Yibal Balansiyya: L'estret de les aigües.

L'ESTRET DE LES AIGÜES

L’objectiu del que us relate i dels propers és donar a conèixer llocs on poder gaudir en familia d’un temps que romandrà per sempre en nosaltres.
Vull començar amb un lloc d’especial interés personal ja que part de la meua infantessa s’arrela en l’Estret, on els records perviuen i em regalen sensacions diverses. Avuí, és un lloc on els meus fills comencen a construir el seu propi univers de percepcions, imatges, fets,... i que segurament formaran part de la seua personalitat.
Joan Pellicer i Bataller (1947-2007) també començà el seu llibre "Meravelles de Diània" amb l’Estret de les Aigües. És de suposar que no ha estat un fet aleatori, sinó més bé intencionat ja que en el llibre fa un recull de llocs totèmics i escenaris únics que es troben a les comarques centrals valencianes, d'ahí la seua rellevància.
Recórrer l'Estret és seguir l'artèria pulmonar que nodreix i oxigena Xàtiva i el seu terme. El riu Albaida fa la seua entrada per Bellús, on rics barrancs, correnteres i el riu Clariano fan del seu greixut cabdal l'eina que amb una ganivetada a la Serra Grossa, s’obrirà pas, comunicant així les comarques de la Vall d'Albaida i de La Costera.

Seguint el curs del riu gaudirem de la cova de la Petxina, obertura ovalada i harmònicament traçada i l'assut trencat, pas que ens permet comunicar-nos amb l'altra riba del riu. Ells dos són els qui ens donen la benvinguda oferint-nos, la frescor de la xopada per aturar el pas i fer una ullada.

Continuant per la senda arribem a la Font de l'Estret o de Bellús, pit de la mare serra que ens alimenta. L'aigua que brolla perenne és recollida en un sequiol iniciat pels romans, refet pels àrabs i cristians i en l'actualitat toscament conservat, que serpenteja al llarg de tot l'Estret en direcció a Xàtiva.

Poc després, ens paralitza la visió de la Penya de l'Esventador, tall on escaladors s'agafen fortament per escoltar el xiuxiuejar de la pedra.

La Casa de la Llum, antiga central elèctrica, en l'actualitat en vies de restauració, i els seus pradells, harmonitzen les condicions per gaudir de jocs, aventures, àpats, carícies i d'altres plaers. La senda serpenteja per la part més ombriva quedant embellida amb forçuts canyars, murtes, rudes, figueres, margallons i d'altres espècies botàniques que ens delecten fins topar amb la casa dels primers pobladors...

la Cova Negra, llar acollidora on els avantpassats vorien un Estret ben diferent com diu Pellicer: "en l'època de les glaciacions i interglaciacions. El riu seria molt més cabalós i les muntanyes més altes, coberts els cims de neu i els vessants d'una espessa fronda de boscos d'avets, teixos i roures. S'hi vorien cérvols, urs, cabres, cavalls, ossos i potser elefants i rinoceronts clapotejant les aigües del riu".

Una altra cova que passa desapercebuda és la Cova de Samit, molt a prop de la Cova Negra i sense rellevància arqueològica.

El riu gira i ens regala una postal de la Penya Blanca, enduridora de cames on les il·lusions esportives veuen els somnis complits, en 500m. es passa d'una cota de 200m. fins als 427m. als que cal afegir les vistes panoràmiques més boniques de les dues comarques.
Passem per un pontet i deixem la Font de la Cova Negra a la dreta amb la seua basseta per trobar Les Arcades, construcció formada per nou arcs, destinada a superar el desnivell del terreny i fer un continu discórrer de l'aigüa.
Fins fa poc de temps es podia accedir a la jovenívola Xopada d'Alboi per un senzill pontet de fusta. A l'ombra dels prims xops, hom esmorzadors es delecten amb la parla i el remugar de les aigües albaidines mentre la xicalla correteja amb tons de rialla.

Fins ací, el passeig amb xiquets, encara que la senda de l'Estret segueix l'Albaida fins arribar dalt de la carretera C-322 direcció a Genovés. En la fàbrica de ceràmica, posa rumb a ponent arribant a Xàtiva pel camí de Sant Antoni.

Bon viatge i salut.

VA DE POETES! (II)

Incloc la segona part de "Va de poetes!" arran de la discussió que els penjollaires heu establert sobre els filòsofs. Seguiré parlant de Lluís Solà, del segon llibre de Solà: L'arbre constant. Quede clar que Solà no és un filòsof sinó un poeta que s'atansa a l'ésser. Evidentment no és el primer que ho fa; vegeu alguns poemes de Carles Riba, vegeu Jaime Siles o Antonio Cabrera. En estos casos la poesia flirteja amb la metafísica, amb el reconeixement de l'ésser o de l'aparença, amb els cantons de la realitat, amb la fenomenologia,... Però seguim amb Solà, i per seguir amb ell cal que conservem allò que se'n va dir en la primer part. Ho recordeu? Seguim, doncs.

En L'arbre constant ens regala 6 llibres dins d'un mateix llibre, que són: Els camins invisibles, L'esperança i l'oblit, Clarors compartides, L'exili i la mirada, L'arbre constant i El lloc fidel. Formalment conjuga la prosa poètica i el vers: hi ha llibres de proses, llibres de poemes i llibres en qué la prosa acaba destil·lant-se en vers. Ací va la prosa que enceta el primer llibre:

"El caminant que aturat al fons de la vall sospesa, inquiet, el passat i el futur, i s'hi desconeix, veu com els núvols inflats llisquen mandrosament damunt el riu, els prats i les muntanyes. Els núvols són els pelegrins infatigables de la temporalitat."

Solà repén temes: la diàlectica entre el món interior i l'exterior, el temps, el personatge del caminant: vegeu Nietzsche (!), vegeu Espriu (El caminant i el mur). Però estem en el primer text d'un llibre de 150 pàgines. El temps, l'espai, la multiplicitat heraclitiana i també la innocència. XXXII proses per vagar-hi.

De l'exuberància de mots de les proses, a la síntesi en alguns poemes del segon llibre:

"Del tu al tu

la foscor

abrandada,

constant.

Al mig de l'ombra

la mà muda

de l'enyor,

surant."

Solà juga amb la rima per trobar nous llocs on viatjar i oferir-nos noves imatges on fer-nos arribar. Tot això afegint-ho al que ja hem dit sobre la seua poètica personal:

"(...)

Abraçat amb cada freixe

dormo i deliro de nit;

dins el silenci la grana,

dins la grana l'infinit."

Solà torna als concrets de la natura per buscar l'intangible dels aspectes de l'ésser. Aprima al màxim el vers per reprendre el devessall de paraules en prosa, este sembla el moviment dels dos últims llibres: de la delícia de cada síl·laba al corrent impetuós de la frase. Als amics d'El Penjoll, la prosa XXIII d'El lloc fidel, llibre que comença amb este aclariment: "Aquest és el lloc fidel, diligent, visible. El lloc de l'enlloc. Fidel i inconstant. Transitori i il·lusori. El lloc de l'enlloc. (...)". El lloc fidel, el pas de la lírica a l'ètica?

"L'actitud de l'escèptic rigorós té una atracció fascinant, i és comprovar fins on i fins quan podrà mantenir el rigor. Paradoxalment, l'abatiment progressiu de tots els valors i de totes les creences proporciona una força admirable al demolidor. Però fins on podrà arribar i fins quan aguantarà?

L'individual és indicible."

LA PARET DEL MORO

Agustí Ventura, cronista oficial de Xàtiva, parlava d'ella en el seu artícle La frontera del Xúquer de 1981 (Papers de La Costera nº1). En 1992, l'infatigable Josep Lluís Cebrian, es feia ressó en el nº 7 d'aquesta publicació. Cebrian i Ventura deien que es tractava d'una torre de guaita musulmana, possiblement de voltants del segle XII (vegeu una foto de Cebrian ací). Després he sabut que els habitants de Manuel l'anomenen la Paret del Moro. Aquesta torre servia per comunicar visualment el Castell de Xàtiva (els castells millor dit) i el de Castelló de la Ribera, abans Castelló de Xàtiva. Aquest darrer, molt més modest, em pareix recordar que segons Ventura podria ser el tercer castell de Xàtiva de que parlava Jaume I al Llibre dels fets. Cebrian deia en 1992 que es trobava en molt mal estat, que quedava quasi només un mur en peu i que requeria una restauració urgent. A l'estar situat fora del terme de Xàtiva per una escassa distància, la responsabilitat requeia en el poble de Manuel, a qui Cebrian animava a actuar. A través d'unes pàginas de la Generalitat sobre Les Salines de Manuel vaig poder fer-me una idea d'on estava, i confiant en que encara estaria en peu, em vaig pujar a la bicicleta de muntanya disposat a trobar-la. Per evitar el trànsit, vaig fer el trajecte per la carretera de La Torre d'En Lloris (una altra torre!), pedania de Xàtiva. Creuant el pont sobre el riu, vaig arribar a Les Salines. Al mapa m'havia semblat que es trobava prop d'unes urbanitzacions i a elles em vaig acostar. Allí un tipus quasi em va llançar als gossos, però afortunadament, un jove i un altre home més amables em van indicar el camí. Encara que per a decepció meua em van assegurar que la Paret ja no hi era: "va caure o la van tombar" va rubricar l'home. "Has de fixar-te perquè està en terra" va dir el jove. Els vaig donar les gràcies i vaig continuar. Una vegada al lloc la cosa no va resultar tan fàcil com pensava. Després de vora un hora perdut entre pins i malesa ja no podia tindre més punxades a tot arreu del cos. Havia inspeccionat tots els senderols i muntons de pedres que havia vist, però res havia trobat. Estava a punt de desistir quan vaig trobar un homenet amb un silbat ultrasònic passejant els gossos. "Ah sí, la Paret del Moro, però només vas a vore quatre pedres! agarra la bici i vine". Un poc més avant estava el senderol correcte que jo no havia seguit. Em va explicar també un altre camí de regrés: "Busca sempre Sant Anna i trobaràs el camí de tornada". Quan per fi vaig arribar a La Paret del Moro, el sol estava alt i eren les 2 de la vesprada. Com ja m'havien advertit, dalt d'una modesta costera, hi havia una trista muntanyeta de runes. Ningú va escoltar o va voler escoltar les paraules de Cebrian. L'Ajuntament de Manuel (tot i el nom d'origen àrab) no va fer res i les darreres restes s'havien vingut avall. A qui l'interessa el Moro? i més encara hui en dia. Millor oblidar-lo, millor oblidar-te, millor oblidar-nos. Camuflada ara entre arbres, és possible que la torre de guaita no estiguera en el seu temps tan rodejada d'ells. Com que ja no es pot pujar a ella, és impossible saber que es veia des dalt. Jo concretament no vaig poder vore el Castell de Xàtiva, però si es veia perfectament el pujol del de Castelló. I també, entre els pins, es distingia l'ermita del Puig, condemnada en el futur al mateix destí, i que tal vegada fora el punt on es trobava l'enllaç amb el Castell. Tots ens anem caient com la Paret del Moro, tot se'ns cau i no queda res. Ja és massa tard, però per això mateix tot és possible. Per això propose que amb les restes de la Paret del Moro es reconstruïsca una torre de guaita per recordar, no que eren torres de guerra, sinó que, per damunt de les muntanyes amb invisibles fils de llum hi havia una xarxa que unia i comunicava aquestes terres.

"Només voràs quatre pedres"

Les restes de la torre de guaita regolen muntanya avall


La xarxa elèctrica espanyola vetlant sempre per la bellesa del paisatge al País Valencià.
I què veien els moros? a la dreta el Puig des de l'emplaçament de la torre de guaita.

A Art i Patrimoni, una web d'excel·lents continguts de Josep Lluís Cebrian, podeu vore totes les fotos que l'historiador de Xàtiva va fer als anys 90 de: La Paret del Moro (enllaç).

La veritat sobre l´ocultament de l´Institut Independent d´Estudis Patafísics del País Valencià (IIEPPV)

Com diu a la seua capçalera, el IIEPPV és un centre internacional de recerca cultural supèrflua, intranscendent i inútil en Valencià. Per què decideix un centre d´estes característiques ocultar-se? S´han barallat varies hipòtesi, arribant algunes a barallar-se entre elles mateixa. Fins i tot, al seu dia, la resta del staff acadèmic del IIEPPV em va acusar de jugar a dues baralles, al participar conjuntament a El Penjoll i al IIEPPV. Però a hores d´ara puc parlar i dir tota la veritat, sols la veritat i només la veritat al respecte. Què és el que ha provocat l´ocultament del IIEPPV? La raó és ben senzilla: ha estat en la falta de col.laboració. Primer va ser Tarsan qui és va negar a compartir amb mi la responsabilitat de ser Co-rector del centre, dient que era un càrrec massa important com per anar passejant-se amb tapall tot el dia. Després va ser Cal.linca qui renegà de formar part del staff acadèmic (i això que el seu sou doblava el meu). Però el pitjor de tot va ser la falta de resposta de Fernando Arrabal al propossar-li que donara la seua benedicció i fera un discurs inaugural. Mai entendre com no ha tingut la deferència de contestar el e-mail que li vaig enviar el passat 28 de febrer i que faig públic a continuació, per si algú em pot donar una resposta (o la resposta perquè crec que Arrabal també llegeix El Penjoll). El e-mail deia així:

Ilustre Sátrapa D. Fernando Arrabal:

Me dirijo a su señorina porque no sé si me encuentro en lo cierto de lo incierto o en lo incierto de lo cierto, lo cierto es que recurro a su excrecencia para que me saque el dedo del culo. La situación particular que transcurre, mientras tiene lugar, es que he osado inaugurar un clandestino, tal vez hasta subversivo, Instituto 'Patafísico en catalán-valenciano y, aunque sé que el tiempo de su majestad es el mismo que el de cualquier otro ser derivado de otro ser, su percepción particular de los milisegundos que acontecen puede no ser la misma, pudiendo incluso no apreciar la insignificancia del significado de mencionado fenómeno. En cualquier caso, pero en ninguno en particular, respeto la decisión que vaya a tomar a lo que voy a proponerle, tanto como otras decisiones tomadas, eminentemente, por su eminencia sobre asuntos en los que personalmente no he tenido nada que ver ni mirar. Y la respeto de la misma manera que podría no respetarla, de ahí lo trascendente de mi respeto. A lo que voy pero sin moverme, le invito a que visite el magno Institut Independent d´Estudis Patafísics del País Valencià (IIEPPV) (http://iieppv.blogspot.com) del que me he erigido Co-rector, solicitándole que, si tiene a bien o a mal ¡qué más da! dé su bendición papal o mamal en forma de unas palabras a modo de inauguración o como le vengan en gana. Este acontecimiento excepcional me llenaría de Mierdra por todas partes y hasta en mis partes. Muchas gracias por haber llegado hasta aquí en la lectura de esta carta que espero imprima y se limpie el esfínter anal con ella, como también espero su respuesta hasta el mismo momento en que me llegue. Sepa que, de no ser así, tendré que optar por la posibilidad de quedarme esperándola eternamente. En sus manos dejo mi devenir.

Perdone por las molestias, reciba el abrazo de un admirador

El Capità Superflipo

Enguany farà 120 anys...(la cita de la setmana!)

"Llei contra el cristianisme

Promulgada el dia de salvació, el dia primer de l’any u (el 30 de setembre de 1888 de la falsa cronologia)

Guerra a mort contra el vici: el vici és el cristianisme

Article primer .— Viciosa és tota espècie de contranatura. L’espècie d’home més viciosa és el sacerdot: ell ensenya la contranatura. Contra el sacerdot no es tenen raons, es té la presó.

Article segon .— Tota participació en un ofici diví constitueix un atemptat a la moralitat pública. S’ha de ser més dur amb els protestants que amb els catòlics, més dur amb els protestants liberals que amb els protestants ortodoxos. La criminalitat en el fet de ser cristià augmenta en la mesura en què un s’aproxima a la ciència. El criminal dels criminals és, per tant, el filòsof.

Article tercer .— El lloc maleït on el cristianisme ha covat els seus ous de basilisc ha de ser arrasat i, com a lloc infame de la terra, serà un horror per a tota la posteritat. En aquest lloc s’hi han de criar serps verinoses.

Article quart .— La predicació de la castedat és una incitació pública a la contranatura. Tot menyspreu de la vida sexual, tota impurificació d’aquesta mitjançant el concepte d’“impur” és l’autèntic pecat contra l’esperit sant de la vida^.

Article cinquè .— Qui mengi en una mateixa taula amb un sacerdot serà expulsat: amb això un s’excomunica de la societat honesta. El sacerdot és el nostre txandala, — se l’ha de proscriure, matar de fam, llançar a tota mena de desert.

Article sisè .— S’ha d’anomenar la història “sagrada” amb el nom que es mereix, amb el d’història maleïda; les paraules “Déu”, “salvador”, “redemptor”, “sant”, han de ser utilitzades com a insults, com a signes per a criminals.

Article setè .— La resta se segueix d’aquí."

Friedrich Nietzsche, L'Anticrist, (traducció, Marc Jiménez Buzzi, publicat a Friedrich Nietzsche, L'Anticrist, Llibres de l'Índex, Barcelona, 2003)

Què?...què vos ha paregut la cita? Curiositat literària? darrera ressaca fallera? Diem-li com vulgueu, en qualsevol cas, el Nietzsche estaria boig, però no hi ha dubte que tenia sentit de l'humor, veritat?

VA DE POETES! (I)

Arran d'una conversa amb l'amic Pol publicada en un altre lloc, el senyor Refelet em va proposar que donara notícia d'un seguit de poetes dels quals jo parlava allà. Agafe el suggeriment d'en Refelet i comence amb esta sèrie d'articles.
Allà jo parlava de poetes com Ausiàs March, Estellés, Carles Riba (no confondre amb el cantant Pau Riba, tot i que este siga nét d'aquell), Espriu, Leopoldo María Panero i d'altres. Comence pel, segurament, menys conegut per vostés: en LLUÍS SOLÀ (Vic, 1940).

Lluís Sola fou mestre meu de Dicció catalana I i II a l'Institut del Teatre de Barcelona. Cabells blanquinosos, celles negres, ulleres grosses, cara prima tirant a quadrangular, llavis carnosos, pit enfonsat i cos retorçut com un ganxo. Saborejava els fonemes de cada mot com mai no ho he escoltar fer. Sobretot els oclusius. Potser pecava massa d'expressionista, però era el seu estil. I això, tenir un estil propi, ja és dir molt. Poc després vaig saber que era poeta de llarga trajectòria, i que també havia estat traductor, entre d'altres, de Kafka. Per aquells dies eixia a la llum la seua obra poètica completa en dos volums editats per Proa. Vaig córrer a la llibreria. Hui us parle de l'Obra poètica 1 (1960-1999), que es recull en el llibre De veu en veu.
De veu en veu és un llibre de llibres (5 en 1!: Laves, escumes; L'herba dels ulls; La mà frondosa; La vida silenciosa i De veu en veu), de manera que només el compres ja et sents recompensat (estes gangues s'han d'aprofitar sempre!).
Lluís Solà és un poeta de paisatges: exteriors i interiors. Solà coneix els noms dels arbres, de les herbes, dels vents, dels indrets, dels espais, dels llocs,... i els utilitza quan i com cal. Amb ell viatjaràs pels elements i per l'elementalitat del món natural plantat davant els ulls de l'home (un vell tòpic del romanticisme, però en el cas de Solà la natura no és una força abrupta, sinó quasi maternal). És un poeta impressionista i un poeta del detall; el seu coneixement del lèxic el fa ser precís com un bisturí. Exacte i sintètic, com la bona poesia ha de ser. Pel que fa als paisatges interiors de l'ésser humà (el millor exemple és el quart llibre: La vida silenciosa, un recull de 63 proses poètiques delicioses, potser la clau de volta de tot el llibre) és capaç d'arribar a l'ànima de les coses (a les passions, als afectes, als sentiments...) a partir de la descripció i la indagació d'un gest quotidià. L'important d'un poeta és que tinga una veu pròpia. La veu de Solà sempre emociona. Almenys, a mi. Ha mamat tota la tradició, ha sabut recrear el seu propi món i és capaç de poder-lo compartir amb el lector. D'estes tres coses es tracta.

Perqué li tasteu el mots recull ací uns versos a tall d'exemple. Són d'un poema del primer llibre: Laves, escumes.

Ací perdurem, doncs,
entre la vinya magra
i l'intens eco del mar,
i cada nova conquesta
significa una vella derrota
i cada gest que confiem al dia
és un abrupte deliri de roses;

(...)

no la pau
sinó la inquietud
es desclou entorn de la vella font
d'ombres, i pertot creix la llavor
més densa que la mirada,
darrere els ulls pesa, gravita, furga
una pedra més dura
que la mirada, i tot es refusa
al nostre furor,
i tot menteix
als nostres llavis o mans,
i viure a l'hostal del vespre
és habitar sempre un altre lloc
i un altre temps,
naufragar en el record del temor
o del goig d'una tarda d'estiu,
aprendre en un glop d'aire
com és possible contenir-se;

però l'excés, l'abundància
de gestos i de veus, la multiplicació
dels cossos i dels miralls,
la profunda certesa
del desig que es mou
i es debat
com un peix agilíssim
ens consumeixen,

oh, respirar, bescanviar
el propi ésser,
durar i perdre's en l'instant!

Tens raó...Reflexionem

És internacionalment reconeguda i amb un gran prestigi la Biennal d’art de Sao Paulo, considerada com el major esdeveniment de les arts gràfiques d’Amèrica Llatina.
Doncs bé, els que manen han decidit que la propera edició, que tindrà lloc en octubre d’enguany, siga una provocació, per tant en aquesta biennal:
¡¡¡¡¡¡NO HI HAURAN OBRES D’ART!!!!!!
Mesquita, la dire, ha dit que serà una celebració en buit, sense cap exposició i amb l’edifici convertit en un espai per a la REFLEXIÓ.
“Estoy proponiendo un debate, es una llamada a la controversia”, declara Mesquita al diari O Globo.
“La bienal es, tras la de Venecia, la más antigua e importante del mundo, una luz que ilumina a todas las demás” afirma Márcio Doctor, competidor de Mesquita per a ser el dire.

¿Voldrà dir tot açò que l’art està en decadència?
¿ja està tot inventat el l’art?
¿Què és art?

Podeu trobar més informació en: http://www.elpais.com/articulo/semana/bienal/vacia/elpepuculbab/20080209elpbabese_7/Tes/

Benvinguda del Capità Superflipo a Drac Montdúver

Com benvinguda a Drac Montdúver vull ofrenar-li esta poesia que s´anomena:

Què li agrada fer... i què li agradaria que li feren

Al Drac Montdúver li agrada:

endinsar-se per les muntanyes,

fer fotografies en la natura,

fixar-se amb un cuc abans de fer la seua crisàlide per eixir convertit en papallona...

potser no li agrade ser una Drag Queen?

I a la Drac Montdúver li agradaria:

ficar-se plataformes i ser reinassa del Carnaval de Les Palmes,

eixir guarnida de l´armari i revolotejar per les floretes,

fer de voyeur enmig de l´abraçada d´una parella d´ossos,

que li endinsaren la ferramenta tipus Brokeback Mountain... amb escopinyada!

Benvinguda sigues a la festa Fallera Major!

2ºn Concurs de Fotografia del Muvim

El Muvim, el Museu Valencià de la Il·lustració, ha convocat el seu 2º concurs de fotografia. Aquest museu, que està al costat de la Biblioteca de l'Hospital de València, forma part del grup de construccions i institucions emblemàtiques i insòlites, per les que aposta el Govern de la Generalitat i l'Ajuntament de València des de ja fa més de 10 anys. Encara que és una obra menor, pareix cumplir la norma fonamental que sembla que guia aquestes construccions i novetats institucionals: Primer la fem, i després ja pensem com l'omplirem. En aquest cas, la idea pareix que era dedicar-lo a la Il·lustració, que com sabeu és un moviment filosòfic del segle XVIII. Però en vista que no hi havia massa coses que exposar llevat d'un audiovisual (cosa per a la qual resultava pretenciós fer un museu), el museu ha pres altres viaranys. Darrerament, amb molt bon criteri, Romà de la Calle, catedràtic de filosofia estètica, entre d'altres coses, ha centrat l'activitat del Museu no sols en la Il·lustració, sinó en la il·lustració, és a dir, en el gravat, la fotografia, el cartell, etc. A propòsit d'això s'han fet molt bones exposicions. Dins d'aquesta línia es troba el concurs que ara es convoca. Amb el títol Teixit humà factor urbà, proposa analitzar fotogràficament els comerços i oficis del casc antic de València. El més sorprenent de tot, és que aquest museu depén de la Diputació de València que, com bé sabeu, presidix el nostre estimat Alfonso Rus (que per cert també és comerciant). I com també sabeu la Diputació ho és de tota València. Per això no deixa de sorprendre'ns que es convoque aquest concurs limitat de manera exclusiva a la capital, quan de comerços i oficis n'hi ha a tota la província, i per descomptat a Xàtiva, com n'és un exemple el nostre estimat alcalde. Animem a la Diputació, a Alfonso Rus, a Romà de la Calle i al Muvim, a que no torne a passar açò. Tots volem participar! En qualsevol cas i encara que el mal ja està fet aquesta vegada, ací teniu les BASES . Molta sort a qui vulga participar.

Què les Falles il.luminen les nostres vides!

Tanquem els carrers, plantem els monuments fallers, tirem masclets i femelles, il.luminem els carrers... què es veja la grandària de la nostra cultura! Té la paraula el Tio Masclet. Il.lumina´ns Tio Masclet:

Ja són Falles a El Penjoll!

Agafent-nos dels ous i cantem junts l´himne de València. Tots a una veu que tenim per a tots els gustos:

Versió oficial de l´himne de la Comunitat Valenciana

Versió nacionalista de l´himne del País Valencià

Versión del himno valenciano en castellano

Amunt València

pensaments....

sentat a la teua teulada, veig el món passar al teu voltant...

aborronat, m'adone de que no estic allí i sols puc preguntar-me:

"com collons puc baixar d'ací?"

El penjat.

Vull començar penjant en el Penjoll la foto d’un penjat.
Anava caminant per la Serra Grossa (i quan puc córrer també ho faig) quan davant meu vaig fer aquesta troballa.
El primer que vaig pensar va ser: “i..., ¿per què? ¿per què penja sols un?, ¿què haurà fet?। Si és divertit..., ¿per què no hi han més penjats?”
Com podeu imaginar no vaig rebre cap resposta. Per això, només calia fer la foto i continuar caminant.
Que es mengen el cap els qui tenen fam i que gaudisquen del que mengen els qui tenen bon paladar.
Salut i bon profit.

QUATRE CONSULTES:

1) El breikindans: S´AJORNA L´ESDEVENIMENT DEL PROPER DISSABTE?

Fonts fidedignes del Departament d´Assumptes Interns de la Policia Local de New Lloc d´En Fenollet, m´han informat que no han detectat moviments streakers a La Costera. Davant l´alta probabilitat de que el proper dissabte no bote cap streaker al terreny de joc, he pensat que el millor és que s´ajorne el solemne partidet de futbet fins més endavant (que encara farà més caloreta). Tal vegada així s´animen a acudir els streakers. Vos sembla bé?

PD 1- Algun dia vos parlaré del noble art del streaking a l´esport.

2) El crusaito: REGISTRE EL BLOC ALS CREATIVE COMMONS I A L´IBSN?

Com hem fet públic el bloc d´El Penjoll i l´hem obert a la participació, igual convé donar-lo d´alta a la llicència pública de Creative Commons (que assenyala que l´obra està protegida per la llei espanyola de propietat intel.lectual o qualsevol altra norma aplicable i que diu que està prohibit qualsevol ús de l´obra diferent del que autoritze la llicència o disposen les lleis de propietat intel.lectual) i també a l'IBSN (Internet Blog Serial Number, que ve a ser com l´ISNN de les revistes però per a blocs). Les dues accions són gratuïtes. Vos semblen bé?

PD 2- Algún dia vos parlaré del noble art de l´esport al streaking.

3) El maiquelyason: QUÈ ÉS D´UN TAL LO POL?

El 30 de Gener d´enguany al bloc es publicava un missatge de suspensió indefinida per causa de les eleccions. Estes ja han passat però Lo Pol no dóna senyals de vida. Algú sap quelcom? Lo Pol, estàs ahí?

PD 3- Algún dia ens tornaran a parlar del culebró Maria i Josep?

4) El robocop: NO HI HA QUATRE... HI HA CHIKILICUATRE!!!!!!!!!!!

PD 4- Chiquilicuatre en castellà, segons el DRAE, és "zascandil, mequetrefe" i, segons el diccionari de la llengua espanyola d´Espasa-Calpe, "hombre de poco juicio y enredador, chisgarabís". En valencià equival a Tararot.

ENHORABONA POLACOS!!!

Els habitants de La Polaca, La penyeta Esgoladora, El Portet, Les Eretes, El Camí La Bola de Xàtiva i altres raconets polacos ja poden estar d'enhorabona. S'ha obert al públic l'Enciclopèdia Polaca. I totalment debades tu! Açò si que està bé. Un nou recurs en xarxa per a tots els penjadets i penjadetes i polaquets i polaquetes. Salutacions de Tarsan des del garrofer de la Costa del Castell.

EL RACISME DE LA GENERALITAT VALENCIANA

Fa una setmana vaig fer una troballa sorprenent i desagradable. Però com que estàvem en "ereccions" generals i jo no sóc polític ni oportunista em va semblar que no era el moment de tractar-ho. Ara que les "ereccions" han tingut el resultat previsible, m'agradaria que algú m'explicara què és el que pretenen dir els de la Fundació Favide i la Generalitat Valenciana amb aquest cartellet que penja a tots els tramvies de València.

La foto (de mòbil) no és massa bona, però crec que suficientment clara. Amb l'excusa d'animar a les víctimes de maltractaments a denunciar, ens colen de gairó una valoració moral: les mans d'una dona blanca descansen plàcidament relaxades després d'haver denunciat, mentre que unes mans d'aspecte masculí, fortes i de pell molt fosca, s'aferren a unes reixes. No importa si són d'un negre o no: en publicitat només importa el que pareix. El fet que la reixa estiga inclinada cap l'esquerra, per a nosaltres, que llegim d' esquerra a dreta, provoca un major desequilibri visual i tensa l'escena donant-li un aspecte agressiu. Tot això és coherent amb el que diu el text (per cert en castellà): "És de justícia, qui denuncia, viu, qui maltracta paga". Però també ens està dient: els blancs cumplixen la llei, els negres són delinqüents. I tot això amb el pretext d'un tema tan seriós com la violència domèstica i amb diners públics. En la línia de la Malva-rosa, que és on més immigrants negres i d'altres colors de pell hi ha, està tot ple d'aquestos cartells. A vegades alguns pugen amb els seus fills. Què pensarà el fill o filla quan veja el cartell? Què pensara la xiqueta de Rajoy sobre els negres quan veja eixe cartell?

I què farà ara Rajoy?

Com es prendrà el PP esta segona derrota consecutiva? Toca estrènyer un poc més les femelles? Torna el llop amb pell de borrego? Ens queden quatre anys més de crispació? Ja poden tornar a eixir els depredadors que han estat en campanya ocults? I què farà ara Rajoy? Una recomanació: si és cert que Mariano balla el “Chiki-chiki”, com assegura la lletra de la cançó, el millor és que torne a presentar-se de candidat però per a Eurovisió 2009. Si un humorista ha arribat, per què no un polític? Mariano a Eurovisió!

Europa ballarà el “Chiki-Chiki”

Encara que al llarg de la “gala” per triar el representat espanyol a Eurovisió 2008, tant la presentadora com la major part de convidats estigueren donant l´esquena als valors musicals de Rodolfo Chikilicuatre, els espectadors ho tingueren clar només escoltar la tendresa de la seua veu en directe. Tota Espanya, inclús la que hui votarà al PP, ha pogut comprovar que Chikilicuatre és creix i millora en el directe. "Baila el Chiki-Chiki" ha tornat a ser la cançó més votada i estarà representant a Espanya en este festival. Per primera vegada un representat espanyol a Eurovisió cantarà una cançó protesta (de fet Rodolfo ja ha tingut que canviar de la lletra la referència directa a Zapatero i Rajoy per la indirecta de José Luís i Mariano). Per primera vegada en la meua vida veure Eurovisió i animaré al que millor ens podia representar (perquè, per fi, em sent representat): Rodolfo Chikilicuatre.

Guanye o no guanye ens farà gaudir com mai. La qüestio ja no és guanyar. La qüestió és què passarà si Rodolfo guanya? De moment, ja està en la final. El 24 de maig Europa ballarà el “Chiki-Chiki”. Chikilicuatre és el primer “Gilipollas” que ha arribat més lluny com cantant que com humorista, mentre que molts cantants fan al revés, paradoxes de la vida. Per què anar a OT i perdre el temps si amb la primera i única cançó pots anar a Eurovisió? Aixó és talent natural i Rodolfo el té per damunt del cap, malgrat que alguns no li´l veuen (el talent, no el cap). Però com diuen els castellans "ojos que no ven, corazón que no siente". Amunt Rodolfo, amunt Rodolfo, ets el millor!... Rodolfo: salva Eurovisió! Encara que a Uribarri no li parega bé.

¡Perrea! ¡Perrea!

El chikichiki mola mogollón
Lo bailan en la China y tambien en Alcorcón

Dale chikichiki a esa morenita
Que el chikichiki la pone muy tontita

Lo baila Jose Luis, lo baila Hugo Chávez,
Lo baila Mariano, mi amor ya tu sabes.

Lo bailan los bródel, lo baila mi hermano
Lo baila mi mulata con las bragas en la mano

Y el chikichiki se baila así
Uno: el brikindans
Dos: el crusaíto
Tres: el maiquelyason
Cuatro: el robocop

Baila el chikichiki baila el chikichiki
Lo bailan los jevis y también los friquis

Lo bailan en la cárcel, lo bailan en la escuela,
Lo baila mi madre y también mi abuela.

Lo canta el tigre-puma con su traje a rayas,
Y Juan Carlos le dice ¿por qué no te callas?

En el velatorio del Padre Damián
Pusieron chikichiki y el muerto echó a bailar

¡Bailar, bailar, bailar!

El chikichiki se baila así
Uno: el breikindans
Dos: el crusaíto
Tres: el maiquelyason
Cuatro: el robocop

MARY WOLLSTONECRAFT (1759-1797)

Sóc Mary Wollstonecraft i ací a l’estat espanyol sóc pràcticament una desconeguda. A Anglaterra he estat minimitzada i ridiculitzada durant segle i mig. Encara que han intentat rescatar la meua memòria, es continua recordant-me per ser la mare de Mary Shelley, l'autora de la novela Frankestein.

Sóc una dona del Segle XVIII que vaig ser capaç de establir-me com a escriptora professional i independent en Londres, una cosa estranyíssima al meu temps. Vaig escriure contes, assajos i un d’ells, VINDICACIÓ DELS DRETS DE LA DONA (1792) va establir les bases del feminisme modern i em va convertir en la dona més famosa d’Europa del meu temps.

També vaig viatjar a París a l’època de la Revolució Francesa i vaig sobreviure quan totes les meues amistats van ser guillotinades. Vaig tindre una fill natural amb un aventurer nordamericà i un altra amb l’escriptor W.Godwin, amb qui em vaig casar.

Sóc conscient que vaig viure una vida extraordinària però he pagat un preu molt alt per ella.

Jo era una demòcrata radical. El meu segle està ple de reformes: sufragi universal, drets individuals i la llibertat. Però jo em vaig adonar que quan els meus companys demanàven el vot per a tots, eixe tots sols es referia als varons, que quan parlaven de drets individuals, sols contemplaven els dels hòmens i que quan parlaven de llibertat, excloïen a la dona per complet. Açò era asfixiant per a mi.

Però com vaig arribar a convertir-me en pionera i a sostenir posicions tan avançades?

Vaig nàixer en Londres en 1759. Mon pare era alcohòlic i més d’una vegada vaig tenir que protegir a ma mare de les pallisses que li propinava. Però esta no va ser la raò que em feu feminista, ja que açò era d’allò més normal en la meua època. Va pesar més la meua fam i ànsia de coneixement la qual va estar sacrificar en benefici del "tararot" del meu germà. Jo, a males penes, vaig ensenyar-me a escriure i a llegir en una escola de barri. Aquest greuge comparatiu em va marcar: la necessitat d’educació de les dones va ser un tema que em va obsessionar.Ens podien privar de l’educació però no del coneixement. Així que, vaig adquirir i llegir molts llibres i em vaig cultivar de forma autodidacta.

La meua evolució fou lenta i dolorosa: Al principi em vaig unir als dissidents, però no eren feministes i abans d’escriure la Vindicació dels Drets de la dona, vaig escriure un panflet sobre els drets de l’home inspirat en els principis de la Revolució Francesa. Però jo vaig arribar al feminisme per pura aplicació de la raó: Perquè la llibertat o és per tots o no és per a ningú, com dia Condorcet, el gran filòsof francés i molt amic meu.

Vaig patir la incomprensió, la polèmica, la censura social. Tot va ser complicat per a mi: escriure, amar, guanyar-me la vida…No es d’estranyar que digueren que era una dona crispada i melancòlica.

Vaig arribar a París a finals del 1792 i en gener de 1793 guillotinaren al Rei i començà el Terror. Però jo em vaig alliberar allí dels meus últims prejudicis i, profundament enamorada de Imlay, l’aventurer americà, amb molta presència però de caràcter mudable i lleuger, (un vividor) vaig conèixer el foc de la carn i em vaig quedar prenyada. Tres mesos va durar la meu feliç idil·li, mentre els meus millors amics queien tots guillotinats: Olimpe de Gouges, Madame Roland i Condorcet, que es va suicidar abans.

Amb el temps vaig superar aquesta pèrdua (Imlay) i als 37 anys vaig començar una relació amb el meu amic l’escriptor i filòsof W. Godwin, amb qui em vaig casar. Em vaig quedar un altra vegada embarassada i a finals de agost de 1797 naix Mary Godwin , més coneguda com Mary Shelley, autora de Frankenstein. Als deu dies vaig morir d’una infecció. Tenia 38 anys.

GERMANA ANORÈXIA

una fosca i malalta voluntat
de dissipació: desaparéixer,
fulgir en l'abandó, l'estel fugaç.
i així, a la minva, prear-se, estimar-se.
fulgir, desaparéixer
com el vol de les fades o del pol·len
davant els ulls atònits de la vaca
que es meravella i mai no ho comprendrà.
però digues, sí, digues els teus noms.

"canell, genoll,
esterns, clavícula,
ròtula, fèmur,
vèrtebra, tíbia,
maxil·lar, pòmul,
húmer, calcani,
còccix i cúbit,
ili, isqui i radi."

així, llebrer bidimensional
així et lluu l'os emergint a besllums
així, blancor groguenca i bonyeguda

fins fer-se seda s'estova la pell

del teu somriure esquerdat, calavera,
alguna fibra es trenca en la ganyota

reina de nucs i articulacions

acordió de carn malmesa. esput.
flauta lilosa del teu esquelet
fagot tristíssim canta l'elegia
de la victòria de vint grams menys:
plores felicitat en la balança:

el pes que no. desaparició

i així te'ns mostres:
insectívora, agònica,
tarantúlica, aràcnida,
plutònica, octopòdica,
decrèpita, dramàtica,
tètrica, pregramítica,
programàtica, fílmica,
maniàtica
pergamínica
calavèrica
fractalfílica
cadavèrica

així te'ns mostres
aranya blanca d'escàs moviment
que teixeixes la tova teranyina
on seràs tu mateixa perla i mort.

preguntetes....

una pregunteta:

què vos sembla que he fotografiat, una albada o un crepuscle?

...i si fora una metàfora de "el penjoll", què contestaríeu?

ARRANJASABATES O BADEI?

Veges tu quina pregunta!

Vota Penjoll!!!

Carta oberta sobre l´obertura d´El Penjoll:

Hola membres revolucionats d´El Penjoll,

advertir-vos, abans de res, que en esta carta no parlaré com Capità Superflipo, sinó com Co-rector de l´Institut Independent d´Estudis Patafísics al País Valencia (IIEPPV). Vos fique al corrent del tema pel que l´escric. La notícia de la imminent obertura d´El Penjoll ha creat una gran commoció al staff acadèmic del IIEPPV i no positiva, com m´esperava, sinó tot el contrari. Resulta que les entitats governamentals, les multinacionals, el holding de castanyes torrades d´El Papero, inclús vàries ONGs, volen retirar el seu suport econòmic al IIEPPV i volen invertir els seus fons en el projecte Open Access d´El Penjoll. A més, les meues declaracions en favor de l´obertura s´han malinterpretat al si del IIEPPV. M´acusen d´haver jugat a dos baralles i d´haver funcionat sols per interessos persoanals i no institucioanals. M´acusen d´haver provocat una OPA hostil en contra dels interessos del IIEPPV. El staff acadèmic està que bufa i em volen declarar “persona non grata” i m´estan forçant per a que dimitisca del meu càrrec de Co-rector.

Durant estos escassos catorze dies que he estat de Co-rector al IIEPPV he obtingut una dilatada experiència i he aprés moltes coses: sé donar visibilitat a un bloc en català, sé donar-lo d´alta a l´IBSN i als Creative Commons, sé ficar noves utilitats com la traducció sencera del contingut del bloc a altres llengües (castellà, anglès i francès), sé ficar comptadors de visites amb estadístiques, sé fer etiquetes de missatges (açò seria molt útil per distingir les aportacions que s´han fet sobre determinats temes o distingir els escrits que cada autor ha aportat), sé fer el pi, el pardalet i em bec un litre de cervesa mentre canta un gai... i sé moltes més coses que poden ser tan útils a El Penjoll com inútils eren al IIEPPV. La meua pregunta és: encara cap la meua ploma de ganso al bloc d´El Penjoll?

L´enemic públic nº 2.

PD- Què lleig és este nou format d´El Penjoll, no?

Més sobre pollastres i altres emblemes

Situació "casquiana" que no Kafkiana

( Dos persones en la cuina de sa casa)

Pep: Hola Rosa, bon dia , com estàs? Has dormit bé?
Rosa: bé.

Pep: Vaig a despertar al xic que es fa tard. Abans de portar-lo a la "guarde" passaré pel Centre de Salut a per cita i si puc entraré a Mercadona i agafaré pà i alguna cosa per dinar. Crec que podré estar cap a la una per calfar el brou. I tu?

Rosa: Doncs jo arribaré a les 14 i a les 14:30 he d’estar de nou a la feina. Estic estressadíssima. Quan acabe a les 20 me'n aniré al gimnàs i després a fer-me unes cerveses amb les amigues.

Pep: No te’n recordes que hui el xic té natació i dentista?
Bé, no et preocupes jo el portaré i desprès anirem al passejar una estona. Et faig sopar o picaràs amb les amigues?

Rosa: No, no que arribaré tard. Per cert, recorda que demà tinc pelu, ioga i massatgista. Per la vesprada café i ball amb les amigues. Podràs tu netejar i comprar per a la setmana?

Pep: És clar, sóc Super-Maaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan!

Portada 3

Editorial 3

Editorial 3

-Ale, qui vulga que escriga l'editorial...