Per fi m'he pogut desfer de les xarpes de la faràndula per seure una estoneta davant de la màquina diabòlica de l'ordinador i reenganxar-me a El Penjoll.
Abans de l'estiu, els d'Edicions 96 (que són de Carcaixent, eixa estimada desconeguda), em van demanar un poema que reflectira "el compromís ètic, estètic o vivencial d'un poeta envers qualsevol espai o motiu de la nostra terra i envers el qual hi haja establert o s'hi establesca un lligam emotiu". No ho vaig acabar d'entendre bé perqué m'ho vaig llegir per damunt damunt, però vaig pensar en el Puig i vaig dir que sí.
Només un dia o dos després de Fira, Refelet i jo ascendíem pel cos del Puig: ell per fer un experiment cinematogràfic i jo per prendre apunts del natural.
Despús-ahir, els d'Edicions 96 em van tocar el crostó: "Ié, que no ens has enviat res, i termini ja s'ha acabat!" "Caguenlaputa, té vosté raó. Ja li ho acabe, ja li ho acabe..." "Va, que t'esperem." " Recollons, Alietes, sempre igual, xe, és que sempre a última hora."
Total, que ací vos deixe el poema que acaba d'eixir del forn, a vore que vos pareix.
ERMITA DEL PUIG
I.
pujar al Puig, mamut grisenc que dorm
de cap al Nord, de cul al Sud. mirar:
de lluny, el cos cobert de pell lilosa;
de prop, matolls, cabells de l’or verdós.
el Puig, penyal i Santa Anna, l’agulla,
i entre el Puig i Santa Anna, un pam de déu,
segons diu la ronadalla de veu d’eco.
pugem a Puig, veiem inscrits damunt
de cada lloc, de cada cosa, els Noms
i els Noms diuen “ací” o “allí” o “allà”;
i diuen que fora del temps fundàvem,
enmig dels focs, la pedra, l’aigua, el cel,
el núvol, l’herba, la figuera borda,
la palera, l’ermita, la pitera,
l’horta, la vall, els tarongers, el riu
Albaida, el Genovés, Lloc Nou, la Llosa,
la costera del Canyoles, Canals,
Xàtiva l’orgullosa, el garrofer,
l’olivera, Bixquert, Vernissa, els dits
dels margallons, l’adjectiu, la metàfora…
això veiem i això diem ací.
no creure en déu des d’ací es fa difícil.
fins i tot jo, fins i tot jo: “déu meu!”
és un dir, amb la boca plena de
grapats de Noms de terra, d’aire, d’aigua,
i encara ací rosegant el tendrum
d’uns Noms, com a l’inici, tremolant
encara enmig dels focs com uns albats.
II.
isolada al costat del cel i baix
del sol cauràs, ermita, vas caient.
bandejada, oblidada,
desballestada,
apuntalada
en quatre forques
com l’ancià que amb crosses se sosté
i trontolla i no avança i sols trontolla.
ja vas caient, a colp seguit de pluges.
i ací hem vingut, al Puig, per mastegar
el foc dels Noms encara entre les runes
d’una ermita, d’un món que va caient:
“ah, ermita, d’ésser pols i pols només
ni el teu déu invisible no et salvava!”
5 comentaris:
Llegint el teu poema, he gaudit i m’he commogut. S’han donat, per tant, les dues circumstàncies que acompanyen la lectura de bona poesia. Damunt, he rememorat moltes ascensions al Puig: unes vegades, entre la multitud; altres, en silenci o amb poca companyia. I he recordat també la lluita llarga i estèril... Gràcies, Alietes.
Un poema escrit per 'encàrrec' no és normalment garantia de res que valga la pena, però s'ha de dir que llegint el poema del Puig d'Alietes un se n'adona que és un esforç literari d'allò més reeixit i en alguns moments brillant. Enhorabona!
M’alegre de veure’l per ací. M’agrada la segona part del seu poema, però la primera no. No em diu res ni em desperta res.
Segons la meua modesta opinió, a la segona part no s'arriba bé si no és de la mà de la primera part.
Salut Alietes i tots els demés. Efectivament, vam fer eixa pujada. Alietes ja em va llegir uns apunts del poema que portava en un xicotet bloc de notes. Personalment, a diferència d'altres poemes d'Alietes, en que trobe un esforç formal més gran, en aquest hi veig més bé, una reflexió expressada de manera poètica. Trobe que clau del poema està en la paraula "Nom" (amb majuscula).
A banda d'això volia dir que tè guasa està situació que qualificaria d'hipòcrita, si no fora perquè sé que es fruit de la ignorància. Mentre Alfonso no para de fer-se fotos amb retorots, nosaltres els excomunicats de l'església, ací estem com a pedres fem paret perquè no se'ns caiga tot avall. I quina falta de sensibilitat més gran! i quin poc trellat!
Tal vegada el proper concurs del Penjoll podria ser un concurs literari sobre el Puig, després el podríem publicar, i, així a vorer si algú se li remeneja el seu estomac agraït d'una vegada!
Publica un comentari a l'entrada