl·labs amb què canta l’amor, el sexe, el vi, la bona taula... Sempre està celebrant i practicant els plaers de la vida i dels sentits. Sé de què parle; sovint m’utilitza com a company de “jocs”. I clar, vostès es preguntaran: «On està el problema?» El problema és que passe molta gana! L’ama em vol amb un perfil apol·lini i em raciona certes menges. En allò tocant a la taula, ella porta una vida anacreòntica, però pretén que jo practique l’estoïcisme. Hi haurà dret?

El Judici Final (més punts de vista)

2011-02-28T09:10:00.024+01:00

Pepe Vayà, aficionat a la fotografia (diu ell) de l'Alcúdia de Crespins, ens ha enviat aquestes fotos del Dia del Judici Final. Ens han agradat molt i ací vos les deixem per que les disfruteu (Pepe et volem, quedes contractat com a fotògraf oficial de les gal·les Bloque!). I també, gràcies a Toni Cucarella, ens hem assabentat de la gran crònica humorística que ens va fer la COPE. Ni nosaltres ho haguérem fet millor. Enhorabona a Honda Taronka.

L'Alcúdia de Crespins acoge hoy sábado la entrega de los Premios BLOQUE 09/10 (redactado por Redacción!)

El acto en la Casa de la Cultura contará con las actuaciones de Pep Gimeno ‘Butifarra' y Mí Sostenido
La Casa de la Cultura de L'Alcúdia de Crespins acogerá este sábado 19 de febrero, el acto de entrega de los segundos Premios Bloque 2009-2010 de las Comarcas Centrales Valencianas, el certamen convocado por el bloque colectivo y asociación cultural El Racimo Arte de Palabra por escoger las mejores publicaciones digitales en valenciano en las diferentes categorías. El acto, que empezará a las 18,00 horas, está organizado en colaboración con la Asociación Eco-cultural el Algarrobo de L'Alcúdia de Crespins.Como en la edición de 2008, el cantautor Toni del Hostal y el poeta Toni Espí serán los mantenedores de un acto de entrega que contará con las actuaciones de Pep Gimeno Butifarra, Mí Sostenido, grupo revelación de los Premios Ovidi Montllor 2010, Terradefoc y The Mateta de Hinojo Faulk Band. La organización, además, anuncia alguna “actuación sorpresa”. Los ganadores recibirán un original trofeo (ver fotografía adjunta -es referixen al bloc de formigó autèntic?!-) obra del artista Sara Ballestero.Los premios llegan a su acto final después de las votaciones populares y de la elección por parte del jurado de los finalistas en las diferentes categorías. La importante participación de 2008 se ha visto superada en esta ocasión.

El jurado está formado por:Toni Cucarella, autor del Bloque Toni Cucarella en Ropa de Batalla, ganador en la categoría Política y mejor Bloque de las Comarcas Centrales 2008, Joan Sanchis, autor de El mirador Valenciano, bloque ganador a la categoría de Noticias e información 2008. Josep Artes, autor de A tu madre va que fumas, bloque ganador a la categoría de Arte y Audiovisual 2008.Lucrècia de Borgia y Bairén, autora de Las mujeres no somos (tan) complicadas, bloque ganador a la categoría de Humor 2008. Carles Mulet, autor de Nausica, bloque ganador a la categoría de Literatura 2008.

Un jurado que después de las deliberaciones han nominado a los siguientes finalistas por categoría:

ARTE Y AUDIOVISUAL:

Pequeña Naturaleza

Tierra del Fuego

Foto Sensible (Hein Rich)

ACTIVISMO Y ASOCIACIONES SOCIOCULTURALES:

Quemados

Amigos del Pueblo Saharaui de Xàtiva

Asociación amigos y amigas de CaMot

EDUCACIóN, CIENCIA Y TECNOLOGíA

Bloque Meteo - Ontinyent

Polvo de estrellas

La caixeta de música

PENSAMIENTO, éTICA Y POLíTICA:

Sandra - el azulejo - reflexiona

Bajo la Creueta

Reflexiones borde el mar

INFORMACIóN Y NOTICIAS:

Vallada City (de los Molinillos a Santa Cruz)

Beniarrés al día

Indiecat

ACTIVIDADES FíSICOESPORTIVES

Mi manera de perder el tiempo

Va de bueno, caballeros

Centro Excursionista Alto de la Cruz (Vallada)

LITERATURA:

Reflexiones borde el mar

Hilando Delgado

Otos4

MEDIOAMBIENTAL:

Pequeña Naturaleza

La Fuente Roja también es nuestra

La línea de Wallace

HUMOR:

Cogitationes uariae

MISCELáNEA:

Como Canguelo por Acequia!!

ángel Sacanete Catalán

Haz mirar

BLOQUE REVELACIóN:

Pequeña Naturaleza

Imágenes de un pueblo (Castelló de Rugat)

El racimo d’Ángel Cebrián “Mòmia”

2011-02-27T23:42:00.006+01:00

La ressenya que dedica Cope Onda Naranja als Premios Bloques de las Comarcas Centrales, organitzats per El racimo arte de palabra, i les al·lusions d’Escrivà al futbol m’han fet recordar que l’Olímpic anunciava els partits de la lliga passada amb uns cartells que recuperaven imatges d’antics jugadors que havien militat a les seues files. Aquestes imatges tingueren la virtut d’evocar èpoques remotes del club i alguns dels seus protagonistes. Recorde, per exemple, haver sentit parlar molt d’Àngel Cebrián, més conegut com Mòmia. Aquest jugador, fill d’un militar, era cèlebre entre els adolescents xativins per una circumstància totalment aliena al seu joc: es remorejava que el seu membre viril era descomunal. I clar, se sentien freqüentment, entre la jovenalla, frases o expressions de l’estil «en tal la té més llarga que Mòmia». Altre personatge, Fernandito Borrás, també era cèlebre per idèntic motiu. Costa d’esbrinar si aquestes històries llunyanes són pura mitologia —llegendes urbanes, que diem ara— o tenen un fons de realitat. Les anècdotes protagonitzades per Mòmia estan voltades d’una aura que remet inevitablement al realisme fantàstic. Els rumors sobre el futbolista sortien generalment del vestidor de l’Olímpic. Els qui eren presents —o han somniat que ho eren— diuen, posem per cas, que el míster empentà Mòmia a dins de la caseta un dia que el jugador havia sortit amb una tovallola enrotllada i el seu badall treia el cap per sota. També es conta aquesta altra anècdota: en certa ocasió, el futbolista es va agarrar el penjoll amb la mà —el racimo, en expressió gloriosa de Cope Onda Naranja— i va fotre uns copets tendres al cap de Paquito Coloma, molt aficionat a rondar per la caseta quan els jugadors sortien de la dutxa (Paquito estava en aquell moment ajupit, arreplegant equipatges escampats per terra: botes, calcetins, calçons, samarretes...). Avui, després de visitar la pàgina que enllaça Escrivà, m’imagine un titular de l’estil La momia le da golpecitos con el racimo a Paquito Paloma, i m’entra una rialla incontenible.

El mapa del temps

2011-02-26T17:31:00.009+01:00

Primerament, vull donar l’enhorabona a tots els premiats, especialment a l’amic Xavi Aliaga, guanyador absolut dels Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià. Després de llegir les cròniques i veure les fotos de l’esdeveniment, la malícia —o la mala íxia, no sé— s’empara de mi per no haver pogut assistir al magne acte celebrat a l’Alcúdia. Pel que es veu, el paper dels presentadors fou inenarrable, el despistament dels jurats majúscul i la bellesa del guardó astrofísica. Quant a les actuacions dels diversos artistes i pseudoartistes —Pep Gimeno Botifarra, Josep Lluís Abad abillat de monjo franciscà i The Mateta de Fenoll Faulk Band, entre d’altres—, no m’ha quedat massa clar si foren memorables, deliciosament dislocades o per a tirar a córrer. Supose que el gran i meravellós espectacle degué ser apte per a menors i seguidors de dietes macrobiòtiques. Si eren presents la petita Olímpia i el gran Calinca... (En què van quedar els anuncis del superagent Pardo?) Reitere: quina malícia haver-me perdut la saragata. En fi, les cròniques i les fotos m’han provocat, això sí, certa perplexitat. ¿És que la xerinola ha fet entrar en estat catatònic tots els autors i els pseudoautors presents a l’auditori de l’Alcúdia? Dic açò perquè ha transcorregut una setmana des de l’esdeveniment i —ressenyes al marge— no he vist penjat al blog cap post relatiu a matèria, assumpte o fets d’aquells que acaparen l’actualitat local, nacional o internacional. ¿Ha provocat sequera creativa el sarau penjollaire? Si fos així, ens hauria passat igual que als equips de futbol: quan celebren, abans de començar un encontre, qualsevol efemèride (una Copa d’Europa, el centenari del club...), està comprovat que solen perdre irremeiablement el partit. ¿Caldrà, doncs, alguna mena de revulsiu que traga del sopor els penjollaires? Propose que meditem sobre el següent assumpte: ¿Acceptaria el senyor Camps que es veiés la TV3 al País Valencià si el govern d’Artur Mas obligués els directius del canal català a suprimir el mapa del temps que apareix a l’espai dedicat a l’oratge? ¿És aquest mapa “el gran problema”? ¿És aquesta la qüestió que pensen discutir el mes d’abril —a més del tema de la Commonwealth Catalunyesovalenciana, clar— els dos honorables presidents? Au, vinga! A veure si ens animem i parlem de coses de trellat.

I EL GUANYADOR ÉS...

2011-02-24T10:01:00.006+01:00

Ja tenim guanyador absolut dels Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià. Per als que no esteu assabentats, vos hem de dir que per a la cerimònia d'entrega dels premis, al no tractar-se de cap categoria concreta, el Jurat no va caure en el compte de votar un guanyador absolut. Com que les decissions del Jurat eren secretes, el Penjoll, Art de Paraula no va tindre coneixement del problema fins una hora abans del començament de la Gal·la, quan s'estaven preparant els sobres amb els noms dels guanyadors, i quan era impossible localitzar tots els membres del Jurat i solucionar-ho ràpidament. Prometem que la pròxima vegada (si n'hi ha) insistirem especialment en aquest punt per a que no hi haja cap malentés. Però servisca el fet per provar l'autonomia del Jurat i la bona fe de Penjoll i Jurat en el procés d'elecció dels guanyadors.

Dit això, i sense més preàmbuls, és una alegria anunciar-vos que ha estat escollit MILLOR BLOC de les Comarques Centrals del País Valencià 2009-10: SOTA LA CREUETA de Xavier Aliaga

Vos anuncíem també que el proper dijous, 3 de març, Xavier Aliaga, farà les seues primeres declaracions en exclussiva a Ràdio Esparraguera (sí, l'expansionisme de les Comarques Centrals no té límits), al programa de la nostra companya Clídice (Un tel als ulls), a les 12:10 del matí. Per als que no puguen escoltar-ho en directe, penjarem l'audio posteriorment.

El Penjoll, Art de Paraula, dóna l'enhorabona a Xavier Aliaga i a tots els premiats.

El president Frank de Corrüptia entrega el premi de política a Xavier Aliaga

Xavier Aliaga, Premi Millor Bloc de les Comarques Centrals del País Valencià

LA CRÒNICA DEL DIA DEL JUDICI FINAL

2011-02-21T10:55:00.014+01:00

Amb un gran èxit de públic (400 persones segons els organitzadors, 12, segons fonts de la Policia Local) va tindre lloc dissabte, a la Casa de Cultura de l’Alcúdia de Crespins, l’acte de lliurament dels 2ons Premis Blocs de les Comarques Centrals 2009-2010, una entranyable i emotiva gala organitzada pels promotors de l’esdeveniment, El Penjoll Art de Paraula, o siga, açò mateix que estàs llegint, i l’Associació Eco-Cultural La Garrofera.

Això vol dir que de l’espai de la darrera edició, ca Camot, íntim i acollidor, en l’emblemàtic Carrer Blanc d’Aixàtiva, s’hagué de passar amb un lloc amb escenari i butaques suficients per acollir els nominats, un fum, les seues famílies i amics, blocaires i artistes diversos, autoritats polítiques, socials i econòmiques de tot el País Valencià, i els veïns de l’Alcúdia de Crespins que anaren expressament a que Pep Gimeno Botifarra els cantara La Malaguenya d’Alcúdia, la d’ací. Estem avançant esdeveniments. Hi havia molta gent, vaja.

Els mantenidors, vist l’èxit de crítica i públic de l'edició anterior, tornaren a ser els Toni’s, Espí i de l’Hostal, que feren les delícies dels organitzadors i del jurat demanant que el públic cantara “tongo, tongo...” coincidint amb la concentració geogràfica, ehem, de premiats i, també, quan qüestionaren la bellesa del guardó (a nosaltres ens sembla bonic que et cagues: gràcies Sara Ballester!). I és que la parella, que de veritat faria goig presentant els Goya, estigué malèvola, ocurrent (antològic el fragment sobre Otos: Joan Olivares, perdona’ls perquè saben el que diuen però no tenen mala intenció, o sí) i, en ocasions, deliciosament dislocada. Oganitzadors culturals del món: poseu uns Toni’s en la vostra vida. És un risc però paga la pena.

L’acte fou de riure, però també emotiu. O emotiu i de riure, jo que sé. El gran Josep Lluís Abad, poeta travestit de monge franciscà, ens delectà amb els seus versos i alliçonà el president Frank d’una regió Corrüptia de l’Est, que accedí a donar el premi d’Ètica i Política, qui si no: memorable el seu discurs; Tadeus Calinca, el terror de la xarxa, ens premià amb la seua egrègia presència després d’amenaçar amb un plant i també donà un guardó, no me’n recorde quin; Josep Lluís Fitó, autor de Corrüptia, arribà tard i no pogué donar el seu; els Toni’s tornaren a intentar putejar Toni Cucarella, i això que enguany estava en el jurat, no recollia premi; Rafa Blesa donà el premi d'activitats esportives vestit molt pròpiament, d'excursionista (enhorabona per la recentíssima paternitat!); la Televisió Comarcal interrompé l’acte demanant una entrevista (que no li fou concedida); els de la plataforma Sí a l’Abocador, que en diria Toni de l’Hostal, lliuraren un premi i digueren la seua (que és la nostra); entre tots deixaren per atorgar el premi absolut (es dirà en breu, o no..., amb El Penjoll mai no se sap)... I així. Moment destacat: la blocaire més jove del Planeta, Olímpia, va donar un guardó.

Ah, sí, i com que açò va de premis, ací va la relació:

ART I AUDIOVISUAL: Terra del Foc
ACTIVISME I ASSOCIACIONS SOCIOCULTURALS: Cremats
EDUCACIÓ, CIÈNCIA I TECNOLOGIA: Pols d'estels
PENSAMENT, ÈTICA I POLÍTICA: Sota la Creueta
INFORMACIÓ I NOTÍCIES: Beniarrés al dia
ACTIVITATS FÍSICOESPORTIVES: La meua manera de perdre el temps
LITERATURA: Filant Prim
MEDIAMBIENTAL: Menuda Natura
HUMOR: Cogitationes uariae
MISCEL·LÀNIA: Com Cagalló per Sèquia!!
BLOC REVELACIÓ: Imatges d'un poble (Castelló de Rugat)

Acabem amb l’apartat musical, telegràficament: molt prometedors i incisius Terradefoc, rotllo Neil Young a la valenciana (impagable, a més, la tasca del bateria, redoblant el seu tambor en cada lliurament), grandiós Mi Sostingut, que interpretà en Re Menor, o això, i Botifarra com sempre, majestuós, tocant la fibra del públic (amb la concessió a la parròquia local que explicàvem adés) i posant el toc de qualitat imprescindible després de l'actuació de The Mateta de Fenoll Faulk Band, assistida pel conegut versaor Davit del Carrer Blanc. D'ells sols podem dir que la CIA ja està emprant les seues gravacions en Guantànam. Que el dimoni (i la Televisió Comarcal, que sols va veure eixa actuació de tota la gala) els perdone. Amén. No, Josep Lluís?

Fotos: Reuters, Associated Press

Un abans i un després en la Història del Penjoll

2011-02-18T11:00:00.012+01:00

Principi

Dia del Judici Final (dels 2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals del PV)

2011-02-14T08:00:00.010+01:00

El Penjoll. Art de paraula i l'Associació Eco-cultural la Garrofera tenen el gust de convidar-vos al Dia del Judici Final, és dir, l'acte de lliurament dels 2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals, que tindrà lloc el proper dissabte, 19 de febrer, a les 18h., a la Casa de la Cultura de l'Alcúdia de Crespins.

La presentació i animació de l'acte serà responsabilitat del duo Els Toni's, format pel polifacètic artista Toni de l’Hostal i l’escriptor flamenc (concretament, de Bèlgida) Toni Espí.

Per acabar-ho de rematar i que quede ben xuli contarem, ni més ni menys, que amb l'actuació del cantaor Pep Gimeno "Botifarra", de qui sobren presentacions. Mi sostingut, cantautista millor grup revelació dels Premis Ovidi 2010, també ens cantarà alguna. El president Frank, de l'obra Corrüptia, no crec que el fem cantar però algun discurs... Josep Lluís Abad, Flor Natural dels Jocs Florals de Nules 2010, ens recitarà algun dels seu lliris... També podrem gaudir dels grups musicals de culte Terradefoc i The Mateta de Fenoll Faulk Ban... I qui sap si no hi haurà alguna sorpresa més.

El jurat format per:

Toni Cucarella, autor del bloc Toni Cucarella en Roba de Batalla, guanyador a la categoria Política i millor bloc de les Comarques Centrals 2008

Joan Sanchis, autor de El mirador Valencià, bloc guanyador a la categoria de Notícies i informació 2008.

Josep Artes, autor de A ta mare va que fumes, bloc guanyador a la categoria d’Art i Audiovisual 2008.

Lucrècia de Borja i Bairén, autora de Les dones no som (tan) complicades, bloc guanyador a la categoria d’Humor 2008.

Carles Mulet, autor de Nausica, bloc guanyador a la categoria de Literatura 2008.

Ha decidit els següents finalistes per categoria (la nostra enhorabona a tots ells):

a) ART I AUDIOVISUAL:

Menuda Natura
Terra del Foc
Foto Sensible (Hein Rich)

b) ACTIVISME I ASSOCIACIONS SOCIOCULTURALS:

Cremats
Amics del Poble Sahrauí de Xàtiva
Associació amics i amigues de CaMot

c) EDUCACIÓ, CIÈNCIA I TECNOLOGIA:

Bloc Meteo·Ontinyent
Pols d'estels
La caixeta de música

ç) PENSAMENT, ÈTICA I POLÍTICA:

Sandra - el taulell - reflexiona
Sota la Creueta
Reflexions vora el mar

d) INFORMACIÓ I NOTÍCIES:

Vallada City (dels Molinets a Santa Creu)
Beniarrés al dia
Indiecat

e) ACTIVITATS FÍSICOESPORTIVES:

La meua manera de perdre el temps
Va de bo, cavallers
Centre Excursionista Alt de la Creu (Vallada)

f) LITERATURA:

Reflexions vora el mar
Filant Prim
Otos4

j) MEDIAMBIENTAL:

Menuda Natura
La Font Roja també és nostra
La línia de Wallace

h) HUMOR:

Cogitationes uariae

i) MISCEL·LÀNIA:

Com Cagalló per Sèquia!!
Ángel Canet Català
Fes-t’ho mirar

j) BLOC REVELACIÓ:

Menuda Natura
Imatges d'un poble (Castelló de Rugat)

Esteu tots convidats a l'acte (especialment els finalistes, no falteu!). Recordar-vos també que l'entrada és gratuïta (que a ningú li prenguen el pèl en la revenda!).

Ací podeu vore i recordar l'acte de lliurament dels 1rs Premis Blocs.