escatologia fallera

Ja passen vint-i-cinc minuts de l’hora de les bruixes i els coets no paren d’esclafir, amb el seu soroll superb, desafiant. Quan sembla que la nit, a poc a poc, aconsegueix refer la trencadissa del silenci, aquest torna a rompre’s violentament. La flaire de pólvora cremada s’arrossega per davall de la porta com un llangardaix, i vol ensenyorir-se de la meua bombolla d’aire. Enrareix la meua estudiada disposició a la quietud, al gaudi de la lectura. Els trons no s’aturen. Serà el batec, irregular i inevitable, de la festa, però estic, sincerament fins als collons. La meua valencianitat no passar per aquest gust malaltís per la pirotècnica. Dec patir una indisposició genètica que, malauradament, li he encomanat al meu fill. El pobre fa dues hores que intenta adormir-se, capbussat entre les flassades, intentant escapolir-se inútilment, buscant apaivagar el seu pànic. No li valen arguments tranquil·litzadors per insonoritzar-lo. M’ha sobrevingut un rampell de mal de ventre, sobtat, i m’he cagat en la mare que va parir les falles i, de retruc, els addictes a la bogeria de l’esclat. No sé si hi haurà prou, però els desitge a tots que els arribe ni que siga un esguit.